dijous, 31 de desembre de 2009

FELICITATS!!!

Amb la FELICITACIÓ que m'ha enviat l'amiga Maria Antònia, de l'empresa ALTERNATIVES, produïda per bRainRAin, us desitjo a totes i tots un  MOLT FELIÇ 2010!!!
De tot COR.

dimarts, 29 de desembre de 2009

AJUDA PELS MONJOS BUDISTES A VIETNAM - HELP BUDDHIST MONKS IN VIETNAM

Avui he rebut un mail d'una persona d'absoluta confiança que m'ha demanat ajuda per escampar-lo i això faig, de les maneres que tinc a mà. S'inclouen links per a informar-se. Si hi esteu d'acord, demanem que ho feu córrer de totes les maneres que se us acudeixin.Gràcies per endavant!!!

Isabel

Benvolguts,

Els monjos budistes de Plum Village, a França, fan una crida urgent.Demanen signatures per tractar d'aturar els abusos que sofreixen darrerament els seus monjos i monges al Vietnam, a mans de la policia, i per tal d'evitar que els deshauciin aquest cap d'any.Pel què sembla el tema és molt greu, podeu consultar-ne més a la web: http://www.helpbatnha.org/.

Per signar sols cal entrar a:
http://www.thepetitionsite.com/6/religious-freedom-in-viet-nam.
Podeu fins i tot fer-ho anònimament, i és un tipus de llista de la que un se'n pot esborrar.
Prego que feu córrer aquest missatge als vostres contactes, és urgent!Una abraçada i bon any per tots!! ;-)
Molt agraïda a tots, i els que tingueu contactes a l'estranger, feu-
los servir, escampem-ho!

Amigos:

Los monjes budistas de Plum Village, en Francia, hacen un llamamiento urgente. Piden firmas para tratar de poner fin a los abusos que están sufriendo sus monjes y monjas a manos de la policía,en Vietnam en los últimos tiempos. También para evitar que les desahucien de su último refugio el próximo Fin de Año. El tema parece ser muy grave, podéis consultar en la web http://www.helpbatnha.org/

Se puede firmar entrando en http://www.thepetitionsite.com/6/religious-freedom-in-viet-nam.
Podéis hacerlo en forma anónima e incluso borraros posteriormente de la lista si lo deseáis.Rogamos que hagáis correr el mensaje entre vuestros contactos y los que tengáis contactos en el extranjero, igualmente. ¡Es urgente!

Agradecidos de antemano, os deseamos un Feliz Año, con un fuerte abrazo.


Dear Friends:

The Buddhist Monks from Plum Village, in France, have made a URGENT PETITION FOR HELP to world’s Public Opinion. Their monks and nuns in Viet-Nam are being abused by Police Corps Officers in the last times. They are in danger of being thrown out from their last refuge by New Year’s Eve. You can seek for further information here: http://www.helpbatnha.org/

You can sign a petition here: http://www.thepetitionsite.com/6/religious-freedom-in-viet-nam
You can sign anonymously and even you can delete your name from the lists if you want to later.

Please spread the word among your contacts, even abroad. It’s urgent!!!
We thank you for your help in advance and wish you a Happy New Year!

divendres, 25 de desembre de 2009

Un desig

De la meva cosina, he rebut aquestes paraules en un mail:

"Que mai et falti un somni pel que lluitar,
un projecte que realitzar,
alguna cosa per aprendre
un lloc on anar
i algú a qui estimar"

M'ha agradat tant que ho he volgut compartir amb qui passi per aquí. Em semblen uns bons desigs per l'any que ha de començar ben aviat. Tant de bo sigui molt millor per a tothom.

Isabel

dijous, 24 de desembre de 2009

El mon "guai" de la Berta.

La Berta té set anys. És una nena com tantes, ni alta ni baixa, ni lletja ni molt guapa. Té els cabells llargs, de color castany, i sovint els duu deslligats. Té un pare i una mare. I una germana gran, d’uns quinze anys. La Berta va a escola,com tants nens i nenes. Llegir i escriure li ha costa una mica, però les mates se li donen un xic millor. La Berta tira a tímida, però també és molt xerraire, quan té confiança. I ha anat fent les seves amigues. D’un temps ençà se la veu trista. I és que el pare i la mare, ella no entén per què, s’han separat. Ella se’ls estima, però veu que es barallen i pateix. Viu amb la mare, ara, i de tant en tant passa uns dies amb el pare.

Avui, aquesta tarda, la mestra els ha deixat fer un dibuix lliure. Els ha donat un full molt gran i tan sols els ha dit. “Dibuixeu el què vulgueu. Teniu dues hores. Aprofiteu el full, ompliu-lo. Penseu una mica què voleu dibuixar. Ho podeu fer primer amb llapis negre i resseguir amb retolador prim. Si algú ho vol fer directament amb retolador, ho pot fer. Pinteu amb retoladors gruixuts, o amb llapis de colors, o amb ceres dures. Com volgueu. Però aprofiteu el full."

La Berta ha començat a dibuixar. Primer una casa, a mà dreta. Ha fet la línia del terra i aleshores, a l’esquerra del tot, un arbre ben maco. Al bell mig hi ha dibuixat una nena, amb cabell llarg recollit en cues, i a banda i banda, un home i una dona. Ho ha pintat tot amb uns colors preciosos, càlids, alegres. Hi havia tots els colors de l’arc de Sant Martí. Ha escrit unes coses i ha anat i li ha ensenyat a la seva mestra. Aquesta, quan ha mirat el dibuix, s’ha fixat de seguida en la nena i la casa i el dibuix ple de colors alegres i brillants. I que a sobre la nena hi deia “Berta”, a sobre l’home hi havia escrit “papa” i a sobre la dona, “mama”. I amb unes lletres de pal, així de grans, posava un títol: “EL MÓN GUAI". La mestra li ha dit: “Aquest és el teu món guai, oi, Berta? Amb el papa i la mama...” I s’ha quedat pensant.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Crònica d'una vida insignificant

S’ha acabat un trimestre.
Ahir no vam poder fer la representació dels pastorets pels pares i mares de l’escola. La nevada ens ho va impedir. Però avui sí que ho hem fet per als alumnes i mestres i ha estat un èxit absolut. La Rosa, la meva companya paral•lela, s’ho ha currat, i molt! L’important és que els nens i nenes ho han passat bé. El vuit de gener per la tarda ho farem pels pares i mares, ja que ahir ho vam haver de suspendre. A l’escola és un costum establert: a segon curs toca fer pastorets. Una servidora va fer l’escenografia i reconec que hi vaig fruir, però sort que a la Rosa li anava la marxa de dirigir...
Després hem tingut dinar de mestres, molt bo, amb joc inclòs. Una servidora no hi ha participat. Era difícil de saber qui era qui... a l’hora d’endevinar amb les fotos de l’infantesa. I m'era ben igual guanyar la panera o no.

M’ha donat per pensar que tot és una fotesa, que m’aferro a il•lusions volàtils per a seguir endavant com sigui. Jo ja sé de què parlo. Hi estic obligada, pel nen, per la gossa i pel gat. Si no, és tot tan absurd, que estaria millor ben adormida i sense patir per res. Hi ha dies en què estic molt cansada i en què se m’escapa del cor i de la ment el sentit de seguir lluitant.
Però segueixo, perquè tinc coses que em lliguen.
Demà serà un altre dia.

divendres, 4 de desembre de 2009

Avenços

Vaig començar el meu blog com una pràctica del curs de Web 2.0 a la UOC, el juliol de l'any 2008. Fa poc i sembla que fa tant de temps ja... M'han passat moltes coses i he après molt de la xarxa, des d'aleshores.

De bell antuvi vaig passar d'amagat, tant com vaig poder. Hi havia moltes coses que em feien por. Però li vaig anar prenent gust a la cosa i a Bloggers van anar apareixent noves funcionalitats, com la de fer-se seguidor d'un blog.També hi havia els widgets comptadors de visites... Tot plegat em feia basarda. Em feia por el possible judici dels altres i pensava que poca gent visitaria el meu blog. Mai he tingut pretensions de res ni les tinc ara, però poc a poc vaig anar fent-me més agosarada amb algunes coses. Tot observant alguns blogs em vaig adonar que no passava res i que tampoc tenia cap més importància.I em vaig posar un comptador de visites. I em vaig posar el widget dels seguidors del blog.

Tot plegat ha estat molt bo i molt positiu per mi.He perdut la por al judici dels altres, si més no en aquest terreny. Agraeixo els pocs seguidors que tinc: són, tots, molt amables i agraïts. I respectuosos. I tot i no publicitar-me, vaig rebent visites i bons feedbacks.Què més puc desitjar?

Qui em conegui s'adonarà que per mi és un gran pas endavant: gosar publicar el que sigui, perquè em ve de gust, sense por de si ho faré malament o bé... Fins i tot he presentat tres posts als concurs publicat per Opinàlia. Me'n vaig assabentar per na Clidice i no vaig dubtar gens ni mica.No n'espero res, tan sols el plaer d'escollir tres dels meus millors poemes, o dels que més m'agraden a mi i dir-ho a un petit grup d'amics virtuals. D'aquest fet, he rebut alguna visita al meu blog, i alguna nova seguidora. A tots, moltes gràcies pel vostre suport a aquesta humil escriptora virtual, que amb el seu blog no preten res més que expressar-se. De vegades,per no embogir de tanta soledat.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Prova amb Isuu



Cliqueu sobre el llibre i se us engrandirà. Cliqueu les fletxes i passeu pàgines.Si amb la pantalla en gran cliqueu sobre una zona fareu zoom. Podeu desplaçar la imatge al vostre pler. Estic provant el meu nou descobriment, Issuu i veig que amb Bloggers funciona perfectament.
Gaudiu de l'experiència!

diumenge, 29 de novembre de 2009

dissabte, 28 de novembre de 2009

Un somni,

-Bon dia, fill, és hora de llevar-se!
-Bon dia, mama. Saps? He tingut un somni molt bonic: he somniat que era campió olímpic de dormir molt!

Això m'ha dit el meu fill en despertar-se avui i, senzillament, ho he trobat genial!

dijous, 19 de novembre de 2009

Carta a la mare

Hola, Mare:

com que a mi venir els dies abans no m'anirà bé, ja m'ofereixo per venir el dia de Nadal a treballar pel matí a casa l'Agneta.. Ja em dirà ella l'hora, millor un xic tardet.

Espero que estiguis bé de salut. El Jordi diumenge a la nit estava a 38, després d'un dia sencer de comportaments estranys, i l'he deixat tres dies a casa. Estava molt refredat i l’he tractat amb infusions d'Echinàcea i dieta. Com que cada dia li va anar baixant la febre, ni tan sols l'he dut a la pediatra, no fos cas que ens volguessin donar Tamiflú... Avui ja ha anat a escola i està eixerit com un pèsol, o sigui que no et preocupis.Com a novetat i senyal que es fa gran, et diré que a casa s'hi ha quedat sol i ha anat molt bé. Jo hi anava a l'hora del pati i al migdia demanava permís. Així el controlava, li donava els àpats i els infusions. Mai ha estat més de dues hores sol i s'ho ha passat d'allò més bé: mirava la televisió, jugava amb l'ordinador de joguina, feia dibuixos... Ahir, quan li vaig dir que avui aniria a escola, va muntar una petita rebel•lió, però no li ha servit de res. Hi ha anat igualment i a la tarda n’ha sortit tan content.

