OASISIDESERTS

Penso en tu

2011-12-29T22:33:00.001+01:00

GOVERN CATALÀ MENTIDER

2011-12-21T20:23:00.001+01:00

RES DE LA NÒMINA SENCERA que ens havien de pagar als funcionaris, que hi resten un complement específic força bonic, a part que no ens paguin la Extra. El complement específic que corresponia a la Nòmina de desembre, el dia 28 només en en pagaran el 80 %, i la resta, el 2012, sense especificar quan , segons deia la carta del Departament reenviada avui.

NO N'HI HAVIA PROU amb la demora, A SOBRE, ENS HAVIEN DE FER UNA INNOCENTADA!!! O SIGUI QUE L'IMPAGAT QUE ENS FARAN SERÀ MÉS GRAN DEL QUÈ ELLS HAVIEN DIT. FALSOS!!! (Ara que no em vinguin que és culpa d'Espanya, les nòmines es tanquen el dia sis del mes en curs, això feia dies que ho sabien i estava tot planejat. I una està contra L'ESPOLI FISCAL).

Doncs bé, ens anirem enfonsant tots plegats a poc a poc, si és el què volen. Perquè evidentment, una, que haurà de passar el gener amb menys del que li pertoca -del que ja li han reduït i congelat- si ja comprava poc i feia poques coses, encara farà menys. Aquesta gent són burros rematats, perdoneu-me per dir-ho.

La mare avui

2011-10-16T22:49:00.000+02:00

A casa seva, hem compartit un dia molt agradable i tranquil :)

Un somni

2011-10-10T00:00:00.001+02:00

Aquesta nit m'ha desvetllat un somni, i estranyament, era un somni bo. M'he despertat amb un somriure... Participava jo en un cap de setmana de no se què, algun taller, cosa que no faig mai a la vida real. Hi havia una parella d'amics, ella era com a la realitat, ell no. En acabar el cap de setmana, m'havia separat dels amics sense haver-me'n despedit, i feia per buscar-los i dir-los adéu. En aquell moment, trovàvem el monitor o el conductor del taller, o fos el què fos, i d'una revolada em deia que li agradava molt, jo a ell, que s'havia enamorat de mi i que em volia conèixer. Jo em quedava alu·lucinada, a mi que no em passen aquestes coses, però amb una sensació molt bona.

No era l'únic: em pretenia també un lord anglès - i per què un lord anglès?... i un altre home que no recordo. Això sí, eren tres homes que em volien, a mi que fa temps que ja no em mira ningú. I jo feliç i disposada a conèixe'ls. I vivia en un pis antic i burgès tipus Eixample de Barcelona, res a veure amb la meva realitat. Somnis de grandesa? No ho crec. L'únic home real que he vist en el somni era el més semblant a mi, de pensament i obra. I em queia bé. Només ha estat un somni, pero per una vegada, m'ha fet feliç que no fos un malson el què em despertés. Estic canviant? Qui lo sa...

Males llengües

2011-09-23T23:00:00.000+02:00

Estic cansada de les males llengües, de la gent que es dedica a difamar els demés. Dels qui necessiten fer quedar malament els altres per tal de poder sentir-se, ells i elles, millors persones. Dels que critiquen a l'esquena del criticat o criticada, però s'asseguren de fer-ho davant de la resta de personal per tal de buscar còmplices i donar fefaença als seus infundis. De la gent que es creu amb dret a fiscalitzar els altres, de posar-los sota sospita senzillament perquè no els han caigut bé, o perquè s'han estimat més creure la versió de qui ha volgut difamar alevosament, destruir la integritat professional d'un altre per tal de construir el seu hipotètic futur. Dels qui, perquè se'ls ha parlat clar del què es pensa, aixequen l'espasa de Damocles i amenacen des de la seva suposada superior posició social. Dels que perquè per tal de construir els has dit el què penses, t'acusen de ser la causa dels seus mals i decideixen desautoritzar-te i declarar-te incompetent quan no fas altra cosa que treballar, treballar i treballar. N'estic FARTA!!! Sé qui sóc, sé com sóc.
I temps al temps. El temps tot ho posa al seu lloc...
Per mostra, ja n'he tingut un botó. I "a bon entenedor, poques paraules basten."

El benefici del silenci.

2011-09-15T23:50:00.001+02:00

Hi ha coses dels temps que corren que em superen.Em sento estranya, de fora d'aquest món de desimbolts costums, incompatibles amb la meva especial forma de sentir, causa de sofriment intern per incomprensió i estorament personal. El sofriment em pot menar a dir coses que no seran enteses, tampoc compartides, i aleshores es fa més gran encara. De vegades és millor esperar, deixar que amaini la tormenta personal, després deixar-ho córrer. Al final, les coses perden importància: no val la pena cultivar el turment dolorós. Quan deixo estar les coses i les miro al cap d'uns dies, ja han perdut la seva urgència -m'adono que burxar per entendre només augmenta el mal. La pèrdua seria més gran que el guany, si és que n'hi ha.

