dissabte, 29 d’agost de 2015

Dia quart fins al darrer de les meves vacances de mare, i fins avui.

Les coses es van complicar i van aparèixer projectes que van requerir la meva atenció, i per això el meu diari de vacances de mare va quedar interromput. I com que em queden pocs dies de les meves vacances de mestra, avui que és divendres nit m'hi poso.


IdY 

El més notable que vaig fer el dia quart de vacances de mare va ser anar a passejar amb una atenció nova posada al païsatge mentre caminava. Intentava endevinar la forma del cérvol que havia vist el dia abans, però en el fons de mi mateixa, pensava que no tindria tanta sort. Imagineu el meu agraïment quan, en arribar a la corba del camí que precedeix l'arribada a la font del Bosquet, una mica amunt de la muntanya vaig veure no un cérvol, sinó la família al complert: pare, mare i cervató!

Vaig quedar-me allà, contemplant-los, i ells, tan tranquils, van dedicar-se a degustar fulles tendres de roure. De sobte, alguna cosa va cridar la seva atenció, i, al cap de no res, vaig sentir un soroll que venia del camí. I al cap de poc, van arribar un pare i dos fills amb bicicleta. L'home em va informar que aquells cérvols viuen a la finca en qüestió, i que estan acostumats a la gent. Misteri explicat, però no deixa de ser màgic per a mi, que en divuit anys, mai no els havia vist!

En els dies següents, durant les meves caminades vaig poder veure unes guatlles o potser perdius que en sentir-me van fugir d'un camp ja segat i llaurat on devien estar picotejant granes de blat, potser. Un altre moment ben especial per mi... I a la mateixa finca on viuen els cérvols, un altre dia hi vaig veure pasturar uns cavalls preciosos. Coses que no es veuen si vas sempre apressat i no surts de les rutines diàries, i que pel fet d'haver-les pogut gaudir em sento agraciada!

Dissabte passat l'Esther em va dur a buscar en Júnior, prop de La Junquera, voramar. I vam passar un dia amb l'Agnès i família. I vam tornar de nit, i puc dir que en Júnior ho va passar molt bé: aquest any ha après més snorkeling, ha nedat més, i ha guadit veient peixos de tota mena, camps de possidònies i estrelles de mar. I quasi s'han acabat les meves vacances de mestra...

Jo he après i practicat una mica de tècniques d'aquarel·la, i s'han anat concretant projectes creatius amb la Marta Aymeric, en els quals anem treballant i que ens tenen molt il·lusionades a les dues!

La mare s'ha fet candidata de la llista Junts pel Sí, i ha posat que vol veure la Independència de Catalunya abans de morir, perquè mai no ha pogut ser Independent. M'agradaria que es pogués complir el seu desig, per ella, i pel meu fill, perquè vull que pugui tenir un bon futur, que si quedem lligats a Espanya -perdoneu-me, amics meus espanyols- el veig ben negre.

Aquestes vacances no he marxat enlloc, el pressupost no em permetia plantejar-m'ho, però he sigut feliç on visc, gaudint d'aconteixements inesperats i màgics per mi i podent fer les coses que m'agraden, com pintar, llegir i escriure. I passejar peis afores del poble. A mi no em calen grans coses, crec que em basto prou per mi mateixa.

Sigueu feliços, que la vida és curta i passa de pressa!

dimecres, 19 d’agost de 2015

Diari de vacances de mare 2015, dia tercer: de com he vist un cérvol.

Avui m'he llevat més tard, no sé si a causa de la pluja del matí. Sol passar que quan sento ploure i sóc al llit, si és una pluja suau i ritmada, em sol relaxar. Així que quan m'he llevat he anat per feina: dutxar-me, esmorzar i passejar el gos quan ha parat de ploure. El cel era ben ennuvolat i el dia, fresc, i feia ganes de quedar-se a casa. Però m'he recordat de la Sra. Concha -la que ahir em deia que encara que estigués cansada anava caminar igualment- i he pensat que havia d'aprofitar per fer la meva caminada abans que caigués un altre ruixat. L'avantatge d'estar uns dies sola és que puc decidir sense condicionants, i he seguit el meu impuls.

Per precaució, he agafat un cangur i he enfilat els carrers del poble fins a trobar el camí del Molí Nou. Avui anava sola i a bon pas -el gos ja havia sortit- i ben aviat he travessat el pontet sobre la riera i he seguit en direcció a la font del Bosquet. No es veia ningú pels camins, el terra era moll i l'aire humit, i el dia semblava més de tardor que d'estiu. He fet la pujada dalt de la qual parteix un camí cap a l'esquerra i es veu, a la dreta, després d'un ample revolt pel camí del davant, la font. I aleshores, quan he fet les primeres passes de la baixada, he viscut una experiència inesperada: darrere la tanca d'una finca que voreja el camí i entre els arbrés, m'ha cridta l'atenció un magnífic cérvol, que caminava tranquil i majestuós.  Mai a la vida havia vist un cérvol de tant a prop, ni mai hauria imaginat que un dia, tot caminant pels afores del poble, me'n trobaria un!

L'instint m'ha fet caminar sense estridències, per no espantar-lo. No sé si era un mascle o una femella. En tot cas, no se li veien banyes, o jo no les he distingit.Sí que li he vist, en canvi, les característiques taques blanques. El camí m'hi ha anat apropant, mentre ell seguia una mena de corriol al llarg de la tanca, entre la vegetació. Q uan m'he apropat, s'ha quedat mirant-me i jo, que sóc així, li he parlat el què m'ha sortit de dintre, ja que m'encanten els animlas. El cérvol ha seguit enllá i ha desaparegut de la meva vista, i jo he continuat el camí fins a la font. I una mica més enllà, m'he girat, no sé per què, i aleshores l'he tornat a veure, un tros més amunt de la muntanya. De fet, el cérvol havia pujat i havia retrocedit vers la direcció cap a on anava jo. Semblava que em mirés i altra vegada li he parlat. I aleshores ha seguit cap amunt i ha desaparegut. Per mi ha sigut un moment màgic!



Més endavant, i força més enllà de la fàbrica de Les Pastes, ja de baixada i en passar a prop d'un bosquet de pollancres, hi havia un bon estol d'ocells saltant de branca en branca. Potser l'ambient més frescal ha afavorit que se'n veiéssin més dels que puc observar quan fa més calor. I no tan sols ocells he trobat en aquest tram del camí: fa uns dies, un esquirol va travessar-lo tranquil·lament i sense pressa. Com que anava amb el gos,  que és menut i àgil, va sortir esperitat cap allà, però amb un NO el vaig frenar -per sort em creu molt. Suposo que li vaig aixafar la guitarra, que empaitar l'esquirol hauria estat una aventura emocionant per ell, però jo no hauria pogut sofrir que li fes mal. Quan al cap d'un dia o dos se'ns va creurar un conillet amb la mateixa parsimònia que l'esquirol, amb un No meu en Xiui es va quedar al meu costat.

He acabat la caminada i he seguit amb la meva jornada, però no he pogut deixar de recordar durant tot el dia la visió tan extraordinària que he tingut avui, el comportament tan tranquil i calmat del cérvol, i com m'ha mirat i m'ha escoltat... I com que m'agraden els simbolismes, se m'ha acudit fer una mica de recerca, i sobre el cérvol, un animal totèmic per a algunes cultures, he trobat això:


"If a deer crosses your path, this may show you that you are a very compassionate, gentle and loving person. If you don’t have these qualities, then consider if you have a problem that needs addressing. Are you facing a challenge in your life, whether with a fellow human being or a delicate situation? If you are feeling negative emotions such as anger, try letting go. Think about whether a gentler and more loving approach can sort the issue out. It may be necessary to speak the truth, this is best done with kindness and from the heart, this will generally give a better result." Font

I també:

"If Deer has crossed your path:

It is often a sign not to be too hard on yourself. Still the voice of the self critic and treat yourself with gentleness and understanding, be yourself and continue along your path. Seek out your inner treasures and use them generously to help those around you. Trust that kindness and graciousness will be well received.
We are also reminded that we cannot push towards change in others, rather we gently nudge them in the right direction with love and understanding. Lead by doing and showing the way.
Deer is a messenger of serenity, can see between shadows and hear what isn’t being said.
Deer teaches us to maintain our innocence and gentleness so we can share our open-heartedness with others."

I resulta que el significat em vé com l'anell al dit per al meu moment personal, així que en prenc nota, com si la vida m'hagués fet un regal especial per mi. Aquestes són les coses que poden passar quan un dia trenques les rutines... 

dilluns, 17 d’agost de 2015

Diari de vacances de mare 2015, dia segon.

Avui m'he llevat, ni massa d'hora ni massa tard. M'ha despertat la llum del dia, com m'agrada a mi, i he mandrejat una estona al llit, que també és cosa que em plau. M'he apressat a dutxar-me i esmorzar, i he sortit a passejar en Xiui. Feia bo, ni fred ni calor, i el gos ha anat enfilant cap al camí del Molí Nou. No era el meu plà fer la caminada pel matí, però en estar sola, puc decidir i canviar plans al moment. I hem anat a fer el volt. 


