divendres, 10 d’octubre de 2008

La fal·làcia d'optimitzar.

Dia a dia, avança el curs. La feina de l'escola no em deixa temps per a res. No atrapo res, ni a la feina ni a casa -ho dic sense massa angoixa, és una constatació. Cada vegada se'ns demana més. Hi ha més teconologies i això, en comptes de llevar-nos feina, ens en posa. S'imposa l'optimització del temps: això em diu tothom. Però jo només sé fer una feina darrere de l'altra. Hi ha gent que fa birgueries amb el seu temps, i sembla que tots i totes hem de poder igual.Però jo no en sé i, en el fons, tampoc no en vull saber.

En comptes d'alliberada em sento esclavitzada. A l'escola se'm suposa tant que hauria d'estar treballant sempre. De nits, és clar. Quan he acabat amb les feines de casa i quan tinc el nen dormint. Però jo, que sóc humana, necessito altres coses. No puc estar, tan sols, treballant a fora i treballant a casa tot el dia. M'agrada tenir una mica de temps per mi. Com ara, que estic escrivint aquí. M'agrada fer-ho. És la meva manera de pensar. I necessito un espai de silenci. També espais de felicitat. I una mica de temps per l'amor.I clar, no és la meva prioritat, optimitzar el temps.Jo crec que amb això d'optimitzar ens han volgut vendre la moto: el que es vol es que siguem molt productius per a un sistema que no ens estima gens ni mica, només li "interessem". I si no som com se suposa que hem de ser, o no rendim el que se suposa que hem de rendir, som blasmats i qüestionada la nostra vàlua, tant professional com personal.

La competitivitat també ha entrat a les escoles, a nivells de vegades subtils i de vegades descarats. Hi ha coses que em fan patir, però em nego en rodó a competir perquè un company paral·lel ha decidit fer, amb mitjans informàtics, una orla amb les fotos dels seus alumnes que ara ja penja a la porta de la classe.Cosa que jo no sabia -i segurament tampco no hi ha hagut mala intenció per part seva.I jo fent-ho amb els alumnes... Personalment, tinc feina a fer rutllar els meus vint-i-dos nens i nenes de primer, a que s'adaptin als canvis que viuen, a que tots i totes puguin anar aprenent. Fins ara, la veritat és que no he tingut temps de dedicar-me a fer "fotitos" digitals. Ni tampoc sé tenir els alumnes fent una feina i jo, entretant, una altra. M'agrada acompanyar-los mentre treballen i anar-los ajudant. Però aleshores no es poden fer tantes coses d'aquelles que llueixen.

Com va dir una companya, se'ns demanen massa coses: hem d'inculcar el reciclatge als/les alumnes, investigar si vénen a escola a peu o amb cotxe, fer-los revisar de tant en tan les papereres per comprovar si han reciclat bé, enviar els pares a la biblioteca a buscar llibres per la classe i de passada que s'acostumin a anar-hi, detectar nens hiperactius, controlar plagues de polls, informar a assitència social quan toqui.... Tenim un horari més apretat que el metro de Barcelona a les vuit del matí.I això és cert, hi ha dies en què no hi ha temps ni de respirar: hem de fer un munt de coses i ni tan sols podem preparar-les. Es dóna per descomptat que ho farem a casa. Es dóna per suposada una vida com la de tohom. Però si no la tens, ja t'ho faràs, això no li interessa ningú. Ni tan sols interessa saber si, per fer tot el que se suposa que has de fer, ho hauries de fer de nits, en hores intempestives, quan la majoria dels mortals ja dormen i encara que t'hi deixis la salut.

No tindré tant temps d'escriure com a l'estiu, i mira que m'agrada. Si no ho faig ja tant sovint, no us estranyi. Això sí, de tant en tant em prendré la revenja. I tinc uns quants records i anècdotes personals apuntats per quan hi pugi tornar.

Petons per tothom!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada