dilluns, 30 de novembre de 2009

Prova amb Isuu



Cliqueu sobre el llibre i se us engrandirà. Cliqueu les fletxes i passeu pàgines.Si amb la pantalla en gran cliqueu sobre una zona fareu zoom. Podeu desplaçar la imatge al vostre pler. Estic provant el meu nou descobriment, Issuu i veig que amb Bloggers funciona perfectament.
Gaudiu de l'experiència!

diumenge, 29 de novembre de 2009

dissabte, 28 de novembre de 2009

Un somni,

-Bon dia, fill, és hora de llevar-se!
-Bon dia, mama. Saps? He tingut un somni molt bonic: he somniat que era campió olímpic de dormir molt!

Això m'ha dit el meu fill en despertar-se avui i, senzillament, ho he trobat genial!

dijous, 19 de novembre de 2009

Carta a la mare

Hola, Mare:

com que a mi venir els dies abans no m'anirà bé, ja m'ofereixo per venir el dia de Nadal a treballar pel matí a casa l'Agneta.. Ja em dirà ella l'hora, millor un xic tardet.

Espero que estiguis bé de salut. El Jordi diumenge a la nit estava a 38, després d'un dia sencer de comportaments estranys, i l'he deixat tres dies a casa. Estava molt refredat i l’he tractat amb infusions d'Echinàcea i dieta. Com que cada dia li va anar baixant la febre, ni tan sols l'he dut a la pediatra, no fos cas que ens volguessin donar Tamiflú... Avui ja ha anat a escola i està eixerit com un pèsol, o sigui que no et preocupis.Com a novetat i senyal que es fa gran, et diré que a casa s'hi ha quedat sol i ha anat molt bé. Jo hi anava a l'hora del pati i al migdia demanava permís. Així el controlava, li donava els àpats i els infusions. Mai ha estat més de dues hores sol i s'ho ha passat d'allò més bé: mirava la televisió, jugava amb l'ordinador de joguina, feia dibuixos... Ahir, quan li vaig dir que avui aniria a escola, va muntar una petita rebel•lió, però no li ha servit de res. Hi ha anat igualment i a la tarda n’ha sortit tan content.

La veritat és que em feia recança, però no en tinc per pagar cangurs i em vaig aventurar. Si hagués estat molt aixafat, hauria demanat la baixa al metge -ho tinc ben clar. Li vaig deixar apuntat el meu mòbil perquè em truqués si li feia falta i les claus de casa al costat de la porta per si un cas. Això ho faig sempre, i al mateix temps té la instrucció de no obrir a ningú. Jo el trucava una vegada durant el matí i ell em contestava i tan content.
Bé, ja ho veus. Són les aventures de les mares modernes, que no estan tan lluny de les de les mares més antigues. Que moltes vegades també havien de deixar els fills sols a casa perquè no tenien ningú que els hi pogués vigilar mentre elles anaven a guanyar-se la vida. I com que sembla que ara s’ha de pagar per tot... La lliçó del Jordi ha estat que estar sol no fa por, només és una mica avorrit. I trobo que està prou bé.

En fi, t'envio una abraçada ben gran i cuida't molt!!!

Isabel

diumenge, 15 de novembre de 2009

"Alfonsina y el mar"

Avui, per mitjà d'una subscripció al Youtube de la que me n'han arribat actualitzacions, tafanejant tafanejant, he arribat al vídeo que us deixo avui. Tant el poema sobre l'Alfonsina Storni com la cançó de la Mercedes Sosa, de fa molts anys que m'emocionen. Que ningú pensi coses estranyes ni s'alarmi: el meu moment vital no correspon per res al que expressen cançó i poema. Senzillament el vull deixar aquí com un record i per tenir-lo a ma. Desitjo que us agradi tant com a mi.


I aquí us deixo, el darrer poema que va escriure abans de prendre la seva decisió final:

"Poema de despedida"

Dientes de flores, cofia de rocío,

manos de hierbas, tú, nodriza fina, tenme puestas las sábanas terrosas y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame. Pónme una lámpara a la cabecera, una constelación, la que te guste, todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes, te acuna un pie celeste desde arriba y un pájaro te traza unos compases para que te olvides. Gracias... Ah, un encargo, si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido..."

