diumenge, 21 de setembre de 2008

De tots colors.

Mireu,us explicaré una cosa que fins ara només he contat una vegada, fa cosa d'un any,a un amic que vaig fer. Ell em va obrir el seu cor i em va ensenyar els mals que hi tenia, que eren molts. A mi m’agradava escoltar-lo, i poc a poc li vaig obrir el meu. Era un temps on jo havia anat recordant coses del passat. Era com si estes fent bugada, de la roba bruta que m’havia anat quedant a l’ànima. Van anar sortint moltes coses i una en tibava una altra... Abans no podia ni pensar-hi, però ara ja han passat prou anys, he entès el perquè de tot plegat i em penso que finalment he començat a perdonar. I també a perdonar-me a mi mateixa. Perquè jo no vaig fer res de mal fet, però ho he pagat tota al vida. I ja va sent hora que em comenci a estimar, oi? Un dia vaig adonar-me que ja podia explicar-ho sense plorar, i vaig buidar el pap amb el meu amic, que em va saber escoltar sense jutjar-me. I em penso que ja no em fa res parlar-ne amb ningú.

Jo era petita. Bé, devia tenir vuit anys, potser deu. No recordo els fets amb exactitud, però eren coses que passaven sovint, aleshores. Els nens i nenes anàvem sols a molts llocs. I jo anava a escola a l’altra punta de la ciutat, i viatjava sola amb el metro i el tren de Sarrià. La mare va voler que anéssim a una bona escola, però era molt lluny de casa. La cosa és que un dia anava cap a l’estació del metro i em vaig creuar amb un senyor del barri. La imatge la dec haver esborrat del meu cervell, però no la por que vaig passar pel que va fer l’home, que es va obrir la gavardina amb les dues mans i ja us podeu pensar què em va ensenyar. No recordo què vaig fer, ja us dic que eren coses que passaven sovint. També els va passar a altres nenes de la meva classe. Segurament li devia explicar a la mare, que es feia dir així –mai va voler que li diguéssim “mama”, i a mi, ara, m’agrada molt que el meu fill em digui així.

Un dia, devia ser un dissabte, recordo que anàvem tota la família pel carrer. El pare, la mare, els meus germans i germanes i jo mateixa. Aquesta imatge sí que la he conservat, encara la puc veure. Va ser al xamfrà de les casetes baixes, al costat de casa. Aquell senyor venia en direcció a nosaltres per la mateixa vorera del carrer, i suposo que jo devia comentar-li a la mare. Bé, sé amb tota certesa que li vaig dir que aquell era l’home que m’havia espantat, encara que és un record vague.

I aquí ve el que em va fer mal de debò, encara que la meva memòria fa un tall que em porta del carrer a casa nostra, a la cuina. Aquesta foto si que no se m’ha esborrat mai. Sóc a aquella cuina, que abans tenia una pica d’aquelles com les dels bacallaners, blanca, i els fogons de marbre blanc. Que era lluminosa, i que la reforma que li va fer la mare va enfosquir per sempre. Amb aquells armaris de pi de melis que pujaven fins dalt de tot del sostre, marbres de color rosa porrinyo, una pica de color verd fosc i unes rajoles d’aquelles dels“anys setanta”, potser... Veig la seva figura retallada contra els armaris de la paret del fons, feblement il•luminada pel fluorescent que hi havia al sostre. És com una ombra fosca, no recordo els vestits, no veig els trets de la seva cara. Veig també la silueta de la nena que l’escolta. I, sobretot, em retrunyen dins el cap les paraules que va dir: “No pot ser, filla meva. Segur que t’has equivocat! Aquest senyor és d’una família molt bona del barri, que són molt bons cristians i van a missa... Et deus haver confós...”

