dilluns, 20 d’octubre de 2008

Fa set anys.

Avui fa set anys, fou el millor dia de la meva vida, sense cap mena de dubte.
Ja n'he parlat en alguna altra ocasió. Avui només vull fer uns petits agraïments:

Em primer lloc a tu, que vas venir per canviar la meva vida per sempre, i a millor. Mai t'ho podré agrair prou.

A tu, Mireia, que ben aviat em vas dir que m'acompanyaries quan arribés el moment, i així ho vas fer. Gràcies per la teva perspicàcia, i per haver-me dut tan de pressa cap a l'Hospital de Sant Pau. Gràcies per acompanyar-me en tot moment al quiròfan, per donar-me la ma i per dir-me que no feia cap escàndol

Gràcies, Esther, per haver-te fet càrrec de la Dolça durant quinze dies.
I gràcies a les dues per mobilitzar tota la família quan va ser necessari. Per dur-me en cotxe a Barcelona i per decidir pel camí tot el que vau decidir.

Gràcies, Xavier, que vas cuidar la Dolça fins que l'Esther se'n va poder fer càrrec. Gràcies a tots i totes que vau rebre tan bé el meu petit.

Gràcies, mare: per una vegada a la vida, vas tenir raó. Gràcies per insistir-me que havia de prendre molts líquids, no n'era conscient. Els deu dies que vaig passar a casa teva em van mentalitzar, i gràcies a això vaig tenir llet abundant i molt bona per criar el meu fill.

Gràcies a la Teresa, la llevadora de Moià. Sempre em va recolzar. És una persona excel·lent. I gràcies al doctor Chari, que em va ajudar amb la baixa maternal.

Gràcies a tots els que, pel camí, en comptes de donar-me consells saberuts, m'heu ajudat de debò quan he passat moment difícils.

Des del meu cor, el meu més profund i emocionat agraïment.

Isabel

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Quan cau la nit.

Després d'un bon dia, ja és de nit.
Ha estat un bon dia. També ha estat un dia sense tu. I ha estat una mica estrany. Vull dir que tot i estar bé, se'm fa estrany que no hi siguis.Suposo que es que t'enyoro. Sé que et veuré ben aviat. I em penso que tu em deus enyorar quasi tant com jo, encara que potser sigui molt en el fons.
O potser no tant, qui ho sap. Això sí, espero que hagis tingut un bon dia!
Fins aviat... Això espero!

Un bon matí de diumenge.

Avui hem passat una bona matinal de diumenge. Al poble es celebrava un cross, i cada anys s'hi apunten molts nens i nenes de l'escola. El meu fill també s'hi va voler inscriure, i cap allà hem anat a l'hora que ens tocava.

Com que sóc una mama pesada, i com que el meu germà metge ens va dir que el nen havia de fer escalfament abans de córrer, li he estat a sobre perquè ho fes. Ell no ho entenia, és clar, però no era qüestió que corres a la brava. Així que amb un amiguet a qui hem enganxat, els he fet fer estiraments, com he pogut, i els he tingut corrent suaument per allà. L'altre s'ha "rajat", però al meu l'he fet seguir. I la veritat és que al final feia cara d'empipat.

Però ha arribat l'hora que pertocava als nens del seu any. N'hi havia tants que ocupaven dues files. El meu fill, que no té gens de picardia, ha quedat a la fila del darrere. Li he repetit les instruccions de la mestra d'Educació física de l'escola: que vigilés de no caure, a la sortida, i que mirés d'aguantar. Han donat la sortida i, com era d'esperar, el nen l'ha fet dolenta. Però l'he estat observant des d'un monticle lateral, d'on podia veure perfectament tot el circuit, de sis-cents metres. Poc a poc ha anat avançant posicions, amb constància, i finalment ha arribat amb el grup del mig. O sigui que ho ha fet la mar de bé. Fins ell mateix s'ha adonat que l'altre amiguet -més alt i cepat que no pas ell- ha arribat molt per darrere. Això m'ha servit per justificar-li la necessitat d'escalfar abans de la cursa i, de passada, per perdonar-me a mi mateixa d'haver estat un corcó amb ell.Li he fet, doncs, d'entrenadora i d'assistent, i li he aguantat l'ampolla d'aigua que ha triat per beure mentre ell clavava queixalada al tall de coca que li han donat en arribar.

Tots els nens i nenes participants han rebut una medalla i els tres primers de cada categoria han tingut un trofeu. A remarcar que dues nenes de la meva classe de primer curs han quedat segona i tercera de la seva categoria, després de fer una cursa que ha estat molt bona per part d'elles. Estava ple de gent coneguda i l'ambient era alegre i festiu. I hem passat un matí molt agradable, que hem acabat jugant una estona a la placeta del Saiol abans de fer cap a casa per dinar.

El que deia abans: feia temps que no passava un matí de diumenge tan bo!

divendres, 17 d’octubre de 2008

"Vengo venenoso"

Per circumstàncies alienes, m'he trobat que el vídeo de la pel·lícula "átame", d'en Pedro Almodóvar, que havia inserit en una altra entrada del blog, ja no està disponible al YouTube.
Com que la canço de l'Antonio Carmona m'encanta, l'he buscada de nou i aquí la deixo.
No puc inserir l'enllaç directe, que es troba desactivat per sol·licitud a molts dels vídeos publicats. Per tant deixo l'enllaç al YouTube, amb l'esperança que funcioni. La cançó s'ho val...
Amb un petó per qui el vulgui.
I un d'especial i privat per tu.

"Que son tus besos lo mejor que he conocido."

"Es inútil dejar de quererte,
yo ya no puedo vivir sin tu amor.
Lo que yo quiero es mirarte de frente
y decirte que to te lo doy."

MANU CHAO: "J'ai besoin de la lune"

Una canço que m'agrada molt, de fa temps, i que parla de moltes coses que m'agraden que desitjo i que necessito.

"J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit.
J'ai besoin du soleil
pour me chauffer la vie.
J'ai besoin de la mer
pour regarder au loin.
J'ai tant besoin de toi
tout à coté de moi.

J'ai besoin de la lune
Pour voir venir le jour
tant besoin du soleil
pour l'appeler la nuit
J'ai besoin de la mer
Tout a coté de moi
J'ai tant besoin de toi
pour me sauver la vie ...

j'ai besoin de mon père
pour savoir d'ou je viens,
TANT besoin de ma mère
pour montrer le chemin.

J'ai besoin du metro
pour aller boire un verre
tant besoin d'oublier
tant besoin de prières

J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit.

J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit.
Tant besoin du soleil
pour me chauffer la vie.
J'ai besoin de la mer
pour regarder au loin
J ai tant besoin de toi
tout a cote de moi...

J'ai besoin de la terre
pour connaître l'enfer
tant besoin d'un ptit coin
pour pisser le matin
j ai tant besoin d'amour
tant besoin tout les jours
J ai tant besoinde toi
tout a cote de moi
j ai tant revé d'un jour
de marché sous la lune
j ai tant reve d'un soir
au soleil de tes nuits
j'ai tant reve d'une vie
a dormir ce matin

J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit
pas besoin de la mort
pour rire à mon destin

J'ai besoin de la lune
pour lui parler la nuit
pas besoin de la mort
pour rire à mon destin "

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Nou blog

Presento avui un nou blog, La classe de la Isabel, que neix amb la intenció d'apropar els mitjans disponibles a Internet als meus alumnes, enguany de primer curs de primària.

La idea ha sorgit arran del nome que ens ha "tocat", Pessebristes, i del fet d'haver de fer un projecte sobre el nom de la classe. Avui mateix se m'ha acudit fer una mica de recerca a Sant Google i al You Toube i han estat tantes les coses que he trobat, que era de calaix prendre aquesta decisió.Deixaré un enllaç des de l'Oasisideserts al meu nou blogspot, encara que no a la inversa, donat el caràcter personal del meu oasi.

Estic molt engrescada i esperançada que el blog que neix avui em faciliti la feina des de l'aula i em permeti treballar amb els alumnes amb els nous mitjans informàtics i internautes disponibles.I espero que si algú hi passa li agradi igualment.

divendres, 10 d’octubre de 2008

La fal·làcia d'optimitzar.

Dia a dia, avança el curs. La feina de l'escola no em deixa temps per a res. No atrapo res, ni a la feina ni a casa -ho dic sense massa angoixa, és una constatació. Cada vegada se'ns demana més. Hi ha més teconologies i això, en comptes de llevar-nos feina, ens en posa. S'imposa l'optimització del temps: això em diu tothom. Però jo només sé fer una feina darrere de l'altra. Hi ha gent que fa birgueries amb el seu temps, i sembla que tots i totes hem de poder igual.Però jo no en sé i, en el fons, tampoc no en vull saber.

En comptes d'alliberada em sento esclavitzada. A l'escola se'm suposa tant que hauria d'estar treballant sempre. De nits, és clar. Quan he acabat amb les feines de casa i quan tinc el nen dormint. Però jo, que sóc humana, necessito altres coses. No puc estar, tan sols, treballant a fora i treballant a casa tot el dia. M'agrada tenir una mica de temps per mi. Com ara, que estic escrivint aquí. M'agrada fer-ho. És la meva manera de pensar. I necessito un espai de silenci. També espais de felicitat. I una mica de temps per l'amor.I clar, no és la meva prioritat, optimitzar el temps.Jo crec que amb això d'optimitzar ens han volgut vendre la moto: el que es vol es que siguem molt productius per a un sistema que no ens estima gens ni mica, només li "interessem". I si no som com se suposa que hem de ser, o no rendim el que se suposa que hem de rendir, som blasmats i qüestionada la nostra vàlua, tant professional com personal.

La competitivitat també ha entrat a les escoles, a nivells de vegades subtils i de vegades descarats. Hi ha coses que em fan patir, però em nego en rodó a competir perquè un company paral·lel ha decidit fer, amb mitjans informàtics, una orla amb les fotos dels seus alumnes que ara ja penja a la porta de la classe.Cosa que jo no sabia -i segurament tampco no hi ha hagut mala intenció per part seva.I jo fent-ho amb els alumnes... Personalment, tinc feina a fer rutllar els meus vint-i-dos nens i nenes de primer, a que s'adaptin als canvis que viuen, a que tots i totes puguin anar aprenent. Fins ara, la veritat és que no he tingut temps de dedicar-me a fer "fotitos" digitals. Ni tampoc sé tenir els alumnes fent una feina i jo, entretant, una altra. M'agrada acompanyar-los mentre treballen i anar-los ajudant. Però aleshores no es poden fer tantes coses d'aquelles que llueixen.

Com va dir una companya, se'ns demanen massa coses: hem d'inculcar el reciclatge als/les alumnes, investigar si vénen a escola a peu o amb cotxe, fer-los revisar de tant en tan les papereres per comprovar si han reciclat bé, enviar els pares a la biblioteca a buscar llibres per la classe i de passada que s'acostumin a anar-hi, detectar nens hiperactius, controlar plagues de polls, informar a assitència social quan toqui.... Tenim un horari més apretat que el metro de Barcelona a les vuit del matí.I això és cert, hi ha dies en què no hi ha temps ni de respirar: hem de fer un munt de coses i ni tan sols podem preparar-les. Es dóna per descomptat que ho farem a casa. Es dóna per suposada una vida com la de tohom. Però si no la tens, ja t'ho faràs, això no li interessa ningú. Ni tan sols interessa saber si, per fer tot el que se suposa que has de fer, ho hauries de fer de nits, en hores intempestives, quan la majoria dels mortals ja dormen i encara que t'hi deixis la salut.

No tindré tant temps d'escriure com a l'estiu, i mira que m'agrada. Si no ho faig ja tant sovint, no us estranyi. Això sí, de tant en tant em prendré la revenja. I tinc uns quants records i anècdotes personals apuntats per quan hi pugi tornar.

Petons per tothom!

dijous, 9 d’octubre de 2008

Fill meu

Ulls dolços
que trapelles guaiten,
somriure de pirata
i pantalons trencats;
batalles a l'aire
amb espasa de fusta,
somnis de dibuix
en un full esquinçat...
Llavis petoners
que la galta em besen
i grans abraçades
que ben lluny
les tristors apressen!

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Declaració.

Una pel·lícula que em va emocionar molt, d'un director que m'agrada i amb uns actors que m'encanten. Admiro la Victoria Abril.
Una cançó preciosa de l'Antonio Carmona, que parla d'amor, igual que "Átame".
I una declaració, per tu.
Que ja saps i ja m'entens:
t'estimo i et vull

Estiu a ciutat

Bombolles de sabó
sota un llençol blanc
que a tall de tendal
voleia al balcó.
A baix, Sant Martí
ple de cases blanques;
llunyà l'horitzó
besat de mar blava.
Somnis irisats
fets amb got i canya,
si fan un esclat
ens neix la rialla.
I al Mediterrani
els vaixells que el salpen.
Si era de nit,
llumenetes blanques
alegres parpellegen
i el goig ens bressava
-records d'infantesa
tramats de tendresa...