La veritat és que em feia recança, però no en tinc per pagar cangurs i em vaig aventurar. Si hagués estat molt aixafat, hauria demanat la baixa al metge -ho tinc ben clar. Li vaig deixar apuntat el meu mòbil perquè em truqués si li feia falta i les claus de casa al costat de la porta per si un cas. Això ho faig sempre, i al mateix temps té la instrucció de no obrir a ningú. Jo el trucava una vegada durant el matí i ell em contestava i tan content.
Bé, ja ho veus. Són les aventures de les mares modernes, que no estan tan lluny de les de les mares més antigues. Que moltes vegades també havien de deixar els fills sols a casa perquè no tenien ningú que els hi pogués vigilar mentre elles anaven a guanyar-se la vida. I com que sembla que ara s’ha de pagar per tot... La lliçó del Jordi ha estat que estar sol no fa por, només és una mica avorrit. I trobo que està prou bé.

En fi, t'envio una abraçada ben gran i cuida't molt!!!

Isabel

diumenge, 15 de novembre de 2009

"Alfonsina y el mar"

Avui, per mitjà d'una subscripció al Youtube de la que me n'han arribat actualitzacions, tafanejant tafanejant, he arribat al vídeo que us deixo avui. Tant el poema sobre l'Alfonsina Storni com la cançó de la Mercedes Sosa, de fa molts anys que m'emocionen. Que ningú pensi coses estranyes ni s'alarmi: el meu moment vital no correspon per res al que expressen cançó i poema. Senzillament el vull deixar aquí com un record i per tenir-lo a ma. Desitjo que us agradi tant com a mi.


I aquí us deixo, el darrer poema que va escriure abans de prendre la seva decisió final:

"Poema de despedida"

Dientes de flores, cofia de rocío,

manos de hierbas, tú, nodriza fina, tenme puestas las sábanas terrosas y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame. Pónme una lámpara a la cabecera, una constelación, la que te guste, todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes, te acuna un pie celeste desde arriba y un pájaro te traza unos compases para que te olvides. Gracias... Ah, un encargo, si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido..."

diumenge, 1 de novembre de 2009

La mort del pare


In memoriam

El pare va tenir una vida atzarosa i difícil. Va néixer en una família de molts germans. L’avi, desheretat per haver-se casat per amor amb una mestra d’escola, va acabar guanyant-se al vida fent de mestre també. L’àvia Teresa va morir quan el pare tenia dotze anys i va deixar, si no m’erro, set fills entre nois i noies.A aquesta edat el pare anava a escola però també va començar a fer d’aprenent, per ajudar a casa. Amb setze anys va veure esclatar la guerra civil i, amb divuit, li va tocar anar al front amb la Quinta del Biberó. Va passar moltes penalitats i ens n’havia contat força aventures, de les quals en recordo ben poc. Tan sols d’una vegada que diu que, afamats com anaven, van trobar un porc als afores d’un poble per allà a l’Ebre, se’l van fer seu i la bèstia va acabar rostida i alegrant els estómacs d’aquella colla de soldats. Em sap greu no haver-li demanat, de gran, que m’ho tornés a contar i prendre’n nota.Després va venir la postguerra, iniciada amb l’internament en un camp de concentració a Burgos, als qual van seguir tres anys de Servei Militar obligatori. Després van venir els estudis interromputs, relacionats amb l’Enginyeria, i la feina a la Companyia Telefònica, de la qual vam viure tots durant molts anys. Clar que abans es va casar amb la mare i vam anar naixent primer els tres nois i després les quatre noies, de les quals sóc la primera.

La nostra família era com les d’aleshores: el pare treballava a fora de casa, la mare a dins. Sempre s’hi va escarrassar el pare, molt. Va tenir el punt d’honor de fer sempre bé la seva feina i va fer costat als seus companys. I a casa era un manetes que ho arreglava tot. Però li costava expressar-se i, sobretot, mostrar els seus sentiments. Tinc la meva pròpia idea sobre com rutllava la relació de parella, entre els pares, però no ve a tomb ni sóc ningú per jutjar. M’ha portat anys aprendre-ho, i encara m’és fàcil de caure-hi. El cas és que el pare es va fer gran, jo crec que es va cansar i va emmalaltir. Va acabar essent un malalt renal crònic, que depenia de la diàlisi per a seguir vivint. Va perdre l’humor i l’alegria de viure, fins a pocs mesos abans de morir. Un infermer de la clínica on el dialitzaven li va deixar un llibre que el va impactar. Crec que era “Estimada Marta”, d’en Miquel Martí Pol. El pare es va adonar que, malgrat que estigués malalt, també podia ser feliç i que això depenia d’ell i prou. I li va agafar pressa per parlar amb nosaltres, de les seves coses, del què sentia.

Va venir l’hivern de l’any noranta-tres i allà cap al febrer, el pare va agafar un grip. Com que per a ell es podia complicar, el van ingressar en un gran hospital públic, del qual ja no en va sortir viu. Ell ja ho deia, que si l’hi tenien molts dies... Hi vaig passar la darrera nit de la seva vida, una nit de molt mal record. Només l’he contada a una persona i no ho faré pas aquí, però l’he arrossegada molt de temps. Vaig complir les ordres de les infermeres, però no vaig saber entendre la voluntat i el desig del pare. Pel matí va tornar la mare i me’n vaig anar a dormir unes hores. A les dotze del migdia em van trucar que el pare era mort. Va ser un xoc molt fort: en el fons, no hi comptava pas, jo. Era com si el pare hagués de ser immortal, per sempre. Em va costar un mes de poder començar a plorar-lo i sis mesos d’acceptar que el pare s’havia cansat de viure, que havia tingut una vida llarga i potser difícil, però més o menys realitzada dins de les circumstàncies. Que per més falta que em fes sentir la seva presència protectora, ell tenia tot el seu dret a descansar d’una vegada i per sempre. Durant molt de temps m’ha perseguit la idea que el pare va decidir morir-se aquella nit, en no sentir-se entès. Pensar-hi encara em fa mal...

Ahir, als posts de la Clídice sobre el Halloween i les tradicions relacionades amb Tots Sants, hi vaig trobar explicades coses de les quals n’he perdut el record i que ignoro si mai em van arribar a contar, a casa. Les vaig estar llegint al meu fill i a la nit, quan sopàvem, vam encendre una espelma en record de l’avi Oriol –el pare- els besavis i besàvies i el meu germà David, que va morir amb tretze dies quan jo tenia un any. Però sobre tot, la vaig encendre pel pare. Des del dia que el van enterrar a Montjuic, no he anat mai més al cementiri ni a cap missa en record seu. D’entrada em vaig sentir traïda, abandonada. Després vaig voler passar full, però no sé si ho vaig fer bé. Més aviat vaig intentar colgar la seva mort amb l’embolcall de la ignorància intencionada...I fins avui.

Com diu la Clídice, la nostra societat no parla de la mort. Crec que és un greu error, que no volem comptar-hi, que no transmetem als nens una actitud honesta i saludable envers aquest fet. Ahir a la nit, vaig tenir un espelma encesa, al menjador de casa, fins que es va apagar per sí mateixa. De tant en tant me la mirava i em feia companyia. Em duia el record del pare, amable, dolç. Gràcies, Clídice.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

La gran xerrada

He tingut un dia mogut, la setmana ho ha estat també.
Pel matí, partit de futbol, en camp propi. Hem perdut, però he vist fer bones intervencions al meu fill, i amb això ja estic contenta.D'altra banda, tot sovint em fa ballar com vol, el vailet, i avui n'ha fet un gra massa. A força de desafiar-me ha acabat castigat i jo desaforada i malament. Hi ha moments que em treu de polleguera.Per sort, avui ha começat el CAU i separar-nos durant dues hores a ajudat a tornar les aigües a mare. Ell ha vingut més fi i jo ja estava més tranquil·la.

Com que per segon cap de setmana, m'ha dut moltes feines endarrerides d'escola, ja ens hi vam posar ahir i hem seguit avui a estones. Això m'ha servit per tenir-lo lluny de la TV. Gràcies a déu, això sempre ho ha tingut molt clar, els deures són sagrats i encara que em presenti batalla, m'és més fàcil imposar-me. Així doncs, aquesta nit hem seguit treballant després de sopar. No gaire, que tenia son... I ves per on, després del que ens hem esbatussat avui, a la nit hem acabat fent la gran xerrada, ell acotxat al llit i amb el llum de la cambra apagat -la porta oberta- i jo asseguda al seu costat. Hem parlat del futbol, de passar-ho be, de mirar de fer les coses ben fetes... i estava ell com una seda. Feia temps que no hi passava una estona així. Som dissabte a la nit i m'adono, cosa estranya, que després d'una setmana molt cansada, a hores d'ara em trobo molt millor.

Pensava parlar de coses d'escola, dificultats que s'acumulen i TDH, doncs me n'han diagnosticat un alumne. Però ara mateix penso que és millor aprofitar aquest moment de pau per sentir-me positiva. I deixar les coses que inevitablement m'angoixen per a quan es presentin. Necessito tenir temps i calma,per a mi mateixa. I tenir-ne també, d'ambdues coses, per al meu fill.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

La meva platja

-Hola, guapa…
-Hola!
-Com estàs?
-Molt bé, contenta de veure’t!
-Et sembla que fem un cafè?
- I tant! Saps? Avui el nen em fa anys.
-Doncs felicitats a la mare!
-Recordo molt aquell dia, el moment en què me’l van donar...
-Aquests són records per sempre.
-Tant que vaig patir fins que va néixer... Va ser tan inesperat...
-Vas tenir nou mesos per fer-te a la idea. Ara, gaudeix-lo.
-Ho saps, oi, que t’estimo?
-I tant, que ho sé. I jo també, moltíssim!
-M’alegro tant d’haver-te trobat!
-I , jo, amor!
-Hi ha una cosa que recordo sempre: un dia em vares dir que jo era com una onada. Que pujo i baixo. I que tu pujaries i baixaries amb mi sempre, perquè era la teva onada... És la cosa més bonica que m’han dit mai a la vida!
-És que és així..
- M'agradaria ser-ho sempre, de la manera que sigui, encara que les onades són onades.I jo en sóc una de sola dins d'un mar on n'hi ha mils.
-Però tu ets la que dia a dia arriba a la meva platja.
-No hi puc desembarcar, ja ho saps, però puc anar i venir cada dia. I és que és tan plena d’amor!
-És pel teu gaudi, per nosaltres.
-Em fa molt feliç saber-me teva. I saber-te amic meu.
-Sí. Per sempre, fins sempre.
-Per sempre, com m’agrada! Em fas sentir tan segura... Ets ferm com una roca.
-Ho intento.
-I ho ets: en tu, reposo confiada.
-Tu em dones pau. I també em fas molt feliç...
-Se’m fa tard, he de marxar, amor.
-Jo també, tinc feina, ja ho saps
-Fins aviat, doncs.
-Fins aviat. Que tinguis molt bon dia!
-I tu també, adéu...
-Adéu...

diumenge, 18 d’octubre de 2009

La mare dels ous

Una vegada hi havia una mare, que aleshores encara no sabia que un dia ho seria. Vivia en una gran ciutat, feia anys i panys, i s’hi havia anat quedant sola, aquelles coses que passen, ja ho sabeu. Un dia, per aquelles casualitats de la vida, va conèixer un poble més o menys petit, més o menys humà. I va decidir canviar de vida. Va ser un canvi relatiu: no va deixar pas l’ofici que tenia. Senzillament, va buscar casa en aquella vila amable i, de moment, viure a prop del sol, del verd i de la terra, li va provar. Però com que no és el vestit el que fa la persona, va arribar el primer hivern que hi passava i es va seguir trobant sola.

Una nit en què l’avorriment la corsecava, va decidir donar-se una alegria. Tan sols volia envoltar-se de música, ballar i recordar vells temps, quan sortia amb les poques amigues que havia tingut. Però de resultes d’aquella nit va conèixer un xicot, i de resultes del xicot, l’alegria va ser tal que al cap d’un temps va tenir un nen preciós. Aquell nen li va omplir la vida. Però les coses no són pas tan senzilles i al cap de poc temps el desamor va picar a la porta d’aquella casa. Ella va rumiar el que, en el fons, ja feia molt que sabia. I un dia demanà al pare del nen que seguís el seu camí. Va pensar que el seu fill era prou gran i que ja se’n sortiria tota sola, que per això tenia ofici i benefici. Però com ja he dit abans, res no és mai tan senzill.

Van anar passant dies de tota mena. De feina n’hi havia sempre: la de casa i la de fora, i no aconseguia atrapar-la mai. Com que la família la tenia lluny, no hi podia comptar gaire, ells ja van fer el que va estar a la seva mà. I poc a poc la va anar prenent el cansament. El que més l’esgotava era veure que tothom tenia receptes pels mals dels altres, però la gent no sabia, o no tenia ganes, d’escoltar. Tampoc no en tenien obligació, ja ho entenia. I va aprendre a callar, a no parlar si estava fatigada ni contar mai com vivia, ni tot allò que mai no podia fer. En aquest món de restaurants i cinemes, viatges i vacances, roba cara i targes de crèdit, millor que mai ningú s’assabentés que una no podia fer aquestes coses...

Va decidir que mentre el cos la seguís, aniria endavant com fos, pel seu fill. Va reduir la seva activitat al més essencial, per tal de mantenir les forces i per poder seguir el camí que li calia al noi. Si arribava la nit i no podia més, quan se n’anava al llit, es recordava d’allò que li deia el pare, en pau descansi: “Demà serà un altre dia...” Mai no ho havia oblidat i, per sort, funcionava sempre. I quan a l’endemà es desvetllava les forces li havien tornat, i l’alegria.

Aquesta mare, si m’heu seguit, ja heu endevinat qui és. Com que el món no està per queixes i com que n‘hi ha que estan molt pitjor, però com que també una necessita abocar quan està marejada, aquesta mare, que de vegades està tan cansada que no pot amb la seva ànima, ha decidit vomitar aquí les seves cròniques. Perquè ja que hi ha coses que no es poden parlar, si es poden escriure ens en podem alliberar. És com plorar quan una en té ganes: poder-ho fer és un alleujament. El que surt a fora, ja no és dins i, poc a poc, deixa de fer mal.

Crònica d'un partit en diumenge.

El cap de setmana passat va començar la lligueta de futbol dels nostres Benjamins de segona. Com que la Federació va fer canvis de darrera hora, els contrincants que havien de venir a jugar a casa nostra se'n van anar a Sant Celoni, creguts que hi havien de jugar a les nou del matí. Quan, arribats allà, es van assabentar de l'error, els pares dels jugadors es van negar a fer un altre desplaçament. Amablement van trucar al nostre Club i ens van informar que segurament no es presentarien al partit. Així fou i els nostres van guanyar sense jugar. D'entrada van protestar, però de seguida es van posar d'acord entre ells i se'n van anar a fer un partidet a un camp petit d'herba, un prat que hi ha a l'extrem del club, que voreja amb els afores del poble.

Avui hem estat nosaltres els que hem hagut de matinar: havíem d'anar a Santa Perpètua i ens han posat el partit a les nou del matí i en diumenge, així que a les set del matí a casa hem tocat diana .El cel era ben fosc, encara, i m'ha costat una mica desenganxar-li els llençols, al nen. Però quan s'ha llevat, tot ha anat sobre rodes, millor que en un dia de cada dia. Jo m'he afanyat a passejar la gossa, que també feia temps que no sortia a aquestes hores. Feia molta fresca, ja, i a l'horitzó, darrere les muntanyes, clarejava. Però encara he vist l'estrella de l'alba, acompanyada dels primers cants dels ocells.Ara ja no en gaudeixo quasi mai, però em segueix agradant...

Hem fet el viatge amb el president del club, que ens ha fet lloc a la seva furgoneta. Ja s'havia aixecat el dia, però encara es veien camps gebrats. Ha estat la primera vegada, aquesta tardor, i és que en dos dies han baixat força les temperatures. Arribats sans i estalvis, els jugadors s'han canviat i quasi no han pogut fer escalfament que ja ha començat el partit. Hi havíem fet un amistós, a Santa Perpètua, i ens van clavar una pallissa, setze a zero;però des d'aleshores els nens s'han anat conjuntant i millorant el joc. De totes maneres, ja pensava jo que segurament perdrien, els nostres, i així ha estat. Els altres eren alts com armaris, alguns, i a més, anaven d'una manera que francament no m'ha agradat. Només de començar, un jugador li ha fet dues faltes molt seguides a un dels nostres més bons, la primera ha estat una trabanqueta clarament intencionada. A la segona, l'àrbitre ha aturat un moment el partit per comprovar l'estat del nen afectat i aleshores ha tingut una xerrada amb el protagonista de les faltes -diria que li ha llegit la cartilla. I ho ha fet en dues ocasions més, una a un dels nostres nois. Ho he trobat molt lloable i si regnés més aquest esperit entre els practicants del futbol jove potser els esportistes pujarien amb un esperit més adequat que el que observo de vegades. Perquè no puc entendre que uns nens que com a màxim tenen nou anys, quan juguin vagin a donar cops de colze, estrebades i a fer travetes malintencionades als contrincants per tal d'aturar els bons i poder guanyar.Però d’això n'abunda, i força, pel que veig.

Per sort, quan els nostres fills han entrat als vestidors, els he sentit com reien i feien broma. Ja ni es recordaven que acabaven de perdre i tant els era. En el fons, tan sols són nens amb ganes de jugar i fer gresca i trobo que està molt bé que sigui així. Que encara que hagin perdut, als cinc minuts ja hagin passat pàgina i se n'hagin oblidat. I que hagin seguit jugant i rient...

divendres, 9 d’octubre de 2009

El primer deu.

El meu fill m’ha dut el primer deu. O el primer del qual me’n faig conscient. Tercer curs ja comença a ser cosa de paraules majors i d’entrada hem anat un xic de corcoll. Calia avesar-se a hàbits nous i, sobre tot, saber deixar que es vagi fent responsable ell mateix, tal com em va recomanar la seva mestra. Vetllar-lo de lluny, deixar que es recordi ell de les coses, dels deures que té anotats a l’agenda. I que si no ho fa, sàpiga entomar les conseqüències. Per edat és un moment complicat, d’autoafirmació i rebel·lia, que m’ha costat moltes enrabiades i perdre els papers sovint, a més de moments d’angoixa, de pensar que no me’n sortiria. Però sembla que el nen va entrant en cintura i es va acostumant al nivell més gran d’exigència. No és que abans manqués, l’esforç, però ara el nivell requerit ja és més elevat i cal posar-s’hi seriosament.

Com que a l’escola fan projecte de reutilització dels llibres de text, aquests normalment són a classe i els nens i nenes tan sols els duen a casa quan han d’estudiar per un control. Així que el dia que vaig veure el llibre de Naturals a la cartera ja sabia què tocava. Li vaig fer llegir el tema, ja havíem fet deures abans. I després li vaig estar preguntant i em va fer l’efecte que ho tenia entès i s’ho sabia –éssers vius i éssers inerts... L’endemà vam fer cap a escola, va passar el dia i la veritat és que no em vaig recordar de preguntar-li al vailet com li havia anat. Ja m’ho va dir ell ahir:  més content que un gínjol, em va ensenyar uns fulls i va i em diu “Mama, a que no saps què he tret?”I em mostra el control i tenia un deu! Me’l vaig repassar, i realment ho havia sabut contestar tot, o sigui que em vaig sentir molt feliç. I vaig pensar que si seguim així ja hi signaria. Ja sé que una flor no fa estiu, però em va venir bé. Perquè hem tingut tantes batusses per fer-li entendre que després de berenar, primer són els deures i les seves petites obligacions abans que jugar o la tele, que aquest deu em paga per tot.

Me’n queden d’altres,de batalles, ho sé. La primera, que ja em demanava premi i diguem que ho hem deixat a llarg plaç. Cal que a més de fer deures, atengui a classe, treballi i a casa s’assuaugi un xic, que darrerament el mal to i les males contestes anaven a l’alça. Ha estat tan dur, aquest setembre, que això és un caramel d’alegria. Sempre vaig ser bona estudiant, i la veritat, m’agradaria que ell ho fos també i si pot ser, que arribi més lluny que jo. Que una servidora és un cas d’aquells que es comentaven a Un tel als ulls: podia haver estat més del que he sigut, però la meva poca estima em va deixar en ben poca cosa. Això sí, el que faig miro que sigui el màxim de bé possible. De vegades costa molt... Però avui em sento esperançada!

dissabte, 19 de setembre de 2009

El primer partit.

Avui el meu fill de set anys ha jugat el seu primer partit de futbol amb l'equip dels Benjamins A del nostre poble. Jo no li he cultivat mai l'afecció per aquest esport, més aviat en penso malament, per les connotacions agressives que de vegades es mouen al seu entorn. Però tot i això, durant el curs passat, el nen se'm va fer futboler en tota regla, al pati d'escola, i va començar a demanar-me per poder veure tal o qual partit, que juga el Barça, mama!

A l'estiu va veure els amics que feien el curset de tecnificació i va voler anar-hi ell també. Ho va passar tan bé que ha volgut seguir i ha començat a entrenar dos dies a la setmana. A mi ja m'agrada que vulgui fer esport i tant de bo que s'hi afeccioni per sempre. Amb això en tindria prou. Però a més, i en contra del sentit competitiu que li donen molts pares i mares, hi vaig veure una oportunitat pel meu fill únic de família monoparental; una oportunitat única d'aprendre esforç, tècnica, treball d'equip, respecte pels companys i per una autoritat diferent de la meva, la dels entrenadors, que bona falta que li fa! D'entrada deia que als partits no hi volia anar i vaig haver de prometre no obligar-lo, però n'hi ha hagut prou amb dues sessions d'entrenament, i avui ja hem anat a partit.La veritat és que m'ho he passat pipa i m'he quedat parada del sentit de joc que tenen aquesta petita colla, de com es passaven pilotes i com seguien unes certes tàctiques. El meu fill ha driblat, defensat, rescatat dels contraris i passat força pilotes i de debò que m'ha fet feliç veure que se'n sortia prou bé.

