divendres, 3 de desembre de 2010

Corre la vida...

Ahir vaig veure el programa on explicaven la gestació d'aquesta cançó. Reconec estar fora d'ona de moltes coses: de vegades sentia la tonada i m'agradava, però no sabia ni qui la cantava. Ahir finalment vaig saber que era dels Gossos. La veritat és que m'agrada molt i també a moments m'entristeix - em fa pensar en les moltes coses perdudes, en tot allò que no va passar, en tots els que han marxat, en tantes coses que es van acabar un dia. Però la vida és així: corre sempre.



"Com gotes d'aigua s'enyoren aquells que ja no es veuran..."

dimarts, 9 de novembre de 2010

Viure per veure o el fàstic que em provoquen els polítics.

M'assabento avui que el mateix govern que  ha aprovat una paga de 433 € mensuals pels NI-NI (joves de 16 a 25 anys que NI estudien NI treballen), l'any 2011, a part de tenir-me el sou congelat després d'abaixar-me'l un 5% el 2010 amb l'excusa de la crisi, m'abaixaran també una part de les pagues extres.I em pregunto per què m'he de sacrificar, jo, que a més no em concedeixen mai cap ajuda perquè no treballo en negre, i subvencionar mensualment amb aquesta quantitat els esmentats joves? En què quedem, hi ha diners o no n'hi ha, a les arques públiques? O és que es tracta tan sols de captar aquest sector del jovent a les properes eleccions?


Cada dia estic més fastiguejada de la política. Seguiré sent una persona honesta perquè és el què em va ensenyar el pare, que en pau descansi, i perquè valoro més viure amb la meva consciència personal tranquil·la que medrar amb incoherències i mentides com fan tants i tantes.El pare no es va fer mai ric, només va treballar, treballar i treballar. I va donar estudis a set fills en un temps on no hi havia res de res i s'havien de fer molts múmeros per arribar a final de més. VIURE PER VEURE!

El què deia, cada dia crec menys en els polítics, però intento no pensar-hi perquè la veritat és que em deprimeix veure com van les coses i que, si ets honrat, en el fons, no ets més que un pobre tonto o tonta...

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Coses bones que m'han passat avui 4.

Avui el Jordi anava a la Sortida Zero del Cau i la veritat és que al matí teníem boira i feia molt  de fred. Jo anava abrigada i no en tenia pas prou! El Jordi ha fet un intent d'escaqueig, però no li he permès: era el primer dia! A les deu el cel romania gris i tancat i a dins el Cau els monitors i monitores preparaven xocolata desfeta per escalfar els ànims.

El bo de viure a un lloc com a Moià és que hi he après que, per més emboirat i fred que estigui el dia, hi ha moltes probabilitats que cap al migdia el temps hagi fet un tomb, les boires s'hagin aixecat i el cel s'hagi obert. Així que si ens llevem i trobem un dia com el d'avui, ens abriguem i no en fem cas, perquè sabem que en poques hores tot serà diferent i més alegre, probablement assolellat. Les previsions s'han acomplert i, quan he anat al Prat a l'hora de dinar per passar la tarda amb els altres pares i mares, feia un dia esplendorós i la roba em destorbava.

Aquest no fer cas i estar segurs que la boira s'aixecarà i veurem el sol és ben arrelat en la percepció quotidiana.I em proporciona una imatge segura on aferrar-me en aquells moments que,de tant en tant, em fan trontollar per dintre. Em dóna una certesa que a la vida, quan hi ha un mal moment, segur que acabarà tot donant pas a molts altres de bons. I això m'ajuda a sentir-me bé.
La natura m'ofereix moltes lliçons de saviesa.

Coses bones que m'han passat avui 3

He tingut un episodi de reflux d'aigua del vessant general de l'edifici on visc, per la pica de la cuina de casa, i m'ho he trobat al migdia. És la tercera vegada que em passa aquest any i de seguida m'he adonat de què anava. Per això he escrit immediatament a l' administradora de la finca i per la tarda ja m'ha vingut el paleta. Han pogut desembussar la canonada des de casa i li sembla que aquesta vegada segurament han desfet el tap del tot.

He tingut sort: em toca el rebre perquè visc en un primer i clar, sóc la primera en el trajecte ascendent de l'aigua. Si no ho haguessin pogut arranjar, durant el cap de setmana no hauria pogut ni cuinar, ni rentar plats ni rentar roba. Així que estic ben contenta que s'hagi pogut arreglar tan ràpid!

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Les coses bones que m'han passat avui 2.

  • Avui ha fet fred i he perdut la veu, degut a un refredat, però no m'amoïna: és una situació coneguda.
  • He tingut festa per la tarda i he treballat molt en coses que m'interessen.
  • M'estic preparant el taller de color de l'escola i he après més en aquests dies que a totes les classes de color de quan estudiava interiorisme.
  • Tot el què estic llegint de color ho podré aplicar a la pintura.
  • Tinc moltes ganes de dedicar-me al color, també en el camp de l'Interiorisme, encara que de moment no el practiqui.
  • El Jordi està entusiasmat amb les classes de dibuix i jo m'he encarregat, via Internet, quaderns per pintar a l'oli i un caballet de sobretaula -el meu pis és tan petit que un de gran ocuparia massa lloc...
  • Ara vaig a sopar, amb molta feina feta, i em queda per després plegar la roba del nen.
  • M'agrada el nou Twitter i espero llegir una mica abans de dormir -un llibre, ep.
  • Tant de bo pugi descansar encara que no dormi gaire.
  • Una abraçada virtual a qui arribi aquí :)

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Les coses bones que m'han passat avui

  • Ha fet un dia brúfol, però tinc sort de tenir refugi. A molts llocs hi ha hagut inundacions però aquí ens n'hem lliurat.
  • He sortit obligada i el vent ho feia córrer tot en doina. I ens ha regalat les nous que hem collit pels voltants de la plaça.
  • Tinc coses que m'agrada fer i de tant en tant trobo una estoneta per a dedicar-m'hi.
  • Tinc un fill trapella i maco que em dóna feina i també molts bons moments.
  • Tinc alguns amics, poquets, però potser més dels que em mereixo per l'esforç que hi he posat fins ara. Alguns tenen prou paciència per esperar que se'm passin els meus mals moments.
  • Tinc feina, que és molt avui en dia.
  • No em manca res del què necessito i puc proveïr pel meu fill.
  • I m'he proposat anar escrivint de les bones coses que em passen en comptes de cultivar les tristors. Quan me'n recordi, que procuraré que sigui el més sovint possible.
  • Així que tinc sort i en dóno gràcies!

dissabte, 25 de setembre de 2010

Sóc maquiavèl·lica?

Jo no faré vaga el dia 29: sóc funcionària, m'han minvat el sou, sóc mare d'un nen, família monoparental. La reforma laboral la tiraran endavant, ens agradi o no. El què em descomptarien per un dia de vaga, que inclou el dia més la part proporcional de dissabte i diumenge i en aquest cas de la paga de Nadal, no em puc permetre el luxe de perdre-ho. A més, no ho vull regalar al govern, ni el d'aquí ni el d'allà, que són els que s'ho quedarien. Sumeu tots els descomptes dels funcionaris, els anirà de perles per minvar el dèficit. Perquè els diners descomptats del sou d'un funcionari per exercir el dret de vaga, com que no estan pressupostats, van a parar als serrells... De fet, al darrer Polònia, Zapatero proposava als sindicats organitzar una Vaga Indefinida de funcionaris fins a Nadal, eixugarien el deute de cop!

Una altra cosa: per un dia de vaga, a mi em descompten. Als sindicalistes escollits en eleccions sindicals diu que, com que en un dia de vaga estan treballant pel càrrec que exercèixen, sí que cobren. Però de qui? A mi m'han dit que de les subvencions que els dóna el Govern per al seu funcionament i que suposo que paguem entre tots. També diuen que les subvencions als sindicats no han tingut cap retallada, així que treieu conclusions. Si el què m'han dit és cert. Ho he sentit per més d'una banda.

Essent maquiavèlica, diria que al govern ja li va bé que milers de funcionaris facin vaga. Segur que en treuran una bona tallada per a eixugar el dèficit d'Espanya. Anem bé...

diumenge, 19 de setembre de 2010

Dies Irae



Dies irae, dies illa
solvet saeclum in favilla,
teste David cum Sibylla.
Quantus tremor est futurus
quando iudex est venturus
cuncta stricte discussurus!

dimecres, 8 de setembre de 2010

Saber enfadar-nos



Una sèrie sense desperdici.
Avui he descobert que puc tornar a veure els capítols i que està permès inserir-los als blogs, així que no ho he dubtat gens ni mica. Vull tenir-ho a mà.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Nota...

"Mama, t'estimo molt! Estic estudiant, em vénen bons records de quan era petit, quan jugava amb tu. Llàstima que ara no ho poguem fer! Mama, t'estimo, i tu?"

dijous, 29 de juliol de 2010

"Je ne veux pas travailler"



Després de fer una mica de recerca, he trobat aquesta versió de la cançó que buscava avui, per  Nat Singjazz, que sí que permet l'embedding i que té un canal propi al Youtube. I pels vídeos que hi he vist, a cop d'ull, promet. Així que, senyors propietaris, l'afició a la música pot més que els drets d'autor. I jo que me n'alegro.
Molt i molt!

Wonderful World



Avui volia publicar una cançó de l'Edith Piaf que m'agrada molt, "Je ne veux pas travailler", però els maleïts drets d'autor al YouTube m'ho han impedit amb allò de "emmbedding not allowed under request". Com que també tenia desada aquesta cançó als meus Favorits i en Sam Cooke si que ho permet, doncs éll hi surt guanyant. I nosaltres també.
"What a wonderful world it could be..."

dissabte, 10 de juliol de 2010

Desig filial

Poso la clau al pany, la faig girar dues voltes i entro. Em precedeix la gossa mentre veig, a la dreta en diagonal a mi, la pantalla de la televisió encesa.

-Hola, fill, ja esmorzes?
-Sí, mama.
-Molt bé, així m'agrada!
-Saps què, mama? Que tu viuràs mil anys. I jo també, perquè ho he desitjat.
-Caram, fill! Millor que sigui amb bona salut, que si no... no val la pena!

Quines coses tenen els nens! Li hauríeu d'haver vist la cara que posava, el somriure a la boca, els ulls riallers i com feia anar les pestanyes amunt i avall com ventalls!

dimarts, 6 de juliol de 2010

Matinada d'estiu

Tot i tenir, sovint, problemes per agafar el son, aquesta nit he dormit bé i avui m'ha despertat, a les set del matí, un raig de sol que espetegava cambra endins per una escletxa de la persiana. A l'estiu fa bo llevar-se a aquesta hora, amb la calor i la fresca i la lluminositat del dia. I a hores d'ara estic esmorzada i he fet un munt de coses. El nen encara dorm. Sortosament, tenim tots dos vacances i poder alentir el ritme de vida s'agraeix, ja que l'estrès que normalment em veig obligada a suportar, de debò que no el tolero gen bé.

Enguany m'he matriculat a dos cursos a la UOC, un de creació de pàgines Web i un altre d'introducció  a la fotografia digital. El curs començà demà, si no m'erro, però ja tinc penjats els materials a l'aula i ja he començat a estudiar. La UOC ha estat una de les millor experiències de la meva vida. Hi vaig començar Humanitats i ho vaig deixar per la dedicació que em suposava, però he seguit fent-hi cursos d'estiu. El primer fou el 2008, d'introducció al Web 2.0, amb motiu del qual vaig engegar aquest blog. Va suposar un canvi qualitatiu a la meva vida, el meu salt digital de debò. Ara en tinc tres en un, de blogs,  dedicats al disseny d'interiors, i estic desplaçant els meus poemes cap a un altre de nou que es dedicarà només a aquest aspecte. Tot això a part de l'Oasisideserts. I a més porto un altre blog de tres en un, també dedicat al disseny, en comú amb un amic.

Em plau molt estudiar de nit, quan tot és en calma, sense sorolls afegits, en un entorn silenciós. Ja m'agradava quan feia batxillerat, de joveneta. Eren dels pocs moments de pau de la meva vida i fer-ho ara em segueix produïnt la mateixa sensació. La UOC m'estalvia els problemes que em suposen els estudis presencials i em dóna independència, en poder-ho fer des de casa i en els horaris que jo personalment tinc disponibles. Enguany he triat el tema de les webs, encara que no tinc clar que me'n surti, però ho intentaré, ja que és el pas natural ara que la blogologia forma una part habitual de la meva vida. I el tema de la fotografia m'ha cridat de sempre, és creatiu i m'interessa per aplicar-lo a l'interiorisme i al disseny, a part d'anar-me bé per la part d'imatge dels blogs. Així que espero gaudir-ho molt, encara que, amb dos cursos, no sé si m'he embrancat massa. De moment, fins ara, ha gaudit de la calma de les primeres hores del dia, i tansols puc dir que poder viure sense presses és una felicitat immensa!

divendres, 2 de juliol de 2010

Estrany final de curs

S'ha acabat el curs escolar i avui acabo al meva feina, en teoria. A la pràctica queden alguns petits serrells de coses a fer: serà la setmana vinent, no em sap cap greu. Ha estat un final estrany, però, ja que el dia 30 acabàvem un curs i l'1 de juliol començàvem el 2010-2011, sense haver pogut descansar ni un borrall. Així que una servidora, amb l'esgotament que porta a sobre, difícil de fer sentir a algú altre, i amb el cap espès, tenia problemes per seguir el fil de les converses a les reunions. Aquest és l'aperitiu que ens ha servit el Sr. Ernest Maragall -confesso que no és sant de la meva devoció...   