Fa tres o quatre anys vaig començar a recordar coses, sabeu? Va ser per un programa d’aquells que fan a la televisió. Em va despertar un record, que en va dur un altre. Aquell senyor, el vaig seguir veient pel barri. Em vaig fer gran i vaig entendre que estava malalt. Fins em va arribar a fer llàstima. Si jo hagués estat gran, no m’hauria fet res. I el que em va fer de debò, va ser que la mare no em va creure. I jo tampoc no he cregut mai més en mi mateixa, i això que vaig ser una estudiant d’excel•lents! Però no he fet res de bo en aquesta vida. I me n’han passat de tots colors, des d’aleshores. Com havia de creure en mi, si ella no ho va fer?

Vaig aprendre a sortir sola dels problemes. Sempre me’ls he passat sola i mai he demanat ajuda a ningú més. És la lliçó que vaig aprendre. De fet,és una mala lliçó. Ara ja he entès que jo no vaig fer res mal fet, i ja començo a poder-ho explicar. També sé que hi ha gent que li han passat coses horroroses, molt més que les que m’han passat a mi. I això em fa pensar, de vegades, que he de donar les gràcies de no haver perdut el seny pel camí i de seguir sencera i amb els peus a terra. Que encara sóc aquí per explicar-ho. Encara que hi ha coses que fan de mal explicar perquè són molt doloroses, per bé que no siguin tan greus com d’altres. Però han deixat senyals indelebles. Com em va dir una persona, les ferides amb el temps es tanquen i guareixen, però sempre quedaran les cicatrius. I les cicatrius de tant en tant fan mal, com als que se’ls ha trencat el braç i quan ve un canvi de temps, allà on van tenir la fractura, els fa mal.

I mireu, no penseu malament. Amb la mare ja no hi estic enfadada, ara ja no. Però espero que això no ho llegeixi mai. Perquè encara diria que no és veritat, que tot això m’ho invento. I es que ella, que també ha passat moltes coses, volia ser sempre perfecta. I el problema que té és que no ha sabut admetre mai haver comès cap error, i sempre ho torna tot culpa dels altres. Mai no li he parlat d’això ni mai li’n parlaré. Això és una pedra que porto a l’esquena i, amb ella o sense ella, he de caminar si vull seguir la meva vida, que no ho pot fer ningú per mi. I ja us n’explicaré de coses, que ja us dic que me n’han passat de tots colors. O no, perquè potser no us ho creuríeu, que pensaríeu que tot és inventat... Per sort, dec tenir algú que em protegeix i m’estima, i també me n’han passat de bones, de coses. Sobre tot des de fa uns anys, que vaig tenir un nen preciós, també d’una manera que us en faríeu creus, i que és la llum de la meva vida. I que també he començat a conèixer algunes bones persones. Jo, que sóc tan normal, en tinc per escriure una obra de teatre...

De tots colors.

Mireu,us explicaré una cosa que fins ara només he contat una vegada, fa cosa d'un any,a un amic que vaig fer. Ell em va obrir el seu cor i em va ensenyar els mals que hi tenia, que eren molts. A mi m’agradava escoltar-lo, i poc a poc li vaig obrir el meu. Era un temps on jo havia anat recordant coses del passat. Era com si estes fent bugada, de la roba bruta que m’havia anat quedant a l’ànima. Van anar sortint moltes coses i una en tibava una altra... Abans no podia ni pensar-hi, però ara ja han passat prou anys, he entès el perquè de tot plegat i em penso que finalment he començat a perdonar. I també a perdonar-me a mi mateixa. Perquè jo no vaig fer res de mal fet, però ho he pagat tota la vida. I ja va sent hora que em comenci a estimar, oi? Un dia vaig adonar-me que ja podia explicar-ho sense plorar, i vaig buidar el pap amb el meu amic, que em va saber escoltar sense jutjar-me. I em penso que ja no em fa res parlar-ne amb ningú.

Jo era petita. Bé, devia tenir vuit anys, potser deu. No recordo els fets amb exactitud, però eren coses que passaven sovint, aleshores. Els nens i nenes anàvem sols a molts llocs. I jo anava a escola a l’altra punta de la ciutat, i viatjava sola amb el metro i el tren de Sarrià. La mare va voler que anéssim a una bona escola, però era molt lluny de casa. La cosa és que un dia anava cap a l’estació del metro i em vaig creuar amb un senyor del barri. La imatge la dec haver esborrat del meu cervell, però no la por que vaig passar pel que va fer l’home, que es va obrir la gavardina amb les dues mans i ja us podeu pensar què em va ensenyar. No recordo què vaig fer, ja us dic que eren coses que passaven sovint. També els va passar a altres nenes de la meva classe. Segurament li devia explicar a la mare, que es feia dir així –mai va voler que li diguéssim “mama”, i a mi, ara, m’agrada molt que el meu fill em digui així.

Un dia, devia ser un dissabte o un diumenge, recordo que anàvem tota la família pel carrer. El pare, la mare, els meus germans i germanes i jo mateixa. Aquesta imatge sí que l'he conservada, encara la puc veure. Va ser al xamfrà de les casetes baixes, al costat de casa. Aquell senyor venia en direcció a nosaltres per la mateixa vorera del carrer, i suposo que jo devia comentar-li a la mare. Bé, sé amb tota certesa que li vaig dir que aquell era l’home que m’havia espantat, encara que és un record vague.

I aquí ve el que em va fer mal de debò, encara que la meva memòria fa un tall que em porta del carrer a casa nostra, a la cuina. Aquesta foto si que no se m’ha esborrat mai. Sóc a aquella cuina, que abans tenia una pica d’aquelles com les dels bacallaners, blanca, i els fogons de marbre blanc. Que era lluminosa, i que la reforma que li va fer la mare va enfosquir per sempre. Amb aquells armaris de pi de melis que pujaven fins dalt de tot del sostre, marbres de color rosa porrinyo, una pica de color verd fosc i unes rajoles d’aquelles dels“anys setanta”, potser... Veig la seva figura retallada contra els armaris de la paret del fons, feblement il•luminada pel fluorescent que hi havia al sostre. És com una ombra fosca, no recordo els vestits, no veig els trets de la seva cara. Veig també la silueta de la nena que l’escolta. I, sobretot, em retrunyen dins el cap les paraules que va dir: “No pot ser, filla meva. Segur que t’has equivocat! Aquest senyor és d’una família molt bona del barri, que són molt bons cristians i van a missa... Et deus haver confós...”

Fa tres o quatre anys vaig començar a recordar coses, sabeu? Va ser per un programa d’aquells que fan a la televisió. Em va despertar un record, que en va dur un altre. Aquell senyor, el vaig seguir veient pel barri. Em vaig fer gran i vaig entendre que estava malalt. Fins em va arribar a fer llàstima. Si jo hagués estat gran, no m’hauria fet res. I el que em va ferir de debò, va ser que la mare no em va creure. I jo tampoc no he cregut mai més en mi mateixa, i això que vaig ser una estudiant d’excel•lents! Però no he fet res de bo en aquesta vida. I me n’han passat de tots colors, des d’aleshores. Com havia de creure en mi, si ella no ho va fer?

Vaig aprendre a sortir sola dels problemes. Sempre me’ls he passat sola i mai he demanat ajuda a ningú més. És la lliçó que vaig aprendre. De fet,és una mala lliçó. Ara he entès que jo no vaig fer res mal fet, i ja començo a poder-ho explicar. També sé que hi ha gent que li han passat coses horroroses, molt més que les que m’han passat a mi. I això em fa pensar, de vegades, que he de donar les gràcies de no haver perdut el seny pel camí i de seguir sencera i amb els peus a terra. Que encara sóc aquí per explicar-ho. Encara que hi ha coses que fan de mal dir perquè són molt doloroses, per bé que no siguin tan greus com d’altres. Però han deixat senyals indelebles. Com em va dir una persona, les ferides amb el temps es tanquen i guareixen, però sempre quedaran les cicatrius. I les cicatrius de tant en tant fan mal, com als que se’ls ha trencat el braç i quan ve un canvi de temps, allà on van tenir la fractura, els fa un dolor.

I mireu, no penseu malament. Amb la mare ja no hi estic enfadada, ara ja no. Però espero que això no ho llegeixi mai. Perquè encara diria que no és veritat, que tot això m’ho invento. I es que ella, que també ha passat moltes coses, volia ser sempre perfecta. I el problema que té és que no ha sabut admetre mai haver comès cap error, i sempre ho torna tot culpa dels altres. Mai no li he parlat d’això ni mai li’n parlaré. Això és una pedra que porto a l’esquena i, amb ella o sense ella, he de caminar si vull seguir la meva vida, que no ho pot fer ningú per mi. I n’explicaré de coses, que ja us dic que me n’han passat de tots colors. O no, perquè potser no us ho creuríeu, que pensaríeu que és imaginari... Per sort, dec tenir algú que em protegeix i m’estima, i també me n’han passat de bones, de coses. Sobre tot des de fa uns anys, que vaig tenir un nen preciós que és la llum de la meva vida,i que va ser d’una manera que us en faríeu creus. I he començat a conèixer algunes bones persones.

Jo, que sóc tan normal, en tinc per escriure una obra de teatre...

dissabte, 20 de setembre de 2008

Una nit a la fira.

En havent sopat, després de desparar taula, mare i fill s’arreglen per anar a la Fira de la Festa Major. Ella decideix canviar-se, no és cosa d’anar amb un vestidet de tirants, que fa fresca. Així doncs, busca una caçadora i uns texans a l’armari de la seva cambra per tal de planxar-los. Hi conjunta una de les samarretes més maques que té, de color groc mostassa amb uns dibuixos d’uns trèvols verds. I pel nen tria un cangur impermeable, que a ell no li agraden les jaquetes de punt.Surten, doncs, de casa. El nen està tot emocionat, que és la primera vegada que hi va de nit, a la fira. Enfilen recte pel carrer que fa cantó amb el seu i torcen cap al que porta cap a l’escola. Quan l’han passat de llarg, només han de girar a mà dreta, una mica més enllà. Ja senten l’aiguabarreig de músiques estridents i festives.
El nen no es pot contenir, d’impacient que està:

-Anirem primer als autoxocs, oi, mama?

Ja hi ha anat el dia abans. El fill es delia pels autoxocs i sa mare havia comprat sis viatges, que així li sortien millor de preu. Com que la fira hi seria fins diumenge...Van, doncs, de dret als autoxocs dels petits. El noi que vetlla els cotxes li pregunta si els sap conduir i el nen, sense cap mena de dubte, li respon que sí, encara que de debò no en sap gaire. Amb un parell de dies, però, hi ha agafat prou traça. Ara ja no gira el volant tota l’estona, i ha après a esquivar els altres cotxes. Amb tot, de tant en tant la topada és inevitable,amb grans rialles de tothom, i el joc segueix.Dels autoxocs van carrer amunt i arriben als llits elàstics, una altra de les atraccions preferides del nen. La mare paga l’entrada, aquest any tres euros, ja. I el fill es descalça i s’adreça al llit que li senyala la dona menuda i prima de cabells curts. Ara ja en sap força, el nen, fins ha après a fer la tombarella a l’aire. Tota l’estona crida a sa mare i riu quan veu que ella l’està observant, fins que se li acaba el torn, surt a fora i es torna a calçar les seves esportives.

- Mama, anem a caçar aneguets,ara?
- Sí, carinyo, però ja ho saps, quatre i prou...