Els nens de l'altre equip eren Benjamins de segon any, semblaven més grans i tenien més tècnica, però els nostres han lluitat i han atacat tant com han pogut. El partit ha estat renyit i ens ha fet disfrutar, tot i la golejada que els altres ens han encaixat. Però els nostres també han marcat dos o tres gols. El porter ha hagut de ser substituït perquè ha rebut a les mans i el segon porter, que no n'havia fet mai, de porter, ha defensat com un lleó. Tot i ser menut d'estatura, ha aturat pilotes difícils i quan xutava l'hauríeu d'haver vist, quina energia!I quina gràcia feia, hem rigut ben de gust! Els pares i mares els hem encoratjat i aplaudit cada vegada que feien una jugada lluïda, encara que potser no la culminaven. I els hem aplaudit especialment en acabar el partit. Alguns feien mala cara: ha estat el moment de remarcar-los que era el primer partit que feien junts i que han fet jugades molt maques. Ho han fet bé, es passaven pilotes i ho feien amb força idea. O això m'ha semblat a mi.M'ha agradat molt veure com els entrenadors, que són molt joves, els han fet fer un escalfament molt seriós abans de començar el partit, estiraments, cursa i tot això. I ells anaven tots a una i ho feien tan seriosament...

Entre quedar al Club, anar a Sant Fruitós i jugar ens ha passat tot el matí. Els pares i mares hem parlat d'un munt de coses i ha estat molt agradable. Per mi serà feina dur el nen cada dissabte a jugar, però crec que li serà molt bo, que pot aprendre moltes coses positives i que a mi també m'anirà bé. Que així surto de casa, conec gent i m'airejo una mica. Ha estat un molt bon dia!

dimecres, 16 de setembre de 2009

Somnis estesos

No goso pensar
què em plauria,
he anat deixant
somins estesos
al llarg dels camins.
Potser eren engrunes
a tall de fita:
m'havien de servar
la ruta de retorn.
Si algú em diu
de tard en tard
uns mots amables
em desvetlla, agraïda,
un somriure.




Avui li agraeixo a la Sandra haver despertat aquest poema amb una pregunta al seu blog Papallones en la llum

Isabel

diumenge, 6 de setembre de 2009

Patent de vacuna contraceptiva amb PZP-4

Ahir, a traves de la web de la periodista Jane Bürgeirmeister, periodista que ha col·laborat amb diaris molt prestigiosos i que ha posat una denúncia contra la OMS i la companyia farmacèutica Baxter, fets pels quals ha perdut la seva darrera feina, vaig arribar al vídeo publicat al meu post anterior.

Com que sóc de mena inquieta, he volgut investigar sobre el PZP-4, una suposada substància contraceptiva, i no m'ha costat gens arribar a això per mitjà del cercador Google. Es tracta de la patent d'una vacuna contraceptiva, experimentada en mamífers i que es diu que podria ser aplicada als humans per mitjans de campanyes de vacunacions...

Serà veritat que hi ha ments que volen reduir la població mundial a 5oo milions de persones?


"US Patent No: 5,348,866
Patent
Genes encoding porcine zona pellucida protein PZP-4, expression thereof and contraceptive vaccines comprising expressed (poly) peptides
Details

Previous PageBack to Patents
Genes encoding porcine zona pellucida protein PZP-4, expression thereof and contraceptive vaccines comprising expressed (poly) peptides

Inventors: Isojima, Shinzo ; Akatani, Akiko ; Okazaki, Yuichi ; Sugimoto, Masanobu
Assignee: Isojima Shinzo; Tonen Corporation;
Abstract Text: This invention relates to a DNA sequence comprising at least part of a porcine zona pellucida PZP-4.alpha. or -4.beta. gene coding for an amino acid sequence represented by SEQ ID NO: 1 or SEQ ID NO: 2, respectively, in SEQUENCE LISTING. This invention also relates to an expression system and to expression of said DNA. In addition, this invention relates to an immunogenic recombinant polypeptide or peptide which comprises at least part of said amino acid sequence and which is obtained by expressing said DNA, and to a contraceptive vaccine for use in human or other animals which comprises said polypeptide or peptide as an active ingredient.
Issue Date: Sep 20, 1994
Application Filed: Mar 20, 1992
International Classifications: C12N; A61K"

Traducció aproximada de la darrera frase:

"... aquesta invenció es refereix a un recombinant polipèptid immunogènic o pèptid que comprèn com a mínim part de la mencionada sequència aminoàcida i que s'obté expressant el dit DNA, i també (es refereix)a una vacuna contraceptiva per usar en humans o altres animals, la qual comprèn el mencionat polipèptid o pèptid com a un ingredient actiu"

Aquesta patent va ser enregistrada el 1994 als USA, com podeu veure si llegiu el redactat en aglès. La font d'aquesta informació és aquí Potser és cert el que es denuncia al vídeo del meu post anterior?

Nota:

a l'article de la Wikipedia sobre la Jane Bürgermeister hi ha l'enllaç a una còpia en format PDF del la denúncia presentada per aquesta periodista contra la OMS (WHO, en anglès). Si consulteu la pestanya anomenada "discussion", veureu que es diu si la Jane existeix o no realment; que hi ha gent que ha investigat a les revistes amb les quals havia col·laborat, com Nature i The Guardian, i que hi han trobat força articles signats per la mateixa.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Coses que espanten



Diuen que potser ens estan esterilitzant per mitjà de les vacunes, que hi ha una conspiració de militars i uns anomenats "Il·luminati" per reduir la població mundial a 500 milions d'habitants.
La meva ment es resisteix a creure en una semblant maldat, però bé hi va haver un Hitler i bé és va voler fer ja una neteja ètnica en pro d'una suposada raça superior a mitjans del segle xx, una mica abans... I se sap que molts nazis, al final de la 2ª Gerra Mundial, van emigrar als USA.
Diuen que les grans fortunes del món el volen modelar al seu pler. Hi ha teories sobre un plà per reduïr la humanitat a 500 milions de persones, per això s'hauria dissenyat entre altres el Gardasil. Es voldria eliminar les races negres, asiàtiques i aborígens...
La meva ment es nega a creure que això sia possible, però reconeixo que em fa por: ja ha passat abans.
Qui ens assegura que no pugui tornar a ser possible?
En tot cas, l'únic que us puc dir:
No us deixeu posar cap mena de vacunes!!!
Mai sabreu què us estan injectant!

Operació Pandèmia

Ha corregut molt per Internet: avui l'he trobat recomanat per una biotecnòloga que comentava una notícia del portal 3cat24. Es tracta d'un documental de Julián Alterini que explica de forma molt gràfica i clara que hi ha darrere la ja anomenada Operació Pandèmia. Totes les dades en què es basa estan documentades des de fa temps per fonts fiables i diverses. El problema és que no interessa que se sàpiga.

divendres, 4 de setembre de 2009

Primera setmana.

Ha passat la primera setmana de feina. Fora del primer disgust -veure que havia de fer jo la feina que una altra no va fer el juny passat a la seva aula-,un cop dins l'engranatge, la veritat és que enguany va tot prou bé. És el segón any que estic al primer Cicle de l'Escola i ara ja estic encarrilada, ja sé com va tot. És un gran què.

No m'agrada l'estrès, però em vaig trobar una situació tal a l'aula que m'hi vaig posar de cop, i ara ja la tinc muntada quasi. Tot organitzat, net i polit, després de llençar un munt de coses que hi vaig trobar acumulades.Amb l'ajuda de la meva companya -que jo, per les circumstàncies, anava endarrerida quant a organitzar la classe- em manca tan sols posar els nombres corresponents a taules, safates i gots de material.

Estan pensats els horaris i previstes les activitats per als primers dies. Quedarà revisar curriculums, triar algunes temàtiques, fer previsions a llarg plaç. I començar a programar, que ja ho estem fent en força coses: hem triat sortides,organitzat els tallers, previst el nombre de sessions d'aquests darrers per a tots els trimestres i hem triat ja l'obra dels Pastorets que farem per Nadal. Això em fa molta mandra, em posen molt nervios les activitats de cara als pares: reconec que no m'agraden gens, però toca. I toca aguantar-se.

He encarregat, online,per al meu fill, els llibres d'anglès que fan servir a l'escola. De fet, no caldria: li deixen com a part del projecte de reutilització de llibres de text al qual m'he adherit. Els llibres, però, són per poder repassar a casa. A més, a l'Activity Book hi porta un DVD. I amb una cosa i l'altra miraré de reforçar-li l'anglès, al nen. Les clases privades són molt cares i sempre se m'ha donat bé. De passada, refrescaré la memòria. També li he demanat el mateix Diccionari de Català que faran servir a escola, perquè el tingui a casa i el poguem utilitzar quan ens calgui. Comença Tercer de Primària i clar, això es posa seriós, ja. A part d'això, l'he apuntat a entrenar futbol al Club Esportiu, que se m'ha tornat molt futboler,tot i que jo no li he pas cultivat. Això sí, diu que no vol anar a jugar partits. El que em pregunto és quant de temps ho seguirà dient: quan vegi que els altres hi van i ho passen bé... no serà la primer vegada que s'anima quan veu que els altres ho fan.

El ritme de vida torna a ser el de sempre: no poder badar boca, tenir molt clar què és el més urgent i tot allò que cal fer a cada moment. Comencen a faltar les hores de son,comença a aparèixer el cansament que en el fons no m'ha abandonat, ja no em puc arreglar tant, no hi ha temps... M'he proposat, però, per conjurar la por amb què ens volen contagiar, de retornar a una bona dieta mediterrània. Combatré grips diverses amb les armes que ens ha posat a mà la Mare Natura, que és molt més sàvia que els Laboratoris Farmaceutics: fruites i verdures riques en vitamina C, la vitamina D que ens dóna el sol, probiòtics dels iogurts de sempre -res de collonades d'actimels-, antioxidants dels llegums i cereals integrals. All i ceba, amb principis antibiòtics, a tot arreu. Oli d'oliva i herbes remeieres de les de sempre, que n'hi ha de molt indicades per combatre els estats gripals. Als USA ho recomanen a NaturalNeWs.com i nosaltres ho tenim tot tan a mà!

L'únic de bo de tot aquest enrenou de la grip nova és que, gràcies a ser tan contagiosa tot i ser lleu en la majoria de casos, sembla que el personal comença a recuperar el seny després d'anys en què, si t'agafava un grip, a la feina et miraven malament si et quedaves a casa a fer llit. I aquests dies els metges no paren de dir res més que això: que la grip es cura fent repòs i llit a casa. I que cap persona no ha d'anar a treballar si no ha passat 24 h. sense febre. Igualment pel que fa als nens en edat escolar. Sort que els governs d'aquest país o països han mostrat prou senderi en aquest tema...
Jo ja m'he quedat tranquil·la, ja que nigú em voldrà obligar a vacunar el meu fill amb unes vacunes altament qüestionades.

diumenge, 30 d’agost de 2009

Se m'acaba l'estiu

Se m'acaba l'estiu, encara que siguem encara a l'agost. Demà, dilluns, duré el nen al Casal de setembre, quin remei. Enguany començarà abans, amb el primer dia de la setmana i no sé què faré aquestes cinc hores. Hauria de fer encara dues finestres i les corresponents cortines però ja veurem...

Se m'acaba l'estiu, el temps millor de l'any per mi, i des de sempre que ho és.Els vaig passar molt bons, a Prats, fins els meus quinze anys. Van ser estius màgics, lluminosos i feliços, amb deures,excursions a la riera, berenars a la font, jocs amb la colla... Coses que hom solia fer quan era una nena. Han passat molts anys. Molts anys, moltes coses, molta soledat, molt passar dies i anar empenyent.

Fa anys ja que l'estiu el passo aquí, al poble i enguany també ho hem fet. Alguna escapada per visites familiars i poca cosa més - anar la piscina i anar a córrer una mica pel Parc Municipal.No és per la crisi, es que per circumstàncies personals ja fa anys que m'he hagut d'acostumar a triar, i sempre hi ha coses més importants i urgents que anar de vacances, com en diu el meu fill. Jo li dic que l'important de les vacances és poder-ne fer i descansar de tot l'any. Anar de vacances és una altra cosa, que una servidora faria només si es pogués permetre que, per uns dies, li ho fessin, a ella, tot, tot i tot! I si no m'arriba per això, em quedo a casa, que la tinc al meu gust.

L'estiu ha estat bo, no perquè haguem anat enlloc: l'estiu ha estat bo perquè durant dos mesos he estat lliure de l'horrible dictadura del rellotge i en especial del despertador. Però s'acaba i me l'he passat feinejant i posant la casa al dia, reparant el que calia per preparar l'hivern vinent, endreçant i organitzant, perquè quan hi haguéssim de tornar, doncs això, tenir la vida, potser, una mica més fàcil...
Cada estiu ho faig, i cada estiu em passa el mateix: arriba setembre i la veritat és que no em sento descansada.Com que no puc parar mai, coses de ser mare soltera, ja és d'esperar que així sigui.

Aquest vespre he tingut un besllum ja del que tornarà a ser, la cursa d'obstacles constant en la que no puc parar mai, aconseguir anar acomplint tot allò que s'espera de mi tant a la feina com amb les meves obligacions de mare, que el nen no ha pas triat la situació. La lluita per arribar sempre a temps a lloc, els nens no tenen pressa, no entenen els horaris...Seria feliç de poder viure sempre així, com ara, i això que no he fet cap viatge, no he anat a la platja ni res de tot això.

No m'agrada llevar-me i que sigui negra nit, que em facin anar per decret amb un horari diferent del solar, haver d'anar tot el dia amb presses encar que visqui a poble. No tolero gens la pressió... Faig el que he de fer perquè és la meva obligació i perquè en porto un de més xic al carro. Però aquesta vida que portem, que sembla una lluita contrarellotge, no m'agrada gota, ho reconec.De moment, sort en tinc que mal que em senti cansada, dec tenir piles alcatel i, per ara, no se m'han acabat. Ja ho vaig dir fa un temps: a mi, deixeu-me viure d'estiu a estiu. Si fos per mi, els hiverns me'ls passaria dormint, ben arraulida, i esperaria la tornada del bon temps. Si no fos que hi ha coses que m'obliguen.

dissabte, 29 d’agost de 2009

Don't inject me (the Swine Flu Vaccine song, by Mike Adams)

Mentre no abordo el tema de les vacunes, del interessos econòmics i de les implicacions polítiques, econòmiques i socials del tema a nivell mundial, us deixo una cançó composada per en Mike Adams. Ell és l'editor de Natural News i defensor de la medicina alternativa a la oficial en un país on el naturisme està mal vist i perseguit. Va composar la cançó a casa, amb un ordinador portàtil, i el resultat és aquest. Al final us hi deixo la lletra en anglès.



The swine flu's comin' back
like a viral attack
It's like '76, you gotta cover ya back
But not with a vaccine don't give in to that
Because those medical quacks
are makin money off that

They wanna inject you, infect you with the vaccine
They say they protect but they reject your immunity
And if you protest they arrest you and they lock you down
Can't have people like that walkin' around

Contagious
The truth is outrageous
Don't you know the drug companies made this flu
And if you're thinkin' you wanna evade this
Then you gotta say this

Don't inject me
Don't infect me
Don't stick that needle in my arm and chemically wreck me

Don't inject me
Don't infect me
Don't stick that needle in my veins and medically wreck me

Don't use me
Don't abuse me
Don't push your medical lies and try to confuse me

Don't trick me
Don't you dick me
With that needle in ya hand don't you dare try to prick me

Don't you know the swine flu is made by man
Pharmaceutical scam
It's all part of the Big Brother population plan
But the thing I don't understand
is why they in Mexico City
in an unmarked military van

They don't want you to see the remedies
you can stop influenza with vitamin D for free
Herbal medicine is all that you need
But they can't charge a fifty dollar fee

Unless
They inject you
They infect you
They stick that needle in your arm
and chemically wreck you

They use you
They abuse you
They say they're saving your life while they really confuse you

All you parents grab your kids
And shoot 'em up just like guinea pigs
Inject your teens and your babies in the crib
And when they get paralyzed
That's when you realize
There's no way to undo what you did

The big drug companies are makin' a killing
Collectin' the billions and gettin' away like a James Bond villain
cause they're willin' to do almost anything
Just to make money with the flu vaccine

Song and Lyrics © 2009 by Michael Adams, All Rights Reserved

dimecres, 26 d’agost de 2009

No et vacunis de grip nova 3: vacunes dubtoses.

Porto tres dies de recerca esgotadora. He trobat munts d'informació i he aconseguit trobar enllaços que m'han semblat fiables i útils, però són massa dades per a poder-les païr. Avui em centraré en com funionen les vacunes i perquè ens hauríem de malfiar d'una vacuna de la grip A que a Europa s'està preparant a marxes forçades i, probablement, saltant-se etapes de l'experimentació necessària.

Un fet que resulta altament sospitós és el fet que l'Administració Obama hagi donat immunitat legal a les companyies farmacèutiques que estan preparant les vacunes als USA, per tal d'evitar una allau de reclamacions en el cas d'efectes adversos de la vacuna sobre els pacients. Cal tenir present que als USA es pot obligar a la població a vacunar-se per decret.

El segon fet que m'alarma és que els col·lectius mèdics de diferents països es mostren reacis a vacunar-se. A tall de mostra, a Espanya, on el 20 per cent dels metges del SNS no es volen vacunar, Canadà i Gran Bretanya.No veuen clar que la vacuna sigui segura i la OMS vol que es posi als nens i nenes en primer lloc...

A Natural News hi he trobat un article on ens expliquen com funcionen les vacunes de la grip, els seus components, efectes, efectivitat etc. En poques paraules, una vacuna de la grip convencional conté elements causants d'al·lèrgies diverses com proteïna d'ou, gelatina i Polisorbat 80; un conegut cancerígen, el formaldehid, detergent (Tritó X100),resina i antibiòtic (gentamicina).A més, i molt important, contenen thimerasol, un conservant amb mercuri, que pot causar danys neurològics tant en els nens com els adults.

Quant a les vacunes per a la grip nova, la que prepara la companyia Novartis -que les fa pel mercat USA- porta MF-59, un adjuvant a base d'oli que conté esqualè, Tween 80 i Span 85. Els adjuvants basts en oli han provat ser causant d'escleròsi múltiple injectat en rates, i en els humans poden causar artritis autoinmune i lupus... I les vacunes que estan preparant per distribuir a Europa segurament prescindiran d'algunes etapes d'experimentació i durant adjuvants per fer-les més potents i fer-ne la producció més ràpida. Això sí, es demanarà als governs que reportin casos d'efectes secundaris atribuïbles a la vacuna... La meva conclusió, ens volen utilitzar directament de conillets d'índies! I hem de permetre que posin aquestes vacunes als nostres fills i filles?

Per acabar us deixo un parell de vídeos. El primer explica un experiment fet a l'Universitat de Calgary l'any 1997 que va demostrar per primera vegada de forma visible que el mercuri produeix danys cerebrals ja que destrueix les neurones. Hi ha una part simulada i una part amb imatges reals, impressionant. Ara entenc per què són perilloses les vacunes i la relació del mercuri amb l'Alzeheimer!


El segon vídeo correspon a un especial informatiu de la cadena americana KPBS. Fou carregat al Youtube el març d'enguany i dedueixo que és relativament recent. Us recomano que el veieu en gran, ja que s'hi mostren imatges que demostren que a les vacunes encara s'hi posa thymerosal, tot i que el 1999 es va demanar que es retirés de les vacunes pediàtriques. I especialistes ens expliquen els efectes del mercuri al cervell i la seva possible relació amb molts casos d'autisme, que de moment, l'administració no ha tingut interès a investigar.



Queda al tinter el tema dels guanys i interessos de les companyies farmacèutiques, del seu paper en la declaracó de la pandèmia i d'algunes teories de conspiracions eugenèssiques que no volem creure però que, com a mínim, són inquietants ja que no impossibles. Ho deixo per un altre dia.

El que està clar és que ens menteixen molt, que no ens mostren mai els components de les vacunes i que no sabem que els pot passar als nostres fills i filles si deixem que els injectin la vacuna de la grip A...

dimarts, 25 d’agost de 2009

No et vacunis de grip nova 2: consells útils, sentit comú.

Com vaig prometre, em poso avui mans a l'obra. Ahir, en rebre el missatge que em parlava de la Ghislaine Lanctôt, una doctora canadenca que va gosar escriure un llibre titulat "The Medical Mafia", d'entrada ni tan sols vaig obrir l'enllaç que m'hi adjuntaven. Vaig pensar que es tractava d'un missatge alarmista més i em va fer mandra. però no me l'enviava pas cap persona ignorant i finalment em va picar la curiositat. Com deia ahir, em va agradar com exposava els fets aquesta doctora, la seva manera de parlar i com n'era, de didàctica. Encara que els sis vídeos de vuit minuts cada un aproximadament, són en un format antiquat pel nostrr món ja tan audiovisual, us recomano que els aneu veient de mica en mica, que tingueu paciència per veure'ls tots. Jo ho vaig fer de forma esgraonada, en diferents moments de la tarda.Com que sóc inquieta, no em volia quedar només amb una opinió i vaig començar una petita investigació privada. confesso que vaig estar anat d'una pàgina a l'altra, navegant per la Xarxa, fins a les dues de la matinada, i avui he seguit cercant i llegint. Tot el que trobo, em referma en la decisió que ja he pres com a mare.

