diumenge, 23 de novembre de 2008

Come rain or come shine...


Avui parlàvem i m'has fet recordar aquesta cançó... "Come rain or come shine". M'ha agradat aquesta versió.

He perdut els meus escrits!

Demà farà tres setmanes que el tècnic se'm va endur el PC per veure què li passava. La bios no reconeixia el disc dur i podria ser per qualsevol motiu. En el pitjor dels casos l'haurien de formatar de nou.
Quan em va demanar què volia que em recuperessin, si podien,li vaig respondre sense dubtar que em salvés la carpeta dels meus escrits.

En aquest poble tot va a poc a poc. Sort que tenia muntat un petit sistema amb Wi-fi pel portàtil. Per això no m'anguniejo. Però estava treballant uns poemaris, amb poemes que havia publicat a llocs diversos a Internet i que després havia anat esborrant.

Aquest incident m'ha fet adonar que està bé tenir els escrits desats en un lloc web. El problema vindrà si algun dia volgués participar en algun concurs. Aleshores els hauria de poder desar de manera que Google no els indexés o bé esborrar-los.L'altra solució és ésser sistemàtica i anar desant els escrits al disc dur extraïble que em vaig fer instal·lar, cosa que em costa una mica.

Per sort, a les meves correspondències he trobat algun poema que havia enviat a amics i els podré recuperar. A part de tot el que tinc anotat a la meva llibreta. De vegades, però, de la llibreta al Blog els poemes canvien. Sempre els rellegeixo i vaig canviant coses.Espero poder-los reconstruir i acabar els poemaris que vaig començar a publicar aquí.

El millor cas seria que el Jaume m'hagués pogut salvar la carpeta dels escrits. A veure si hi haurà sort! I compte amb es troians, que són traïdors...

dimarts, 18 de novembre de 2008

Espurna de matèria.

Sóc una espurna de matèria.
Anys lluny,vaig sorgir del no res.
Navego sola i sense rumb
pels viaranys obscurs
de l'Univers.

Desconec el meu destí
i ignoro el meu final.
Sé tan sols que he de morir,
m'aferro als estels que de nits
m'encenen el camí.

Ells fan que no em senti tan perduda,
jo que sóc una espurna de no res,
pels senders de la vida,
perillosos i foscos,
enllà dels confins de l'Univers.

Desconec el meu destí
i ignoro el meu final.
Sé tan sols que he de morir,
m'aferro als estels que de nits
m'encenen el camí.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Una espurna.

Sóc una espurna.
Només sóc una petita espurna de matèria.
Vaig sorgir del no res i fa temps que navego sense un rumb fixat en els camins de l'Univers.Desconec el meu destí i no sé quin serà el meu final. Només sé que he de morir. I que moriré sola. I el que vingui després, si hi ha res,és totalment desconegut.
Tansols puc aferrar-me a la llum dels estels que de tant en tant m'il·luminen el camí, que el fan menys procelós i que aconsegueixen que no em senti tan perduda.
Perquè només sóc una insignificant espurna de no res, i els camins de la vida són perillosos i foscos.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Tarda d'un dissabte de novembre

Fa uns dies, el meu fill i tres companys seus de classe em van venir a veure a l'hora de sortir d'escola. Tots engrescats, em van demanar si en J. podria anar al cau amb ells. Jo ja li havia proposat de fer-ho al meu fill pel setembre i aleshores no vaig tenir cap èxit. Però el que fan els amics... I jo, ben contenta! Només li vaig preguntar si de debò hi volia anar, i si voldria anar a les excursions.En Lluc,el seu amic, m'ha estat empaitant tota la setmana,per recordar-me l'hora. Estava tan entusiasmat que fins li va donar la notícia a la seva mare...
Avui, doncs, a les sis, ens hem presentat a la plaça Major, al costat de l'església. Ja hi havia alguns nens i nenes jugant i m'he trobat unes alumnes meves que també esperaven. La Joana m'ha abraçat molt carinyosa i la veritat és que sempre m'alegra veure que hi ha nens o nenes que em criden i em saluden. Hem entrat al cau, hem parlat amb els monitors i en J. ja s'hi ha pogut quedar, avui.
Jo he aprofitat per anar a fer unes compres amb tranquil·litat, cosa que no puc fer normalment, i ha estat molt agradable. Veig a l'horitzó la possibilitat de tenir algun dia lliure, de tant en tant, si en J.vol anar a les excursions trimestrals. I ell tindrà cada dissabte dues hores per jugar amb els amics i amb els caps, que li donaran una marxa que jo no puc, que no arribo per tot. O sigui que penso que serà bo per tots dos. Jo guanyo una mica de temps per mi mateixa i ell podrà refermar i ampliar relacions i activitats.
He estat una estona a casa, abans d'anar-lo a buscar, a les vuit del vespre, i he tingut la sensació dels dissabtes a la tarda, quan jo era petita. Una sensació familiar i agradable que feia temps que no sentia.
El meu fill, a poc a poc, em va ordenant la vida i li dóna un sentit. L'amplia i la fa bona i agradable. Sembla que poc a poc tot es va fent mes fàcil i senzill. I la cirereta que arrodoneix el pastís ets tu, que m'acompanyes ja cada dia encara que siguis lluny. Que em fas sentir estimada i desitjada, que em fas sentir valorada, que em transmets pau i que em fas sentir feliç.

dijous, 6 de novembre de 2008

What a Wonderful World.

Quan la tardor apunta a hivern i quan els dies de vegades sembla que ens pesin al cor, sort que hi hagi cançons tan belles com aquesta...

dilluns, 3 de novembre de 2008

D'un conte de la Mercè Rodoreda (2).

En una nit obscura.

"-Ferit, vaig caure. No vaig poder trobar la teva casa amb finestres per fer bonic. Sé que ets única, que, com la terra on he nascut, per mi no n'hi ha d'altra. Que ets la millor de totes les dones que mai no coneixeré. Impossible de comparar a les que he conegut. Vull estar amb tu, ben sol, i sentir la teva veu quan el meu alè és en el teu alè. Diré el teu nom baixet: arran de llavis sense gosar tocar els llavis. Et parlaré de tot allò que no entendràs, i els teus ulls s'obriran per comprendre i faràs una creu als dies del calendari, no per les coses que han de venir, sinó per totes aquelles que se n'han d'anar. Enyoro la teva presència per altra banda tan viva tothora; i aquestes nits que és com si valguessin per totes les nits de la meva vida i haguessin servit per portar-te a mi. Veig la teva casa, les finestres, el silenci, els teus passos, els teus ulls dintre els quals neixen somnis. Vull!- Vaig pensar, i vaig tenir-te."

En una nit obscura, a
RODOREDA, Mercè: Tots els contes, Edicions 62, Barcelon 2008, Col. El Balancí, nº 585, pg.302

dissabte, 1 de novembre de 2008

D'un conte de la Mercè Rodoreda (1)

En una nit obscura (1)

"Deixeu que us parli de la noia...I què en treuré, de fer-ho? Si us dic que era molt bonica, us ho creureu o potser direu que és mentida, qui sap? Però la veritat és que ho era, si bé la bellesa no ho és pas tot, en una noia. Jo, que després l'he estreta en els meus braços, que l'he sentida sospirar d'amor sota el meu pit, que m'he embriagat només amb el perfum dels seus cabells, puc dir-vos que la forma dels ulls o la perfecció dels llavis no ho són pas tot per a estimar.
Potser és la manera de dir les coses, o de mirar, o de somriure, allò que verament us embogeix...però les coses difícils d'explicar és millor deixar-les... o prendre-les un altre dia; un dia que no sapiguem que dir.
La noia va aixecar-se i es dirigí vers la porta, la qual cosa la féu desaparèixer al meu esguard, i sortí a respirar la nit que tota va omplir-se d'ella.
Llavors el meu desig m'hi portà a prop. Va mirar-me sense gota d'esglai. La seva veu, dolça com l'amargor dels qui han sofert molt, vingué a mi.
- Vine...
Junts vam entrar a la cambra que després he recordat tant. La claror hi era tenuíssima i l'atmosfera suau.
- Seu.- M'indicà el seient que era molt baix-. Ara voldria...-continuà, i, com un fill petit que jo hagués tingut, s'assegué a la meva falda-. Voldria que no hi hagués llum. Només la claror de la nit... I dolçament m'envoltà el coll amb els braços i la seva boca, contra el meu coll, digué coses.
- És com si t'hagués esperat de sempre, d'enllà del temps, de quan encara no esperava...
Jo pensava en amors meus llunyans que ja no emblaven amors. Pensava en els meus odis que desapareixien. En les meves inquietuds que cedien amples camins al repòs. Hauria volgut saber per què era allí, qui havien estat els seus pares, quin cel l'havia vista néixer i quin país l'havia tinguda d'infant; però ensems temia de desfer tot el que no sabia si era veritat malgrat que jo estrenyia la noia contra mi amb tanta força que el meu cor sentia el seu. Ella m'havia esperat sempre i jo l'havia desitjada de sempre: una noia així, feta de tendreses, que dugés pau al meu esperit, que el penetrés profundament, abans de fer -se'm seu per la carn.
A la paret d'enfront on sèiem hi havia un calendari amb els dies marcats amb una creu. Es va adonar que el mirava i m' aclarí:
- Comptava els dies, saps? Cada nit, vinga comptar dies. No sabia quin camí et portaria vora meu. M'hauria agradat que fos pel de les estrelles.
- He vingut pel camí dels desigs i me'n tornaré pel camí dels records.
- Què son, records?- Em va semblar que s'esverava d'haver fet la pregunta i vaig deixar la resposta. Els seus llavis cercaren els meus i no sé que hi hagi res al món tan dolç com els seus petons.
En deixar-la fou el meu cos que partí. El meu pensament no m' acompanyava perquè era presoner, sense que per cap motiu hi intervingués la voluntat, en les presons de l'ànima de Loki."

(1)- "En una nit obscura", a
RODOREDA, Mercè: Tots els contes, Edicions 62, Barcelona, 2008. Col. El Balancí, nº 585

Havia llegit la Mercè Rodoreda fa molts anys, i n'havia llegit força coses. Vaig trobar, l'estiu passat, una cita i una recomanació a un blog anomenat Tinta Xinesa, de Bloggers, i em va despertar la memòria. I també les ganes de tornar-la a llegir, cosa que vaig fent a poc a poc i amb un gaudi que no sé descriure.
Mai havia llegit cap fragment de cap obra que descrigués tan bé l'amor tal com el sento jo.
És com si parlés de tu i de mi...