diumenge, 31 d’agost de 2008

Setembre

Arriba setembre i s'acaben els somnis d'estiu.

Caldrà tornar a la crua realitat. La dels horaris. La d'anar al dictat dels segons. La de les presses. La de no tenir temps per res. La de passar de dilluns a divendres i trobar-te cada dia més cansada. I arribar al cap de setmana, i tenir temps només de fer bugades, compra, neteja, i mirar de reposar per poder aguantar una setmana més.

La de veure venir la tardor i les boires, sentir-te sola a les nits, llevar-se pels matins i encara és fosc. I cada dia fa més fred, i se't posa el fred a l'ànima i el silenci al cor.S'han acabat els dies lluminosos, els amors d'estiu, els somnis amb els quals et vas enganyant per passar els dies. Ja se sap que qui dies passa, anys empeny. Això, diuen, però no et dóna consol.

Segueixes caminant no se sap ben bé per què, que d'horitzó no en veus cap. T'ancoren a terra el nen, el gos i el gat, que et necessiten. Però de vegades voldries poder adormir-te, potser hivernar. Hivernar de tardor a primavera, despertar de cara a l'estiu.I viure només somnis meravellosos durant el bon temps, i quan s'acaben, deixeu-me dormir, si us plau, i somniar només amb els dies daurats en què he pogut tenir bells somnis. Com aquells en que hi habitaves tu.

divendres, 29 d’agost de 2008

V de Vida

La vida és com una pujada. Com una pujada, amb bicicleta, a un port de Categoria Especial.
Quan puges un port, amb bici, no pots mirar a dalt de tot, allà on vols arribar. Si ho fas, estàs perduda. Perquè la pujada sempre és dura. I quan veus com n'és, de dura, i quan que falta,per arribar al final de l'ascens, perilles de caure en el desànim.
Aleshores, optes per mirar només una mica més enllà de la roda davantera. I fer una pedalada, i una altra. Compassar la respiració. I, quan pots, aixecar-te del "sillín" (deixeu-m'ho dir així...). I fer unes quantes pedalades dreta, mentre ho aguantin els ronyons. Quan fan mal les cames, tornes a seure i segueixes respirant i et revifes. I, de tant en tant, beus un glop d'aigua -per la set- i fas un mos -per la gana.
Hi ha el perill de les caigudes. Sempre n'hi ha, i en surts fàcilment amb qualque rascada. Però t'aixeques, aixeques també la bicicleta, peu al pedal i amunt altra vegada! Que si no t'aixeques de seguida, després costa molt més...
I sempre mirant només una miqueta més endavant, concentrada només a pedalar i pujar amunt. Una pedalada rere una altra. Fins que arribes a dalt de tot. I amb tanta alegria penses: "Que bé, me n'he sortit!!!". I et poses un impermeable per no agafar fred, i et llences carretera avall, tot sabent que ara tindràs una estona per recuperar-te una mica.
I dones gràcies d'haver estat capaç d'aguantar, una vegada més, una escalada com aquesta i haver-ho aconseguit....

dissabte, 23 d’agost de 2008

Gent lluminosa.

Hi ha persones que quan caminen per la vida tenen la virtut d'escampar la llum al seu voltant, per allà on passen. Tu, Peupetit del Corgran, ets una d'aquestes persones. La casualitat ha encreuat els nostres camins. I no sap dona Casualitat com li estic, d'agraïda!

No em queixo de la meva vida, encara que té els seus moments foscos, com la de tothom suposo. Però hi has aparegut com un sol gentil i càlid. Tens una mirada que fondria els mateixos gels de l'Antàrtida, un somriure d'orella a orella i el segell de la franquesa a la cara.
La bellesa dels teus sentiments se't fa paraula quan parles, i dóna forma a aquestes petites obres d'art que fas. Saps parlar amb els materials i en treus el millor. Crec que és per què te'ls estimes. Com t'estimes les persones que tenen la sort de compartir el teu camí. O de trobar-t'hi per uns moments. Estic ben segura que també fas sortir el millor de les persones amb qui tractes.

Si pogués, et faria una col·lecció de petits besos amb cristall de murano dels colors més alegres del món!

divendres, 22 d’agost de 2008

El seu millor moment.

Era a Cal Metge. Esperava per una visita amb la llevadora. Feia dies que tenia pèrdues, petites però constants, i estava inquieta. El seu cervell barrinava si no podria ser que tingués això, un pòlip o ves a saber què. Per l’edat ja podria ser i per no estar patint havia demanat hora.. Sabia també que feia poc havia estat un xic incauta. Vaja, un xic no, incauta i prou. Pels dies, no comptava que li pogués passar res, però ho va comentar amb el metge. I aquest per precaució i per descartar possibilitats la va derivar a la llevadora, que fos una cosa o altra ja l’adreçaria en la direcció més adient. I li van donar hora ben de pressa, i allí estava.

Quan va entrar a la consulta la ve rebre una dona d’uns quaranta anys, guapa i agradable. Li va demanar dades per l’historial i, posada al cas, li va fer una anàlisi d’orina , d’aquells que fan amb una tira reactiva. Quan va veure la cara de la llevadora en mirar el resultat, ja va entendre que passava alguna cosa. I sí, que passava: estava embarassada, i sense cap mena de dubte. Durant un minut o dos es va quedar com estabornida, doncs era la darrera cosa que s’esperava. I en aquest lapse de temps li van passar un munt de coses pel cap. Però va empassar saliva i va respirar fons, com intentant desfer aquell nus que se li havia fet a la gola. Van parlar força, amb aquella dona amable que amb el temps apreciaria tant.

La dona amable li va dir en veu alta el que ella estava pensant en silenci. Que calia anar al ginecòleg i que segur que li farien proves, per la seva edat. Però que si decidia que volia tenir la criatura, potser aquella seria la darrera oportunitat per ella (que no n’havia tingut mai cap fins a aquell moment...).

Va anar tot molt ràpid. Estava just de sis setmanes, però a la primera ecografia ja el va poder veure,menut com una molleta de pa. I se li va fer un altre nus a la gola, entre l’espant de pensar com s’ho faria i la por de pensar que no pogués ser. Va sortir del ginecòleg amb un informe pel metge de capçalera i l’ordre de fer repòs total. Les pèrdues que tenia indicaven un perill d’avortament. El ginecòleg, la llevadora i el metge de família li van fer tots els tràmits necessaris i la van adreçar a un hospital on estaven avesats a casos de risc com el d’ella, de risc per l’edat i per d’altres motius.

Va patir des del primer dia. Des del primer dia li va començar a demanar a aquell ésser tan petit que es quedés amb ella, si us plau , que ella el volia, que ella se l’estimava... Va passar el perill inicial i ben aviat va saber que duia un nen. Sortosament el seu embaràs va seguir amb normalitat i, com totes les mares novelles, es va fer un fart de patir pensant que no pogués passar qualsevol cosa. Mentalment va anar posant ordre a la seva vida, preparant les coses i solucionant problemes. Tant va preparar, que cap al final va haver de fer repòs total: el nen se li quedava petit de mides, un altre moment dur. Però va ser conseqüent i tot va millorar ben aviat.

Com que amb el pare del nen no hi podia comptar gaire –van ser una parella de circumstàncies, encara que a la seva manera, ell la va ajudar com va saber- amb les seves germanes van preparar l’estratègia per quan arribés a terme. Com que complia en dissabte, la setmana abans la baixarien a casa la mare, per poder estar a prop de l’Hospital on s’havia d’adreçar. No es podia arriscar a esperar a casa seva, a cinquanta quilòmetres.
Així que aquell dissabte d’octubre ho tenia ja tot preparat per quan vinguessin a buscar-la. Feia un mes i mig que, de tant en tant tenia contraccions. Més d’una vegada es va pensar que ja es posava de part. I aquell matí va començar a dos quarts de vuit, quan es va despertar. No es trobava massa bé i no tenia gana, però va anar fent i va sortir a passejar al seva gosseta. I quan van arribar les seves germanes, la van trobar repenjada contra la paret, respirant d’aquella manera que li havien ensenyat per fer passar el dolor. Van prendre totes els coses i cap al cotxe falta gent. Sa germana petita, que sense ser de la professió estava prou al cas, li féu unes quantes preguntes. I van decidir dur-la directament a Barcelona, en comptes d’anar a deixar la gossa a casa de l’altra germana.
La petita l’anava guaitant tota l’estona, des del davant. Mirava el rellotge de tant en tant i no deia res. Parlava amb l’altra fluixet i van fer un parell de trucades amb el mòbil. I quan eren a mig camí li van dir que no la duien a ca la mare, que anaven de dret cap a l’Hospital. I van mobilitzar tota la família.