Vaig començar per consultar la web de la generalitat de Catalunya, i d'ensenyament a Sanitat, vaig trobar aquestes informacions preventives que ens poden ser útils a tots de debò.A má dreta, a dalt, hi teniu un díptic informatiu que us podeu descarregar en format PDF. Crec que tots els consell que se'ns hi donen són molt sensats i els haurem de tenir ben presents. I si us fixeu ara a mà esquerra d'aquesta pàgina a la qual us he adreçat hi ha diferents enllaços a organismes oficials, fins a la OMS. Jo vaig anar al Ministeri de Sanitat i Consum i em vaig descarregar una Guia per a la Prevenció a les Empreses, on s'hi diu que hi pot haver diferents onades de grip i que cadascuna pot durar fins a tres mesos. A la pàgina vuit d'aquesta guia parla de les estratègies que es podrien adopat, en armonia amb tota la Unió Europea i que inclouen 1- l'aïllament com a "separación de personas con una dterminada enfermedad infecciosa en sus hogares, en hospitales o en instalaciones determinadas a tal fin por el sistema sanitario". Ull, que la cita és textual!!! 2-la quarentena a persones que han estat exposades a l'agent infecciós i 3- el distanciament social dintre el lloc de treball... O sigui que el tancament de les escoles en cas d'un pic de pandèmia no sembla pas una mesura desencertada, però de moment no es contempla.
He trobat també recomanacions per a la població en general, força extenses i encara aquestes, totes elles bones de consultar.Pel que fa a aquí, hi teniu l'accés a tota mena d'alertes, i aqui als protocolsque regeixen ara a casa nostra.

El protocol que vaig veure ahir i que més m'interessa personalment és el que afecta al cas de les escoles i Centres Educatius en general.Quant a les recomanacions, cito textualment :

"En nuestro país el cuadro clínico de gripe A (H1N1) sigue manifestándose de manera leve en la mayoría de los casos. Por lo que, mientras la situación epidemiológica se mantenga similar a la actual, se considera que:

*

No es recomendable un cierre proactivo de centros escolares ni posponer el inicio del curso escolar. Los inconvenientes para la sociedad de una medida de este tipo superarían con creces las posibles ventajas en este momento.
*

Respecto a la eventual conveniencia de un cierre reactivo como consecuencia de la aparición de un brote de gripe A (H1N1) en un centro escolar, se considera que su valor para disminuir la extensión de la infección estará limitado por la posibilidad de implementar la medida precozmente y la capacidad para restringir los contactos entre los escolares fuera del centro escolar. Por estas razones, y teniendo en cuenta que los centros escolares son servicios públicos se debe intentar mantenerlos abiertos en la medida de lo posible, incluso en caso de absentismo masivo, permitiendo que sean los padres quienes decidan si llevar o no a sus hijos a ellos. No obstante, si se considera un cierre reactivo la decisión tendrá que:
o Basarse en la situación epidemiológica y ser oportuna en el tiempo. Decisiones tomadas con retraso producirán más inconvenientes que ventajas;
o Basarse en una evaluación de riesgo específica para el centro docente en cuestión considerando el impacto; social sobre el colectivo donde se asienta el centro y la factibilidad de la medida;"

En altres paraules, no es vol tancar les escoles preventivament per l'impacte social i econòmic que això tindria, i tancar com a reacció a un brot ja declarat és força inútil. Crec que és per això que es vol efectuar una vacunació massiva d'alumnes i mestres, segur que les autoritats han calculat que seria més barat per al sistema empresarial. I aquí começa la part del tema que em preocupa, que és el de les vacunes, com s'estan fent, la seva bondat i l'orígen obscur d'aquesta pandèmia. Però crec que abordaré aquest tema en el post següent, que això dóna per molt. I és que el que vaig estar llegint planteja dubtes severs i espanta de debò.

Només avanço les meves conclusions personals, que intentaré justificar, i són que se n'està fent un grà massa. Crec que hi ha molts interessos darrere la creació de la vacuna de la grip A. Molta gent en qüestiona la bondat i jo, amb tot el que m'he assabentat, ni deixaré que la inoculin al meu fill ni me la deixaré posar jo mateixa.

SAY NO TO THE VACCINE by Trillion

dilluns, 24 d’agost de 2009

No et vacunis de grip nova!!!

Avui he rebut un mail d'una persona de confiança, culta i educada, amb un enllaç a una sèrie de vídeos del Youtube que entrevisten una doctora popularment anomena da GHIS, activista contra les vacunacions en general i contra la vacuna de la grip nova que s'està preparant actualment a nivell mundial.M'he posat a mirar els vídeos, que són sis, d'uns vuit minuts cada una, i de moment he arribat al quart. Com que pertanyo a un col·lectiu amenaçat amb l'esmentada vacuna i el meu fill també, i com que m'agrada investigar i informar-me,la inquietud m'ha dut a fer una mica de recerca al Facebook.

I hi he trobat vídeos i enllaços a webs d'autors prestigiosos, que alerten en contra de la vacunació massiva contra aquesta malaltia.Ara és tard i no tinc temps, però demà miraré de fer un post amb els enllaços pertinents a fonts d'informació, els oficials i els altres. Avui he posat tansols l'enllaç als vídeos de la Ghis, una doctora que, per denunciar com funciona veritablement els sitema sanitari y els interessos que hi ha al darrere, va ser obligada a apartar-se del seu lloc de treball. Això sol ja fa pensar...A mi m'ha semblat una persona sensata, als vídeos de la seva entrevista dóna unes explicacions molt entenedores per a tots el mortals que no som metges i els podeu veure en v.O. subtitulada en castellà.

Amb el poc que he vist i llegit navegant per internet des del vespre fins ara, se m'han posat els pels de punta, però no vull escriure res del que he llegit sense posar els enllaços a les fonts. Demà hi dedicaré les estones lliures de la meva jornada i espero poder penjar el post a la tarda o a la nit.

Però us dic tansols això: Jo pràcticament ja he decidit que ni deixaré vacunar al meu fill ni deixaré que em vacunin a mi mateixa. No volem ser conillets d'Indies!!!


ESTIC ESGARRIFADA DE COM JUGUEN AMB LES NOSTRES VIDES!!!
INFORMEU-VOS RESPONSABLEMENT, DECIDIU LLIUREMENT I AVISEU ELS VOSTRES AMICS SI HO CREIEU OPORTÚ.

diumenge, 23 d’agost de 2009

Grip nova, escola i el dret dels nens i nenes a guarir-se

Falten pocs dies per acabar les meves vacances de mestra. Contra el que erròniament segueix creient, encara no sé per què, la immensa majoria de la població d’aquest país, comencem a treballar puntualment el dia 1 de setembre. Pot variar d’acord amb els anys i el dia de la setmana en què s’escaigui aquesta data. I ja fa dies que de tant en tant em trobo algú que, sorneguerament i amb una rialleta de satisfacció, em diu: “què, ja se t’acaben les vacances, oi?”. Jo em faig la boja i els contesto “què dius, si encara em queden quinze dies! No me’n queixo pas, no”, i la cosa queda així, l’altre pensant de què vaig i jo tot esperant haver-lo o haver-la desconcertat una mica. Avui, però, no ha estat cap persona qui m’ha recordat el,ara sí, ja proper retorn a la meva feina, sinó una notícia que llegeixo al butlletí digital de La Malla que m’arriba puntualment dues vegades cada dia.

Apunta l’esmentada notícia la possibilitat que està considerant el govern català, possibilitat d’endarrerir l’inici del curs escolar si una nova onada de grip nova ho fes aconsellable. Lògicament, la notícia ha cridat la meva atenció, l’he consultada i ja hi he trobat una veu discordant. Pel que fa als mestres, que no es preocupi ningú, que anirem tots a treballar el dia que ens toca i molts segurament algun dia abans i tot. No és sobre aquest punt que vull reflexionar ara, sinó sobre la manera com passen avui dia les malalties lleus els nens que estan en edat escolar. Dic això arran de la mesura que sembla que està en el punt de mira, i no m’estranya gens que el govern la sospesi. Els membres del departament d’Ensenyament deuen saber tan bé com el col•lectiu de mestres que actualment és força habitual enviar els nens malalts a l’escola. Que ningú posi el crit al cel i que ningú s’esquinci les vestidures perquè una servidora gosi dir això. Ho sé per anys d’experiència professional pròpia i és un tema habitual i molt comentat a les converses amb els companys i companyes de feina.

Estic tipa de veure com m’arriben nens a classe amb mala cara, dient-me que tenen diarrea o angines o que ahir tenien febre o amb un refredat que mai saps si és refredat o grip. Els preguntes i de vegades els han dut al metge i de vegades no, però és una pràctica molt comuna donar-los el Dalsy, fer-los baixar la febre i cap a escola. I clar, normalment al migdia ja els ha tornat a pujar, cal trucar algú de la família i si hi ha sort pel nen o nena, el vénen a buscar, i si no, fins a l’hora de sortir. És clar que no tothom fa això, i és clar que la vida no està fàcil, però s’hauria d’arbitrar alguna mesura laboral perquè els progenitors o tutors dels nens i nenes que no tinguin ningú a qui recórrer, en puguin tenir cura, a casa, quan els fills se’ls posin malalts. En cas contrari, que ningú s’estranyi que acabem tots amb la grip nova. Perquè la veritat és que quan a l’escola comença el que en diem, no sé si bé o malament, una “passa”, l’acabem passant tots, nens i mestres. Duren mesos, normalment comencen amb la tardor i es van presentant l’una després de l’altra fins a ben avançada la primavera. I consti que l'hivern del curs passat vaig tenir de tot, però només vaig faltar dos dies per angines, perquè em nego a anar a treballar a 39º de febre, sabent com sé que si hi vaig, només serveix per guarir-me malament i seguir escampant la malaltia.

Ahir en parlàvem amb la mare. La vam anar veure al seu redós, a Sant Mateu, i va sortir el tema. I recordàvem com ella mai ens havia deixat tornar a escola abans d’assegurar-se que passéssim dos dies sencers sense febre. El primer, a casa. El segon, si tot havia anat bé, ens treia una estona a passejar a l’hora del sol per reforçar-nos. I si arribàvem a la nit sense ni una dècima, l’endemà ja ens deixava anar a escola. I planyia la mare els nens d’ara, i trobo que amb raó, ja que n’hi ha que ni tan sols es poden quedar a casa per guarir-se bé quan tenen un estat gripal.

La mesura que proposo jo, i tant de bo em llegeixi alguna d’aquestes amistats (Montse!) que estan ficades en política, és crear la figura de la “baixa pediàtrica”, donada pel metge pediatre en atendre un nen, a petició dels pares i per poder-ne tenir cura. Evidentment, hauria de ser el metge “oficial” que li pertoqués i el pediatre indicaria als pares el tractament a seguir i el dia de la visita següent, per fer el seguiment i donar la previsible “alta”. Aquesta “baixa pediàtrica”generaria uns dies de permís laboral a un dels dos progenitors, amb la qual cosa els pares podrien cuidar els seus fills quan es posessin malalts i els nens podrien passar els grips i angines a casa. Ells es guaririen millor i les escoles no serien el caldo de cultiu que són avui en dia. S’evitarien els possibles abusos amb el control mèdic de les baixes i altes, i s’evitarien les suspicàcies a les empreses on treballen pares i mares.

Crec que hi hauríem de pensar, cadascú per la part que li toca, i hi sortiríem guanyant tots. Els primers, els nens i nenes nostres, que alguns no poden ni guarir-se en pau d’una senzilla grip estacional.

dijous, 20 d’agost de 2009

Endreça

Després d'un dia de calor anunciada, de tendals oberts, persianes abaixades i tarda de piscina obligada, ha arribat la nit. Amb ella, després de sopar i mentre espero que el meu fill s'adormi, m'he posat a fer endreça del blog.

