dimarts, 19 d’agost de 2008

Adéu...

Un “mama!” imperatiu la treu sobtadament del son encara profund en què es trobava. Són al voltant de les nou d’un matí de vacances d’estiu. El trànsit a l’estat de vigília ha estat tan brusc que és com si hagués emergit d’en mig del somni on era. I el recorda amb molta claredat.

Sortia de casa amb el seu fill, o potser sola. Caminava, com sol fer sovint, pel carrer que fa cantonada amb el seu, i ha passat pel davant de casa dels veïns aquells tan amables, els de Barcelona. Els que vénen sovint els caps de setmana i per vacances. Solen ser ells dos sols, els fills ja són grans. I se’ls veu ben avinguts. Sovint passegen els seu gat, un gat ros preciós que es diu Sòcrates, pels voltants de casa. El seu fill se n’ha fet molt amic. Això que algú tregui el gat amb arnès i corretja li va fer molta gràcia... De vegades els demanava que li deixessin portar una miqueta i ells sempre hi accedien de bon grat.

És estrany. A la casa hi ha tot un estol de dones que fan neteja, a l’entrada , a les escales que s’enfilen amunt , al garatge. Ells no hi són, però. I els porticons de fusta de les finestres estan tots tancats. Coneix de vista una d’aquelles dones, del poble, i li pregunta per ells. Ella li diu que es venen la casa, que elles fan neteja i tenen ordres de deixar-la tancada i barrada. Es veu que ja l’han buidada fa uns dies.

Què els deu haver passat, pensa ella, els agradava tant de venir... Se’ls veia sovint fent esport junts i ell sortia sovint amb la bicicleta a fer carretera... Li entra tristesa. Eren tan bons veïns, tan bona gent... I han marxat sense dir res. I aleshores és quan s’ha despertat. I té una sensació que l’inquieta, un malestar. Què deu voler dir, tot plegat?

Sap que el somni, en realitat, és ella mateixa. És curiós que es tracti d’una casa familiar, de gent que se’n va. Com el pare del seu nen, que fa uns dies la va vessar, en una visita. Definitivament. I a ella se li ha acabat la paciència. Ja no es vol esforçar més. S’ha acabat aguantar tantes coses. S’ha acabat fer sempre bona cara. S’ha acabat mirar sempre de treure ferro a les coses que passen... A partir d’ara es limitarà al que tenen acordat, al que estableixen les lleis. I prou.

En el fons, ara que hi pensa, el significat se li apareix ben clar: és temps de fer neteja,de tancar portes i finestres, de clausurar relacions caducades. D’acomiadar-se definitivament d’algunes persones que han passat per la seva vida, no tan sols d’ell. Que ara segueixen el seu camí. O potser és ella, que vol fer el seu. D’una vegada, sense llasts de cap mena. I en pau...

És ben bé això: és l’hora dels adéus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada