dissabte, 16 de gener de 2010

Haití i els que tenen menys...

Aquests dies he vist, copresa, les imatges que per televisó oferien del terratrèmol de Haití. Quan veig coses com aquestes, m'adono de la sort que tinc, que és doble. Tinc sort com a persona per viure en aquesta part privil·legiada del planeta, i com a dona en tinc més encara. Perquè tot i ser una mare sola, tinc un sou digne, que em pemet mantenir-nos al meu fill i a mi. La crisi l'hem sentida, com tothom, però tinc sostre i feina segura, de moment, i ens n'anem sortint. Així que no em puc queixar.M'ho recordo a mi mateixa.

Així que veure tanta dissort em fa reaccionar: penso, especialment, en els molts nens i nenes que, de ben segur, hauran quedat orfes. Com a mare que sóc... no vull ni pensar que el cas pogués passar-li al meu fill. Fa temps em vaig fer membre d'Intermón Oxfam.Vaig conèixer les ONG prèvies, de quan no hi havia ONG, que hi van desembocar, i m'agrada la manera com treballen. Us deixo l'enllaç per si algú vol contribir d'alguna manera. Jo m'hi sento moralment obligada.

Per raons personals, durant una temporada em vaig informar a fons sobre l'Islam, que tot i ser tan denostat, té aspectes que fan pensar molt. Un d'ells és la zakat o deure moral de contribuir amb una certa part de la riquesa que un rep per ajudar els que tenen menys. Un deure que he vist complir a la gent més humil sense ni preguntar-s'ho: tu no tens feina, vine a casa meva. El dia que en tinguis, ja ajudaràs a qui li faci falta.Ho he vist fer a molts immigrants, i ho fan sense esperar que se'ls torni la inversió feta. Això podria ser motiu de molta discussió, però no és el cas. El que m'interessa a mi: aquest concepte em va fer adonar que era gasiva en compartir els béns que rebo. No és ben bé cert, tampoc, si penso en tot el que contribueixo als impostos de l'Estat, però de totes maneres crec que com a societat acaparadora de riqueses, estem obligats a ajudar a sortir de la pobresa les tres quartes parts d'humans que hi viuen.

No pretenc que ningú estigui d'acord amb mi, però, en el cas dels desastres com el d'aquests dies, no em puc estar de pensar. Avui ho he fet "en veu alta".Sé que he arribat a les meves conclusions per camins ben curiosos als nostres ulls occidentals, però m'és ben igual . De tot procuro aprendre i a tot arreu hi ha gent bona i bones coses.I és bo adonar-me de tot el que tinc...

3 comentaris:

  1. Sempre miseria on ho ha més miseria, llàstima

    ResponElimina
  2. aquests països inventats i hereus del colonialisme més repugnant, només són "interessants" quan tenen recursos naturals que ens convenen. La descolonització va deixar un munt d'ex-esclaus en la més terrible de les misèries i ara és normal que un terratrèmol causi mil vegades més mal que si fos un país "normal". El mal de tot plegat és que ens recordem només de Santa Bàrbara quan trona. Abans, les haitianes omplien els bordells de tot el món, per la gana, i ningú ho deplorava. És una xacra vergonyant cap a tots i cadascun de nosaltres.

    ResponElimina
  3. I un cop passat el més fort, la majoria de la gent ho oblidarà/oblidarem...

    ResponElimina