A les reunions de classe, pares i mares preguntaven per l'horari nou i, és clar, sortia el tema de la setmana de vacances al febrer. La majoria no l'han rebuda bé, ja que els causarà molts problemes. Entre d'altres, l'haver de pagar algun tipus de servei perquè algú els guardi els nens mentre ells treballen -això els que tenen feina. Perquè, no ens enganyem, els que podran anar a esquiar seran una minoria, o els de sempre, i més ara amb la quantitat de gent que hi ha a l'atur. Que la motivació és aquesta no me la invento jo, la va citar, potser sense adonar-se'n, el mateix Ernest Maragall. Va sortir al Telenotícies, a TV3, i tothom ho va poder escoltar com vaig fer jo. No m'entretindré a buscar l'enllaç a la notícia, o no ara mateix, perquè no sé si el trobaria. Si puc ja ho faré. 

Que tingueu bones vacances els que en teniu. I els que les somnieu, que tingueu prou paciència i energia per esperar que us arribi el dia!

dijous, 24 de juny de 2010

Sant Joan 2010

Ha passat la Revetlla i el meu balanç hauria sigut bo, ja que, sembla que degut a la crisi, hi ha hagut menys petards i menys soroll ambiental. Tot i així, la meva gossa ha estat igualment ben destirotada i no hi havia manera de calmar-la. Finalment hem pogut dormir i gaudim del nou dia amb tranquil·litat. Però m'assabento pel Facebook que alguna cosa ha passat i ara, mentre escric, estic escoltant per la televisió el relat de la desgràcia transcorreguda anit. No entraré a jutjar res. Tan sols vull expressar el meu condol als familiars de les persones que han mort avui. Aquestes morts enterboleixen el gaudi de la festa. De totes maneres, això no impedeix que, des d'aquí, desitgi el millor a tothom, amb una bona abraçada!

diumenge, 13 de juny de 2010

El cel sobre Berlin.



Una pel·lícula que em va impressionar profundament al seu dia. Recordo l'escena on l'angel diu que de vegades no es pot fer res per les persones que t'han encomanat...No l'he sabuda trobar, però aquesta és prou bonica.

dimecres, 2 de juny de 2010

Daniel Cohn Bendit, la veritat incòmoda.

Per un comentari a una de les notícies d'avui he trobat aquest vídeo al Youtube. M'alegra comprovar que al món hi ha gent com en Daniel Cohn Bendit, que tot i haver passat molts anys des de la seva joventut, segueix denunciant les mentides del sistema que vol aprofitar la crisi per empobrir més els pobres i fer més rics els que ja ho són. Subtitulat, seguiu-lo fins el final . No té desperdici!

dissabte, 29 de maig de 2010

Carry On



Fa anys, quan era jove, aquesta era la meva cançó de guerra pels moments foscos. Tota la vida m'ha costat dormir i de tant en tant passo una nit quasi sencera en blanc. Ahir en va ser una. Els motius poden ser diferents, sempre n'hi ha. El cert és que si al moment aquell que estic entrant al regne de la son acudeix a la meva ment qualsevol petita cosa que em preocupi, em desvetllo i ja no dormo fins passades ben de llarg les tres de la matinada. De vegades se m'ha fet quarts de sis o quarts de set...

Anit, tot passant d'una cosa a l'altra, d'un estat a l'altre, fins que em vaig quedar en pau i senzillament gaudint el silenci de la ment mentre deixava descansar el meu cos, vaig recordar aquesta preciosa cançó d' en JJ Cale - Gigi Cail, li deia. Avui, com ahir, segueix servint-me i faré que m'acompanyi, per no oblidar mai que, per durs que siguin els temps, per molt sovint se'm facin costa amunt les coses, cal seguir endavant.

dimarts, 4 de maig de 2010

Els USA volen prohibir l'etiquetació "no-GMO"

Als USA, practicar i predicar l'alimentació i la medicina natural, naturistes o alternatives de qualsevol mena és qúestió de molt convenciment, ja que està fortament perseguit. Des que a l'estiu passat es va organitzar la campanya global pro-pandèmi a de la grip nova a nivell mundial, segueixo els butlletins de Natural News, que publica Mike Adams, a qui anomenen el Health Ranger (el Rànger de la Salut).A Nautral News, en general hi he vist defensar coses que aquí molts coneixem, com que l'alletament matern millora les defenses dels nadons i ajuda a prevenir alguns càncers que patim les dones, però que dir als USA sembla ser un sacril·legi.

M'arriba avui una notícia que podria ser alarmant. Sembla ser que en una conferència internacional que s'hi cel·lebra aquests dies, CODEX, els USA voldrien prohibir que cap producte pogués dur cap mena d'etiquetació declarant que són  NO GMO.L'orígen d'això es troba en la postura oficial del govern USA de promoure els GMO, per la qual cosa l'any 1991 La Casa Blanca va donar instruccions als FDA de promore l'ús de les esmentades llavors genèticament modificades tot i haver fet estudis la FDA que demostraven els seus perjudicis. Entre ells: al·lèrgies, toxines, noves malalties resistents als antibiòtics i problemes nutricionals.Divuit anys després, la AAEM (American Academy of Environmental Medecine), defensa que hi ha una relació gens casual entre l'ús dels GMO i desordres com infertilitat, problemes d'immunitat, envelliment accelerat, mala regulació de la insulina, problemes gastrointestinals i danys als òrgans interns.

Darrera d'això hi ha poderoses multinacionals que volen imposar les seves llavors genèticament modificades i, per tant, impulsen la teoria que els aliments GMO (genèticament modificats) no són diferents dels NO GMO i que cal prohibir, il·legalitzar i perseguir l'etiquetatge dels productes NO GMO. El pas següent seria fer campanya a nivell mundial.perquè s'hi estengués la prohibició, amb la qual cosa els consumidors no podríem saber quina mena d'aliments estem prenent.

Si hi vols fer alguna cosa, hi ha un web on es pot signar una petició online dirigida als alts mandataris dels Estats Units per reclamar el dret a poder escollir l'alimentació que volem i a estar informats sobre què mengem. Una petició perquè NO ES PROHIBEIXI L'ETIQUETATGE DELS ALIMENTS NO-GMO.

Hi ha informes testimonials procedents de quatre continents que acrediten exemples de diverses espècies animals que, en ser posades davant les dues menes d'aliments, han evitat instintivament els aliments genèticament modificats. Els humans no tenim aquest instint. Necessitem l'etiquetatge i volem escollir.

Molta de la informació que explico aquí ha estat traduïda de la petició online.

dissabte, 1 de maig de 2010

Flors

Un contacte de slideshare m'ha enviat aquest enllaç, amb unes fotos precioses. Que en gaudiu!

diumenge, 14 de març de 2010

Les aigües de març



Feia deis que no passava per aquí. He estat enfeinada amb coses, el treball, alguns projectes.La nevada, dilluns, ens va deixar dos dies amb l'escola tancada i els nens i nenes jugant al carrer. El meu fill ha estat tres setmanes amb mal de panxa, ditxós virus que no el deixava en pau, matins i vespres, i tots a dieta. Dimecres, per sort, ell i la seva classe van poder marxar de colònies, però van retardar la sortida a mig matí, per prudència.Van tornar cansats, però contents. Però fa dies que diu que no vol anar més a fútbol i no sé ben bé què he de fer.

Personalment hauria d'estar contenta. Dissabte 27 de març es presentarà a Mallorca un disseny amb què he col·laborat, un sistema de làmpades. Com que també l'hem presentat a un concurs, no en donaré més detalls, de moment.Ja ho faré quan pugui. Dic que hauria d'estar contenta, però ara mateix estic una mica no sé si freda o decebuda. És dur adonar-se que una competeix, no amb cap altra dona ni amb cap home. Avui m'he adonat que ho estava fent amb les notícies i el Llibre de les Cares. Com que no m'agrada esperar en silenci, he fet mutis per el foro. Demà serà un altre dia.

Entre mi mateixa: estic emprenyada, però també estic trista.

diumenge, 28 de febrer de 2010

Bones notícies per a Moià!

Després de molts dies de no seguir els meus blogs familiars, trobo per fí una bona notícia al de la Plataforma Moià diu Prou: el Tribunal de Cuentas de les Espanyes ha admès a tràmit la denúncia presentada pel MAP de Moià i obert diligències per investigar tot l'afer del deute milionari del nostre Ajuntament.Fa força dies, irònicament, comentava jo al blog esmentat que no volia una Catalunya independent mentre els nostres polítics siguin tan corruptes.Veig avui als comentaris que el Pepito i el Sisquet arriben a la mateixa conclusió. És ben trist que hagi de ser fora de casa que ens facin justícia, però si ens la fan, serà molt benvinguda. Que PSC i CiU ja sabem què van fer quan s'havia de votar per admetre a tràmit la investigació sol·licitada a la Sindicatura de Comptes... M'alegra veure que no estem del tot desemparats, com em semblava, i em refermo que, mentre els polítics d'aquí no demostrin ser més honestos, ens convé que hagin de competir amb els de Madrid. Que així els uns vigilen els altres i encara que sigui per allò de les antipaties, a veure si de tant en tant algú ens escolta.Ho sento si  a algú li fa mal el què dic, però als fets em remeto. Recomano si a algú li interessa que consulti el recull de notícies al Blog de Moià diu Prou. L'article del Regió 7 de divendres 25 de febrer ho explica molt clar.Vull agrair des d'aquí l'article que al seu dia va escriure en Miquel Saumell al Radar de Sarrià en solidaritat amb nosaltres i l'interès que va mostar pel tema.I reconec des d'aquí que hi ha hagut unes persones que sí que han fet la feina ben feta, els homes i dones que treballen al MAP (Moià Alternativa de Progrés), com han vingut a demostrar els fets. M'alegro molt que algú em faci renéixer una mica de confiança...

diumenge, 14 de febrer de 2010

Bue Valentine, per Tom Waits



Una bella cançó d'un músic que m'agrada. Jo sempre he associat i he pensat que el dia dels enamorats és per Sant Jordi. Igualment és blue, perquè fa anys que ningú no em regala ni flors ni roses; sortosament també tinc coses per celebrar. Per Sant Jordi és el Sant del meu fill. Hi ha molta gent que, per Sant Valentí o per Sant Jordi, es troben sols. Per ells va.

dimarts, 9 de febrer de 2010

"Veneno en la piel"


Una cançó que m'encantava, i que em segueix agradant. Avui n'he trobat aquesta versió.Ai, com m'hauria agradat ser canalla i perduda!

divendres, 5 de febrer de 2010

Un bleix de melangia

En resposta a la invitació que va fer en Jesús M. Tibau al seu blog Tens un racó dalt del món el passat 26 de gener, he escrit un poema. Neix no pas del no res, sinó de sentiments que tinc de vegades, que sovint callo i que no obstant poden tenir "una sortida digna".



Galtes avall s'esmuny
un bleix de melangia,
llisca arran de pell
-cerca una sortida digna.
Nu el dolor, es fa cristall
i un frec de sol l'irisa.


Isabel,
Moià, 5/2/2010


dimecres, 27 de gener de 2010

divendres, 22 de gener de 2010

Quan som, tansols, moneda de canvi.

Quan t'adones que els sis mil habitants d'un poble tan sols som moneda de canvi, sap greu. Molt de greu. Avui, a la Sindicatura de Comptes, dos partits tan enfrontats com CiU i PSC han impedit que es puguin fer sengles investigacions a Barcelona i als comptes de l'ajuntament de Moià. Per desgràcia dels moianesos, la demanda impulsada via partits per la plataforma Moià diu prou, havia de ser vista junt amb una referent a Barcelona. Els partits que per altres coses no s'entenen avui sí que ho han fet. Si tu no tibes de la manta, jo tampoc.I així ha estat.

A ningú no li importa que un poble de sis mil habitants hagi de pagar impostos abusius per vint-i-tres anys de mala gestió d'un sol alcalde. Hi ha nombroses irregularitats, aquí són vox populi, però la cosa no ha esclatat fins que ha tocat les butxaques de tothom, fins i tot de les famílies més benestants del poble. Tenim més de vint-i-un milions d'euros de deute, que es diu aviat. I com que fa uns dos anys ens van fer la revisió cadastral, el nostre alcalde va tenir la genial idea de posar-nos l'IBI més alt que ens podia aplicar, i la pujada ha estat escandalosa. I seguirà fins al 2017. Les finances d'aquest poble són un "culebrón" difícil d'explicar per a un forà: es demanen préstecs per obres que després van a parar a un altre lloc, enderroquen la psicina vella per a fer-hi el CAP nou i un pàrquing, a sota, de pagament. Fan una piscina nova en un altre lloc, que al cap d'un any s'ha de reparar per mal feta. Els diners per al CAP s'han acabat i les obres fa més d'un any, crec, que estan parades... Tot va així, aquí.

En deu anys m'han quasi quintuplicat l'IBI que pago. En el darrer any me'l van doblar respecte l'anterior. I enguany pagaré uns cinc-cents € per un pis de 75 m 2, balcó inclòs. Diuen que potser m'ho doblin, tripliquin o quadrupliquin... Que Déu m'agafi confessada! M'han contat d'avis que tenen una pensió de sis-cents € i per una casa vella han hagut de pagar-ne dos mil d'IBI... Les llegendes urbanes sobre la VISA de l'alcaldia de Moià parlen de pagaments de sopars multitudinaris a dojo, viatges particulars a llocs diversos, regals i fins i tot de factures de cases de barrets. Ho diuen els que ho han vist i ho han denunciat des de fa anys.  Jo tan sols me'n faig ressò... Però se'n sent parlar al poble, als bars....

No m'extranya que les enquestes diguin que els catalans estem farts dels polítics. Com no ho hem d'estar? Teníem l'esperança de poder recórrer a la Sindicatura de Comptes perque fes una auditoria dels comptes de l'ajuntament, però avui, CiU i PSC ens les han trencat. És més important tapar els seus draps bruts que el bé del nostre poble. És trist, però és la realitat pura i dura. Se n'han fet ressò a molts mitjans. Jo us deixo alguns enllaços, i al blog de Moià diu Prou n'hi trobareu més. Al diari Regió 7 d'avui contava molt bé el tema. I el titular de La Vanguàrdia era prou expressiu:

"CiU y PSC se alían en el Parlament para evitar dos auditorías de la Sindicatura de Comptes" 

Que un poble tan petit hagi causat una tal aliança, quina pudor de socarrim que fà!!! I com a ciutadana, em sento indefensa i sense recursos. M'adono que les lleis estan fetes tan sols perquè les complim els de sempre. Perquè els polítics, que en el fons són els poders fàctics eterns, segueixen tenint la paella pel mànec. I fan la llei, i fan la trampa per burlar-la. I per riure's de tot un poble. 

COLLA DE PODRITS!!!!!!!

VERGONYA!!!!

dijous, 21 de gener de 2010

Tots som immigrats.

"No jutgis cap home sense haver caminat un temps amb les seves sabates"
Proverbi Indi
"El teu naixement, com el teu país, és pur atzar.
com el d'ells".

"Us diferencia el color de pell o de cabell, la religió, les creences o la personalitat. Però això també et passa amb els teus veïns"

M'avergonyeix que es vulgui negar drets fonamentals a les persones per haver nascut en un lloc "altri"...

dissabte, 16 de gener de 2010

Haití i els que tenen menys...

Aquests dies he vist, copresa, les imatges que per televisó oferien del terratrèmol de Haití. Quan veig coses com aquestes, m'adono de la sort que tinc, que és doble. Tinc sort com a persona per viure en aquesta part privil·legiada del planeta, i com a dona en tinc més encara. Perquè tot i ser una mare sola, tinc un sou digne, que em pemet mantenir-nos al meu fill i a mi. La crisi l'hem sentida, com tothom, però tinc sostre i feina segura, de moment, i ens n'anem sortint. Així que no em puc queixar.M'ho recordo a mi mateixa.

Així que veure tanta dissort em fa reaccionar: penso, especialment, en els molts nens i nenes que, de ben segur, hauran quedat orfes. Com a mare que sóc... no vull ni pensar que el cas pogués passar-li al meu fill. Fa temps em vaig fer membre d'Intermón Oxfam.Vaig conèixer les ONG prèvies, de quan no hi havia ONG, que hi van desembocar, i m'agrada la manera com treballen. Us deixo l'enllaç per si algú vol contribir d'alguna manera. Jo m'hi sento moralment obligada.

Per raons personals, durant una temporada em vaig informar a fons sobre l'Islam, que tot i ser tan denostat, té aspectes que fan pensar molt. Un d'ells és la zakat o deure moral de contribuir amb una certa part de la riquesa que un rep per ajudar els que tenen menys. Un deure que he vist complir a la gent més humil sense ni preguntar-s'ho: tu no tens feina, vine a casa meva. El dia que en tinguis, ja ajudaràs a qui li faci falta.Ho he vist fer a molts immigrants, i ho fan sense esperar que se'ls torni la inversió feta. Això podria ser motiu de molta discussió, però no és el cas. El que m'interessa a mi: aquest concepte em va fer adonar que era gasiva en compartir els béns que rebo. No és ben bé cert, tampoc, si penso en tot el que contribueixo als impostos de l'Estat, però de totes maneres crec que com a societat acaparadora de riqueses, estem obligats a ajudar a sortir de la pobresa les tres quartes parts d'humans que hi viuen.