I se’n van cap a la paradeta, que es troba a l’altre banda del carrer, un xic més avall. Els aneguets de plàstic groc hi volten riu avall, per sobre el taulell de la caseta pintada de verd. El nen pren un bastó d’aquells amb un ganxo al capdavall i es posa a la “labor”. No és tan senzill com sembla, tot i que ara ell ja és més gran... Quan finalment ha aconseguit pescar els aneguets necessaris, que ha dipositat en una safateta blanca, fixa l’atenció en els regals que pot triar, entre els que li ensenya l’home de la parada. Just en aquell moment, sa mare es gira i mira enrere. S’adona que comencen a caure unes gotes molt grans d’aigua, que deixen marcats a terra uns bons redols. De manera molt sobtada, s’apaguen tots els llums dels voltants: els de les casetes de la fira, els dels carrers, els de tot el poble. I aquelles quatre gotes es tornen una espessa cortina d’aigua de la qual han pogut escapar a temps. S’han refugiat en una atracció de cavallets, i no han estat pas els únics. La mare fa posar el nen al cantó de dins i l’abraça. I el protegeix com pot de la pluja que cau a bots i barrals. Algunes atraccions tornen a tenir llum –deuen tenir generadors- i gràcies a això no estan del tot a les fosques.

No és que plogui, no. Això és un autèntic temporal d’agost: el vent bufa tan fort que vincla els arbres i fa batre l’aigua, que projecta carrer enllà. Trona i llampega, i ara veuen una cadira de plàstic, de color blanc, que baixa carrer avall, empesa per l’aire. I ara una altra. I una altra encara! Renoi, fins a cinc cadires, han comptat! Un cotxe que pujava carrer amunt s’ha hagut d’aturar per apartar-ne una que li barrava el pas. Les ràfegues d’aire són tan fortes que fan que la pluja ho fuetegi tot. Feia temps que no es trobava sota un xàfec com aquest, pensa la mare. Per uns segons li passa pel cap que les tempestes tropicals deuen ser una cosa molt semblant als que contempla ara mateix. I que potser el canvi climàtic del que tothom parla es comença a manifestar així. Li agafa un xic de basarda, allà a sota. Tot balla, en aquella atracció, tendals i sostres... tot grinyola i no s’hi sent segura.

Quan minva una mica l’aiguat, prou com per pensar en una retirada, la mare li diu al nen que aniran corrents fins a l’entrada de l’escola, no gaire lluny d’allà. No vol quedar-se més allà on són. S’assegura que el nen porti el cangur ben cordat, li posa la caputxa i emprenen una cursa per la vorera del carrer. No s’aturen fins que arriben a la marquesina que hi ha a l’entrada de l’escola pública del poble. Hi ha més gent, allà. La mare observa el cel. Sembla que la cosa va a menys i decideix que seguiran fins a casa. Quan abans hi arribin, millor. Així que li dóna la mà al seu fill, creuen el pas de vianants i agafen el camí de casa seva. Van de pressa però no corren, ara no cal, ja. La veritat és que tot el poble és a les fosques i hi ha moments en què no veuen res de res. Fa un xic de basarda... Hi ha un silenci rar, poc habitual. De tant en tant, un llampec esquinça el cel i il•lumina tot el poble. Això els permet entrellucar per on caminen i no ensopegar amb les voreres dels carrers.

La mare parla tota l’estona amb el nen, així el distreu. Li explica que la vida, abans, era així, i les nits també, en aquells temps quan no hi havia llum ni als carrers ni a les cases. De nit, la gent encenien espelmes per veure-s’hi, i anaven a dormir d’hora... El nen li va fent preguntes, i ella li recita el camí. Mira, ja som a la placeta, ara girarem avall. Compte aquí, baixa la vorera. S’han mullat els peus en travessar el carrer, de tanta aigua que va avall.

-I ara a mà dreta, travessem i ja som a la vorera de casa. Tranquil, que ja arribem, i pensa que potser a casa tampoc hi haurà llum.

Pugen els tres graons del portal de casa seva, avancen unes passes fins a trobar la porta d’entrada. A les palpentes, la mare busca les claus a la bossa i després mira d’endevinar el forat del pany amb les gemmes dels dits per tal de poder obrir. Ara que ja són a dintre, busquen la seva escala, a mà dreta. Com ja es pensava la mare, a l’edifici tampoc hi ha llum, i fins al primer pis, on viuen, tot és fosc com una gola de llop. No hi veuen ni un borrall. Pugen poc a poc, tot mirant de no ensopegar. Arriben al replà i altra vegada claus al pany, i ja són a casa! A dins els rep la seva gosseta, que bota d’alegria en veure’ls i els saluda, tot posant-los les potetes a les cames.