Segueixo les recomanacions que em va enviar un amic des d'un altre blog, no del seu propi, i he decidit simplificar les etiquetes del meu. Realment estaven fetes un bon garbuix, però quan vaig obrir el blog, com una pràctica del curs que n'havia fet, no tenia uns criteris clars. Ara, vist el que he anat fent amb el temps, he mirat d'agrupar temàtiques i posar les etiquetes en un lloc més visible.

Em faig el propòsit d'escriure més sovint, tal com faig a l'apartat que he anat anomenant Diari, i la resta ja es veurà, sense fites ni pretensions. Tinc al tinter el petit conte d'aquest estiu, qhe he acabat avui a la piscina, mentre el meu fill es banyava i jo prenia la fresca, a l'ombra i en biquini. Espero començar a passar-lo aviat a word i fer-ne la correcció. Em va bé així, escriure sense presses. De vegades ho faig a batzegades, no sé si per mandra o perquè la vida de cada dia no em deixa més temps. Però quan anem a la piscina, si tinc alguna idea al magí, aprofito, que aleshores sí que en tinc per una estona...

Aquest estiu, a més, em recicla en Autocad 2008 l'amic Joan, que vol que l'ajudi a la seva petita empresa artesana i crec que se n'està sortint, perquè fins i tot jo començo a estar-ne convençuda!Fa temps que vam crear Moretimaura, que vol ser un espai comú, dedicat a allò que ens agrada en disseny i interiorisme, i he decidit que cal fer-hi també un pas endavant. La intenció és publicar un post cada setmana, si fa no fa, per parlar i presentar coses que ens agraden i que puguin ser, si més no, un plaer per la vista dels possibles lectors.

He fet doncs, reciclatge personal, que no institucionalitzat, i m'ha anat prou bé per la meva autoestima. A part d'autocad, he tafanejat l'automaquillatge i l'Autoestilisme. I, com que sóc una adolescent de cinquanta dos anys -ai, es que em vaig quedar encallada a la infantesa, sort que avanço...- estic aprenent ara el que no vaig poder fer fa molts anys. I dóno fe que m'està provant!

Estic, doncs, contenta, i encantada de mirar al mirall i -per fi!- veure que en començo a aprendre, que començo a sentir-me guapa, amb tots els meus defectes, edat inclosa.Perdoneu si us semblo pedant, però la veritat és que em feia una bona falta...

dissabte, 8 d’agost de 2009

Veïns...

Tinc uns veïns que m’estan amargant el viure. Van arribar al nostre bloc fa uns quatre anys, per separat. Fins aleshores havíem tingut sempre una convivència correcta, entre nosaltres. Jo vaig ser la primera de venir, ara fa uns deu anys, i aviat em vaig fer a les maneres d’aquest poble. Això vol dir tenir paciència, deixar fer el seu curs a les coses i tenir corda amb els mals dels altres, que algun dia puc fallar jo...

I bé, un dia el Mariano del segon es va vendre el pis, que volia ampliar la família, i aquí tot és petit. I va arribar el que ara viu al Segon B, jove, de poca estatura i molt mala llet, parlant en plata. Al cap de poc, l’Àlex del tercer li va vendre l’àtic a una parella jove, fins aquí res especial. El mal és que al Segon A també hi van venir llogaters nous i es veu que no els van agradar. I és que els tals llogaters eren negres. Es veu que això no feia fi per les ínfules dels nous propietaris, que de moment no en deien res ni en van dir res fins a la primera reunió a la qual van assistir. Aleshores van començar a destapar-se i a queixar-se de tot i de tothom. De moment, els va tocar el rebre als negres, que resulta que deixaven una pudor insuportable a l’ascensor cada vegada que hi pujaven. A més, rebien massa visites pel gust del veí, massa visites i massa sorolloses segons ell. El que més l’emprenyava és que els diumenges al matí de vegades li picaven el seu timbre per equivocació i, és clar, el noi estava refent-se de la gresca de la nit anterior... La cosa va arribar a un punt, que un dia va agafar un retolador negre gruixut, indeleble, va baixar a la porta d’entrada i, a l’intèrfon, va marcar el timbre dels morenos amb un ròdol enorme. Quan venien a les reunions, en deien tots els mals possibles, la majoria inventats –en dono testimoni, jo que hi vivia a sota... Tant els van marejar, que al cap del temps, en una apujada del lloguer, els africans van marxar. I aleshores hi van venir a viure en Pere, un nen un any més gran que el meu, i els seus pares, que van comprar el pis. El meu fill, que té set anys, i en Pere, es tenien vistos de l’escola i es van fer la mar d’amics, carn i ungla.

Resulta que la nostra escala, pel darrere, té sortida a un pati que, de moment, és un terreny de ningú, un atzucac legal. Compartit amb altres dos blocs i amb dues casetes, a sota hi ha un pàrquing, propietat del bloc del costat del nostre. Fa anys, es van fer tràmits per regular el tema legalment, i la cosa va per llarg. En el seu dia, algú va dir que, de moment, els nens no podien sortir-hi a jugar. Jo encara no tenia el meu, vaig trigar uns mesos, i, respectuosa de les autoritats tal com em van criar, mai no vaig fer ús del pati en qüestió. Com que no tenia ningú que m’ajudés i sempre feinejava a casa, tampoc podia baixar-hi, i no era qüestió de deixar-hi el nen sol, que era molt xic. Van anar passant els anys, el meu fill creixia i de tant en tant, els nens i nenes del bloc del trenta ú baixaven a jugar al pati. Mai no en vaig dir res ni mai me’n vaig queixar, però amb el temps em vaig cansar de ser tan complidora i no gaudir com els altres.

Quan va arribar en Pere jo ja havia començat a deixar-hi baixar el meu fill. I ben aviat van començar a fer-ho tots dos. Jo els vigilava des de la finestra estant mentre estenia roba o feia llits o posava l’olla als fogons. La mare d’en Pere també els feia una ullada i els nens anaven tot el dia amunt i a vall, ara al pati, ara a casa teva, ara a casa meva... L’escala es va omplir de rialles i veus, de tràfec de nens, i feia goig de sentir! Poc a poc, van començar a baixar altres nens i nenes, alguns del trenta ú, la nena del davant de casa, la Belinda –més gran que els nostre, bona noia i amb ganes de jugar encara que ja entrava a l’adolescència. I es van començar a fer amics. La veritat és que a mi em feia molt de goig, em sentia feliç de veure que, per fi, el meu fill tenia amics amb qui jugar a la nostra mateixa escala. Però hi ha gent a qui sembla que li empipi veure feliços els altres, i els veïns del Segon i del Tercer, i la Mary del bloc de la carretera, es varen començar a queixar. Curiosament, tots joves i sense canalla.

-Que si ja prohibirem el futbol, que si em trenqueu els vidres me’ls pagareu, que si la Belinda ha saltat la tanca per anar a buscar una pilota i com es faci mal, que si han tingut l’acudit de sortir al pati pel pàrquing i n’han deixat la porta oberta...

Com que la Belinda és equatoriana, ha pagat els plats trencats i ara tot és culpa seva- d’ella i de la seva família.. Jo no dic que no fes el que diuen, però als nens, les coses se’ls expliquen i ja està... El veí del segon s’ho ha fet venir bé, tot amanit amb alguna mentida, i ara els pares del Pere ja no el deixen baixar al pati, que ja els ha tocat el rebre. I clar, el meu fill és un neguit, i també n’han dit coses. De resultes, s'han acabat els jocs al pati, amb gran alegria d’alguns, molt donats a mostrar la palla als ulls dels altres. Però si veiéssiu la biga que porten als ulls...

No us ho creureu, però el del segon té una boa constrictora d’animal de companyia, i la va entrar a l’escala sense dir-ho a ningú. Quan vam voler explicacions es va emprenyar i a mi em va titllar d’histèrica, com si tenir una serp d'aquestes per veïna fos el més normal del món. Avui plovia i li he vist treure al balcó una mena d’hamaca muntada sobre unes potes fetes de tub metàl•lic, baixa, amb una lona de color negre. Ha aprofitat el xàfec, n’ha abocat tot d’aigua per sota la barana, cap avall, i ha deixat l’hamaca al balcó. El meu fill m’ha dit que les boes viuen a l’aigua. Mira que si ha aprofitat per fer neteja així... I si ha deixat la bèstia prenent l’aire? Com un dia se li escapi,mare meva... Tan tranquils que vivíem abans! Com si fos tan natural, ja us dic jo.... I després diuen de la canalla!

diumenge, 26 d’abril de 2009

Certificat de primavera

Uns xiscles d'oreneta,
matiners,
m'han dit avui del cert
que s'ha instaurat de nou
la primavera,
que feliçment es clou
un llarg hivern de fred.

Moià, 26 d'abril del 2009

dijous, 23 d’abril de 2009

Sant Jordi


Feliç Sant Jordi
curull d'amor.
Roses galanes
ixen dels cors
-duen paraules
de vells amors.
Rojos robins
devessen sols.

divendres, 27 de març de 2009

Si pogués...

Si pogués, em faria bri d'aire i m'enfilaria en un vent que em portés fins a tu.Aleshores, t'abraçaria silenciosament.Em faria xica com no res, cercaria un porus de la teva pell, el besaria i s'obriria la porta d'entrada. Jo faria cap dins, de puntetes,per no fer-te gens de mal, i cercaria un lloc que m'abellís i m'hi quedaria.Així, fessis el que fessis, seria sempre amb tu, sempre a prop teu. Això sí,ben callada per no torbar-te, però tu m'hi sabries. I encara que no et pogués parlar, el batec del teu cor bressaria el meu son.Faria el que fos...

dissabte, 21 de març de 2009

D'estiu a estiu

Avui es celebra a Vilafranca del Penedès una trobada de poetes internautes impulsada per na Violant de Brú i en Santi Borrell, a qui no conec personalment. La trobada l'han anomenada "Poems&Blogs: poetes a la xarxa" i hi participa la meva amiga Sandra, a qui vaig engrescar jo mateixa.
A mi m'hi va convidar, la Violant, encara no sé perquè. No ens coneixem de res. La veritat és que em va fer molta il·lusió,però al cap d'un temps vaig ser presa d'un atac de "canguelis": al cap i a la fí, fa poc més d'un any que em vaig llançar a escriure coses, per necessitat pura i dura de desfogar-me. Ja de petita tenia una certa facilitat per la paraula, però no la vaig cultivar. Veure que les coses que escrivia eren ben rebudes em va fer feliç, per què negar-ho, però d'aquí a ser escriptora o poeta hi va un bon tros...
En el fet d'escriure hi he trobat una arma poderosa per a expressar-me, per treur'm els neguits, i amb els anys que porto de vida i les coses que m'han passat tinc prou temes. Però vaig fer una cura d'humilitat i vaig posar els peus a terra. Com a molt, podré ser escriptora aficionada, d'estiu a estiu. Durant el curs escolar,poc temps em queda. Estic obligada amb el meu fill i amb la meva feina. Vaig prenent notes i l'estiu vinent m'hi tornaré a posar.
I de moment, de tant en tant deixo escrits al meu blog, a tall de diari. De vegades, a partir d'algun d'ells, treballo algun poema. La poesia m'agrada molt, i l'any 2008 va ser prolífic en aquest aspecte. La majoria dels meus poemes els tinc desats a la llibreta de paper i als documents del PC. Quan pugui, els aniré revisant, tot i que no sé si gaires d'ells superarien actualment la meva mirada crítica. Els que no em semblin bé no els publicaré al blog, però els guardaré igualment, perquè són molt especials per mi. Jo sé què signifiquen.
A la Sandra li desitjo una vetllada molt feliç. Ella, que no és coneguda, sap expressar els sentiments i estats de l'ànima com he vist fer a poca gent.Té un do especial per a les imatges poètiques. I molt força interior. Com les papallones que voleien a la llum del sol, la seva fragilitat fa més punyent la seva bellesa... Vola amb alegria, papallona!

diumenge, 15 de març de 2009

El pas del temps.