Vista de la plana de Moià, direcció Vic.
(Isabel de Yzaguirre)

Tinc el costum que, quan arribem al rierol del Molí, m'aturo perque en Xiui begui aigua, no fos cas que es deshidratés. Ja allà he vist la senyora Concha, una dona molt eixerida que viu a Moià fa cinquanta anys, que anava xino-xano més endavant. I hem seguit, i a poc a poc l'hem anat encalçant. Quan érem a prop d'ella, a la vora de la Font del Bosquet, l'he avisada que veníem pel darrere, no fos cas que tingués un ensurt. M'he aturat a beure a la font, i, de passada, fer que ho faci també el gos. I la Sra. Concha ha decidit seguir amb nosaltres, i hem anat xerrant la resta de la caminada.

La Sra Concha va començar a parlar-me pel carrer quan jo estava embarassada d'en Júnior, i d'això ja en fa catorze anys. Quan el vaig tenir, sempre em saludava i a ell li deia coses, no d'aquella manera empalagosa que tenen algunes persones, no. Sempre ha sigut molt salada i molt simpàtica. Ell, de bebè, no li deia res, però li feia una rialla i s'amagava. Era com un joc. I ara que s'ha fet gran, la Concha li segueix parlant i es veu que ara en J. ja li contesta amb tota normalitat. 

La Sra. Concha és tot un cas de voluntat, empenta i ganes de viure. Avui ha sortit el tema, i li he preguntat per les seves sis operacions, i ella m'ha explicat com se'n va sortir, amb sorpresa i admiració de metges i infermeres. El seu secret és que mai no s'ha planyut. Es va despertar d'una operació important, després d'una caiguda on va perdre el coneixement i la van haver d'intervenir i, sense saber ben bé on era ni què li havia passat, va dir el seu nom, "Concha", i va pensar "¡Puedo hablar, estoy bien!" Va provar i va veure que podia moure cames i braços, i va pensar "¡Muevo la pierna, muevo el brazo, estoy bien!". I ben aviat es va aixecar del llit i va començar a caminar pels passadissos de l'hospital, i a fer gimnàstica a l'habitació. Ja tenia el costum de caminar abans, i ha treballat fent feines dures tota la vida, i quan li van dir que tenia sucre a la sang, li va dir al metge que no volia píndoles, que ja sabia què havia de fer. I va perdre pes, en dono fe perquè ho he vist amb els meus ulls. I va sempre ben vestida i pentinada i amb un somriure a la cara, i a caminar cada dia una o dues vegades. Quan ens hem separat, a prop de casa, s'ha despedit molt contenta. I he pensat que avui era una de les coses que havia d'explicar: aquesta senyora és un exemple d'actitud davant la vida!

Canviant de tema, un dels motius de tornar a escriure és que he estat llegint un llibre de l'Eric Maisel, "The Creativity Book", on aquest psicòleg i coach especialitzat en creativitat desenvolupa un programa per millorar aquesta capacitat en persones que es troben, potser, una mica encallades. Proposa uns treballs setmanals molt ben dosificats i graduats, i clar, es treballa amb escriptura i altres mitjans. Així que suposo que és normal que torni a tenir ganes d'escriure aquesta mena de diari virtual. Ara que he acabat el llibre, començaré de nou pel principi i aniré fent les diferents propostes. He de dir que hi he trobat molt bones reflexions i eines per fer un treball personal. I que tot i que no he fet els exercicis d'entrada, ja ha sigut una gran ajuda. Això, i que per fi em trobo forta i m'he pogut desentendre de certs problemes creats per altri, que m'han estat frenant durant ben bé quatre anys. I en deixar d'estar preocupada, em trobo que la meva ment torna a generar imatges de les quals prenc notes i faig esboços, perquè no se m'oblidin. Per mi és important fer coses creatives, per petites que siguin, però cada dia una mica, si pot ser. I en això estic. Ara mateix porto dies practicant tècniques d'aquarel·la, una cosa que sempre he volgut fer. I m'han arribat els pinzells nous per pintar amb acrílics, i el quadern petit de paper Arches. Aquestes vacances, en la mesura en què puc, estic fent les coses que realment em ve de gust de fer: pintar i escriure, i llegir sobre tècniques pictòriques i sobre disseny d'estampats. Evidentment cal fer coses de casa, però he aconseguit tenir cada dia una estona, i n'estic molt contenta.