- Deu haver passat molta por, mama, tant por que li fan els trons, oi?
La mare busca les espelmes al bufet del menjador. A les fosques, va cap a la cuina i cerca els llumins, i quan els aconsegueix, n’encén tres, que posa a diferents punts del pis. I ara ja s’hi veuen!

-Quina aventura, mama! I que fosc que era tot! Mama, puc dormir amb tu, aquesta nit?
-I tant, carinyo, dormirem plegats...

El nen li demana un got de llet calenta amb cacau. Per relaxar-se, li diu a sa mare, que riu per dintre. Ella en prepara per tots dos i se la prenen asseguts a les banquetes de la cuina. Tot seguit van a buscar un pijama pel nen, es posen la roba de nit i no s’obliden anar un moment a la cambra de bany abans d’allitar-se. Quan han fet el fet, apaguen espelmes i en prenen una cap a la cambra on dormiran. Entren al llit, la mare acotxa el nen i encara llegirà una mica a la llum de l’espelma. El seu fill s’adorm de seguida. Abans de bufar la petita flama de l’espelma, ella fa una mirada a la cara tan plàcida del seu fill. Apaga finalment, s’estira al costat del nen i es tapa bé amb el llençol i la vànova de cotó. Fa la mitja volta cap a on està ell, s’hi apropa i li escolta la respiració, compassada i tranquil•la, com solia fer cada nit quan era un bebè...

dijous, 18 de setembre de 2008

Com m'has entrat endins...

Sembla mentida, amb tant poc temps com m'has entrat endins... Tampoc és tan poc. Tu ho vas veure clar de seguida, i vas creure en mi d'una manera que em sorprèn i també em fa molt feliç. Em feia por despertar d'un somni. I ho desitjava tant...
Ara que hem estat uns dies junts s'han esvaït les ombres de por. I t'has fet una certesa a la meva vida.
No sé com serà. Sé que no hi ha llits de roses. I, a més, les roses per naturalesa tenen espines.Però, tal com em digueres fa no res, ens vam trobar i vam pujar al mateix tren. I és igual a on vagi, però junts, tu i jo. Una cosa així, més o menys, és el que vas dir.
I jo ho subscric.
Dalt del tren, al teu costat.
Com més va, més t'estimo...

diumenge, 7 de setembre de 2008

Calidoscopi

Quan era petita
sortia la balcó
i guaitant la mar
lliscaven les hores.

Passaven vaixells
que em feien feliç,
m'omplia de joia
l'arc de Sant Martí.

Si es feia de nit
lluïen estels
dansant a les ones
germanes del cel.

Quan era petita,
des del meu balcó
era bell, el món.
i lliure de por.

divendres, 5 de setembre de 2008

Fantasies catastròfiques

El que poden fer les fantasies catastròfiques.

Tenia tanta por que fora tan sols un somni d'uns quants dies d'estiu que l'evidència del final de les vacances em va provocar un profund atac de tristesa. Per sort meva, resulta que no ets un somni, i que segueixes aquí. Segueixo veient-te, segueixes parlant-me, segueixo podent-te escoltar, que no és poca cosa, per mi...

Tens un efecte absolutament benèfic sobre la meva persona. I encara que no sé en què depararem, em sento afortunada d'haver-te conegut, d'haver trobat una persona com tu en el camí. M'agrada la teva paciència,el teu somriure, la manera com em mires, i es que em dius unes coses...

Saps? Durant el dia m'acompanyes, et sé. I això em dóna una alegria secreta que ho fa tot millor, més senzill. Sabent-te, no em pesa pensar en les nits fosques de l'hivern.
Que no hi tinc cap problema, ni tampoc amb la tardor. Tan sols es que tenia una por terrible que aquests hagués estat, només, un somni d'uns quants dies d'estiu. Però no ho ets, un somni, que ets ben real!