dimecres, 27 de gener de 2010

divendres, 22 de gener de 2010

Quan som, tansols, moneda de canvi.

Quan t'adones que els sis mil habitants d'un poble tan sols som moneda de canvi, sap greu. Molt de greu. Avui, a la Sindicatura de Comptes, dos partits tan enfrontats com CiU i PSC han impedit que es puguin fer sengles investigacions a Barcelona i als comptes de l'ajuntament de Moià. Per desgràcia dels moianesos, la demanda impulsada via partits per la plataforma Moià diu prou, havia de ser vista junt amb una referent a Barcelona. Els partits que per altres coses no s'entenen avui sí que ho han fet. Si tu no tibes de la manta, jo tampoc.I així ha estat.

A ningú no li importa que un poble de sis mil habitants hagi de pagar impostos abusius per vint-i-tres anys de mala gestió d'un sol alcalde. Hi ha nombroses irregularitats, aquí són vox populi, però la cosa no ha esclatat fins que ha tocat les butxaques de tothom, fins i tot de les famílies més benestants del poble. Tenim més de vint-i-un milions d'euros de deute, que es diu aviat. I com que fa uns dos anys ens van fer la revisió cadastral, el nostre alcalde va tenir la genial idea de posar-nos l'IBI més alt que ens podia aplicar, i la pujada ha estat escandalosa. I seguirà fins al 2017. Les finances d'aquest poble són un "culebrón" difícil d'explicar per a un forà: es demanen préstecs per obres que després van a parar a un altre lloc, enderroquen la psicina vella per a fer-hi el CAP nou i un pàrquing, a sota, de pagament. Fan una piscina nova en un altre lloc, que al cap d'un any s'ha de reparar per mal feta. Els diners per al CAP s'han acabat i les obres fa més d'un any, crec, que estan parades... Tot va així, aquí.

En deu anys m'han quasi quintuplicat l'IBI que pago. En el darrer any me'l van doblar respecte l'anterior. I enguany pagaré uns cinc-cents € per un pis de 75 m 2, balcó inclòs. Diuen que potser m'ho doblin, tripliquin o quadrupliquin... Que Déu m'agafi confessada! M'han contat d'avis que tenen una pensió de sis-cents € i per una casa vella han hagut de pagar-ne dos mil d'IBI... Les llegendes urbanes sobre la VISA de l'alcaldia de Moià parlen de pagaments de sopars multitudinaris a dojo, viatges particulars a llocs diversos, regals i fins i tot de factures de cases de barrets. Ho diuen els que ho han vist i ho han denunciat des de fa anys.  Jo tan sols me'n faig ressò... Però se'n sent parlar al poble, als bars....

No m'extranya que les enquestes diguin que els catalans estem farts dels polítics. Com no ho hem d'estar? Teníem l'esperança de poder recórrer a la Sindicatura de Comptes perque fes una auditoria dels comptes de l'ajuntament, però avui, CiU i PSC ens les han trencat. És més important tapar els seus draps bruts que el bé del nostre poble. És trist, però és la realitat pura i dura. Se n'han fet ressò a molts mitjans. Jo us deixo alguns enllaços, i al blog de Moià diu Prou n'hi trobareu més. Al diari Regió 7 d'avui contava molt bé el tema. I el titular de La Vanguàrdia era prou expressiu:

"CiU y PSC se alían en el Parlament para evitar dos auditorías de la Sindicatura de Comptes" 

Que un poble tan petit hagi causat una tal aliança, quina pudor de socarrim que fà!!! I com a ciutadana, em sento indefensa i sense recursos. M'adono que les lleis estan fetes tan sols perquè les complim els de sempre. Perquè els polítics, que en el fons són els poders fàctics eterns, segueixen tenint la paella pel mànec. I fan la llei, i fan la trampa per burlar-la. I per riure's de tot un poble. 

COLLA DE PODRITS!!!!!!!

VERGONYA!!!!

dijous, 21 de gener de 2010

Tots som immigrats.

"No jutgis cap home sense haver caminat un temps amb les seves sabates"
Proverbi Indi
"El teu naixement, com el teu país, és pur atzar.
com el d'ells".

"Us diferencia el color de pell o de cabell, la religió, les creences o la personalitat. Però això també et passa amb els teus veïns"

M'avergonyeix que es vulgui negar drets fonamentals a les persones per haver nascut en un lloc "altri"...

dissabte, 16 de gener de 2010

Haití i els que tenen menys...

Aquests dies he vist, copresa, les imatges que per televisó oferien del terratrèmol de Haití. Quan veig coses com aquestes, m'adono de la sort que tinc, que és doble. Tinc sort com a persona per viure en aquesta part privil·legiada del planeta, i com a dona en tinc més encara. Perquè tot i ser una mare sola, tinc un sou digne, que em pemet mantenir-nos al meu fill i a mi. La crisi l'hem sentida, com tothom, però tinc sostre i feina segura, de moment, i ens n'anem sortint. Així que no em puc queixar.M'ho recordo a mi mateixa.

Així que veure tanta dissort em fa reaccionar: penso, especialment, en els molts nens i nenes que, de ben segur, hauran quedat orfes. Com a mare que sóc... no vull ni pensar que el cas pogués passar-li al meu fill. Fa temps em vaig fer membre d'Intermón Oxfam.Vaig conèixer les ONG prèvies, de quan no hi havia ONG, que hi van desembocar, i m'agrada la manera com treballen. Us deixo l'enllaç per si algú vol contribir d'alguna manera. Jo m'hi sento moralment obligada.

Per raons personals, durant una temporada em vaig informar a fons sobre l'Islam, que tot i ser tan denostat, té aspectes que fan pensar molt. Un d'ells és la zakat o deure moral de contribuir amb una certa part de la riquesa que un rep per ajudar els que tenen menys. Un deure que he vist complir a la gent més humil sense ni preguntar-s'ho: tu no tens feina, vine a casa meva. El dia que en tinguis, ja ajudaràs a qui li faci falta.Ho he vist fer a molts immigrants, i ho fan sense esperar que se'ls torni la inversió feta. Això podria ser motiu de molta discussió, però no és el cas. El que m'interessa a mi: aquest concepte em va fer adonar que era gasiva en compartir els béns que rebo. No és ben bé cert, tampoc, si penso en tot el que contribueixo als impostos de l'Estat, però de totes maneres crec que com a societat acaparadora de riqueses, estem obligats a ajudar a sortir de la pobresa les tres quartes parts d'humans que hi viuen.

No pretenc que ningú estigui d'acord amb mi, però, en el cas dels desastres com el d'aquests dies, no em puc estar de pensar. Avui ho he fet "en veu alta".Sé que he arribat a les meves conclusions per camins ben curiosos als nostres ulls occidentals, però m'és ben igual . De tot procuro aprendre i a tot arreu hi ha gent bona i bones coses.I és bo adonar-me de tot el que tinc...

dimecres, 6 de gener de 2010

M'han dut els Reis

M'han dut 
els Reis
cristalls
de música
i colors.
Lluen
als llaços
d'una milotxa
noctàmbula,
escampen
somriures ...


Dedicada a en Josep Lluís Abad Bueno, un home bo.

dimarts, 5 de gener de 2010

Nit de Reis



A Moià, on vaig venir a viure fa uns onze anys i mig, vaig conèixer una manera nova per mi de rebre els Reis Mags de l'Orient. És costum, aquest dia, que els nens i nenes esperin l'arribada de Ses Majestats als carrers principals de la Vila i és costum que ho facin amb un fanalet de colors que moltes vegades han construït ells mateixos, amb l'ajuda del pare i de la mare. Hi ha un altre costum encara, que és el de cremar rams d'espígol al carrer mentre els Reis no arriben.

Un dia vaig preguntar a algú si sabia d'on venia el tal costum, i em va dir que creia que els rams es cremaven per tal d'assenyalar el camí cap al poble als Reis. Intueixo que això ve de temps antics, de quan no hi havia enllumenat als carrers, i entenc l'interès de la quitxalla per ajudar els Reis -que aquí vénen del cantó de Vic- a no perdre el camí.Jo crec que els Reis es guien no tan sols amb la llum, sinó també amb la flaire que emplena el poble a aquestes hores. Fa bo, de debò...

Enguany els hem vist des del balcó. Fa mal temps i no acompanya, però hi havia prou gent al carrer. Jo que no pensava tenir Reis, ja he tingut el meu regal, dedicat pel Prícep de les Milotxes al meu fill i a mi. Com més llegeixo el seu escrit, més m'emociona.I aquí va aquesta, de milotxa, Príncep, que vola ben alt perquè la puguis veure!

dissabte, 2 de gener de 2010

Un bon Cap d'Any.

Aquest ha estat un bon Cap d'any, com feia temps que no en passava. I no creieu que vaig fer cap gran cosa, no. El vaig passar a casa, amb el meu fill.Vam fer un sopar senzill, que feia festa sense complicar-me la vida, i vam sopar d'hora -amb horari infantil. Vam posar la tele i ens vam entretenir amb els diversos programes que feien, amb els que ens feien riure més. Vaig baixar la gossa al carrer, com és preceptiu,i després em vaig dutxar i em vaig posar el pijama, i el meu fill també. Vaig rentar els plats abans de les dotze de la nit, així que vaig poder esperar les campanades amb la casa neta i recollida, asseguda al sofà i ben arrambadets el nen i jo.

Com que al nen li feia mal la panxa, no vam prendre raïm. I què vam fer?Doncs a cada campanada, una abraçada ben forta, un Feliç Any i un somriure d'orella a orella. Això sí, el cava no el vaig perdonar, tot i que cada vegada em plau menys, mal i ser bo... Tampoc em vaig posar res de color ver mell, ni nou, ni vell, ni prestat, però em sembla que m'he passat de llarg, que això és pels casaments. I mal que diguin el què diguin les supersticions modernes, aquest any serà un bon any i millor que el passat. Perquè cada dia aprenc a ser una mica més feliç i amb l'ajuda d'algunes mans amigues,que m'empenyen quan m'arronso, anirem endavant i amunt, sempre amunt. Perquè de la ma d'alguna d'aquestes mans,des de fa un temps vaig descobrint coses noves de mi mateixa, sorprenents, que em fan feliç i que m'emplenen de sentit i escampen les boires fredes que tant sovint em fan esbarriar la ruta. O em feien.I sí, serà el primer de molts Anys Nous que han de venir i que seran millors encara, amb crisi o sense, ni social ni personal.

Em vaig llevar ni massa d'hora ni massa tard, quan el cos em va dir prou de llit, i em va rebre un dia esplèndid, plàcid i silenciós com n'hi ha pocs durant la resta de l'any. I això no es pot pagar, començar l'any amb cos lleuger i reposat i el cor feliç i en pau. I sense haver de fer grans coses, que això és el millor...