diumenge, 1 de novembre de 2009

La mort del pare


In memoriam

El pare va tenir una vida atzarosa i difícil. Va néixer en una família de molts germans. L’avi, desheretat per haver-se casat per amor amb una mestra d’escola, va acabar guanyant-se al vida fent de mestre també. L’àvia Teresa va morir quan el pare tenia dotze anys i va deixar, si no m’erro, set fills entre nois i noies.A aquesta edat el pare anava a escola però també va començar a fer d’aprenent, per ajudar a casa. Amb setze anys va veure esclatar la guerra civil i, amb divuit, li va tocar anar al front amb la Quinta del Biberó. Va passar moltes penalitats i ens n’havia contat força aventures, de les quals en recordo ben poc. Tan sols d’una vegada que diu que, afamats com anaven, van trobar un porc als afores d’un poble per allà a l’Ebre, se’l van fer seu i la bèstia va acabar rostida i alegrant els estómacs d’aquella colla de soldats. Em sap greu no haver-li demanat, de gran, que m’ho tornés a contar i prendre’n nota.Després va venir la postguerra, iniciada amb l’internament en un camp de concentració a Burgos, als qual van seguir tres anys de Servei Militar obligatori. Després van venir els estudis interromputs, relacionats amb l’Enginyeria, i la feina a la Companyia Telefònica, de la qual vam viure tots durant molts anys. Clar que abans es va casar amb la mare i vam anar naixent primer els tres nois i després les quatre noies, de les quals sóc la primera.

La nostra família era com les d’aleshores: el pare treballava a fora de casa, la mare a dins. Sempre s’hi va escarrassar el pare, molt. Va tenir el punt d’honor de fer sempre bé la seva feina i va fer costat als seus companys. I a casa era un manetes que ho arreglava tot. Però li costava expressar-se i, sobretot, mostrar els seus sentiments. Tinc la meva pròpia idea sobre com rutllava la relació de parella, entre els pares, però no ve a tomb ni sóc ningú per jutjar. M’ha portat anys aprendre-ho, i encara m’és fàcil de caure-hi. El cas és que el pare es va fer gran, jo crec que es va cansar i va emmalaltir. Va acabar essent un malalt renal crònic, que depenia de la diàlisi per a seguir vivint. Va perdre l’humor i l’alegria de viure, fins a pocs mesos abans de morir. Un infermer de la clínica on el dialitzaven li va deixar un llibre que el va impactar. Crec que era “Estimada Marta”, d’en Miquel Martí Pol. El pare es va adonar que, malgrat que estigués malalt, també podia ser feliç i que això depenia d’ell i prou. I li va agafar pressa per parlar amb nosaltres, de les seves coses, del què sentia.

Va venir l’hivern de l’any noranta-tres i allà cap al febrer, el pare va agafar un grip. Com que per a ell es podia complicar, el van ingressar en un gran hospital públic, del qual ja no en va sortir viu. Ell ja ho deia, que si l’hi tenien molts dies... Hi vaig passar la darrera nit de la seva vida, una nit de molt mal record. Només l’he contada a una persona i no ho faré pas aquí, però l’he arrossegada molt de temps. Vaig complir les ordres de les infermeres, però no vaig saber entendre la voluntat i el desig del pare. Pel matí va tornar la mare i me’n vaig anar a dormir unes hores. A les dotze del migdia em van trucar que el pare era mort. Va ser un xoc molt fort: en el fons, no hi comptava pas, jo. Era com si el pare hagués de ser immortal, per sempre. Em va costar un mes de poder començar a plorar-lo i sis mesos d’acceptar que el pare s’havia cansat de viure, que havia tingut una vida llarga i potser difícil, però més o menys realitzada dins de les circumstàncies. Que per més falta que em fes sentir la seva presència protectora, ell tenia tot el seu dret a descansar d’una vegada i per sempre. Durant molt de temps m’ha perseguit la idea que el pare va decidir morir-se aquella nit, en no sentir-se entès. Pensar-hi encara em fa mal...

Ahir, als posts de la Clídice sobre el Halloween i les tradicions relacionades amb Tots Sants, hi vaig trobar explicades coses de les quals n’he perdut el record i que ignoro si mai em van arribar a contar, a casa. Les vaig estar llegint al meu fill i a la nit, quan sopàvem, vam encendre una espelma en record de l’avi Oriol –el pare- els besavis i besàvies i el meu germà David, que va morir amb tretze dies quan jo tenia un any. Però sobre tot, la vaig encendre pel pare. Des del dia que el van enterrar a Montjuic, no he anat mai més al cementiri ni a cap missa en record seu. D’entrada em vaig sentir traïda, abandonada. Després vaig voler passar full, però no sé si ho vaig fer bé. Més aviat vaig intentar colgar la seva mort amb l’embolcall de la ignorància intencionada...I fins avui.

Com diu la Clídice, la nostra societat no parla de la mort. Crec que és un greu error, que no volem comptar-hi, que no transmetem als nens una actitud honesta i saludable envers aquest fet. Ahir a la nit, vaig tenir un espelma encesa, al menjador de casa, fins que es va apagar per sí mateixa. De tant en tant me la mirava i em feia companyia. Em duia el record del pare, amable, dolç. Gràcies, Clídice.