dissabte, 24 d’octubre de 2009

La gran xerrada

He tingut un dia mogut, la setmana ho ha estat també.
Pel matí, partit de futbol, en camp propi. Hem perdut, però he vist fer bones intervencions al meu fill, i amb això ja estic contenta.D'altra banda, tot sovint em fa ballar com vol, el vailet, i avui n'ha fet un gra massa. A força de desafiar-me ha acabat castigat i jo desaforada i malament. Hi ha moments que em treu de polleguera.Per sort, avui ha começat el CAU i separar-nos durant dues hores a ajudat a tornar les aigües a mare. Ell ha vingut més fi i jo ja estava més tranquil·la.

Com que per segon cap de setmana, m'ha dut moltes feines endarrerides d'escola, ja ens hi vam posar ahir i hem seguit avui a estones. Això m'ha servit per tenir-lo lluny de la TV. Gràcies a déu, això sempre ho ha tingut molt clar, els deures són sagrats i encara que em presenti batalla, m'és més fàcil imposar-me. Així doncs, aquesta nit hem seguit treballant després de sopar. No gaire, que tenia son... I ves per on, després del que ens hem esbatussat avui, a la nit hem acabat fent la gran xerrada, ell acotxat al llit i amb el llum de la cambra apagat -la porta oberta- i jo asseguda al seu costat. Hem parlat del futbol, de passar-ho be, de mirar de fer les coses ben fetes... i estava ell com una seda. Feia temps que no hi passava una estona així. Som dissabte a la nit i m'adono, cosa estranya, que després d'una setmana molt cansada, a hores d'ara em trobo molt millor.

Pensava parlar de coses d'escola, dificultats que s'acumulen i TDH, doncs me n'han diagnosticat un alumne. Però ara mateix penso que és millor aprofitar aquest moment de pau per sentir-me positiva. I deixar les coses que inevitablement m'angoixen per a quan es presentin. Necessito tenir temps i calma,per a mi mateixa. I tenir-ne també, d'ambdues coses, per al meu fill.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

La meva platja

-Hola, guapa…
-Hola!
-Com estàs?
-Molt bé, contenta de veure’t!
-Et sembla que fem un cafè?
- I tant! Saps? Avui el nen em fa anys.
-Doncs felicitats a la mare!
-Recordo molt aquell dia, el moment en què me’l van donar...
-Aquests són records per sempre.
-Tant que vaig patir fins que va néixer... Va ser tan inesperat...
-Vas tenir nou mesos per fer-te a la idea. Ara, gaudeix-lo.
-Ho saps, oi, que t’estimo?
-I tant, que ho sé. I jo també, moltíssim!
-M’alegro tant d’haver-te trobat!
-I , jo, amor!
-Hi ha una cosa que recordo sempre: un dia em vares dir que jo era com una onada. Que pujo i baixo. I que tu pujaries i baixaries amb mi sempre, perquè era la teva onada... És la cosa més bonica que m’han dit mai a la vida!
-És que és així..
- M'agradaria ser-ho sempre, de la manera que sigui, encara que les onades són onades.I jo en sóc una de sola dins d'un mar on n'hi ha mils.
-Però tu ets la que dia a dia arriba a la meva platja.
-No hi puc desembarcar, ja ho saps, però puc anar i venir cada dia. I és que és tan plena d’amor!
-És pel teu gaudi, per nosaltres.
-Em fa molt feliç saber-me teva. I saber-te amic meu.
-Sí. Per sempre, fins sempre.
-Per sempre, com m’agrada! Em fas sentir tan segura... Ets ferm com una roca.
-Ho intento.
-I ho ets: en tu, reposo confiada.
-Tu em dones pau. I també em fas molt feliç...
-Se’m fa tard, he de marxar, amor.
-Jo també, tinc feina, ja ho saps
-Fins aviat, doncs.
-Fins aviat. Que tinguis molt bon dia!
-I tu també, adéu...
-Adéu...

diumenge, 18 d’octubre de 2009

La mare dels ous

Una vegada hi havia una mare, que aleshores encara no sabia que un dia ho seria. Vivia en una gran ciutat, feia anys i panys, i s’hi havia anat quedant sola, aquelles coses que passen, ja ho sabeu. Un dia, per aquelles casualitats de la vida, va conèixer un poble més o menys petit, més o menys humà. I va decidir canviar de vida. Va ser un canvi relatiu: no va deixar pas l’ofici que tenia. Senzillament, va buscar casa en aquella vila amable i, de moment, viure a prop del sol, del verd i de la terra, li va provar. Però com que no és el vestit el que fa la persona, va arribar el primer hivern que hi passava i es va seguir trobant sola.

