dimarts, 12 d’agost de 2008

Quedes avisat.

Malparit fill de ta mare! I ta mare que em perdoni, pobreta, tota la vida aguantant…
Se m’ha acabat la paciència! Com goses dir-me a casa de qui puc anar amb el meu fill i a casa de qui no? Es que potser visito malfactors i lladres, jo? Tot perquè un dia que anaves begut, al locutori, vas voler lligar amb la Merche i se te’n van anar les mans més del compte. I ella et va parar els peus i ara jo estic al mig de la guerra sorda que li vas declarar. No em vinguis amb que està malalta. I no em surtis ara amb que et preocupa el teu fill, que és el meu també. Recorda-ho. Si tant et preocupa, perquè fas sempre el contrari del que saps que penso jo? No vull caramels, doncs tu li’n portes unes bosses ben grans. No m’agrada que mastegui xiclets, doncs tu li compres xiclets. Què no et diré de les joguines amb piles. I quan us dic que no jugueu a pilota a dintre del pis, tu em contestes que no passa res, dona. I després, patapam! Contar el sostre o contra un vidre. Jo vinga a dir-li al nano que a dintre de casa no jugui a pilota... Com vols que em cregui, així? Si t’ho ha vist fer sempre, això. Si sempre, des que era ben petit, ha vist com, per sistema, contradeies tot el que jo deia. Encara tindràs al barra de dir que no me’n surto. T’estranya que li hagi de dir les coses deu vegades abans no m’obeeixi? I acabar enfadada com una mona! De debò et creus que et diré sempre què fem, on anem i a casa de qui? Només em faltava aquesta! I vinga a insistir. I vinga a burxar perquè et digui el que tu vols quan veus que no et vull contestar. És que no en tinc cap obligació!

I l’última. Veure que obres i tanques armaris i comprendre que m’estàs espiant. Què t’has cregut? Potser et penses que no veig on vols anar a parar... Ara, de sobte, resultarà que m’he tornat una mala mare. Jo, que vaig haver de traginar gairebé sempre sola amb el nen. Que encara tenia còlics, el nen, i ja em vas començar a deixar sola els caps de setmana. El nen plorant i jo esgotada i plorant també, impotent, i que no era capaç de consolar-lo... El senyor era a Barcelona, a veure els seus amics –això deies, però jo ja intuïa per on anaven els trets. Tu ja tens el nen que et fa companyia, em dies... jo que no tinc família, aquí.

Tu anar provant la meva paciència. I jo anar aguantant, que sabia què m’hi jugava. Rebatent sempre amb arguments i amb una educació extrema tots els teus intents de desqualificar-me. Ja en vaig aprendre, ja... Vaig aprendre a entomar-les, a tenir el cap fred i a saber esperar el moment adequat. Tinc sort de tenir estudis i una bona feina. I que en el fons no t’he necessitat mai per tirar endavant. Però amb els papers arranjats i tot, et vaig deixar seguir pujant a casa a veure el nen. Com que tens aquests horaris. I a mi ja m’anava bé. Que així et vigilava de prop i també em feia la vida més senzilla.

Doncs mira, noi, ja ho he vist ben clar! El nen el seguiràs veient, hi tens tot el dret. Però compliràs el règim de visites. Tu em truques abans, quedem en un lloc públic i te’l porto. I jo hi seré, tal com vam acordar. I tal com va dictar el jutge, sempre en la meva presència.

Per cert, vaig informar l’advocat de les teves “brometes” de mal gust. I pel que sé, el fiscal de menors corresponent n’està al cas, també. O sigui que tu mateix. Si vols canviar les coses, xerraré en públic el que vaig parlar en privat, i els despeses de tot aniran a mitges. O potser ho paguis tot tu. Tu veuràs si la teva xicota te les vol pagar...

En fi, que ahir vaig lligar caps i porto un dia barrinant. No m’ha calgut gaire temps. Estic en estat d’alerta.
En aquesta casa no hi posis mai més els peus.

Quedes avisat.

2 comentaris:

  1. Ha de ser fustrant veure com no pots fer res en un cas així. Però l'important és que hi ha un fill que segur que t'estima moltíssim, i que quan serà més gran sabrà veure el que l'estimava la seva mare.

    ResponElimina
  2. Home, coses se'n poden fer, Gretel.
    Moltes gràcies pel teu comentari!

    ResponElimina