dilluns, 29 de desembre de 2008

Sense nen, amb temps.

Des d'ahir i per primera vegada, quasi, en set anys, estic sense nen. El meu fill va marxar ahir al matí amb el grup de Castors del cau de Moià.Van anar a Berga i tornen avui cap a les set del vespre. Per mi és una novetat, estar dos dies i una nit sense el meu fill, que sempre és amb mi -jo, que tinc un règim diferent de l'habitual en els casos de separacions.

Ahir vaig tenir temps de prendre'm la vida amb calma, jeure al sofà i mirar bons programes a la tele. I de desestressar-me una mica. I avui m'he dedicat a acabar unes presentacions que estic fent per la firma d'en Joan Moret i per ALTERNATIVES, ambdues basades a Mallorca. Els volem publicar a Moretimaura, el weblog que vam començar amb en Joan Moret i que finalment tirarem endavant. Li agraeixo des d'aquí l'oportunitat que em dóna i la confiança que va dipositar en mi des que ens vam conèixer. És ell qui va voler que hi col·laborés i qui pacientment ha anat insistint perquè em decidís a fer-ho. De moment, gestionant el weblog, redactant i fent presentacions, coses totes elles que m'agraden. I és ell també qui de vegades m'ha parlat de fer, amb el temps, projectes comuns d'interiorisme, cosa que per mi seria un somni.

I he aprofitat avui per actualitzar les meves pàgines a Authorstreami a Slideshare, que penso utilitzar per fer els "embeddings" de les presentacions al blog (la primera) i per promocionar-les mitjançant el "tagging" o etiquetatge, a ambdues.

A part d'això, he fet feina de neteja de fons, a casa. Només una estona, però les vacances em cundeixen força. I em sento feliç de veure que, sortosament, em recupero molt ràpid dels estats de fatiga que em causa la lluita constant que és la meva vida de cada dia.

Aquest vespre tornaré a tenir l'hereuet a casa!

dimecres, 24 de desembre de 2008

Nadal 2008.

Hem guarnit la casa, hem fet el pessebre. Hem fet un sopar senzill, sense embrancar-nos i fàcil de fer. El nen ha tingut el seu tió i ha vist son pare. La mare s'ha trencat l'espatlla per quatre punts i està ingressada, però està bé d'estat d'ànims. I demà el germans, fills i nebots ho celebrarem plegats. Així ho ha volgut la mare. Si puc, aniré pel matí a veure-la a Sant Pau. Ella està tranquil·la i ja ens en sortirem. I jo estic contenta, perquè, encar que lluny, hi ha qui m'estima. I qui m'estim molt.
Aquesta és la nit de Nadal, ho sap tothom i és profecia, la meva mare ho va dir un dia...
I el director de l'escola, que és un catxondo, ens ha enviat la Felicitació de Nadal, una foto on tots el mestres fem el Pessebre Vivent....
Bon Nadal a tothom!!!

dimarts, 23 de desembre de 2008

Cartes nadalenques 3.

" El problema per mi és que ja fa anys que he anat perdent la il·lusió... A més, sempre arribo a aquestes festes molt cansada i fa anys que me'n passo la major part sola. Per això admiro a les persones que sou capces de viure-ho així, Montserrat. Fins i tot fer un regal se'm fa feixuc i complicat. M'implica un temps que no tinc, i un esforç, ja que em suposa desplaçar-me com a mínim a Manresa....

A veure si passat el proper cap de setmana ja em trobo millor i m'animo.
Però m'agraden molt les teves raons!
Cuida't i una abraçada!

Isabel. "

" Si féssim les coses per nosaltres mateixos no les faríem mai. És més fàcil quedar-se a casa, arraullida al sofà, tapada amb una manta i amb una tassa de brou calent, ni que sigui de sobre. Però tenim qui ens crida a la realitat. En el meu cas fou l'obligació de donar-los-hi als meus fills uns records alegres de la seva infantesa, per a què, quan fossin grans, tinguessin un racó on anar a refugiar-se en els moments més durs, i tenia l'obligació també, de què sabessin qui eren i d'on eren, qui era la seva família, de qui eren deutors i gràcies a qui eren com eren.


No ho sé, tot això que t'explico segurament només és vàlid per a mi, però és allò que m'han transmès. Hi haurà religions, sectes, prohibicions, odis ... tota mena de moviments que manipularan la nostra vida, però ens hem de negar a què desaparegui allò essencial, allò que ens distingeix: ser humans, reconèixer-nos els uns als altres i acceptar l'alegria.

Ser feliç, contràriament al que ara està de moda, és bo. Malgrat tot, malgrat totes les desgràcies i les mancances, ser feliç hauria de ser una obligació. A l'Àfrica, a Sud-Amèrica, en els llocs més pobres, els nens somriuen i saben ser feliços, i els grans també. Quin dret tenim nosaltres a no ser-ho quan ho tenim tot? Considero que les persones que no són felices en el nostre món estan malaltes i em fan llàstima, perquè malgrat tot, sempre hi ha un motiu per a somriure, ni que sigui un sol minut de cada vint-i-quatre hores.

Ja t'ho he dit abans, això només em val a mi, de tota manera espero, de debó, que sàpigues somriure un instant, l'instant just en què el teu fill et miri i així, quan passin els anys, pugui recordar-te somrient i aleshores ell també ho faci i faci somriure els seus fills.

Petons i abraçades (una mica congelats, però també és el que toca) :D

Montserrat "

" Saps que, Montserrat?


Avui tenia un dia tonto, estava molt cansada. Però m'has convençut i ja he tret els guarniments -que no són gaire- i hem començat a posar la casa de festa. Això és motiu de començar a fer neteja, una altra cosa que es feia a fons per preparar les Festes i que també té un sentit profund de renovació. I manifesta alegria per la Festa que aviat celebrarem plegats.Em vénen al cap els Nadals espectaculars de "Fanny i Alexander" -Saps que no puc recordar el nom de l'autor? De vegades aquests oblits em preocupen. He hagut de fer un esforç per recordar que era Igmar Bergmann...

En fi, una abraçada, guapa!!!

Isabel."

" Em fa molt feliç pensar que, per un instant, he pogut col·laborar en que et sentis millor amb el Nadal.

Petons :)

Montserrat

el meu bloc: http://untelalsulls.blogspot.com/"

divendres, 19 de desembre de 2008

Cartes nadalenques 2

Isabel:

"Gràcies, Montserrat!!!

Em dones permís per publicar el teu mail al meu blog?
M'ha agradat molt la introducció que has fet a la teva Felicitació. Tant de bo que a la meva vida fos així. Potser m'ho podria agafar per aquí, per tornar a tenir il·lusió de celebrar el Nadal amb el meu fill...
Molts petons!"

Isabel.

Montserrat:

"És clar que sí, dona ! :) La lletra és lliure i no hi expresso cap idea que no sigui la de moltes persones. I tu pots fer que sigui així, sigueu 20 o sigueu 2 al voltant de la taula. Fer un bon àpat, poder recordar els que ja no hi són, explicar les mateixes anècdotes any rera any, els mateixos acudits, cantar les mateixes cançons. Veure la il·lusió dels infants, fer que es relacionin amb els més grans, menjar neules mentre jugues amb ells amb els jocs que els hàgim regalat. Fer regals, sí. No cal que siguin gran cosa, però els regals són bons, et diuen que algú ha estat una bona estona pensant en tu, en com ets, en què t'agrada. A mi m'agraden molt els regals, tan li fa, una bossa de llavors de gira-sol embolicada amb un llaç, però que em diu que algú pensa en mi, i fer-ne, rumiar-los, cercar-los, buscar allò especial per a cadascú, embolicar-los i veure les cares de les persones quan se senten especials. I a taula tenir-hi el millor de tot l'any, hem de conjurar el fred i la mort amb l'abundància i la vida, sinó els fats no ens seran propicis.

Qui no sàpiga gaudir de les petites alegries, de la gent, de la companyia, de l'amor, de l'amistat, d'aquella cunyada insuportable, d'escoltar per enèssima vegada els dolors reumàtics de la tieta Pepeta, no sap el que és estimar. Deixem-nos de falses hipocresies, al món hi ha gent que mor de gana, agraïm que nosaltres no, gaudim amb tranquil·litat i alegria d'allò que ens és donat, no ofenguem als pobres fent-nos allò que no som, ni per molt ni per massa poc.

Ja sé que això no està de moda, que avui dia o gastes com un boig o critiques com un profeta, que ser "normal", "del munt", és poc glamourós, però què vols que et digui, estic molt agraïda, cada dia, de despertar-me i saber que estic viva, i intentar que, si més no el meu voltant, sigui una miqueta millor a cada pas. I entendre que moltes coses que fem tenen sentit, malgrat que la industria li hagi pres, tenen milers d'anys de vida al seu darrera i són coherents i cal retre'ls-hi homenatge.
Petons

Montserrat

el meu bloc: http://untelalsulls.blogspot.com/

dimecres, 17 de desembre de 2008

Cartes nadalenques.

Fa un parell de dies vaig rebre un correu de l'amiga Montserrat, que em va agradar molt i que va donar peu a un petit intercanvi d'idees, pensaments i sentiments que han estat molt profitosos per a una servidora.I he tingut la idea, previ el permís de la meva amiga, de publicar la seva carta i la correspondència que la va seguir. Aquí va la culpable, una Felicitació nadalenca adreçada als amics i que tinc el goig de compartir amb qui la vulgui llegir.

FELICITACIÓ NADALENCA

Ara que està de moda ser anti-nadalenc, blasmar una època on la gent s'aplegava a casa perquè el món exterior era massa ferèstec. Una època on calia fer les feines petites, els cistells, els esclops, les escudelles i les culleres de fusta. On els infants gaudien de la companyia dels adults, que tenien temps i ganes d'explicar rondalles. On cremava el tió a la llar i ens aplegàvem amb la por de què l'hivern s'allargués per sempre més i la terra no revisqués per a donar-nos els seus fruits ... ara és el moment de reivindicar el Nadal, un Nadal perfectament pre-cristià, perfectament humà ...


HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.
J.V. Foix

Bon Nadal!


Montserrat
el meu bloc: http://untelalsulls.blogspot.com/

dissabte, 13 de desembre de 2008

De "Tots els contes", de Mercè Rodoreda

L'estiu d'enguany va néixer aquest blog,a rel d'un curs a la UOC sobre Web 2.0. Durant la pràctica final, que consistia precisment en la creació d'un blog, vaig trobar-ne un anomenat Tinta Xinesa que a hores d'ara figura al meu blogroll.

Vaig tenir la fortuna que hi hagés publicat un petit conte de la Mercè Rodoreda, que em va desvetllar la memòria i em va ben captivar. Pertanyia a la darrer edició completa de "Tots els contes", la d'Edicions 62 de l'any 2008. Era una de les seves "Flors de debò", no recordo quina, però em va deixar encisada. I va ser un motiu prou poderós per adquirir el volum, que he anat llegint a poc a poc, a mesura que l'escàs temps disponible m'ho permetia. Estic a punt d'acabar-lo, i ha estat un plaer immens tornar a recordar com de bé escrivia aquesta dona meravellosa. Havia llegit llibres seus fa molts anys, però el pas del temps fa oblidar moltes coses. Des d'aquí, el meu agraïment al desconegut (o desconeguda, crec que es tracta d'un home) escriptor de Tinta Xinesa.

Un dia, durant un temps on escrivia coses al Xat Català, vaig deixar-hi un parell de fragments que parlaven de l'amor, extrets d'un conte anomenat "En una nit obscura", que forma part de "Semblava de seda i altres contes". Els vaig triar per la seva bellesa i intensitat, i perquè expressaven perfectament la manera com jo personalment sento l'amor. Però estaven descontextualitzats. Vaig rebre un comentari molt bell de na Minnie, no en recordo les paraules exactes. Venia a dir que els relats de la Rodoreda eren tan bells i dolços, com de cotó fluix... Ara que ja arribo al final, i que sé com he sentit cada un dels contes, gosaré donar la meva opinió, amb tota la modèstia del món.

D'aquests relats, no en diria precisament que són com de cotó fluix (sí que ho semblàven tal com jo els vaig triar). Cert que utilitzen un llenguatge ric, acurat i bellíssim. Però el que hi he trobat ha estat un retrat estremidor dels sentiments humans, sentiments de tota mena que s'amaguen fins i tot en forma de descripció d'una flor imaginada. No conec bé la biografia de la Mercè Rodoreda, però tinc entès que sabia molt dels sofriments humans. Això es percep perfectament a tots els seus contes, als ja esmentats -"Semblava de seda..." , "Flors de debò"- als "Vint-i-dos contes", i als "Viatges a uns quants pobles". N'hi ha que són molt tristos, n'hi ha d'alegres i n'hi ha d'altres que, encara que siguin fantasiosos, són com la vida mateixa.

Personalment, n'he gaudit la lectura amb deliri. Tant pels contes en sí -per la trama i pel que expressen- com per la manera de fer-ho: pel domini del llenguatge i de l'art d'escriure. I no puc fer altra cosa que recomanar-vos-en vivament la lectura, si us agrada llegir. Ja sé que no descobreixo la sopa d'all: és l'entusiasme el que em dóna la gosadia i el desig d'escampar una mica més lluny de mi mateixa tot el que sento ara mateix.

A la meva propera entrada pot ser que transcrigui i comenti alguna de les seves "Flors de debò", que m'han fet viure moltes coses.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Water of Love.

L'equip directiu de l'escola on treballo ens ha demant, als mestres, tres cançons de la nostra vida,suposo que per fer alguna cosa el darrer dia del trimestre durant el "nostre" dinar de Nadal. Personalment, no puc dir que hi hagi una tal cosa, però és cert que sempre he anat associant cançons que m'agradaven a alguns moments especials.

Una de les primeres que recordo amb claredat, des dels meu quatre o cinc anys, és el "She loves you", dels Beatles. En segon lloc he triat "¿Por qué te vas?", de la Jeannete.La vaig conèixer veient "Cria Cuervos", d'en Carlos Saura, amb el primer noi amb el qual vaig sortir. No va durar gaire temps, el nuviatge, i sempre he recordat la cançó i la pel·lícula.Ambdues em van agradar molt. Finalment,he escollit el "Water of Love", dels Dire Straits. M'agradava molt, i ha tingut molt a veure amb la meva vida.

"Some day baby when the river runs free is gonna carry that water of love to me..."

diumenge, 23 de novembre de 2008

Come rain or come shine...


Avui parlàvem i m'has fet recordar aquesta cançó... "Come rain or come shine". M'ha agradat aquesta versió.

He perdut els meus escrits!

Demà farà tres setmanes que el tècnic se'm va endur el PC per veure què li passava. La bios no reconeixia el disc dur i podria ser per qualsevol motiu. En el pitjor dels casos l'haurien de formatar de nou.
Quan em va demanar què volia que em recuperessin, si podien,li vaig respondre sense dubtar que em salvés la carpeta dels meus escrits.

En aquest poble tot va a poc a poc. Sort que tenia muntat un petit sistema amb Wi-fi pel portàtil. Per això no m'anguniejo. Però estava treballant uns poemaris, amb poemes que havia publicat a llocs diversos a Internet i que després havia anat esborrant.

Aquest incident m'ha fet adonar que està bé tenir els escrits desats en un lloc web. El problema vindrà si algun dia volgués participar en algun concurs. Aleshores els hauria de poder desar de manera que Google no els indexés o bé esborrar-los.L'altra solució és ésser sistemàtica i anar desant els escrits al disc dur extraïble que em vaig fer instal·lar, cosa que em costa una mica.

Per sort, a les meves correspondències he trobat algun poema que havia enviat a amics i els podré recuperar. A part de tot el que tinc anotat a la meva llibreta. De vegades, però, de la llibreta al Blog els poemes canvien. Sempre els rellegeixo i vaig canviant coses.Espero poder-los reconstruir i acabar els poemaris que vaig començar a publicar aquí.

El millor cas seria que el Jaume m'hagués pogut salvar la carpeta dels escrits. A veure si hi haurà sort! I compte amb es troians, que són traïdors...

dimarts, 18 de novembre de 2008

Espurna de matèria.

Sóc una espurna de matèria.
Anys lluny,vaig sorgir del no res.
Navego sola i sense rumb
pels viaranys obscurs
de l'Univers.

Desconec el meu destí
i ignoro el meu final.
Sé tan sols que he de morir,
m'aferro als estels que de nits
m'encenen el camí.

Ells fan que no em senti tan perduda,
jo que sóc una espurna de no res,
pels senders de la vida,
perillosos i foscos,
enllà dels confins de l'Univers.

Desconec el meu destí
i ignoro el meu final.
Sé tan sols que he de morir,
m'aferro als estels que de nits
m'encenen el camí.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Una espurna.

Sóc una espurna.
Només sóc una petita espurna de matèria.
Vaig sorgir del no res i fa temps que navego sense un rumb fixat en els camins de l'Univers.Desconec el meu destí i no sé quin serà el meu final. Només sé que he de morir. I que moriré sola. I el que vingui després, si hi ha res,és totalment desconegut.
Tansols puc aferrar-me a la llum dels estels que de tant en tant m'il·luminen el camí, que el fan menys procelós i que aconsegueixen que no em senti tan perduda.
Perquè només sóc una insignificant espurna de no res, i els camins de la vida són perillosos i foscos.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Tarda d'un dissabte de novembre

Fa uns dies, el meu fill i tres companys seus de classe em van venir a veure a l'hora de sortir d'escola. Tots engrescats, em van demanar si en J. podria anar al cau amb ells. Jo ja li havia proposat de fer-ho al meu fill pel setembre i aleshores no vaig tenir cap èxit. Però el que fan els amics... I jo, ben contenta! Només li vaig preguntar si de debò hi volia anar, i si voldria anar a les excursions.En Lluc,el seu amic, m'ha estat empaitant tota la setmana,per recordar-me l'hora. Estava tan entusiasmat que fins li va donar la notícia a la seva mare...
Avui, doncs, a les sis, ens hem presentat a la plaça Major, al costat de l'església. Ja hi havia alguns nens i nenes jugant i m'he trobat unes alumnes meves que també esperaven. La Joana m'ha abraçat molt carinyosa i la veritat és que sempre m'alegra veure que hi ha nens o nenes que em criden i em saluden. Hem entrat al cau, hem parlat amb els monitors i en J. ja s'hi ha pogut quedar, avui.
Jo he aprofitat per anar a fer unes compres amb tranquil·litat, cosa que no puc fer normalment, i ha estat molt agradable. Veig a l'horitzó la possibilitat de tenir algun dia lliure, de tant en tant, si en J.vol anar a les excursions trimestrals. I ell tindrà cada dissabte dues hores per jugar amb els amics i amb els caps, que li donaran una marxa que jo no puc, que no arribo per tot. O sigui que penso que serà bo per tots dos. Jo guanyo una mica de temps per mi mateixa i ell podrà refermar i ampliar relacions i activitats.
He estat una estona a casa, abans d'anar-lo a buscar, a les vuit del vespre, i he tingut la sensació dels dissabtes a la tarda, quan jo era petita. Una sensació familiar i agradable que feia temps que no sentia.
El meu fill, a poc a poc, em va ordenant la vida i li dóna un sentit. L'amplia i la fa bona i agradable. Sembla que poc a poc tot es va fent mes fàcil i senzill. I la cirereta que arrodoneix el pastís ets tu, que m'acompanyes ja cada dia encara que siguis lluny. Que em fas sentir estimada i desitjada, que em fas sentir valorada, que em transmets pau i que em fas sentir feliç.

dijous, 6 de novembre de 2008

What a Wonderful World.

Quan la tardor apunta a hivern i quan els dies de vegades sembla que ens pesin al cor, sort que hi hagi cançons tan belles com aquesta...

dilluns, 3 de novembre de 2008

D'un conte de la Mercè Rodoreda (2).

En una nit obscura.

"-Ferit, vaig caure. No vaig poder trobar la teva casa amb finestres per fer bonic. Sé que ets única, que, com la terra on he nascut, per mi no n'hi ha d'altra. Que ets la millor de totes les dones que mai no coneixeré. Impossible de comparar a les que he conegut. Vull estar amb tu, ben sol, i sentir la teva veu quan el meu alè és en el teu alè. Diré el teu nom baixet: arran de llavis sense gosar tocar els llavis. Et parlaré de tot allò que no entendràs, i els teus ulls s'obriran per comprendre i faràs una creu als dies del calendari, no per les coses que han de venir, sinó per totes aquelles que se n'han d'anar. Enyoro la teva presència per altra banda tan viva tothora; i aquestes nits que és com si valguessin per totes les nits de la meva vida i haguessin servit per portar-te a mi. Veig la teva casa, les finestres, el silenci, els teus passos, els teus ulls dintre els quals neixen somnis. Vull!- Vaig pensar, i vaig tenir-te."

En una nit obscura, a
RODOREDA, Mercè: Tots els contes, Edicions 62, Barcelon 2008, Col. El Balancí, nº 585, pg.302

dissabte, 1 de novembre de 2008

D'un conte de la Mercè Rodoreda (1)

En una nit obscura (1)

"Deixeu que us parli de la noia...I què en treuré, de fer-ho? Si us dic que era molt bonica, us ho creureu o potser direu que és mentida, qui sap? Però la veritat és que ho era, si bé la bellesa no ho és pas tot, en una noia. Jo, que després l'he estreta en els meus braços, que l'he sentida sospirar d'amor sota el meu pit, que m'he embriagat només amb el perfum dels seus cabells, puc dir-vos que la forma dels ulls o la perfecció dels llavis no ho són pas tot per a estimar.
Potser és la manera de dir les coses, o de mirar, o de somriure, allò que verament us embogeix...però les coses difícils d'explicar és millor deixar-les... o prendre-les un altre dia; un dia que no sapiguem que dir.
La noia va aixecar-se i es dirigí vers la porta, la qual cosa la féu desaparèixer al meu esguard, i sortí a respirar la nit que tota va omplir-se d'ella.
Llavors el meu desig m'hi portà a prop. Va mirar-me sense gota d'esglai. La seva veu, dolça com l'amargor dels qui han sofert molt, vingué a mi.
- Vine...
Junts vam entrar a la cambra que després he recordat tant. La claror hi era tenuíssima i l'atmosfera suau.
- Seu.- M'indicà el seient que era molt baix-. Ara voldria...-continuà, i, com un fill petit que jo hagués tingut, s'assegué a la meva falda-. Voldria que no hi hagués llum. Només la claror de la nit... I dolçament m'envoltà el coll amb els braços i la seva boca, contra el meu coll, digué coses.
- És com si t'hagués esperat de sempre, d'enllà del temps, de quan encara no esperava...
Jo pensava en amors meus llunyans que ja no emblaven amors. Pensava en els meus odis que desapareixien. En les meves inquietuds que cedien amples camins al repòs. Hauria volgut saber per què era allí, qui havien estat els seus pares, quin cel l'havia vista néixer i quin país l'havia tinguda d'infant; però ensems temia de desfer tot el que no sabia si era veritat malgrat que jo estrenyia la noia contra mi amb tanta força que el meu cor sentia el seu. Ella m'havia esperat sempre i jo l'havia desitjada de sempre: una noia així, feta de tendreses, que dugés pau al meu esperit, que el penetrés profundament, abans de fer -se'm seu per la carn.
A la paret d'enfront on sèiem hi havia un calendari amb els dies marcats amb una creu. Es va adonar que el mirava i m' aclarí:
- Comptava els dies, saps? Cada nit, vinga comptar dies. No sabia quin camí et portaria vora meu. M'hauria agradat que fos pel de les estrelles.
- He vingut pel camí dels desigs i me'n tornaré pel camí dels records.
- Què son, records?- Em va semblar que s'esverava d'haver fet la pregunta i vaig deixar la resposta. Els seus llavis cercaren els meus i no sé que hi hagi res al món tan dolç com els seus petons.
En deixar-la fou el meu cos que partí. El meu pensament no m' acompanyava perquè era presoner, sense que per cap motiu hi intervingués la voluntat, en les presons de l'ànima de Loki."

(1)- "En una nit obscura", a
RODOREDA, Mercè: Tots els contes, Edicions 62, Barcelona, 2008. Col. El Balancí, nº 585

Havia llegit la Mercè Rodoreda fa molts anys, i n'havia llegit força coses. Vaig trobar, l'estiu passat, una cita i una recomanació a un blog anomenat Tinta Xinesa, de Bloggers, i em va despertar la memòria. I també les ganes de tornar-la a llegir, cosa que vaig fent a poc a poc i amb un gaudi que no sé descriure.
Mai havia llegit cap fragment de cap obra que descrigués tan bé l'amor tal com el sento jo.
És com si parlés de tu i de mi...

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Fa set anys.

Avui fa set anys, fou el millor dia de la meva vida, sense cap mena de dubte.
Ja n'he parlat en alguna altra ocasió. Avui només vull fer uns petits agraïments:

Em primer lloc a tu, que vas venir per canviar la meva vida per sempre, i a millor. Mai t'ho podré agrair prou.

A tu, Mireia, que ben aviat em vas dir que m'acompanyaries quan arribés el moment, i així ho vas fer. Gràcies per la teva perspicàcia, i per haver-me dut tan de pressa cap a l'Hospital de Sant Pau. Gràcies per acompanyar-me en tot moment al quiròfan, per donar-me la ma i per dir-me que no feia cap escàndol

Gràcies, Esther, per haver-te fet càrrec de la Dolça durant quinze dies.
I gràcies a les dues per mobilitzar tota la família quan va ser necessari. Per dur-me en cotxe a Barcelona i per decidir pel camí tot el que vau decidir.

Gràcies, Xavier, que vas cuidar la Dolça fins que l'Esther se'n va poder fer càrrec. Gràcies a tots i totes que vau rebre tan bé el meu petit.

Gràcies, mare: per una vegada a la vida, vas tenir raó. Gràcies per insistir-me que havia de prendre molts líquids, no n'era conscient. Els deu dies que vaig passar a casa teva em van mentalitzar, i gràcies a això vaig tenir llet abundant i molt bona per criar el meu fill.

Gràcies a la Teresa, la llevadora de Moià. Sempre em va recolzar. És una persona excel·lent. I gràcies al doctor Chari, que em va ajudar amb la baixa maternal.

Gràcies a tots els que, pel camí, en comptes de donar-me consells saberuts, m'heu ajudat de debò quan he passat moment difícils.

Des del meu cor, el meu més profund i emocionat agraïment.

Isabel

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Quan cau la nit.

Després d'un bon dia, ja és de nit.
Ha estat un bon dia. També ha estat un dia sense tu. I ha estat una mica estrany. Vull dir que tot i estar bé, se'm fa estrany que no hi siguis.Suposo que es que t'enyoro. Sé que et veuré ben aviat. I em penso que tu em deus enyorar quasi tant com jo, encara que potser sigui molt en el fons.
O potser no tant, qui ho sap. Això sí, espero que hagis tingut un bon dia!
Fins aviat... Això espero!

Un bon matí de diumenge.

Avui hem passat una bona matinal de diumenge. Al poble es celebrava un cross, i cada anys s'hi apunten molts nens i nenes de l'escola. El meu fill també s'hi va voler inscriure, i cap allà hem anat a l'hora que ens tocava.

Com que sóc una mama pesada, i com que el meu germà metge ens va dir que el nen havia de fer escalfament abans de córrer, li he estat a sobre perquè ho fes. Ell no ho entenia, és clar, però no era qüestió que corres a la brava. Així que amb un amiguet a qui hem enganxat, els he fet fer estiraments, com he pogut, i els he tingut corrent suaument per allà. L'altre s'ha "rajat", però al meu l'he fet seguir. I la veritat és que al final feia cara d'empipat.

Però ha arribat l'hora que pertocava als nens del seu any. N'hi havia tants que ocupaven dues files. El meu fill, que no té gens de picardia, ha quedat a la fila del darrere. Li he repetit les instruccions de la mestra d'Educació física de l'escola: que vigilés de no caure, a la sortida, i que mirés d'aguantar. Han donat la sortida i, com era d'esperar, el nen l'ha fet dolenta. Però l'he estat observant des d'un monticle lateral, d'on podia veure perfectament tot el circuit, de sis-cents metres. Poc a poc ha anat avançant posicions, amb constància, i finalment ha arribat amb el grup del mig. O sigui que ho ha fet la mar de bé. Fins ell mateix s'ha adonat que l'altre amiguet -més alt i cepat que no pas ell- ha arribat molt per darrere. Això m'ha servit per justificar-li la necessitat d'escalfar abans de la cursa i, de passada, per perdonar-me a mi mateixa d'haver estat un corcó amb ell.Li he fet, doncs, d'entrenadora i d'assistent, i li he aguantat l'ampolla d'aigua que ha triat per beure mentre ell clavava queixalada al tall de coca que li han donat en arribar.

Tots els nens i nenes participants han rebut una medalla i els tres primers de cada categoria han tingut un trofeu. A remarcar que dues nenes de la meva classe de primer curs han quedat segona i tercera de la seva categoria, després de fer una cursa que ha estat molt bona per part d'elles. Estava ple de gent coneguda i l'ambient era alegre i festiu. I hem passat un matí molt agradable, que hem acabat jugant una estona a la placeta del Saiol abans de fer cap a casa per dinar.

El que deia abans: feia temps que no passava un matí de diumenge tan bo!

divendres, 17 d’octubre de 2008

"Vengo venenoso"

Per circumstàncies alienes, m'he trobat que el vídeo de la pel·lícula "átame", d'en Pedro Almodóvar, que havia inserit en una altra entrada del blog, ja no està disponible al YouTube.
Com que la canço de l'Antonio Carmona m'encanta, l'he buscada de nou i aquí la deixo.
No puc inserir l'enllaç directe, que es troba desactivat per sol·licitud a molts dels vídeos publicats. Per tant deixo l'enllaç al YouTube, amb l'esperança que funcioni. La cançó s'ho val...
Amb un petó per qui el vulgui.
I un d'especial i privat per tu.

"Que son tus besos lo mejor que he conocido."

"Es inútil dejar de quererte,
yo ya no puedo vivir sin tu amor.
Lo que yo quiero es mirarte de frente
y decirte que to te lo doy."

MANU CHAO: "J'ai besoin de la lune"

Una canço que m'agrada molt, de fa temps, i que parla de moltes coses que m'agraden que desitjo i que necessito.

"J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit.
J'ai besoin du soleil
pour me chauffer la vie.
J'ai besoin de la mer
pour regarder au loin.
J'ai tant besoin de toi
tout à coté de moi.

J'ai besoin de la lune
Pour voir venir le jour
tant besoin du soleil
pour l'appeler la nuit
J'ai besoin de la mer
Tout a coté de moi
J'ai tant besoin de toi
pour me sauver la vie ...

j'ai besoin de mon père
pour savoir d'ou je viens,
TANT besoin de ma mère
pour montrer le chemin.

J'ai besoin du metro
pour aller boire un verre
tant besoin d'oublier
tant besoin de prières

J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit.

J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit.
Tant besoin du soleil
pour me chauffer la vie.
J'ai besoin de la mer
pour regarder au loin
J ai tant besoin de toi
tout a cote de moi...

J'ai besoin de la terre
pour connaître l'enfer
tant besoin d'un ptit coin
pour pisser le matin
j ai tant besoin d'amour
tant besoin tout les jours
J ai tant besoinde toi
tout a cote de moi
j ai tant revé d'un jour
de marché sous la lune
j ai tant reve d'un soir
au soleil de tes nuits
j'ai tant reve d'une vie
a dormir ce matin

J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit
pas besoin de la mort
pour rire à mon destin

J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit
pas besoin de la mort
pour rire à mon destin "

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Nou blog

Presento avui un nou blog, La classe de la Isabel, que neix amb la intenció d'apropar els mitjans disponibles a Internet als meus alumnes, enguany de primer curs de primària.

La idea ha sorgit arran del nome que ens ha "tocat", Pessebristes, i del fet d'haver de fer un projecte sobre el nom de la classe. Avui mateix se m'ha acudit fer una mica de recerca a Sant Google i al You Toube i han estat tantes les coses que he trobat, que era de calaix prendre aquesta decisió.Deixaré un enllaç des de l'Oasisideserts al meu nou blogspot, encara que no a la inversa, donat el caràcter personal del meu oasi.

Estic molt engrescada i esperançada que el blog que neix avui em faciliti la feina des de l'aula i em permeti treballar amb els alumnes amb els nous mitjans informàtics i internautes disponibles.I espero que si algú hi passa li agradi igualment.

divendres, 10 d’octubre de 2008

La fal·làcia d'optimitzar.

Dia a dia, avança el curs. La feina de l'escola no em deixa temps per a res. No atrapo res, ni a la feina ni a casa -ho dic sense massa angoixa, és una constatació. Cada vegada se'ns demana més. Hi ha més teconologies i això, en comptes de llevar-nos feina, ens en posa. S'imposa l'optimització del temps: això em diu tothom. Però jo només sé fer una feina darrere de l'altra. Hi ha gent que fa birgueries amb el seu temps, i sembla que tots i totes hem de poder igual.Però jo no en sé i, en el fons, tampoc no en vull saber.