He de dir que el dia s'ha arreglat i ara mateix gaudim una tarda lluminosa i agradable. I sobretot, força silenciosa tot i els cotxes. S'ha acabat la Festa Major i el poble està més tranquil -probablement, és en aquests dies de l'any quan més m'agrada. Aquesta nit -ho deia ahir- hauré de veure el partit del Barça, per poder dir-li demà a en Júnior el resultat, via SMS. Barça, has de guanyar, que si no s'endúu uns disgustos de mort! 

Ara me'n vaig a meditar una mica, que em fa falta silenci interior...

diumenge, 16 d’agost de 2015

Diari de vacances de mare 2015, dia primer.

Fa temps vaig tancar el blog, el vaig deixar invisible, per motius personals. I avui, per ganes, l'obro de nou. Per sort, em sento molt diferent del que traspua l'entrada anterior, de setembre de 2013. I com que em sento bé i les coses han anat a millor, heu-me aquí una altra vegada. I quina ha estat l'excusa? Doncs que aquesta setmana sóc una mare amb el fill de vacances i, per tant, faig, fins a un cert punt, vacances de mare.

Sempre m'ha agradat escriure: em permet reflexionar  sobre el què sento i penso. Segurament és important per mi i prou, que només sóc una petita part de l'univers. Però jo sóc la meva vida, i per això el què em passa és important. Per a mi mateixa. I he arribat al punt de la vida on estic aconseguint que ja no m'importi, ni gaire ni gens,  el què puguin pensar els altres de mi o del fet que escrigui coses al meu blog. Això és cosa meva, i tant m'és si em llegeix gaire gent o ningú. Anem doncs al dia primer.

En realitat, vaig començar ahir a la nit, després d'haver dinat amb la família i haver-hi passat la tarda, per celebrar el proper aniversari de la mare, que farà vuitanta-nou anys ja. En Júnior -li diré així- , va marxar d'on érem amb una de mes germanes, el seu home i el meu nebot. Els nanos tenen la mateixa edat, i s'avenen molt. Per això ja fa uns anys que la tieta el convida a passar uns dies al càmping, vora La Jonquera i a tocar de la platja. Així que de la masia vaig tornar a casa sola, quan ja vesprejava. I el primer que vaig haver de fer és passejar en Xiui, el meu gos, que per sort té la companyia del gat, en Puki, quan es queden sols a casa. I després de sopar una mica, no gaire, ja que havíem mejat molt bé, tenia ganes de donar un volt. I com que al poble aquests dies és Festa Major, i ahir s'esqueia que hi havia Ball a la Plaça Major, cap allà vaig fer una estona. I després vaig treure el nas per la Fira: enguany no han vingut gaire firaries, i a aquella hora la poca gent que hi havia anaven marxant, suposo que cap al Parc, on hi havia actuacions. Però jo ja estava cansada i me'n vaig anar a dormir.

Avui m'he llevat tard, i no he fet res d'especial, tan sols coses normals de cada dia, com endreçar una mica l'habitació d'en J., fer-me el llit, dinar, i per la tarda, veure dues pel.lícules seguides d'aquelles de diumenge, policíaques però interessants i entretingudes. Normalment no m'assec mai al sofà, per veure una pel·lícula: sempre "faig coses"... Perquè amb un fill i jo sola per a tot, cal sempre estar organitzant, i fent, fent, fent! Per això ha sigut un plaer poder-me desentendre mentalment del sentiment d'obligació i senzillament fer sofà i disfrutar veient la tele. Confesso que no ha sigut ben bé així del tot, perquè en començar la primera pel·lícula he aprofitat per planxar roba del J. mentre la veia... Però bé, finalment he sigut capaç de seure i prou, i ha sigut fantàstic!

Per acabar la tarda, he anat a fer la caminada, amb el gos, pel camí que anomenem de Les Pastes. Té la durada justa per fer l'exercici diari necessari, si es fa a bon ritme. I és agradable i relaxant, pel païsatge, els colors i els sorolls naturals que ens solen acompanyar. No m'he hagut de preocupar de si anava d'hora o tard, ni de si feia el sopar abans o després, però això sí, he trucat en J. i he parlat amb ell, que sempre m'agrada. I com que al càmping no tenen tele, m'ha demanat que demà vegi el partit del Barça, jo que no sóc futbolera, i que el truqui per dir-li com han quedat. Així que ja ho veieu, el nen està de vacances, però m'ha posat deures! De moment, publico i no sé si vaig a fer més sofà o a llegir al llit...