dimecres, 30 de juliol de 2008

diumenge, 27 de juliol de 2008

H d' Hospitalitat.

La dona de l'oasi seu davant la seva petita haima, a l'entrada, sota el dosser que la protegeix del sol abrusador del desert. Sobre una petita estora de tons vermellosos, reposa i contempla el que li mostren els seus ulls: aquell petit embassament d'aigua tèrbola que, generós, es dóna als petits horts, a les palmeres i a qualsevol ésser assedegat que s'hi apropi.
Més enllà, el mar de sorra, les dunes del qual canvien de fesomia segons els capricis dels aires del desert.
Li agrada contemplar el desert a totes hores, escoltar-ne el silenci... En cada gra de sorra, ella hi cerca el seu déu, aquell que no coneix i voldria trobar. Mira passar les hores dels seus dies. Cadascuna té una llum pròpia, que la fa única. Cadascuna té els seus ressons i els seus misteris particulars...
Guaita sempre l'horitzó, per si hi ha novetats.
De tant en tant arriben viatgers que s'atansen a l'humil paradís verd.
Ella sempre els rebrà a la seva tenda i els oferirà els tres tes, com requereix el deure hospitalari del desert: el primer, amarg com la vida, el segon dolç com l'amor, el tercer suau com la mort. Tal com li van ensenyar. O no era així? Si més no, així ho recorda, així l'ofereix i així el pren amb l'acompanyant ocasional. Per no oblidar mai els dons de la vida.
De vegades, l'hoste reprèn el camí quan ha recuperat les forces. I n'hi ha que es queden uns dies. Ella els ofereix el poc que té, i accepta llur companyia amable. Si mostren noblesa de cor, ella poc a poc els obre el seu. Compartiran plegats els tresors de l'oasi, fins que els visitants decideixin seguir la seva ruta.
Sempre ho acaben fent, i la partença sempre deixa una ferida sorda, que la dona menuda guarirà escoltant el llenguatge de l'oasi.
Ella sap que és la llei del desert. Es una llei dolorosa, sovint, però és aquella en la qual va créixer i l'accepta. I en dir adéu al viatger que abandona l'oasi, vesteix el seu rostre amb un somriure i desa les llàgrimes al fons del seu cor.
Els viatgers que marxen ho ignoren, però la dona de l'oasi no oblida mai ningú.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Ressons marins

Com que l'habitant de l'Oasi roman molt allunyada de la mar, avui ha cridat els seu ressons, que prestament han acudit a visitar-la, de la mà del peregrí Obnebur, que hores d'ara deu acabar els preparatius pel gran viatge, el que l'ha de dur de nou a la seva suposo que estimada terra...
El va-i-vé de les ones, els sons d'escuma i sal, concediran un temps de pau a la dona del desert, a l'hora en què el sol cau darrere les dunes i tiba el mantell de la nit estelada damunt del mar de sorra.

Diapositives de l'Avi Tomàs a Slideshare

Tinc el plaer de presentar-vos una petita presentació de fotografies que fa un amic, l'Avi Tomàs, que en aquest cas són de flors. El mèrit que tenen és que ell pateix una disminució visual important. Jutgeu vosaltres mateixos.
Us les presento des de Slideshare i espero que us agradain.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Soul de dones.

Les exigències del curs de Web 2.0 em demanen unes activitats concretes i que utilitzi algunes de les eines del web 2.0 que he conegut. I avui m'he decidit pel podcasting, concretament pel Fantastico, a qui vaig trobar per casualitat mentre començava a investigar sobre aquest tema a la xarxa.
I em va interessar molt.
Els podcastings d'en Fantastico es troben a Internet i a part s'emeten a Ràdio Trinitat Vella. Presenten en format monogràfic sobre diferents tipus de música autors i autores que jo desconeixia i que m'han agradat molt.
Avui m'he decantat per aquest, que tracta sobre Soul fet i interpretat per dones.
Espero que us agradi.

diumenge, 20 de juliol de 2008

La primera.

Avui, perquè les circumstàncies m'hi empenyen, m'he decidit a fer la primera.
La primera entrada de l'Oasisideserts.

Les circumstàncies són les que em marquen el curs de "L'expressió social en la xarxa global: Web 2:0", impartit sota el mestratge de l'Enric Gil Garcia dins el marc de la Universitat Oberta d'Estiu (UOC).
Així doncs, el meu blog personal comença a caminar.

Fa quinze mesos ni tan sols coneixia la paraula "Blog". En aquest temps, però, traspassada l'escletxa digital que se suposa a la gent de la meva generació, he tingut temps de passar per diferents espais dintre de la que anomenaré Gran Xarxa i agafar una certa experiència. personal.He conegut diferents pàgines de tipus social i he "vist" força coses, per dir-ne d'alguna manera.

A principis d'aquest any vaig començar a escriure coses, al Xat.Cat, al qual estic inscrita. Més que res per buidar el pap sense empipar ni amics ni coneguts. I li vaig anar agafant gust, a això. I el que va començar per necessitat quasi terapèutica ha acabat essent una necessitat d'expressió personal. I, per damunt de qualsevol altra consideració, un plaer.

Em començava a ballar pel cap la possibilitat de fer un pas més, i obrir el meu propi blog, fora ja d'una comunitat concreta. I l'oferta del curs que ara estem a punt d'acabar es va trobar amb el meu desig. He de dir que havia tingut ja l'Enric Gil com a consultor de MIC (Multimèdia i comunicació) a la UOC, i coneixia ja el seu tarannà tan pedagògic i pacient. Això em va acabar de decidir i n'estic més que contenta!

Amb aquest curs m'estic familiaritzant amb eines que potser jo sola mai no hauria buscat. N'hi ha que no crec que arribi a dominar, però fins i tot he fet els meus tastets al món del podcast, que coneixia de nom sense saber a què es referia. Els guanys, doncs, són clars.

La intenció del blog, escriure.
Escriure per reflexionar. Publicar alguns del poemes que he anat escrivint durant els darrers sis mesos. Potser també alguna petita narració. I, en general, escriure, reflexionar i intercanviar opinions amb els que vulgueu atansar-vos, amics, coneguts i persones de bona voluntat.

Aquest vull que sigui el meu petit oasi personal dins el desert que és la travessa de la vida. I tothom qui vulgui aturar-se a reposar per reprendre forces hi serà sempre benvingut. Dono per entesa la bona intenció.

Isabel