En comptes d'alliberada em sento esclavitzada. A l'escola se'm suposa tant que hauria d'estar treballant sempre. De nits, és clar. Quan he acabat amb les feines de casa i quan tinc el nen dormint. Però jo, que sóc humana, necessito altres coses. No puc estar, tan sols, treballant a fora i treballant a casa tot el dia. M'agrada tenir una mica de temps per mi. Com ara, que estic escrivint aquí. M'agrada fer-ho. És la meva manera de pensar. I necessito un espai de silenci. També espais de felicitat. I una mica de temps per l'amor.I clar, no és la meva prioritat, optimitzar el temps.Jo crec que amb això d'optimitzar ens han volgut vendre la moto: el que es vol es que siguem molt productius per a un sistema que no ens estima gens ni mica, només li "interessem". I si no som com se suposa que hem de ser, o no rendim el que se suposa que hem de rendir, som blasmats i qüestionada la nostra vàlua, tant professional com personal.

La competitivitat també ha entrat a les escoles, a nivells de vegades subtils i de vegades descarats. Hi ha coses que em fan patir, però em nego en rodó a competir perquè un company paral·lel ha decidit fer, amb mitjans informàtics, una orla amb les fotos dels seus alumnes que ara ja penja a la porta de la classe.Cosa que jo no sabia -i segurament tampco no hi ha hagut mala intenció per part seva.I jo fent-ho amb els alumnes... Personalment, tinc feina a fer rutllar els meus vint-i-dos nens i nenes de primer, a que s'adaptin als canvis que viuen, a que tots i totes puguin anar aprenent. Fins ara, la veritat és que no he tingut temps de dedicar-me a fer "fotitos" digitals. Ni tampoc sé tenir els alumnes fent una feina i jo, entretant, una altra. M'agrada acompanyar-los mentre treballen i anar-los ajudant. Però aleshores no es poden fer tantes coses d'aquelles que llueixen.

Com va dir una companya, se'ns demanen massa coses: hem d'inculcar el reciclatge als/les alumnes, investigar si vénen a escola a peu o amb cotxe, fer-los revisar de tant en tan les papereres per comprovar si han reciclat bé, enviar els pares a la biblioteca a buscar llibres per la classe i de passada que s'acostumin a anar-hi, detectar nens hiperactius, controlar plagues de polls, informar a assitència social quan toqui.... Tenim un horari més apretat que el metro de Barcelona a les vuit del matí.I això és cert, hi ha dies en què no hi ha temps ni de respirar: hem de fer un munt de coses i ni tan sols podem preparar-les. Es dóna per descomptat que ho farem a casa. Es dóna per suposada una vida com la de tohom. Però si no la tens, ja t'ho faràs, això no li interessa ningú. Ni tan sols interessa saber si, per fer tot el que se suposa que has de fer, ho hauries de fer de nits, en hores intempestives, quan la majoria dels mortals ja dormen i encara que t'hi deixis la salut.

No tindré tant temps d'escriure com a l'estiu, i mira que m'agrada. Si no ho faig ja tant sovint, no us estranyi. Això sí, de tant en tant em prendré la revenja. I tinc uns quants records i anècdotes personals apuntats per quan hi pugi tornar.

Petons per tothom!

dijous, 9 d’octubre de 2008

Fill meu

Ulls dolços
que trapelles guaiten,
somriure de pirata
i pantalons trencats;
batalles a l'aire
amb espasa de fusta,
somnis de dibuix
en un full esquinçat...
Llavis petoners
que la galta em besen
i grans abraçades
que ben lluny
les tristors apressen!

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Declaració.

Una pel·lícula que em va emocionar molt, d'un director que m'agrada i amb uns actors que m'encanten. Admiro la Victoria Abril.
Una cançó preciosa de l'Antonio Carmona, que parla d'amor, igual que "Átame".
I una declaració, per tu.
Que ja saps i ja m'entens:
t'estimo i et vull

Estiu a ciutat

Bombolles de sabó
sota un llençol blanc
que a tall de tendal
voleia al balcó.
A baix, Sant Martí
ple de cases blanques;
llunyà l'horitzó
besat de mar blava.
Somnis irisats
fets amb got i canya,
si fan un esclat
ens neix la rialla.
I al Mediterrani
els vaixells que el salpen.
Si era de nit,
llumenetes blanques
alegres parpellegen
i el goig ens bressava
-records d'infantesa
tramats de tendresa...

diumenge, 21 de setembre de 2008

De tots colors.

Mireu,us explicaré una cosa que fins ara només he contat una vegada, fa cosa d'un any,a un amic que vaig fer. Ell em va obrir el seu cor i em va ensenyar els mals que hi tenia, que eren molts. A mi m’agradava escoltar-lo, i poc a poc li vaig obrir el meu. Era un temps on jo havia anat recordant coses del passat. Era com si estes fent bugada, de la roba bruta que m’havia anat quedant a l’ànima. Van anar sortint moltes coses i una en tibava una altra... Abans no podia ni pensar-hi, però ara ja han passat prou anys, he entès el perquè de tot plegat i em penso que finalment he començat a perdonar. I també a perdonar-me a mi mateixa. Perquè jo no vaig fer res de mal fet, però ho he pagat tota al vida. I ja va sent hora que em comenci a estimar, oi? Un dia vaig adonar-me que ja podia explicar-ho sense plorar, i vaig buidar el pap amb el meu amic, que em va saber escoltar sense jutjar-me. I em penso que ja no em fa res parlar-ne amb ningú.

Jo era petita. Bé, devia tenir vuit anys, potser deu. No recordo els fets amb exactitud, però eren coses que passaven sovint, aleshores. Els nens i nenes anàvem sols a molts llocs. I jo anava a escola a l’altra punta de la ciutat, i viatjava sola amb el metro i el tren de Sarrià. La mare va voler que anéssim a una bona escola, però era molt lluny de casa. La cosa és que un dia anava cap a l’estació del metro i em vaig creuar amb un senyor del barri. La imatge la dec haver esborrat del meu cervell, però no la por que vaig passar pel que va fer l’home, que es va obrir la gavardina amb les dues mans i ja us podeu pensar què em va ensenyar. No recordo què vaig fer, ja us dic que eren coses que passaven sovint. També els va passar a altres nenes de la meva classe. Segurament li devia explicar a la mare, que es feia dir així –mai va voler que li diguéssim “mama”, i a mi, ara, m’agrada molt que el meu fill em digui així.

Un dia, devia ser un dissabte, recordo que anàvem tota la família pel carrer. El pare, la mare, els meus germans i germanes i jo mateixa. Aquesta imatge sí que la he conservat, encara la puc veure. Va ser al xamfrà de les casetes baixes, al costat de casa. Aquell senyor venia en direcció a nosaltres per la mateixa vorera del carrer, i suposo que jo devia comentar-li a la mare. Bé, sé amb tota certesa que li vaig dir que aquell era l’home que m’havia espantat, encara que és un record vague.

I aquí ve el que em va fer mal de debò, encara que la meva memòria fa un tall que em porta del carrer a casa nostra, a la cuina. Aquesta foto si que no se m’ha esborrat mai. Sóc a aquella cuina, que abans tenia una pica d’aquelles com les dels bacallaners, blanca, i els fogons de marbre blanc. Que era lluminosa, i que la reforma que li va fer la mare va enfosquir per sempre. Amb aquells armaris de pi de melis que pujaven fins dalt de tot del sostre, marbres de color rosa porrinyo, una pica de color verd fosc i unes rajoles d’aquelles dels“anys setanta”, potser... Veig la seva figura retallada contra els armaris de la paret del fons, feblement il•luminada pel fluorescent que hi havia al sostre. És com una ombra fosca, no recordo els vestits, no veig els trets de la seva cara. Veig també la silueta de la nena que l’escolta. I, sobretot, em retrunyen dins el cap les paraules que va dir: “No pot ser, filla meva. Segur que t’has equivocat! Aquest senyor és d’una família molt bona del barri, que són molt bons cristians i van a missa... Et deus haver confós...”

Fa tres o quatre anys vaig començar a recordar coses, sabeu? Va ser per un programa d’aquells que fan a la televisió. Em va despertar un record, que en va dur un altre. Aquell senyor, el vaig seguir veient pel barri. Em vaig fer gran i vaig entendre que estava malalt. Fins em va arribar a fer llàstima. Si jo hagués estat gran, no m’hauria fet res. I el que em va fer de debò, va ser que la mare no em va creure. I jo tampoc no he cregut mai més en mi mateixa, i això que vaig ser una estudiant d’excel•lents! Però no he fet res de bo en aquesta vida. I me n’han passat de tots colors, des d’aleshores. Com havia de creure en mi, si ella no ho va fer?

Vaig aprendre a sortir sola dels problemes. Sempre me’ls he passat sola i mai he demanat ajuda a ningú més. És la lliçó que vaig aprendre. De fet,és una mala lliçó. Ara ja he entès que jo no vaig fer res mal fet, i ja començo a poder-ho explicar. També sé que hi ha gent que li han passat coses horroroses, molt més que les que m’han passat a mi. I això em fa pensar, de vegades, que he de donar les gràcies de no haver perdut el seny pel camí i de seguir sencera i amb els peus a terra. Que encara sóc aquí per explicar-ho. Encara que hi ha coses que fan de mal explicar perquè són molt doloroses, per bé que no siguin tan greus com d’altres. Però han deixat senyals indelebles. Com em va dir una persona, les ferides amb el temps es tanquen i guareixen, però sempre quedaran les cicatrius. I les cicatrius de tant en tant fan mal, com als que se’ls ha trencat el braç i quan ve un canvi de temps, allà on van tenir la fractura, els fa mal.

I mireu, no penseu malament. Amb la mare ja no hi estic enfadada, ara ja no. Però espero que això no ho llegeixi mai. Perquè encara diria que no és veritat, que tot això m’ho invento. I es que ella, que també ha passat moltes coses, volia ser sempre perfecta. I el problema que té és que no ha sabut admetre mai haver comès cap error, i sempre ho torna tot culpa dels altres. Mai no li he parlat d’això ni mai li’n parlaré. Això és una pedra que porto a l’esquena i, amb ella o sense ella, he de caminar si vull seguir la meva vida, que no ho pot fer ningú per mi. I ja us n’explicaré de coses, que ja us dic que me n’han passat de tots colors. O no, perquè potser no us ho creuríeu, que pensaríeu que tot és inventat... Per sort, dec tenir algú que em protegeix i m’estima, i també me n’han passat de bones, de coses. Sobre tot des de fa uns anys, que vaig tenir un nen preciós, també d’una manera que us en faríeu creus, i que és la llum de la meva vida. I que també he començat a conèixer algunes bones persones. Jo, que sóc tan normal, en tinc per escriure una obra de teatre...

De tots colors.