El temps m'ha retornat la memòria de fets i ferides. Ho ha fet amb saviesa, quan ja estava a punt per poder encaixar les coses, i m'ha donat l'arma que em calia, la paraula.La paraula sentida,la paraula pensada, la paraula escrita.
Escriure sobre els fets, sota formes diferents, m'ha ajudat moltíssim. Coses que van ser doloroses, perquè era infant, han deixat de fer mal, diria. La comprensió pren el lloc als retrets i em permet perdonar i oblidar.
Escriure m'ajuda a alliberar-me. M'estic llevant pesos ben feixucs que duia no sé sia al cor o a l'ànima de fa anys. Em començo a sentir tan alleujada que se'm despeten les esperances: que potser sí, que encara podré viure mirant endavant, cap a horitzons triats, amb il·lusió i empenta.
Tinc la sort que la vida m'ha anat duent l'ajuda que he necessitat en diferents moments... Hi ha algú que sempre em va obrint finestres. Només demano, secretament, de tenir prou valor per saber mirar i entendre.
Avui faig cinquanta-dos anys

dijous, 19 de febrer de 2009

La Valse a Sale Temps



La vida sovint és una Valse a Sale Temps. Vaig néixer A Sale Temps, he viscut A Sale Temps, tot m'ha vingut A Sale Temps. Tant de bo, ni que fos A Sale Temps, algun dia se'm guarissin els mals de l'ànima. Però no en tinc gaires esperances.
"Nous sommes dans un monde puorri!"

"És la vida, és la vida, és la vida d'avui.
És el vals de l'època fastigosa,
que et deixa, que et pren.
És la vida, és la vida,és la vida d'avui
que diu no,que diu sí,
és la vida d'avui.

És la història d'un pobre home
a la seva pobre llar,
tirant-se a la seva dona
de ben pobre manera.

Sobre el seu pobre llit,
amb la seva pobre eina,
li féu un pobre fill
que visqué ben pobrement.

És el relat d'una noia
que s'estimava un noi.
Ella es deia Cerise,
Ell es deia Gaston..."

Quan m'oblido de la Vie d'aujour d'hui i penso en tu, sóc la Cérise.
"C'est un bon jour, mon amour..."
Doncs això. Quan me'n senti capaç, millor quedar-me amb la part bona.

dilluns, 2 de febrer de 2009

P...ta crisi!

Estem a dia dos i el mes ja es presenta magre.

M'han apujat la hipoteca, quasi un ú per cent. La factura de gas natural ha estat astronòmica. La de l'electricitat, sort que ara és mensual... els veïns han volgut canviar d'aministradora, el rebut ha pujat cinquanta euros trimestrals de cop.Només amb aquestes quatre coses, me'n vaig per sobre dels mil euros de despesa. Falta pagar el menjador escolar del nen, que val un ull de la cara, el telèfon amb línia ADSL -no en puc prescindir, la necessito per la feina i és el meu contacte amb el món-, i alguna altra més. Manutenció del nen i meva... Aquesta tarda, a rel de rebre rebuts, hi he hagut de pensar i, la veritat, he començat a angoixar-me. Francament, a veure com anirem a final de mes, si hi arribo.Al poble estan tancant les fàbriques i començo a intuir famílies dels nens de l'escola que tindran problemes. Que farem, tots plegats?

Em vénen ganes de cridar "P..ta crisi!!!" i em consolo tot pensant que, si més no, el Consell Comarcal del Bages enguany no ha convocat les beques per desplaçament de les famílies que viuen a tres quilòmetres de l'escola. Per què em consola? Perquè aquestes beques anàven a parar a les persones que viuen a les urbanitzacions de la zona alta del poble. Persones que s'han pogut comprar un terreny i fer-s'hi una casa, que disposen de cotxe per desplaçar-se i que no els fan més falta els diners que a una servidora -que va a peu a l'escola i que evita el cotxe per no gastar en benzina. Era un cas flagrant de beques atorgades a persones a les quals no els fa cap falta i amb la crisi s'ha acabat. Ja li he trobat una part positiva a la fastigosa crisi.

M'ha entrat tant de malestar que he fet l'esforç d'entrar al curs virtual al qual m'he matriculat, amb la idea d'obtenir un crèdit que em permeti sol·licitar el quart estadi de promoció docent al qual tinc dret pel temps de servei transcorregut fins ara. Hi he entrat una estona i m'he concentrat a baixar-me els materials de lectura, que copiaré a un CD i duré a imprimir. Tinc la impressora averiada, no estic per pagar tècnic ni per gastar paper ni tinta, que està tot caríssim. Entrar al curs m'ha anat bé: m'he desconnectat i he aconseguit despistar la preocupació. Procuraré seguir-lo -es tracta d'un curs sobre educació emocional, que m'anirà prou bé per mi mateixa. I m'anirà bé si aconsegueixo l'estadi, per esponjar una mica la nòmina, encara que no sigui gaire. Si penso en el futur, de vegades el veig ben negre, jo sola traginant amb el meu fill.

Com que bufen mals aires, que duen mals averanys, necessitava vomitar en algun lloc. Més m'estimo fer-ho aquí, on poca gent em llegirà, si es que em llegeix algú. Perquè no està la cosa per anar-se queixant en veu alta. Jo estic espantada, però hi ha gent que està molt pitjor que jo.

Toca apretar-se el cinturó, jo que no és que faci res de l'altre món. Fa temps que em vaig oblidar dels viatges i les vacances, dels restaurants i del cinemes.M'angoixa pensar que algun dia comenci a tenir deutes i no els pugui pagar. De moment, miro de no pensar-hi massa i de concentrar-me en seguir la vida com si no passés res.Però em poso les piles per mirar de reduir despeses com sigui.Avui he decidit mantenir la casa a 18º en comptes dels 20º o 21º que hi tenia per les tardes i nits. Anirem més abrigats dintre de casa i ens posarem més mantes al llit si cal. Tres-cents euros de despesa de gas natural, encara que l'hivern hagi estat molt fred, dissuadeixen qualsevol.

Maleïda, p...ta crisi!

dissabte, 10 de gener de 2009

"A forest", The Cure.

Avui un conegut ha publicat aquest vídeo al Facebook, amb el qual reviuen molts moments a la meva memòria. És una cançó i un grup que m'agradaven molt. I encara m'agraden. M'ha fet feliç tornar-los a trobar i veure que hi ha gent que els recorda. Aquí van el vídeo i la lletra, preciosa també.
Encara em posa la pell de gallina...

(La lletra de la cançó, transcrita més avall,evidentment, queda exclosa de la llicència de Creative Commons i pertany als seus autors i no a una servidora)


The Cure - A Forest

Come closer and see
See into the trees
Find the girl
If you can
Come closer and see
See into the dark
Just follow your eyes
Just follow your eyes
I hear her voice
Calling my name
The sound is deep
In the dark
I hear her voice
And start to run
Into the trees
Into the trees

Into the trees

Suddenly I stop
But I know it's too late
I'm lost in a forest
All alone
The girl was never there
It's always the same
I'm running towards nothing
Again and again and again and again

dimarts, 6 de gener de 2009

Regal Reial.



Avui els Reis ens han dut el millor regal possible, el que fa més il·lusió a tots els nens i nenes:
una nevada que sembla que ja pren i que ens confirma les estampes més belles de les Festes nadalenques, ara que se'ns acaben les vacances.

Ahir vam rebre els Reis com mana la tradicio d'aquest que és ja el nostre poble. Amb rams d'espígol encesos com teies, per guiar amb la llum de les flametes i amb l'olor de l'aire Ses Gracioses Majestats. Que no es perdin per aquests viaranys de Déu. Que recordin el camí a casa nostra i ens portin de nou un munt d'il·lusions, a petits i a grans també. Sobretot a nosaltres, que manta vegada hem anat perdent les il·lusions pel camí. Que si és així, ens les portin renovades. Falta ens fa.

Com que el noi ja no té fe, com diuen aquí, de tornada a casa va rebre els seus regals i hi va estar jugant fins ben tard. I tard ens hem llevat avui. I hem tingut un dia plàcid i agradable. I ara heus ací que els flocs de neu han vingut a dur-nos pau d'esperit. O si més no, a mi me'n donen, quan els veig caure. Graciosos i lleugers, lentament i despreocupada és deixen caure avall i no es pregunten on els durà el seu camí. Dibuixen una dansa alegre i silenciosa, que ens omple el cor d'una màgica felicitat personal. Una felicitat que no cridem, però que sentim endins, endins.

Fa bo de veure, des de casa, aquesta espesa cortina de flocs blancs i dolços, avall, avall,avall ...
Posted by Picasa

dijous, 1 de gener de 2009

Any nou, vides noves i amics de fa poc i de fa molt.


Ha començat un nou any, el 2009.  El 2008, que per mi va ser dur al principi, ha acabat de la millor forma possible: ha dut amor a la meva vida, noves il·lusions i nous projectes. I el 2009 ha començat tot confirmant-ho tot i el començo feliç i plena d'esperança.

He rebut un parell de felicitacions virtuals, una de la meva família. La meva cunyada Míriam, que és una artista, l'ha ideada i feta, i el meu germà ens l'ha fet arribar via Internet.
L'altra, m'ha arribat d'un dels meus contactes virtuals, l'Avi Tomàs, un avi quasi invident que cada dia fotografia la sortida del sol i envia el seu Bon Dia a qui li ho demani. I ens fa arribar moltes coses més que els seus amics comparteixen amb ell.
I no vull deixar de comentar un fet per mi significatiu, del qual m'he adonat avui en escoltar el Telenotícies Migdia, a TV3. Tots els nadons que han nascut en primer lloc avui dia 1 de gener del 2009 a les quatre províncies catalanes han estat fills de pares immigrats fa uns anys a Catalunya. Concretament, pel que recordo, magrebins, algerians i sudamericans. Tots aquells als quals se'ls faci problema conviure amb gent que vénen d'altres països a treballar i a viure al nostre, que hi vagin pensant. D'ells, que es poden enriquir molt del contacte amb nosaltres, nosaltres també en podem aprendre molt. Entre altres coses, d'alguns valors que ells encara conserven i que nosaltres, al ritme de la nostra vida frenètica, sembla que haguem oblidat.
Feliç 2009 a tothom!!!