diumenge, 1 de novembre de 2009

La mort del pare


In memoriam

El pare va tenir una vida atzarosa i difícil. Va néixer en una família de molts germans. L’avi, desheretat per haver-se casat per amor amb una mestra d’escola, va acabar guanyant-se al vida fent de mestre també. L’àvia Teresa va morir quan el pare tenia dotze anys i va deixar, si no m’erro, set fills entre nois i noies.A aquesta edat el pare anava a escola però també va començar a fer d’aprenent, per ajudar a casa. Amb setze anys va veure esclatar la guerra civil i, amb divuit, li va tocar anar al front amb la Quinta del Biberó. Va passar moltes penalitats i ens n’havia contat força aventures, de les quals en recordo ben poc. Tan sols d’una vegada que diu que, afamats com anaven, van trobar un porc als afores d’un poble per allà a l’Ebre, se’l van fer seu i la bèstia va acabar rostida i alegrant els estómacs d’aquella colla de soldats. Em sap greu no haver-li demanat, de gran, que m’ho tornés a contar i prendre’n nota.Després va venir la postguerra, iniciada amb l’internament en un camp de concentració a Burgos, als qual van seguir tres anys de Servei Militar obligatori. Després van venir els estudis interromputs, relacionats amb l’Enginyeria, i la feina a la Companyia Telefònica, de la qual vam viure tots durant molts anys. Clar que abans es va casar amb la mare i vam anar naixent primer els tres nois i després les quatre noies, de les quals sóc la primera.

La nostra família era com les d’aleshores: el pare treballava a fora de casa, la mare a dins. Sempre s’hi va escarrassar el pare, molt. Va tenir el punt d’honor de fer sempre bé la seva feina i va fer costat als seus companys. I a casa era un manetes que ho arreglava tot. Però li costava expressar-se i, sobretot, mostrar els seus sentiments. Tinc la meva pròpia idea sobre com rutllava la relació de parella, entre els pares, però no ve a tomb ni sóc ningú per jutjar. M’ha portat anys aprendre-ho, i encara m’és fàcil de caure-hi. El cas és que el pare es va fer gran, jo crec que es va cansar i va emmalaltir. Va acabar essent un malalt renal crònic, que depenia de la diàlisi per a seguir vivint. Va perdre l’humor i l’alegria de viure, fins a pocs mesos abans de morir. Un infermer de la clínica on el dialitzaven li va deixar un llibre que el va impactar. Crec que era “Estimada Marta”, d’en Miquel Martí Pol. El pare es va adonar que, malgrat que estigués malalt, també podia ser feliç i que això depenia d’ell i prou. I li va agafar pressa per parlar amb nosaltres, de les seves coses, del què sentia.

Va venir l’hivern de l’any noranta-tres i allà cap al febrer, el pare va agafar un grip. Com que per a ell es podia complicar, el van ingressar en un gran hospital públic, del qual ja no en va sortir viu. Ell ja ho deia, que si l’hi tenien molts dies... Hi vaig passar la darrera nit de la seva vida, una nit de molt mal record. Només l’he contada a una persona i no ho faré pas aquí, però l’he arrossegada molt de temps. Vaig complir les ordres de les infermeres, però no vaig saber entendre la voluntat i el desig del pare. Pel matí va tornar la mare i me’n vaig anar a dormir unes hores. A les dotze del migdia em van trucar que el pare era mort. Va ser un xoc molt fort: en el fons, no hi comptava pas, jo. Era com si el pare hagués de ser immortal, per sempre. Em va costar un mes de poder començar a plorar-lo i sis mesos d’acceptar que el pare s’havia cansat de viure, que havia tingut una vida llarga i potser difícil, però més o menys realitzada dins de les circumstàncies. Que per més falta que em fes sentir la seva presència protectora, ell tenia tot el seu dret a descansar d’una vegada i per sempre. Durant molt de temps m’ha perseguit la idea que el pare va decidir morir-se aquella nit, en no sentir-se entès. Pensar-hi encara em fa mal...

Ahir, als posts de la Clídice sobre el Halloween i les tradicions relacionades amb Tots Sants, hi vaig trobar explicades coses de les quals n’he perdut el record i que ignoro si mai em van arribar a contar, a casa. Les vaig estar llegint al meu fill i a la nit, quan sopàvem, vam encendre una espelma en record de l’avi Oriol –el pare- els besavis i besàvies i el meu germà David, que va morir amb tretze dies quan jo tenia un any. Però sobre tot, la vaig encendre pel pare. Des del dia que el van enterrar a Montjuic, no he anat mai més al cementiri ni a cap missa en record seu. D’entrada em vaig sentir traïda, abandonada. Després vaig voler passar full, però no sé si ho vaig fer bé. Més aviat vaig intentar colgar la seva mort amb l’embolcall de la ignorància intencionada...I fins avui.

Com diu la Clídice, la nostra societat no parla de la mort. Crec que és un greu error, que no volem comptar-hi, que no transmetem als nens una actitud honesta i saludable envers aquest fet. Ahir a la nit, vaig tenir un espelma encesa, al menjador de casa, fins que es va apagar per sí mateixa. De tant en tant me la mirava i em feia companyia. Em duia el record del pare, amable, dolç. Gràcies, Clídice.

6 comentaris:

  1. A tu per llegir-ho i acollir-ho amb tan bones maneres. Cal fer les paus amb el passat i amb els nostres morts :) una abraçada :)

    ResponElimina
  2. CLIDICE:

    exactament ha estat com dius, fer les paus amb el passat. Recordar el morts amb l'amor que vam sentir per ells quan hi eren un cop superat el dolor de la pèrdua.

    ResponElimina
  3. És un tema delicat i difícil. Jo també he intentat tractar-lo i reconec que te'n surts molt bé. En el meu cas, la relació amb el meu pare va ser sempre complexa, i quan el penses després de mort et venen tota mena d'emocions, fins i tot oposades.

    ResponElimina
  4. LLUIS:
    jo em vaig adonar del molt que m'estimava el pare i del poc que el vaig gaudir en vida seva quan ja era mort. I és ben cert que es remouen moltes coses i es desperten moltíssimes emocions.
    Gràcies per deixar el teu comentari!

    ResponElimina
  5. Hola! M'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje

    Bé, desitjo que també t'agradi el meu. Una abraçada :)

    L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponElimina
  6. Gràcies, JORDI:

    passaré a conèixer el teu blog. Una abraçada :)

    ResponElimina