Mireu,us explicaré una cosa que fins ara només he contat una vegada, fa cosa d'un any,a un amic que vaig fer. Ell em va obrir el seu cor i em va ensenyar els mals que hi tenia, que eren molts. A mi m’agradava escoltar-lo, i poc a poc li vaig obrir el meu. Era un temps on jo havia anat recordant coses del passat. Era com si estes fent bugada, de la roba bruta que m’havia anat quedant a l’ànima. Van anar sortint moltes coses i una en tibava una altra... Abans no podia ni pensar-hi, però ara ja han passat prou anys, he entès el perquè de tot plegat i em penso que finalment he començat a perdonar. I també a perdonar-me a mi mateixa. Perquè jo no vaig fer res de mal fet, però ho he pagat tota la vida. I ja va sent hora que em comenci a estimar, oi? Un dia vaig adonar-me que ja podia explicar-ho sense plorar, i vaig buidar el pap amb el meu amic, que em va saber escoltar sense jutjar-me. I em penso que ja no em fa res parlar-ne amb ningú.

Jo era petita. Bé, devia tenir vuit anys, potser deu. No recordo els fets amb exactitud, però eren coses que passaven sovint, aleshores. Els nens i nenes anàvem sols a molts llocs. I jo anava a escola a l’altra punta de la ciutat, i viatjava sola amb el metro i el tren de Sarrià. La mare va voler que anéssim a una bona escola, però era molt lluny de casa. La cosa és que un dia anava cap a l’estació del metro i em vaig creuar amb un senyor del barri. La imatge la dec haver esborrat del meu cervell, però no la por que vaig passar pel que va fer l’home, que es va obrir la gavardina amb les dues mans i ja us podeu pensar què em va ensenyar. No recordo què vaig fer, ja us dic que eren coses que passaven sovint. També els va passar a altres nenes de la meva classe. Segurament li devia explicar a la mare, que es feia dir així –mai va voler que li diguéssim “mama”, i a mi, ara, m’agrada molt que el meu fill em digui així.

Un dia, devia ser un dissabte o un diumenge, recordo que anàvem tota la família pel carrer. El pare, la mare, els meus germans i germanes i jo mateixa. Aquesta imatge sí que l'he conservada, encara la puc veure. Va ser al xamfrà de les casetes baixes, al costat de casa. Aquell senyor venia en direcció a nosaltres per la mateixa vorera del carrer, i suposo que jo devia comentar-li a la mare. Bé, sé amb tota certesa que li vaig dir que aquell era l’home que m’havia espantat, encara que és un record vague.

I aquí ve el que em va fer mal de debò, encara que la meva memòria fa un tall que em porta del carrer a casa nostra, a la cuina. Aquesta foto si que no se m’ha esborrat mai. Sóc a aquella cuina, que abans tenia una pica d’aquelles com les dels bacallaners, blanca, i els fogons de marbre blanc. Que era lluminosa, i que la reforma que li va fer la mare va enfosquir per sempre. Amb aquells armaris de pi de melis que pujaven fins dalt de tot del sostre, marbres de color rosa porrinyo, una pica de color verd fosc i unes rajoles d’aquelles dels“anys setanta”, potser... Veig la seva figura retallada contra els armaris de la paret del fons, feblement il•luminada pel fluorescent que hi havia al sostre. És com una ombra fosca, no recordo els vestits, no veig els trets de la seva cara. Veig també la silueta de la nena que l’escolta. I, sobretot, em retrunyen dins el cap les paraules que va dir: “No pot ser, filla meva. Segur que t’has equivocat! Aquest senyor és d’una família molt bona del barri, que són molt bons cristians i van a missa... Et deus haver confós...”

Fa tres o quatre anys vaig començar a recordar coses, sabeu? Va ser per un programa d’aquells que fan a la televisió. Em va despertar un record, que en va dur un altre. Aquell senyor, el vaig seguir veient pel barri. Em vaig fer gran i vaig entendre que estava malalt. Fins em va arribar a fer llàstima. Si jo hagués estat gran, no m’hauria fet res. I el que em va ferir de debò, va ser que la mare no em va creure. I jo tampoc no he cregut mai més en mi mateixa, i això que vaig ser una estudiant d’excel•lents! Però no he fet res de bo en aquesta vida. I me n’han passat de tots colors, des d’aleshores. Com havia de creure en mi, si ella no ho va fer?

Vaig aprendre a sortir sola dels problemes. Sempre me’ls he passat sola i mai he demanat ajuda a ningú més. És la lliçó que vaig aprendre. De fet,és una mala lliçó. Ara he entès que jo no vaig fer res mal fet, i ja començo a poder-ho explicar. També sé que hi ha gent que li han passat coses horroroses, molt més que les que m’han passat a mi. I això em fa pensar, de vegades, que he de donar les gràcies de no haver perdut el seny pel camí i de seguir sencera i amb els peus a terra. Que encara sóc aquí per explicar-ho. Encara que hi ha coses que fan de mal dir perquè són molt doloroses, per bé que no siguin tan greus com d’altres. Però han deixat senyals indelebles. Com em va dir una persona, les ferides amb el temps es tanquen i guareixen, però sempre quedaran les cicatrius. I les cicatrius de tant en tant fan mal, com als que se’ls ha trencat el braç i quan ve un canvi de temps, allà on van tenir la fractura, els fa un dolor.

I mireu, no penseu malament. Amb la mare ja no hi estic enfadada, ara ja no. Però espero que això no ho llegeixi mai. Perquè encara diria que no és veritat, que tot això m’ho invento. I es que ella, que també ha passat moltes coses, volia ser sempre perfecta. I el problema que té és que no ha sabut admetre mai haver comès cap error, i sempre ho torna tot culpa dels altres. Mai no li he parlat d’això ni mai li’n parlaré. Això és una pedra que porto a l’esquena i, amb ella o sense ella, he de caminar si vull seguir la meva vida, que no ho pot fer ningú per mi. I n’explicaré de coses, que ja us dic que me n’han passat de tots colors. O no, perquè potser no us ho creuríeu, que pensaríeu que és imaginari... Per sort, dec tenir algú que em protegeix i m’estima, i també me n’han passat de bones, de coses. Sobre tot des de fa uns anys, que vaig tenir un nen preciós que és la llum de la meva vida,i que va ser d’una manera que us en faríeu creus. I he començat a conèixer algunes bones persones.

Jo, que sóc tan normal, en tinc per escriure una obra de teatre...

dissabte, 20 de setembre de 2008

Una nit a la fira.

En havent sopat, després de desparar taula, mare i fill s’arreglen per anar a la Fira de la Festa Major. Ella decideix canviar-se, no és cosa d’anar amb un vestidet de tirants, que fa fresca. Així doncs, busca una caçadora i uns texans a l’armari de la seva cambra per tal de planxar-los. Hi conjunta una de les samarretes més maques que té, de color groc mostassa amb uns dibuixos d’uns trèvols verds. I pel nen tria un cangur impermeable, que a ell no li agraden les jaquetes de punt.Surten, doncs, de casa. El nen està tot emocionat, que és la primera vegada que hi va de nit, a la fira. Enfilen recte pel carrer que fa cantó amb el seu i torcen cap al que porta cap a l’escola. Quan l’han passat de llarg, només han de girar a mà dreta, una mica més enllà. Ja senten l’aiguabarreig de músiques estridents i festives.
El nen no es pot contenir, d’impacient que està:

-Anirem primer als autoxocs, oi, mama?

Ja hi ha anat el dia abans. El fill es delia pels autoxocs i sa mare havia comprat sis viatges, que així li sortien millor de preu. Com que la fira hi seria fins diumenge...Van, doncs, de dret als autoxocs dels petits. El noi que vetlla els cotxes li pregunta si els sap conduir i el nen, sense cap mena de dubte, li respon que sí, encara que de debò no en sap gaire. Amb un parell de dies, però, hi ha agafat prou traça. Ara ja no gira el volant tota l’estona, i ha après a esquivar els altres cotxes. Amb tot, de tant en tant la topada és inevitable,amb grans rialles de tothom, i el joc segueix.Dels autoxocs van carrer amunt i arriben als llits elàstics, una altra de les atraccions preferides del nen. La mare paga l’entrada, aquest any tres euros, ja. I el fill es descalça i s’adreça al llit que li senyala la dona menuda i prima de cabells curts. Ara ja en sap força, el nen, fins ha après a fer la tombarella a l’aire. Tota l’estona crida a sa mare i riu quan veu que ella l’està observant, fins que se li acaba el torn, surt a fora i es torna a calçar les seves esportives.

- Mama, anem a caçar aneguets,ara?
- Sí, carinyo, però ja ho saps, quatre i prou...

I se’n van cap a la paradeta, que es troba a l’altre banda del carrer, un xic més avall. Els aneguets de plàstic groc hi volten riu avall, per sobre el taulell de la caseta pintada de verd. El nen pren un bastó d’aquells amb un ganxo al capdavall i es posa a la “labor”. No és tan senzill com sembla, tot i que ara ell ja és més gran... Quan finalment ha aconseguit pescar els aneguets necessaris, que ha dipositat en una safateta blanca, fixa l’atenció en els regals que pot triar, entre els que li ensenya l’home de la parada. Just en aquell moment, sa mare es gira i mira enrere. S’adona que comencen a caure unes gotes molt grans d’aigua, que deixen marcats a terra uns bons redols. De manera molt sobtada, s’apaguen tots els llums dels voltants: els de les casetes de la fira, els dels carrers, els de tot el poble. I aquelles quatre gotes es tornen una espessa cortina d’aigua de la qual han pogut escapar a temps. S’han refugiat en una atracció de cavallets, i no han estat pas els únics. La mare fa posar el nen al cantó de dins i l’abraça. I el protegeix com pot de la pluja que cau a bots i barrals. Algunes atraccions tornen a tenir llum –deuen tenir generadors- i gràcies a això no estan del tot a les fosques.

No és que plogui, no. Això és un autèntic temporal d’agost: el vent bufa tan fort que vincla els arbres i fa batre l’aigua, que projecta carrer enllà. Trona i llampega, i ara veuen una cadira de plàstic, de color blanc, que baixa carrer avall, empesa per l’aire. I ara una altra. I una altra encara! Renoi, fins a cinc cadires, han comptat! Un cotxe que pujava carrer amunt s’ha hagut d’aturar per apartar-ne una que li barrava el pas. Les ràfegues d’aire són tan fortes que fan que la pluja ho fuetegi tot. Feia temps que no es trobava sota un xàfec com aquest, pensa la mare. Per uns segons li passa pel cap que les tempestes tropicals deuen ser una cosa molt semblant als que contempla ara mateix. I que potser el canvi climàtic del que tothom parla es comença a manifestar així. Li agafa un xic de basarda, allà a sota. Tot balla, en aquella atracció, tendals i sostres... tot grinyola i no s’hi sent segura.

Quan minva una mica l’aiguat, prou com per pensar en una retirada, la mare li diu al nen que aniran corrents fins a l’entrada de l’escola, no gaire lluny d’allà. No vol quedar-se més allà on són. S’assegura que el nen porti el cangur ben cordat, li posa la caputxa i emprenen una cursa per la vorera del carrer. No s’aturen fins que arriben a la marquesina que hi ha a l’entrada de l’escola pública del poble. Hi ha més gent, allà. La mare observa el cel. Sembla que la cosa va a menys i decideix que seguiran fins a casa. Quan abans hi arribin, millor. Així que li dóna la mà al seu fill, creuen el pas de vianants i agafen el camí de casa seva. Van de pressa però no corren, ara no cal, ja. La veritat és que tot el poble és a les fosques i hi ha moments en què no veuen res de res. Fa un xic de basarda... Hi ha un silenci rar, poc habitual. De tant en tant, un llampec esquinça el cel i il•lumina tot el poble. Això els permet entrellucar per on caminen i no ensopegar amb les voreres dels carrers.

La mare parla tota l’estona amb el nen, així el distreu. Li explica que la vida, abans, era així, i les nits també, en aquells temps quan no hi havia llum ni als carrers ni a les cases. De nit, la gent encenien espelmes per veure-s’hi, i anaven a dormir d’hora... El nen li va fent preguntes, i ella li recita el camí. Mira, ja som a la placeta, ara girarem avall. Compte aquí, baixa la vorera. S’han mullat els peus en travessar el carrer, de tanta aigua que va avall.

-I ara a mà dreta, travessem i ja som a la vorera de casa. Tranquil, que ja arribem, i pensa que potser a casa tampoc hi haurà llum.

Pugen els tres graons del portal de casa seva, avancen unes passes fins a trobar la porta d’entrada. A les palpentes, la mare busca les claus a la bossa i després mira d’endevinar el forat del pany amb les gemmes dels dits per tal de poder obrir. Ara que ja són a dintre, busquen la seva escala, a mà dreta. Com ja es pensava la mare, a l’edifici tampoc hi ha llum, i fins al primer pis, on viuen, tot és fosc com una gola de llop. No hi veuen ni un borrall. Pugen poc a poc, tot mirant de no ensopegar. Arriben al replà i altra vegada claus al pany, i ja són a casa! A dins els rep la seva gosseta, que bota d’alegria en veure’ls i els saluda, tot posant-los les potetes a les cames.

- Deu haver passat molta por, mama, tant por que li fan els trons, oi?
La mare busca les espelmes al bufet del menjador. A les fosques, va cap a la cuina i cerca els llumins, i quan els aconsegueix, n’encén tres, que posa a diferents punts del pis. I ara ja s’hi veuen!

-Quina aventura, mama! I que fosc que era tot! Mama, puc dormir amb tu, aquesta nit?
-I tant, carinyo, dormirem plegats...

El nen li demana un got de llet calenta amb cacau. Per relaxar-se, li diu a sa mare, que riu per dintre. Ella en prepara per tots dos i se la prenen asseguts a les banquetes de la cuina. Tot seguit van a buscar un pijama pel nen, es posen la roba de nit i no s’obliden anar un moment a la cambra de bany abans d’allitar-se. Quan han fet el fet, apaguen espelmes i en prenen una cap a la cambra on dormiran. Entren al llit, la mare acotxa el nen i encara llegirà una mica a la llum de l’espelma. El seu fill s’adorm de seguida. Abans de bufar la petita flama de l’espelma, ella fa una mirada a la cara tan plàcida del seu fill. Apaga finalment, s’estira al costat del nen i es tapa bé amb el llençol i la vànova de cotó. Fa la mitja volta cap a on està ell, s’hi apropa i li escolta la respiració, compassada i tranquil•la, com solia fer cada nit quan era un bebè...

dijous, 18 de setembre de 2008

Com m'has entrat endins...

Sembla mentida, amb tant poc temps com m'has entrat endins... Tampoc és tan poc. Tu ho vas veure clar de seguida, i vas creure en mi d'una manera que em sorprèn i també em fa molt feliç. Em feia por despertar d'un somni. I ho desitjava tant...
Ara que hem estat uns dies junts s'han esvaït les ombres de por. I t'has fet una certesa a la meva vida.
No sé com serà. Sé que no hi ha llits de roses. I, a més, les roses per naturalesa tenen espines.Però, tal com em digueres fa no res, ens vam trobar i vam pujar al mateix tren. I és igual a on vagi, però junts, tu i jo. Una cosa així, més o menys, és el que vas dir.
I jo ho subscric.
Dalt del tren, al teu costat.
Com més va, més t'estimo...

diumenge, 7 de setembre de 2008

Calidoscopi

Quan era petita
sortia la balcó
i guaitant la mar
lliscaven les hores.

Passaven vaixells
que em feien feliç,
m'omplia de joia
l'arc de Sant Martí.

Si es feia de nit
lluïen estels
dansant a les ones
germanes del cel.

Quan era petita,
des del meu balcó
era bell, el món.
i lliure de por.

divendres, 5 de setembre de 2008

Fantasies catastròfiques

El que poden fer les fantasies catastròfiques.

Tenia tanta por que fora tan sols un somni d'uns quants dies d'estiu que l'evidència del final de les vacances em va provocar un profund atac de tristesa. Per sort meva, resulta que no ets un somni, i que segueixes aquí. Segueixo veient-te, segueixes parlant-me, segueixo podent-te escoltar, que no és poca cosa, per mi...

Tens un efecte absolutament benèfic sobre la meva persona. I encara que no sé en què depararem, em sento afortunada d'haver-te conegut, d'haver trobat una persona com tu en el camí. M'agrada la teva paciència,el teu somriure, la manera com em mires, i es que em dius unes coses...

Saps? Durant el dia m'acompanyes, et sé. I això em dóna una alegria secreta que ho fa tot millor, més senzill. Sabent-te, no em pesa pensar en les nits fosques de l'hivern.
Que no hi tinc cap problema, ni tampoc amb la tardor. Tan sols es que tenia una por terrible que aquests hagués estat, només, un somni d'uns quants dies d'estiu. Però no ho ets, un somni, que ets ben real!

diumenge, 31 d’agost de 2008

Setembre

Arriba setembre i s'acaben els somnis d'estiu.

Caldrà tornar a la crua realitat. La dels horaris. La d'anar al dictat dels segons. La de les presses. La de no tenir temps per res. La de passar de dilluns a divendres i trobar-te cada dia més cansada. I arribar al cap de setmana, i tenir temps només de fer bugades, compra, neteja, i mirar de reposar per poder aguantar una setmana més.

La de veure venir la tardor i les boires, sentir-te sola a les nits, llevar-se pels matins i encara és fosc. I cada dia fa més fred, i se't posa el fred a l'ànima i el silenci al cor.S'han acabat els dies lluminosos, els amors d'estiu, els somnis amb els quals et vas enganyant per passar els dies. Ja se sap que qui dies passa, anys empeny. Això, diuen, però no et dóna consol.

Segueixes caminant no se sap ben bé per què, que d'horitzó no en veus cap. T'ancoren a terra el nen, el gos i el gat, que et necessiten. Però de vegades voldries poder adormir-te, potser hivernar. Hivernar de tardor a primavera, despertar de cara a l'estiu.I viure només somnis meravellosos durant el bon temps, i quan s'acaben, deixeu-me dormir, si us plau, i somniar només amb els dies daurats en què he pogut tenir bells somnis. Com aquells en que hi habitaves tu.

divendres, 29 d’agost de 2008

V de Vida

La vida és com una pujada. Com una pujada, amb bicicleta, a un port de Categoria Especial.
Quan puges un port, amb bici, no pots mirar a dalt de tot, allà on vols arribar. Si ho fas, estàs perduda. Perquè la pujada sempre és dura. I quan veus com n'és, de dura, i quan que falta,per arribar al final de l'ascens, perilles de caure en el desànim.
Aleshores, optes per mirar només una mica més enllà de la roda davantera. I fer una pedalada, i una altra. Compassar la respiració. I, quan pots, aixecar-te del "sillín" (deixeu-m'ho dir així...). I fer unes quantes pedalades dreta, mentre ho aguantin els ronyons. Quan fan mal les cames, tornes a seure i segueixes respirant i et revifes. I, de tant en tant, beus un glop d'aigua -per la set- i fas un mos -per la gana.
Hi ha el perill de les caigudes. Sempre n'hi ha, i en surts fàcilment amb qualque rascada. Però t'aixeques, aixeques també la bicicleta, peu al pedal i amunt altra vegada! Que si no t'aixeques de seguida, després costa molt més...
I sempre mirant només una miqueta més endavant, concentrada només a pedalar i pujar amunt. Una pedalada rere una altra. Fins que arribes a dalt de tot. I amb tanta alegria penses: "Que bé, me n'he sortit!!!". I et poses un impermeable per no agafar fred, i et llences carretera avall, tot sabent que ara tindràs una estona per recuperar-te una mica.
I dones gràcies d'haver estat capaç d'aguantar, una vegada més, una escalada com aquesta i haver-ho aconseguit....

dissabte, 23 d’agost de 2008

Gent lluminosa.

Hi ha persones que quan caminen per la vida tenen la virtut d'escampar la llum al seu voltant, per allà on passen. Tu, Peupetit del Corgran, ets una d'aquestes persones. La casualitat ha encreuat els nostres camins. I no sap dona Casualitat com li estic, d'agraïda!

No em queixo de la meva vida, encara que té els seus moments foscos, com la de tothom suposo. Però hi has aparegut com un sol gentil i càlid. Tens una mirada que fondria els mateixos gels de l'Antàrtida, un somriure d'orella a orella i el segell de la franquesa a la cara.
La bellesa dels teus sentiments se't fa paraula quan parles, i dóna forma a aquestes petites obres d'art que fas. Saps parlar amb els materials i en treus el millor. Crec que és per què te'ls estimes. Com t'estimes les persones que tenen la sort de compartir el teu camí. O de trobar-t'hi per uns moments. Estic ben segura que també fas sortir el millor de les persones amb qui tractes.

Si pogués, et faria una col·lecció de petits besos amb cristall de murano dels colors més alegres del món!

divendres, 22 d’agost de 2008

El seu millor moment.

Era a Cal Metge. Esperava per una visita amb la llevadora. Feia dies que tenia pèrdues, petites però constants, i estava inquieta. El seu cervell barrinava si no podria ser que tingués això, un pòlip o ves a saber què. Per l’edat ja podria ser i per no estar patint havia demanat hora.. Sabia també que feia poc havia estat un xic incauta. Vaja, un xic no, incauta i prou. Pels dies, no comptava que li pogués passar res, però ho va comentar amb el metge. I aquest per precaució i per descartar possibilitats la va derivar a la llevadora, que fos una cosa o altra ja l’adreçaria en la direcció més adient. I li van donar hora ben de pressa, i allí estava.

Quan va entrar a la consulta la ve rebre una dona d’uns quaranta anys, guapa i agradable. Li va demanar dades per l’historial i, posada al cas, li va fer una anàlisi d’orina , d’aquells que fan amb una tira reactiva. Quan va veure la cara de la llevadora en mirar el resultat, ja va entendre que passava alguna cosa. I sí, que passava: estava embarassada, i sense cap mena de dubte. Durant un minut o dos es va quedar com estabornida, doncs era la darrera cosa que s’esperava. I en aquest lapse de temps li van passar un munt de coses pel cap. Però va empassar saliva i va respirar fons, com intentant desfer aquell nus que se li havia fet a la gola. Van parlar força, amb aquella dona amable que amb el temps apreciaria tant.