Quan van arribar a la porta de Tocologia ja els esperava el germà gran. Ell va prendre la gosseta, que no entenia què estava passant, i se’n va fer càrrec. I elles van entrar dins.
Van fer els tràmits preceptius i ben aviat la van fer passar cap a una sala. Allí, la llevadora de guàrdia li va fer un examen i va dir a la germana petita que se la quedaven: anava ja de part.

No va ser gaire llarg, per ser primerenca. Va tenir tothora la seva germana petita fent-li costat i encoratjant-la. I dient-li que estes ben tranquil•la, que no estava fent cap escàndol. Va demanar l’epidural quan encara hi era a temps, els dolors eren forts. I encara que anava contra el que ella pensava, sabia què havia de fer i s’hi va esforçar al màxim. El mal era que el senyoret no acabava de fer el gir que havia de fer i tornava enrere. Diu que va arribar a haver-hi set persones al quiròfan... I finalment el van treure. I ella, que tots aquells mesos li havia anat parlant en veu alta i en silenci, i que tenia tantes ganes de veure’l, es va posar a plorar quan la llevadora li va ensenyar el seu fill i li va donar. Era el nen més preciós del món i el va abraçar i li va començar a dir tot de coses. I tot el que va sentir, no sabria com explicar-ho amb paraules: aquell nen era el millor que li havia passat,aquell nen pagava per tot!

Aquell va ser el seu millor moment. I sempre més seria el millor dia de la seva vida.

dimecres, 20 d’agost de 2008

La vida felic.

Avui deixo aquí una finestra oberta a una petita joia que he trobat. "The Happy Life", la vida feliç. O de com ens fem la vida feliç de la manera que sigui...
Suposo que jo me la hi faig amb els meus escrits i amb els meus poemes. Ells són les postals amb què guarneixo les parets de la meva vida petita, tan normal que no ho pot ser més. I la fan més intensa i viva, i fan que tot sigui millor. Ells tornen la cosa més insignificant en una vivència magnífica. I tornen la meva vida, de la qual no em puc queixar, però que no té res d'especial, en una experiència única i irrepetible.

dimarts, 19 d’agost de 2008

Adéu...

Un “mama!” imperatiu la treu sobtadament del son encara profund en què es trobava. Són al voltant de les nou d’un matí de vacances d’estiu. El trànsit a l’estat de vigília ha estat tan brusc que és com si hagués emergit d’en mig del somni on era. I el recorda amb molta claredat.

Sortia de casa amb el seu fill, o potser sola. Caminava, com sol fer sovint, pel carrer que fa cantonada amb el seu, i ha passat pel davant de casa dels veïns aquells tan amables, els de Barcelona. Els que vénen sovint els caps de setmana i per vacances. Solen ser ells dos sols, els fills ja són grans. I se’ls veu ben avinguts. Sovint passegen els seu gat, un gat ros preciós que es diu Sòcrates, pels voltants de casa. El seu fill se n’ha fet molt amic. Això que algú tregui el gat amb arnès i corretja li va fer molta gràcia... De vegades els demanava que li deixessin portar una miqueta i ells sempre hi accedien de bon grat.

És estrany. A la casa hi ha tot un estol de dones que fan neteja, a l’entrada , a les escales que s’enfilen amunt , al garatge. Ells no hi són, però. I els porticons de fusta de les finestres estan tots tancats. Coneix de vista una d’aquelles dones, del poble, i li pregunta per ells. Ella li diu que es venen la casa, que elles fan neteja i tenen ordres de deixar-la tancada i barrada. Es veu que ja l’han buidada fa uns dies.

Què els deu haver passat, pensa ella, els agradava tant de venir... Se’ls veia sovint fent esport junts i ell sortia sovint amb la bicicleta a fer carretera... Li entra tristesa. Eren tan bons veïns, tan bona gent... I han marxat sense dir res. I aleshores és quan s’ha despertat. I té una sensació que l’inquieta, un malestar. Què deu voler dir, tot plegat?

Sap que el somni, en realitat, és ella mateixa. És curiós que es tracti d’una casa familiar, de gent que se’n va. Com el pare del seu nen, que fa uns dies la va vessar, en una visita. Definitivament. I a ella se li ha acabat la paciència. Ja no es vol esforçar més. S’ha acabat aguantar tantes coses. S’ha acabat fer sempre bona cara. S’ha acabat mirar sempre de treure ferro a les coses que passen... A partir d’ara es limitarà al que tenen acordat, al que estableixen les lleis. I prou.

En el fons, ara que hi pensa, el significat se li apareix ben clar: és temps de fer neteja,de tancar portes i finestres, de clausurar relacions caducades. D’acomiadar-se definitivament d’algunes persones que han passat per la seva vida, no tan sols d’ell. Que ara segueixen el seu camí. O potser és ella, que vol fer el seu. D’una vegada, sense llasts de cap mena. I en pau...

És ben bé això: és l’hora dels adéus.

dimarts, 12 d’agost de 2008

Quedes avisat.

Malparit fill de ta mare! I ta mare que em perdoni, pobreta, tota la vida aguantant…
Se m’ha acabat la paciència! Com goses dir-me a casa de qui puc anar amb el meu fill i a casa de qui no? Es que potser visito malfactors i lladres, jo? Tot perquè un dia que anaves begut, al locutori, vas voler lligar amb la Merche i se te’n van anar les mans més del compte. I ella et va parar els peus i ara jo estic al mig de la guerra sorda que li vas declarar. No em vinguis amb que està malalta. I no em surtis ara amb que et preocupa el teu fill, que és el meu també. Recorda-ho. Si tant et preocupa, perquè fas sempre el contrari del que saps que penso jo? No vull caramels, doncs tu li’n portes unes bosses ben grans. No m’agrada que mastegui xiclets, doncs tu li compres xiclets. Què no et diré de les joguines amb piles. I quan us dic que no jugueu a pilota a dintre del pis, tu em contestes que no passa res, dona. I després, patapam! Contar el sostre o contra un vidre. Jo vinga a dir-li al nano que a dintre de casa no jugui a pilota... Com vols que em cregui, així? Si t’ho ha vist fer sempre, això. Si sempre, des que era ben petit, ha vist com, per sistema, contradeies tot el que jo deia. Encara tindràs al barra de dir que no me’n surto. T’estranya que li hagi de dir les coses deu vegades abans no m’obeeixi? I acabar enfadada com una mona! De debò et creus que et diré sempre què fem, on anem i a casa de qui? Només em faltava aquesta! I vinga a insistir. I vinga a burxar perquè et digui el que tu vols quan veus que no et vull contestar. És que no en tinc cap obligació!

I l’última. Veure que obres i tanques armaris i comprendre que m’estàs espiant. Què t’has cregut? Potser et penses que no veig on vols anar a parar... Ara, de sobte, resultarà que m’he tornat una mala mare. Jo, que vaig haver de traginar gairebé sempre sola amb el nen. Que encara tenia còlics, el nen, i ja em vas començar a deixar sola els caps de setmana. El nen plorant i jo esgotada i plorant també, impotent, i que no era capaç de consolar-lo... El senyor era a Barcelona, a veure els seus amics –això deies, però jo ja intuïa per on anaven els trets. Tu ja tens el nen que et fa companyia, em dies... jo que no tinc família, aquí.

Tu anar provant la meva paciència. I jo anar aguantant, que sabia què m’hi jugava. Rebatent sempre amb arguments i amb una educació extrema tots els teus intents de desqualificar-me. Ja en vaig aprendre, ja... Vaig aprendre a entomar-les, a tenir el cap fred i a saber esperar el moment adequat. Tinc sort de tenir estudis i una bona feina. I que en el fons no t’he necessitat mai per tirar endavant. Però amb els papers arranjats i tot, et vaig deixar seguir pujant a casa a veure el nen. Com que tens aquests horaris. I a mi ja m’anava bé. Que així et vigilava de prop i també em feia la vida més senzilla.

Doncs mira, noi, ja ho he vist ben clar! El nen el seguiràs veient, hi tens tot el dret. Però compliràs el règim de visites. Tu em truques abans, quedem en un lloc públic i te’l porto. I jo hi seré, tal com vam acordar. I tal com va dictar el jutge, sempre en la meva presència.

Per cert, vaig informar l’advocat de les teves “brometes” de mal gust. I pel que sé, el fiscal de menors corresponent n’està al cas, també. O sigui que tu mateix. Si vols canviar les coses, xerraré en públic el que vaig parlar en privat, i els despeses de tot aniran a mitges. O potser ho paguis tot tu. Tu veuràs si la teva xicota te les vol pagar...

En fi, que ahir vaig lligar caps i porto un dia barrinant. No m’ha calgut gaire temps. Estic en estat d’alerta.
En aquesta casa no hi posis mai més els peus.

Quedes avisat.

diumenge, 10 d’agost de 2008

La placeta

Hi ha una plaça gran, molt gran. Rectangular i allargada. Tancada d’un cantó per una filera de cases arrenglerades. Més ben dit, per una filera de petits jardins. Al costat oposat, un seguit de xalets li donen l’esquena ostentosos. A mà esquerra hi ha quatre casetes pintades de blanc, envoltades també pels seus jardinets. I a l’altra banda un mas molt antic, més que centenari, i que ha quedat engolit per la teranyina de carrers nous amb què s’ha anat eixamplant la petita població.


És un lloc prou agradable, una extensió sorrenca envoltada de grans parterres de gespa travessats per un camí sinuós, tot al llarg del qual s’alcen una colla de pollancres que a aquesta hora estiren la seva ombra cap a la placeta. Més enllà apareix un rengle de plataners molt ben endreçats i, per tot arreu, altres menes d’arbres dels quals no us sabria dir el nom.

En un racó de la placeta hi ha jocs per la canalla. Alguns són molt vells, d’aquells d’abans, de ferro pintat de colors: una torre per grimpar i amb una barra al mig per escolar-s’hi avall, una escala en forma de pont, un tobogan i un balancí, a part d’uns gronxadors. Darrere d’aquests n’hi ha posat uns de nous, de fusta, un gronxador i uns cavallets de molla. I també una construcció de les que fan ara, on els nens pugen, baixen, passen per sota, s’enfilen... Abans s’hi veia poca gent, en aquella plaça. Però el poble creix i ara hi van nenes i nens dels carrers dels voltants.

Fa poc que l’han arreglat, la plaça de quasi els afores de la vila. Fins hi ha posat uns quants bancs nous, de ferro colat, grisos, que ara acompanyen l’únic banc de pedra que hi havia a prop dels gronxadors vells. I cada dia s’hi veu més xicalla. Avui, però tan sols hi ha una mare asseguda en un banc que guaita com juga el seu fill, ara a la torre, ara al tobogan i anar fent. Només són ells dos.

Són cap a les set d’una tarda de juliol, d’una tarda que ha estat calorosa. Però ara el sol ja comença a baixar i la temperatura és un xic més suau. Per la bossa i la motxilla que hi ha al banc, al costat de la mare, es veu que ella i fill han estat a la piscina. Potser en sortir el nen li hagi demanat de quedar-se una estona a jugar.

La mare, una dona de mitjana edat, menuda i poca cosa, de faccions agradables, va seguint el que fa el seu fill. El nen té uns sis o set anys i és alt i prim. Té la pell colrada pel sol, ulls brillants i un somriure franc, i és tan guapot, amb aquells cabells arrissats que té... Això pensa sa mare quan el mira, i aquell pensament li endolceix la tarda.

Els seus ulls, els de la mare, es van posant arreu de la placeta com un ocell que atura el vol un instant per reposar. Tot just ara els ha deixat caure a les fulles d’aquells pollancres alts del davant. Les fulles arrodonides i verdes juguen amb la llum del sol. Són com miralls que fan la rateta i li piquen l’ullet,a ella. Com li feia el pare quan era petita... Un ventet amable mou les fulles, que fan fressa –una fressa alegre i tranquil•la que fa que es senti bé. És bonic, el ball elegant dels pollancres!

Ara la mare reposa els ulls als plataners de més enllà, els aixeca fins al cel, ben blau avui, i escolta els refilets d’uns quants ocells i el toc de les campanes de l’església major. I torna de nou cap al seu fill, que corre d’aquí cap allà i que de tant en tant es gira i li somriu. Somriu en veure que sa mare el contempla, es sent reconegut, feliç. I ella pensa, amb un llampec de clarividència, que si sabés viure sempre així... Fora tristeses, fora mancances. Tan sols el que té davant seu, el que l’envolta: el seu fill i la seva vida senzilla, tal com és, ara...

dissabte, 2 d’agost de 2008

El pare.

Aquest era el pare de jove... Una cosina em va enviar fotos antigues via e-mail i aquesta em va agradar molt!
Avui el presento, un altre dia en parlaré.



Es deia Josep Oriol.
Era una bona persona.