No pretenc que ningú estigui d'acord amb mi, però, en el cas dels desastres com el d'aquests dies, no em puc estar de pensar. Avui ho he fet "en veu alta".Sé que he arribat a les meves conclusions per camins ben curiosos als nostres ulls occidentals, però m'és ben igual . De tot procuro aprendre i a tot arreu hi ha gent bona i bones coses.I és bo adonar-me de tot el que tinc...

dimecres, 6 de gener de 2010

M'han dut els Reis

M'han dut 
els Reis
cristalls
de música
i colors.
Lluen
als llaços
d'una milotxa
noctàmbula,
escampen
somriures ...


Dedicada a en Josep Lluís Abad Bueno, un home bo.

dimarts, 5 de gener de 2010

Nit de Reis



A Moià, on vaig venir a viure fa uns onze anys i mig, vaig conèixer una manera nova per mi de rebre els Reis Mags de l'Orient. És costum, aquest dia, que els nens i nenes esperin l'arribada de Ses Majestats als carrers principals de la Vila i és costum que ho facin amb un fanalet de colors que moltes vegades han construït ells mateixos, amb l'ajuda del pare i de la mare. Hi ha un altre costum encara, que és el de cremar rams d'espígol al carrer mentre els Reis no arriben.

Un dia vaig preguntar a algú si sabia d'on venia el tal costum, i em va dir que creia que els rams es cremaven per tal d'assenyalar el camí cap al poble als Reis. Intueixo que això ve de temps antics, de quan no hi havia enllumenat als carrers, i entenc l'interès de la quitxalla per ajudar els Reis -que aquí vénen del cantó de Vic- a no perdre el camí.Jo crec que els Reis es guien no tan sols amb la llum, sinó també amb la flaire que emplena el poble a aquestes hores. Fa bo, de debò...

Enguany els hem vist des del balcó. Fa mal temps i no acompanya, però hi havia prou gent al carrer. Jo que no pensava tenir Reis, ja he tingut el meu regal, dedicat pel Prícep de les Milotxes al meu fill i a mi. Com més llegeixo el seu escrit, més m'emociona.I aquí va aquesta, de milotxa, Príncep, que vola ben alt perquè la puguis veure!

dissabte, 2 de gener de 2010

Un bon Cap d'Any.

Aquest ha estat un bon Cap d'any, com feia temps que no en passava. I no creieu que vaig fer cap gran cosa, no. El vaig passar a casa, amb el meu fill.Vam fer un sopar senzill, que feia festa sense complicar-me la vida, i vam sopar d'hora -amb horari infantil. Vam posar la tele i ens vam entretenir amb els diversos programes que feien, amb els que ens feien riure més. Vaig baixar la gossa al carrer, com és preceptiu,i després em vaig dutxar i em vaig posar el pijama, i el meu fill també. Vaig rentar els plats abans de les dotze de la nit, així que vaig poder esperar les campanades amb la casa neta i recollida, asseguda al sofà i ben arrambadets el nen i jo.

Com que al nen li feia mal la panxa, no vam prendre raïm. I què vam fer?Doncs a cada campanada, una abraçada ben forta, un Feliç Any i un somriure d'orella a orella. Això sí, el cava no el vaig perdonar, tot i que cada vegada em plau menys, mal i ser bo... Tampoc em vaig posar res de color ver mell, ni nou, ni vell, ni prestat, però em sembla que m'he passat de llarg, que això és pels casaments. I mal que diguin el què diguin les supersticions modernes, aquest any serà un bon any i millor que el passat. Perquè cada dia aprenc a ser una mica més feliç i amb l'ajuda d'algunes mans amigues,que m'empenyen quan m'arronso, anirem endavant i amunt, sempre amunt. Perquè de la ma d'alguna d'aquestes mans,des de fa un temps vaig descobrint coses noves de mi mateixa, sorprenents, que em fan feliç i que m'emplenen de sentit i escampen les boires fredes que tant sovint em fan esbarriar la ruta. O em feien.I sí, serà el primer de molts Anys Nous que han de venir i que seran millors encara, amb crisi o sense, ni social ni personal.

Em vaig llevar ni massa d'hora ni massa tard, quan el cos em va dir prou de llit, i em va rebre un dia esplèndid, plàcid i silenciós com n'hi ha pocs durant la resta de l'any. I això no es pot pagar, començar l'any amb cos lleuger i reposat i el cor feliç i en pau. I sense haver de fer grans coses, que això és el millor...