La dona amable li va dir en veu alta el que ella estava pensant en silenci. Que calia anar al ginecòleg i que segur que li farien proves, per la seva edat. Però que si decidia que volia tenir la criatura, potser aquella seria la darrera oportunitat per ella (que no n’havia tingut mai cap fins a aquell moment...).

Va anar tot molt ràpid. Estava just de sis setmanes, però a la primera ecografia ja el va poder veure,menut com una molleta de pa. I se li va fer un altre nus a la gola, entre l’espant de pensar com s’ho faria i la por de pensar que no pogués ser. Va sortir del ginecòleg amb un informe pel metge de capçalera i l’ordre de fer repòs total. Les pèrdues que tenia indicaven un perill d’avortament. El ginecòleg, la llevadora i el metge de família li van fer tots els tràmits necessaris i la van adreçar a un hospital on estaven avesats a casos de risc com el d’ella, de risc per l’edat i per d’altres motius.

Va patir des del primer dia. Des del primer dia li va començar a demanar a aquell ésser tan petit que es quedés amb ella, si us plau , que ella el volia, que ella se l’estimava... Va passar el perill inicial i ben aviat va saber que duia un nen. Sortosament el seu embaràs va seguir amb normalitat i, com totes les mares novelles, es va fer un fart de patir pensant que no pogués passar qualsevol cosa. Mentalment va anar posant ordre a la seva vida, preparant les coses i solucionant problemes. Tant va preparar, que cap al final va haver de fer repòs total: el nen se li quedava petit de mides, un altre moment dur. Però va ser conseqüent i tot va millorar ben aviat.

Com que amb el pare del nen no hi podia comptar gaire –van ser una parella de circumstàncies, encara que a la seva manera, ell la va ajudar com va saber- amb les seves germanes van preparar l’estratègia per quan arribés a terme. Com que complia en dissabte, la setmana abans la baixarien a casa la mare, per poder estar a prop de l’Hospital on s’havia d’adreçar. No es podia arriscar a esperar a casa seva, a cinquanta quilòmetres.
Així que aquell dissabte d’octubre ho tenia ja tot preparat per quan vinguessin a buscar-la. Feia un mes i mig que, de tant en tant tenia contraccions. Més d’una vegada es va pensar que ja es posava de part. I aquell matí va començar a dos quarts de vuit, quan es va despertar. No es trobava massa bé i no tenia gana, però va anar fent i va sortir a passejar al seva gosseta. I quan van arribar les seves germanes, la van trobar repenjada contra la paret, respirant d’aquella manera que li havien ensenyat per fer passar el dolor. Van prendre totes els coses i cap al cotxe falta gent. Sa germana petita, que sense ser de la professió estava prou al cas, li féu unes quantes preguntes. I van decidir dur-la directament a Barcelona, en comptes d’anar a deixar la gossa a casa de l’altra germana.
La petita l’anava guaitant tota l’estona, des del davant. Mirava el rellotge de tant en tant i no deia res. Parlava amb l’altra fluixet i van fer un parell de trucades amb el mòbil. I quan eren a mig camí li van dir que no la duien a ca la mare, que anaven de dret cap a l’Hospital. I van mobilitzar tota la família.

Quan van arribar a la porta de Tocologia ja els esperava el germà gran. Ell va prendre la gosseta, que no entenia què estava passant, i se’n va fer càrrec. I elles van entrar dins.
Van fer els tràmits preceptius i ben aviat la van fer passar cap a una sala. Allí, la llevadora de guàrdia li va fer un examen i va dir a la germana petita que se la quedaven: anava ja de part.

No va ser gaire llarg, per ser primerenca. Va tenir tothora la seva germana petita fent-li costat i encoratjant-la. I dient-li que estes ben tranquil•la, que no estava fent cap escàndol. Va demanar l’epidural quan encara hi era a temps, els dolors eren forts. I encara que anava contra el que ella pensava, sabia què havia de fer i s’hi va esforçar al màxim. El mal era que el senyoret no acabava de fer el gir que havia de fer i tornava enrere. Diu que va arribar a haver-hi set persones al quiròfan... I finalment el van treure. I ella, que tots aquells mesos li havia anat parlant en veu alta i en silenci, i que tenia tantes ganes de veure’l, es va posar a plorar quan la llevadora li va ensenyar el seu fill i li va donar. Era el nen més preciós del món i el va abraçar i li va començar a dir tot de coses. I tot el que va sentir, no sabria com explicar-ho amb paraules: aquell nen era el millor que li havia passat,aquell nen pagava per tot!

Aquell va ser el seu millor moment. I sempre més seria el millor dia de la seva vida.

dimecres, 20 d’agost de 2008

La vida felic.

Avui deixo aquí una finestra oberta a una petita joia que he trobat. "The Happy Life", la vida feliç. O de com ens fem la vida feliç de la manera que sigui...
Suposo que jo me la hi faig amb els meus escrits i amb els meus poemes. Ells són les postals amb què guarneixo les parets de la meva vida petita, tan normal que no ho pot ser més. I la fan més intensa i viva, i fan que tot sigui millor. Ells tornen la cosa més insignificant en una vivència magnífica. I tornen la meva vida, de la qual no em puc queixar, però que no té res d'especial, en una experiència única i irrepetible.

dimarts, 19 d’agost de 2008

Adéu...

Un “mama!” imperatiu la treu sobtadament del son encara profund en què es trobava. Són al voltant de les nou d’un matí de vacances d’estiu. El trànsit a l’estat de vigília ha estat tan brusc que és com si hagués emergit d’en mig del somni on era. I el recorda amb molta claredat.

Sortia de casa amb el seu fill, o potser sola. Caminava, com sol fer sovint, pel carrer que fa cantonada amb el seu, i ha passat pel davant de casa dels veïns aquells tan amables, els de Barcelona. Els que vénen sovint els caps de setmana i per vacances. Solen ser ells dos sols, els fills ja són grans. I se’ls veu ben avinguts. Sovint passegen els seu gat, un gat ros preciós que es diu Sòcrates, pels voltants de casa. El seu fill se n’ha fet molt amic. Això que algú tregui el gat amb arnès i corretja li va fer molta gràcia... De vegades els demanava que li deixessin portar una miqueta i ells sempre hi accedien de bon grat.

És estrany. A la casa hi ha tot un estol de dones que fan neteja, a l’entrada , a les escales que s’enfilen amunt , al garatge. Ells no hi són, però. I els porticons de fusta de les finestres estan tots tancats. Coneix de vista una d’aquelles dones, del poble, i li pregunta per ells. Ella li diu que es venen la casa, que elles fan neteja i tenen ordres de deixar-la tancada i barrada. Es veu que ja l’han buidada fa uns dies.

Què els deu haver passat, pensa ella, els agradava tant de venir... Se’ls veia sovint fent esport junts i ell sortia sovint amb la bicicleta a fer carretera... Li entra tristesa. Eren tan bons veïns, tan bona gent... I han marxat sense dir res. I aleshores és quan s’ha despertat. I té una sensació que l’inquieta, un malestar. Què deu voler dir, tot plegat?

Sap que el somni, en realitat, és ella mateixa. És curiós que es tracti d’una casa familiar, de gent que se’n va. Com el pare del seu nen, que fa uns dies la va vessar, en una visita. Definitivament. I a ella se li ha acabat la paciència. Ja no es vol esforçar més. S’ha acabat aguantar tantes coses. S’ha acabat fer sempre bona cara. S’ha acabat mirar sempre de treure ferro a les coses que passen... A partir d’ara es limitarà al que tenen acordat, al que estableixen les lleis. I prou.

En el fons, ara que hi pensa, el significat se li apareix ben clar: és temps de fer neteja,de tancar portes i finestres, de clausurar relacions caducades. D’acomiadar-se definitivament d’algunes persones que han passat per la seva vida, no tan sols d’ell. Que ara segueixen el seu camí. O potser és ella, que vol fer el seu. D’una vegada, sense llasts de cap mena. I en pau...

És ben bé això: és l’hora dels adéus.

dimarts, 12 d’agost de 2008

Quedes avisat.

Malparit fill de ta mare! I ta mare que em perdoni, pobreta, tota la vida aguantant…
Se m’ha acabat la paciència! Com goses dir-me a casa de qui puc anar amb el meu fill i a casa de qui no? Es que potser visito malfactors i lladres, jo? Tot perquè un dia que anaves begut, al locutori, vas voler lligar amb la Merche i se te’n van anar les mans més del compte. I ella et va parar els peus i ara jo estic al mig de la guerra sorda que li vas declarar. No em vinguis amb que està malalta. I no em surtis ara amb que et preocupa el teu fill, que és el meu també. Recorda-ho. Si tant et preocupa, perquè fas sempre el contrari del que saps que penso jo? No vull caramels, doncs tu li’n portes unes bosses ben grans. No m’agrada que mastegui xiclets, doncs tu li compres xiclets. Què no et diré de les joguines amb piles. I quan us dic que no jugueu a pilota a dintre del pis, tu em contestes que no passa res, dona. I després, patapam! Contar el sostre o contra un vidre. Jo vinga a dir-li al nano que a dintre de casa no jugui a pilota... Com vols que em cregui, així? Si t’ho ha vist fer sempre, això. Si sempre, des que era ben petit, ha vist com, per sistema, contradeies tot el que jo deia. Encara tindràs al barra de dir que no me’n surto. T’estranya que li hagi de dir les coses deu vegades abans no m’obeeixi? I acabar enfadada com una mona! De debò et creus que et diré sempre què fem, on anem i a casa de qui? Només em faltava aquesta! I vinga a insistir. I vinga a burxar perquè et digui el que tu vols quan veus que no et vull contestar. És que no en tinc cap obligació!

I l’última. Veure que obres i tanques armaris i comprendre que m’estàs espiant. Què t’has cregut? Potser et penses que no veig on vols anar a parar... Ara, de sobte, resultarà que m’he tornat una mala mare. Jo, que vaig haver de traginar gairebé sempre sola amb el nen. Que encara tenia còlics, el nen, i ja em vas començar a deixar sola els caps de setmana. El nen plorant i jo esgotada i plorant també, impotent, i que no era capaç de consolar-lo... El senyor era a Barcelona, a veure els seus amics –això deies, però jo ja intuïa per on anaven els trets. Tu ja tens el nen que et fa companyia, em dies... jo que no tinc família, aquí.

Tu anar provant la meva paciència. I jo anar aguantant, que sabia què m’hi jugava. Rebatent sempre amb arguments i amb una educació extrema tots els teus intents de desqualificar-me. Ja en vaig aprendre, ja... Vaig aprendre a entomar-les, a tenir el cap fred i a saber esperar el moment adequat. Tinc sort de tenir estudis i una bona feina. I que en el fons no t’he necessitat mai per tirar endavant. Però amb els papers arranjats i tot, et vaig deixar seguir pujant a casa a veure el nen. Com que tens aquests horaris. I a mi ja m’anava bé. Que així et vigilava de prop i també em feia la vida més senzilla.

