dissabte, 8 d’agost de 2009

Veïns...

Tinc uns veïns que m’estan amargant el viure. Van arribar al nostre bloc fa uns quatre anys, per separat. Fins aleshores havíem tingut sempre una convivència correcta, entre nosaltres. Jo vaig ser la primera de venir, ara fa uns deu anys, i aviat em vaig fer a les maneres d’aquest poble. Això vol dir tenir paciència, deixar fer el seu curs a les coses i tenir corda amb els mals dels altres, que algun dia puc fallar jo...

I bé, un dia el Mariano del segon es va vendre el pis, que volia ampliar la família, i aquí tot és petit. I va arribar el que ara viu al Segon B, jove, de poca estatura i molt mala llet, parlant en plata. Al cap de poc, l’Àlex del tercer li va vendre l’àtic a una parella jove, fins aquí res especial. El mal és que al Segon A també hi van venir llogaters nous i es veu que no els van agradar. I és que els tals llogaters eren negres. Es veu que això no feia fi per les ínfules dels nous propietaris, que de moment no en deien res ni en van dir res fins a la primera reunió a la qual van assistir. Aleshores van començar a destapar-se i a queixar-se de tot i de tothom. De moment, els va tocar el rebre als negres, que resulta que deixaven una pudor insuportable a l’ascensor cada vegada que hi pujaven. A més, rebien massa visites pel gust del veí, massa visites i massa sorolloses segons ell. El que més l’emprenyava és que els diumenges al matí de vegades li picaven el seu timbre per equivocació i, és clar, el noi estava refent-se de la gresca de la nit anterior... La cosa va arribar a un punt, que un dia va agafar un retolador negre gruixut, indeleble, va baixar a la porta d’entrada i, a l’intèrfon, va marcar el timbre dels morenos amb un ròdol enorme. Quan venien a les reunions, en deien tots els mals possibles, la majoria inventats –en dono testimoni, jo que hi vivia a sota... Tant els van marejar, que al cap del temps, en una apujada del lloguer, els africans van marxar. I aleshores hi van venir a viure en Pere, un nen un any més gran que el meu, i els seus pares, que van comprar el pis. El meu fill, que té set anys, i en Pere, es tenien vistos de l’escola i es van fer la mar d’amics, carn i ungla.

Resulta que la nostra escala, pel darrere, té sortida a un pati que, de moment, és un terreny de ningú, un atzucac legal. Compartit amb altres dos blocs i amb dues casetes, a sota hi ha un pàrquing, propietat del bloc del costat del nostre. Fa anys, es van fer tràmits per regular el tema legalment, i la cosa va per llarg. En el seu dia, algú va dir que, de moment, els nens no podien sortir-hi a jugar. Jo encara no tenia el meu, vaig trigar uns mesos, i, respectuosa de les autoritats tal com em van criar, mai no vaig fer ús del pati en qüestió. Com que no tenia ningú que m’ajudés i sempre feinejava a casa, tampoc podia baixar-hi, i no era qüestió de deixar-hi el nen sol, que era molt xic. Van anar passant els anys, el meu fill creixia i de tant en tant, els nens i nenes del bloc del trenta ú baixaven a jugar al pati. Mai no en vaig dir res ni mai me’n vaig queixar, però amb el temps em vaig cansar de ser tan complidora i no gaudir com els altres.

Quan va arribar en Pere jo ja havia començat a deixar-hi baixar el meu fill. I ben aviat van començar a fer-ho tots dos. Jo els vigilava des de la finestra estant mentre estenia roba o feia llits o posava l’olla als fogons. La mare d’en Pere també els feia una ullada i els nens anaven tot el dia amunt i a vall, ara al pati, ara a casa teva, ara a casa meva... L’escala es va omplir de rialles i veus, de tràfec de nens, i feia goig de sentir! Poc a poc, van començar a baixar altres nens i nenes, alguns del trenta ú, la nena del davant de casa, la Belinda –més gran que els nostre, bona noia i amb ganes de jugar encara que ja entrava a l’adolescència. I es van començar a fer amics. La veritat és que a mi em feia molt de goig, em sentia feliç de veure que, per fi, el meu fill tenia amics amb qui jugar a la nostra mateixa escala. Però hi ha gent a qui sembla que li empipi veure feliços els altres, i els veïns del Segon i del Tercer, i la Mary del bloc de la carretera, es varen començar a queixar. Curiosament, tots joves i sense canalla.

-Que si ja prohibirem el futbol, que si em trenqueu els vidres me’ls pagareu, que si la Belinda ha saltat la tanca per anar a buscar una pilota i com es faci mal, que si han tingut l’acudit de sortir al pati pel pàrquing i n’han deixat la porta oberta...

Com que la Belinda és equatoriana, ha pagat els plats trencats i ara tot és culpa seva- d’ella i de la seva família.. Jo no dic que no fes el que diuen, però als nens, les coses se’ls expliquen i ja està... El veí del segon s’ho ha fet venir bé, tot amanit amb alguna mentida, i ara els pares del Pere ja no el deixen baixar al pati, que ja els ha tocat el rebre. I clar, el meu fill és un neguit, i també n’han dit coses. De resultes, s'han acabat els jocs al pati, amb gran alegria d’alguns, molt donats a mostrar la palla als ulls dels altres. Però si veiéssiu la biga que porten als ulls...

No us ho creureu, però el del segon té una boa constrictora d’animal de companyia, i la va entrar a l’escala sense dir-ho a ningú. Quan vam voler explicacions es va emprenyar i a mi em va titllar d’histèrica, com si tenir una serp d'aquestes per veïna fos el més normal del món. Avui plovia i li he vist treure al balcó una mena d’hamaca muntada sobre unes potes fetes de tub metàl•lic, baixa, amb una lona de color negre. Ha aprofitat el xàfec, n’ha abocat tot d’aigua per sota la barana, cap avall, i ha deixat l’hamaca al balcó. El meu fill m’ha dit que les boes viuen a l’aigua. Mira que si ha aprofitat per fer neteja així... I si ha deixat la bèstia prenent l’aire? Com un dia se li escapi,mare meva... Tan tranquils que vivíem abans! Com si fos tan natural, ja us dic jo.... I després diuen de la canalla!

6 comentaris:

  1. No hi ha res pitjor que les "personetes" que només viuen per a ells mateixos i que no estan acostumats a pensar en ningú més. Ja poden ser ben o mal educats, uns aixafaterrossos com dentistes, tots són el mateix: egoistes, mentiders, agressius, o sigui uns torracollons de primera. Ja et planyo ja.

    ResponElimina
  2. Ja ho dius bé, Clídice: torracollons! El mal és que aconsegueixen que a una li agafin ganes de fer una destrossa...

    ResponElimina
  3. Una de les coses que m'agrada de viure en una caseta és que t'estalvies totes aquestes històries amb els veïns. Sembla una llei matemàtica: sempre n'hi ha algun amb ganes de fastiguejar els altres. Per sort no me n'he trobat mai cap amb una boa!

    ResponElimina
  4. SM:

    Ja he pensat més d'una vegada a canviar de pis o buscar-me una caseta petitona, però la veritat és que no hi arribo. O sigui que toca posar-hi tanta paciència com es pugui i plantar cara de tant en tant. Gràcies per la visita!
    :)

    ResponElimina
  5. Els nens quin mal hi fan! jo aquestes persones no les entenc gens.
    Al meu edifici una sra gran va trucar la policia perque els de tercer 2ªfeien l'amor molt alt!, i els pobres no van venir mai més a una reunió de la comunitat. Es que hi ha gent amb ben poca paiència.
    Isabel, lo de la boa fa pànic!, però aquestes domèstiques em sembla que els treuen el veri.

    ResponElimina
  6. Sandra, wapa!
    El que fa malícia és que hi hagi gent que apliqui un raser als altres i un de diferent per a ells...r
    I al boan, espeo no trobar-me-la mai, pero alguna serp d'aquestes he vist als noticiaris!!!

    ResponElimina