Una nit en què l’avorriment la corsecava, va decidir donar-se una alegria. Tan sols volia envoltar-se de música, ballar i recordar vells temps, quan sortia amb les poques amigues que havia tingut. Però de resultes d’aquella nit va conèixer un xicot, i de resultes del xicot, l’alegria va ser tal que al cap d’un temps va tenir un nen preciós. Aquell nen li va omplir la vida. Però les coses no són pas tan senzilles i al cap de poc temps el desamor va picar a la porta d’aquella casa. Ella va rumiar el que, en el fons, ja feia molt que sabia. I un dia demanà al pare del nen que seguís el seu camí. Va pensar que el seu fill era prou gran i que ja se’n sortiria tota sola, que per això tenia ofici i benefici. Però com ja he dit abans, res no és mai tan senzill.

Van anar passant dies de tota mena. De feina n’hi havia sempre: la de casa i la de fora, i no aconseguia atrapar-la mai. Com que la família la tenia lluny, no hi podia comptar gaire, ells ja van fer el que va estar a la seva mà. I poc a poc la va anar prenent el cansament. El que més l’esgotava era veure que tothom tenia receptes pels mals dels altres, però la gent no sabia, o no tenia ganes, d’escoltar. Tampoc no en tenien obligació, ja ho entenia. I va aprendre a callar, a no parlar si estava fatigada ni contar mai com vivia, ni tot allò que mai no podia fer. En aquest món de restaurants i cinemes, viatges i vacances, roba cara i targes de crèdit, millor que mai ningú s’assabentés que una no podia fer aquestes coses...

Va decidir que mentre el cos la seguís, aniria endavant com fos, pel seu fill. Va reduir la seva activitat al més essencial, per tal de mantenir les forces i per poder seguir el camí que li calia al noi. Si arribava la nit i no podia més, quan se n’anava al llit, es recordava d’allò que li deia el pare, en pau descansi: “Demà serà un altre dia...” Mai no ho havia oblidat i, per sort, funcionava sempre. I quan a l’endemà es desvetllava les forces li havien tornat, i l’alegria.

Aquesta mare, si m’heu seguit, ja heu endevinat qui és. Com que el món no està per queixes i com que n‘hi ha que estan molt pitjor, però com que també una necessita abocar quan està marejada, aquesta mare, que de vegades està tan cansada que no pot amb la seva ànima, ha decidit vomitar aquí les seves cròniques. Perquè ja que hi ha coses que no es poden parlar, si es poden escriure ens en podem alliberar. És com plorar quan una en té ganes: poder-ho fer és un alleujament. El que surt a fora, ja no és dins i, poc a poc, deixa de fer mal.

Crònica d'un partit en diumenge.

El cap de setmana passat va començar la lligueta de futbol dels nostres Benjamins de segona. Com que la Federació va fer canvis de darrera hora, els contrincants que havien de venir a jugar a casa nostra se'n van anar a Sant Celoni, creguts que hi havien de jugar a les nou del matí. Quan, arribats allà, es van assabentar de l'error, els pares dels jugadors es van negar a fer un altre desplaçament. Amablement van trucar al nostre Club i ens van informar que segurament no es presentarien al partit. Així fou i els nostres van guanyar sense jugar. D'entrada van protestar, però de seguida es van posar d'acord entre ells i se'n van anar a fer un partidet a un camp petit d'herba, un prat que hi ha a l'extrem del club, que voreja amb els afores del poble.

Avui hem estat nosaltres els que hem hagut de matinar: havíem d'anar a Santa Perpètua i ens han posat el partit a les nou del matí i en diumenge, així que a les set del matí a casa hem tocat diana .El cel era ben fosc, encara, i m'ha costat una mica desenganxar-li els llençols, al nen. Però quan s'ha llevat, tot ha anat sobre rodes, millor que en un dia de cada dia. Jo m'he afanyat a passejar la gossa, que també feia temps que no sortia a aquestes hores. Feia molta fresca, ja, i a l'horitzó, darrere les muntanyes, clarejava. Però encara he vist l'estrella de l'alba, acompanyada dels primers cants dels ocells.Ara ja no en gaudeixo quasi mai, però em segueix agradant...