Doncs mira, noi, ja ho he vist ben clar! El nen el seguiràs veient, hi tens tot el dret. Però compliràs el règim de visites. Tu em truques abans, quedem en un lloc públic i te’l porto. I jo hi seré, tal com vam acordar. I tal com va dictar el jutge, sempre en la meva presència.

Per cert, vaig informar l’advocat de les teves “brometes” de mal gust. I pel que sé, el fiscal de menors corresponent n’està al cas, també. O sigui que tu mateix. Si vols canviar les coses, xerraré en públic el que vaig parlar en privat, i els despeses de tot aniran a mitges. O potser ho paguis tot tu. Tu veuràs si la teva xicota te les vol pagar...

En fi, que ahir vaig lligar caps i porto un dia barrinant. No m’ha calgut gaire temps. Estic en estat d’alerta.
En aquesta casa no hi posis mai més els peus.

Quedes avisat.

diumenge, 10 d’agost de 2008

La placeta

Hi ha una plaça gran, molt gran. Rectangular i allargada. Tancada d’un cantó per una filera de cases arrenglerades. Més ben dit, per una filera de petits jardins. Al costat oposat, un seguit de xalets li donen l’esquena ostentosos. A mà esquerra hi ha quatre casetes pintades de blanc, envoltades també pels seus jardinets. I a l’altra banda un mas molt antic, més que centenari, i que ha quedat engolit per la teranyina de carrers nous amb què s’ha anat eixamplant la petita població.


És un lloc prou agradable, una extensió sorrenca envoltada de grans parterres de gespa travessats per un camí sinuós, tot al llarg del qual s’alcen una colla de pollancres que a aquesta hora estiren la seva ombra cap a la placeta. Més enllà apareix un rengle de plataners molt ben endreçats i, per tot arreu, altres menes d’arbres dels quals no us sabria dir el nom.

En un racó de la placeta hi ha jocs per la canalla. Alguns són molt vells, d’aquells d’abans, de ferro pintat de colors: una torre per grimpar i amb una barra al mig per escolar-s’hi avall, una escala en forma de pont, un tobogan i un balancí, a part d’uns gronxadors. Darrere d’aquests n’hi ha posat uns de nous, de fusta, un gronxador i uns cavallets de molla. I també una construcció de les que fan ara, on els nens pugen, baixen, passen per sota, s’enfilen... Abans s’hi veia poca gent, en aquella plaça. Però el poble creix i ara hi van nenes i nens dels carrers dels voltants.

Fa poc que l’han arreglat, la plaça de quasi els afores de la vila. Fins hi ha posat uns quants bancs nous, de ferro colat, grisos, que ara acompanyen l’únic banc de pedra que hi havia a prop dels gronxadors vells. I cada dia s’hi veu més xicalla. Avui, però tan sols hi ha una mare asseguda en un banc que guaita com juga el seu fill, ara a la torre, ara al tobogan i anar fent. Només són ells dos.

Són cap a les set d’una tarda de juliol, d’una tarda que ha estat calorosa. Però ara el sol ja comença a baixar i la temperatura és un xic més suau. Per la bossa i la motxilla que hi ha al banc, al costat de la mare, es veu que ella i fill han estat a la piscina. Potser en sortir el nen li hagi demanat de quedar-se una estona a jugar.

La mare, una dona de mitjana edat, menuda i poca cosa, de faccions agradables, va seguint el que fa el seu fill. El nen té uns sis o set anys i és alt i prim. Té la pell colrada pel sol, ulls brillants i un somriure franc, i és tan guapot, amb aquells cabells arrissats que té... Això pensa sa mare quan el mira, i aquell pensament li endolceix la tarda.

Els seus ulls, els de la mare, es van posant arreu de la placeta com un ocell que atura el vol un instant per reposar. Tot just ara els ha deixat caure a les fulles d’aquells pollancres alts del davant. Les fulles arrodonides i verdes juguen amb la llum del sol. Són com miralls que fan la rateta i li piquen l’ullet,a ella. Com li feia el pare quan era petita... Un ventet amable mou les fulles, que fan fressa –una fressa alegre i tranquil•la que fa que es senti bé. És bonic, el ball elegant dels pollancres!

Ara la mare reposa els ulls als plataners de més enllà, els aixeca fins al cel, ben blau avui, i escolta els refilets d’uns quants ocells i el toc de les campanes de l’església major. I torna de nou cap al seu fill, que corre d’aquí cap allà i que de tant en tant es gira i li somriu. Somriu en veure que sa mare el contempla, es sent reconegut, feliç. I ella pensa, amb un llampec de clarividència, que si sabés viure sempre així... Fora tristeses, fora mancances. Tan sols el que té davant seu, el que l’envolta: el seu fill i la seva vida senzilla, tal com és, ara...

dissabte, 2 d’agost de 2008

El pare.

Aquest era el pare de jove... Una cosina em va enviar fotos antigues via e-mail i aquesta em va agradar molt!
Avui el presento, un altre dia en parlaré.



Es deia Josep Oriol.
Era una bona persona.

dimecres, 30 de juliol de 2008

diumenge, 27 de juliol de 2008

H d' Hospitalitat.

La dona de l'oasi seu davant la seva petita haima, a l'entrada, sota el dosser que la protegeix del sol abrusador del desert. Sobre una petita estora de tons vermellosos, reposa i contempla el que li mostren els seus ulls: aquell petit embassament d'aigua tèrbola que, generós, es dóna als petits horts, a les palmeres i a qualsevol ésser assedegat que s'hi apropi.
Més enllà, el mar de sorra, les dunes del qual canvien de fesomia segons els capricis dels aires del desert.
Li agrada contemplar el desert a totes hores, escoltar-ne el silenci... En cada gra de sorra, ella hi cerca el seu déu, aquell que no coneix i voldria trobar. Mira passar les hores dels seus dies. Cadascuna té una llum pròpia, que la fa única. Cadascuna té els seus ressons i els seus misteris particulars...
Guaita sempre l'horitzó, per si hi ha novetats.
De tant en tant arriben viatgers que s'atansen a l'humil paradís verd.
Ella sempre els rebrà a la seva tenda i els oferirà els tres tes, com requereix el deure hospitalari del desert: el primer, amarg com la vida, el segon dolç com l'amor, el tercer suau com la mort. Tal com li van ensenyar. O no era així? Si més no, així ho recorda, així l'ofereix i així el pren amb l'acompanyant ocasional. Per no oblidar mai els dons de la vida.
De vegades, l'hoste reprèn el camí quan ha recuperat les forces. I n'hi ha que es queden uns dies. Ella els ofereix el poc que té, i accepta llur companyia amable. Si mostren noblesa de cor, ella poc a poc els obre el seu. Compartiran plegats els tresors de l'oasi, fins que els visitants decideixin seguir la seva ruta.
Sempre ho acaben fent, i la partença sempre deixa una ferida sorda, que la dona menuda guarirà escoltant el llenguatge de l'oasi.
Ella sap que és la llei del desert. Es una llei dolorosa, sovint, però és aquella en la qual va créixer i l'accepta. I en dir adéu al viatger que abandona l'oasi, vesteix el seu rostre amb un somriure i desa les llàgrimes al fons del seu cor.
Els viatgers que marxen ho ignoren, però la dona de l'oasi no oblida mai ningú.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Ressons marins

Com que l'habitant de l'Oasi roman molt allunyada de la mar, avui ha cridat els seu ressons, que prestament han acudit a visitar-la, de la mà del peregrí Obnebur, que hores d'ara deu acabar els preparatius pel gran viatge, el que l'ha de dur de nou a la seva suposo que estimada terra...
El va-i-vé de les ones, els sons d'escuma i sal, concediran un temps de pau a la dona del desert, a l'hora en què el sol cau darrere les dunes i tiba el mantell de la nit estelada damunt del mar de sorra.

Diapositives de l'Avi Tomàs a Slideshare

Tinc el plaer de presentar-vos una petita presentació de fotografies que fa un amic, l'Avi Tomàs, que en aquest cas són de flors. El mèrit que tenen és que ell pateix una disminució visual important. Jutgeu vosaltres mateixos.
Us les presento des de Slideshare i espero que us agradain.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Soul de dones.

Les exigències del curs de Web 2.0 em demanen unes activitats concretes i que utilitzi algunes de les eines del web 2.0 que he conegut. I avui m'he decidit pel podcasting, concretament pel Fantastico, a qui vaig trobar per casualitat mentre començava a investigar sobre aquest tema a la xarxa.
I em va interessar molt.
Els podcastings d'en Fantastico es troben a Internet i a part s'emeten a Ràdio Trinitat Vella. Presenten en format monogràfic sobre diferents tipus de música autors i autores que jo desconeixia i que m'han agradat molt.
Avui m'he decantat per aquest, que tracta sobre Soul fet i interpretat per dones.
Espero que us agradi.

diumenge, 20 de juliol de 2008

La primera.

Avui, perquè les circumstàncies m'hi empenyen, m'he decidit a fer la primera.
La primera entrada de l'Oasisideserts.

Les circumstàncies són les que em marquen el curs de "L'expressió social en la xarxa global: Web 2:0", impartit sota el mestratge de l'Enric Gil Garcia dins el marc de la Universitat Oberta d'Estiu (UOC).
Així doncs, el meu blog personal comença a caminar.

Fa quinze mesos ni tan sols coneixia la paraula "Blog". En aquest temps, però, traspassada l'escletxa digital que se suposa a la gent de la meva generació, he tingut temps de passar per diferents espais dintre de la que anomenaré Gran Xarxa i agafar una certa experiència. personal.He conegut diferents pàgines de tipus social i he "vist" força coses, per dir-ne d'alguna manera.

A principis d'aquest any vaig començar a escriure coses, al Xat.Cat, al qual estic inscrita. Més que res per buidar el pap sense empipar ni amics ni coneguts. I li vaig anar agafant gust, a això. I el que va començar per necessitat quasi terapèutica ha acabat essent una necessitat d'expressió personal. I, per damunt de qualsevol altra consideració, un plaer.

Em començava a ballar pel cap la possibilitat de fer un pas més, i obrir el meu propi blog, fora ja d'una comunitat concreta. I l'oferta del curs que ara estem a punt d'acabar es va trobar amb el meu desig. He de dir que havia tingut ja l'Enric Gil com a consultor de MIC (Multimèdia i comunicació) a la UOC, i coneixia ja el seu tarannà tan pedagògic i pacient. Això em va acabar de decidir i n'estic més que contenta!

Amb aquest curs m'estic familiaritzant amb eines que potser jo sola mai no hauria buscat. N'hi ha que no crec que arribi a dominar, però fins i tot he fet els meus tastets al món del podcast, que coneixia de nom sense saber a què es referia. Els guanys, doncs, són clars.

La intenció del blog, escriure.
Escriure per reflexionar. Publicar alguns del poemes que he anat escrivint durant els darrers sis mesos. Potser també alguna petita narració. I, en general, escriure, reflexionar i intercanviar opinions amb els que vulgueu atansar-vos, amics, coneguts i persones de bona voluntat.

Aquest vull que sigui el meu petit oasi personal dins el desert que és la travessa de la vida. I tothom qui vulgui aturar-se a reposar per reprendre forces hi serà sempre benvingut. Dono per entesa la bona intenció.

Isabel