Hi ha coses dels temps que corren que em superen.Em sento estranya, de fora d'aquest món de desimbolts costums, incompatibles amb la meva especial forma de sentir, causa de sofriment intern per incomprensió i estorament personal. El sofriment em pot menar a dir coses que no seran enteses, tampoc compartides, i aleshores es fa més gran encara. De vegades és millor esperar, deixar que amaini la tormenta personal, després deixar-ho córrer. Al final, les coses perden importància: no val la pena cultivar el turment dolorós. Quan deixo estar les coses i les miro al cap d'uns dies, ja han perdut la seva urgència -m'adono que burxar per entendre només augmenta el mal. La pèrdua seria més gran que el guany, si és que n'hi ha.
Algú en una conversa feisbuquera que va resultar molt emotiva, va dir això, i em va agradar: "If I have nothing kind to say, I just don't say it!" Millor guardar silenci abans que vessar bilis, o tristesa o desesperança per la boca. És una màxima que voldria practicar. M'ajusto doncs, al meu petit món personal, em recloc a la meva cambra fosca, m'isolo per recuperar la minsa pau perduda.És la única manera que conec que em calmi.
"We need to respect ourselves and others". De la mateixa conversa, quanta raó!
En deixo fe, aquí, perquè no caigui en l'oblit de la meva de vegades curta memòria. Si no tinc res amable a dir, millor que calli - necessitem respectar-nos a nosaltres mateixos i als altres.
0 comentaris:
Publica un comentari