Hem fet el viatge amb el president del club, que ens ha fet lloc a la seva furgoneta. Ja s'havia aixecat el dia, però encara es veien camps gebrats. Ha estat la primera vegada, aquesta tardor, i és que en dos dies han baixat força les temperatures. Arribats sans i estalvis, els jugadors s'han canviat i quasi no han pogut fer escalfament que ja ha començat el partit. Hi havíem fet un amistós, a Santa Perpètua, i ens van clavar una pallissa, setze a zero;però des d'aleshores els nens s'han anat conjuntant i millorant el joc. De totes maneres, ja pensava jo que segurament perdrien, els nostres, i així ha estat. Els altres eren alts com armaris, alguns, i a més, anaven d'una manera que francament no m'ha agradat. Només de començar, un jugador li ha fet dues faltes molt seguides a un dels nostres més bons, la primera ha estat una trabanqueta clarament intencionada. A la segona, l'àrbitre ha aturat un moment el partit per comprovar l'estat del nen afectat i aleshores ha tingut una xerrada amb el protagonista de les faltes -diria que li ha llegit la cartilla. I ho ha fet en dues ocasions més, una a un dels nostres nois. Ho he trobat molt lloable i si regnés més aquest esperit entre els practicants del futbol jove potser els esportistes pujarien amb un esperit més adequat que el que observo de vegades. Perquè no puc entendre que uns nens que com a màxim tenen nou anys, quan juguin vagin a donar cops de colze, estrebades i a fer travetes malintencionades als contrincants per tal d'aturar els bons i poder guanyar.Però d’això n'abunda, i força, pel que veig.

Per sort, quan els nostres fills han entrat als vestidors, els he sentit com reien i feien broma. Ja ni es recordaven que acabaven de perdre i tant els era. En el fons, tan sols són nens amb ganes de jugar i fer gresca i trobo que està molt bé que sigui així. Que encara que hagin perdut, als cinc minuts ja hagin passat pàgina i se n'hagin oblidat. I que hagin seguit jugant i rient...

divendres, 9 d’octubre de 2009

El primer deu.

El meu fill m’ha dut el primer deu. O el primer del qual me’n faig conscient. Tercer curs ja comença a ser cosa de paraules majors i d’entrada hem anat un xic de corcoll. Calia avesar-se a hàbits nous i, sobre tot, saber deixar que es vagi fent responsable ell mateix, tal com em va recomanar la seva mestra. Vetllar-lo de lluny, deixar que es recordi ell de les coses, dels deures que té anotats a l’agenda. I que si no ho fa, sàpiga entomar les conseqüències. Per edat és un moment complicat, d’autoafirmació i rebel·lia, que m’ha costat moltes enrabiades i perdre els papers sovint, a més de moments d’angoixa, de pensar que no me’n sortiria. Però sembla que el nen va entrant en cintura i es va acostumant al nivell més gran d’exigència. No és que abans manqués, l’esforç, però ara el nivell requerit ja és més elevat i cal posar-s’hi seriosament.

Com que a l’escola fan projecte de reutilització dels llibres de text, aquests normalment són a classe i els nens i nenes tan sols els duen a casa quan han d’estudiar per un control. Així que el dia que vaig veure el llibre de Naturals a la cartera ja sabia què tocava. Li vaig fer llegir el tema, ja havíem fet deures abans. I després li vaig estar preguntant i em va fer l’efecte que ho tenia entès i s’ho sabia –éssers vius i éssers inerts... L’endemà vam fer cap a escola, va passar el dia i la veritat és que no em vaig recordar de preguntar-li al vailet com li havia anat. Ja m’ho va dir ell ahir:  més content que un gínjol, em va ensenyar uns fulls i va i em diu “Mama, a que no saps què he tret?”I em mostra el control i tenia un deu! Me’l vaig repassar, i realment ho havia sabut contestar tot, o sigui que em vaig sentir molt feliç. I vaig pensar que si seguim així ja hi signaria. Ja sé que una flor no fa estiu, però em va venir bé. Perquè hem tingut tantes batusses per fer-li entendre que després de berenar, primer són els deures i les seves petites obligacions abans que jugar o la tele, que aquest deu em paga per tot.

Me’n queden d’altres,de batalles, ho sé. La primera, que ja em demanava premi i diguem que ho hem deixat a llarg plaç. Cal que a més de fer deures, atengui a classe, treballi i a casa s’assuaugi un xic, que darrerament el mal to i les males contestes anaven a l’alça. Ha estat tan dur, aquest setembre, que això és un caramel d’alegria. Sempre vaig ser bona estudiant, i la veritat, m’agradaria que ell ho fos també i si pot ser, que arribi més lluny que jo. Que una servidora és un cas d’aquells que es comentaven a Un tel als ulls: podia haver estat més del que he sigut, però la meva poca estima em va deixar en ben poca cosa. Això sí, el que faig miro que sigui el màxim de bé possible. De vegades costa molt... Però avui em sento esperançada!