Algú en una conversa feisbuquera que va resultar molt emotiva, va dir això, i em va agradar: "If I have nothing kind to say, I just don't say it!" Millor guardar silenci abans que vessar bilis, o tristesa o desesperança per la boca. És una màxima que voldria practicar. M'ajusto doncs, al meu petit món personal, em recloc a la meva cambra fosca, m'isolo per recuperar la minsa pau perduda.És la única manera que conec que em calmi.

"We need to respect ourselves and others". De la mateixa conversa, quanta raó!

En deixo fe, aquí, perquè no caigui en l'oblit de la meva de vegades curta memòria. Si no tinc res amable a dir, millor que calli - necessitem respectar-nos a nosaltres mateixos i als altres.

Els nostres gegants

2011-08-16T13:24:00.001+02:00

2011-08-16T09:29:00.000+02:00

-Bona nit, noia. Què fas aquí a aquestes hores?
-No puc dormir, ja ho veus....
-I això?
-No sóc feliç, no puc dormir. Em fico al llit, tinc son, acluco els ulls.
I quan estic al bell punt de "caure", em desvetllo. I no puc deixar de pensar.
Sempre tinc un motiu o un altre.
-I aquell amic?
-Tot era massa complicat. Els camins de la mar...
Prendria una copa, però tampoc no em serveix.
-Dona, si vols, queda't aquí una estona. A mi no em fas nosa. Fa una til·la?
-Fa...

Fira d'Agost

2011-08-13T19:31:00.002+02:00

Ha arribat de nou la fira, amb la Festa Major. Hi anirem a fer un volt, perquè els nens tinguin la il·lusió que la vida és una tómbola de llum i de colors. Ells no saben encara les incerteses, les grisors. Els acompanyarem en els seus somnis i il·lusions, farem veure que la vida és això, tot i saber que, en realitat, la vida és una tómbola de dificultats i de dolors. Que tot i així, perquè tenim fills, simularem que els llums de colors, la música, ens enlluernen, que som feliços per un dia, o dos o tres. I si no ho som, ens pintarem un somriure als llavis perquè ells no ho vegin i perquè puguin seguir creient, tant de temps com sigui possible, que la vida és una tómbola d'alegria.

2011-07-31T00:47:00.001+02:00

De vegades penso que no aguantaré els temps que vénenen. Són temps massa difícils. L'Ajuntament del poble on visc està en fallida. Penso en la gent que potser al final del mes d'Agost no cobraran la seva nòmina. Alguns, algunes, els conec. Si em passés a mi, què hauria de fer? No tinc res, estic amb una mà al darrere i l'altra pel davant... Són temps difícils, què passarà? I què els espera als nostres fills? En quin món els deixarem quan ens toqui marxar?

Per caminar...

2011-07-25T20:33:00.003+02:00

El què té de bo el Facebook és que de tant en tant hi trobes algunes coses d'aquelles que t'agradaven, com la cançó de la Nancy. Va estar de moda quan jo era joveneta i m'encantava. I em segueix agradant, la veritat. La música, el què desprèn el vídeo i la lletra de la cançó. N'hauria de prendre nota, és l'actitud que em convé a la vida.

This boots are made for walking :)
Yeah, Nancy!!!

Devoció.

2011-06-27T01:01:00.003+02:00

Fa molt i molt que et tinc abandonat. Feia temps que no escrivia a aquestes hores. Just acabo de preparar les entevistes que demà i dimarts, hauré de mantenir amb mares i pares. Ha fet molta calor, però ara regnen la foscor i el silenci, rere el tendal del balcó que manté fresca la casa.

Porto una temporada que m'he anat dedicant més i més al color, i a d'altres blogs. Però avui tinc un cert temps, i escriure aquí és com fer-ho a un diari, a la nit. L'obligació queda als altres blogs, així que aquí, i a un altre de més secret, roman la devoció. No em procupa si em llegeix algú o no. Ho fa ben poca gent, si ho fa algú, i no pretenc pas tenir cap públic. Així que em desfogaré si cal, encara que sense despullar la meva anima als ulls del món. O no de forma intencionada. A la llibreta de la tauleta de nit, si me'n recordo, hi escriuré la millor cosa que m'ha passat avui, com estic fent darrerament. Ho vaig trobar suggerit a un blog d'una coach anglesa, ja en buscaré el nom, i em va agradar el consell. Trobo que fer-ho m'ajuda a acaba el dia centrada en un motiu d'alegria. Ho he estat fent en una temporada complicada, on han abundat els motius per estar preocupada i trista, desencoratjada. I m'ha ajudat molt. Així que aquí ho deixo, per si algú ho troba i li serveix.

Ara "recolliré" el tendal, abaixaré persianes i me'n vaig a llegir un llibre fantàstic d'en Franck Mahnke sobre color, "Color and light in man-made environements", una autèntica biblia per als Color Consultants. Llegir abans de dormir també m'ajuda. Millor centra-me en coses que m'agraden que no en les absencies, pesants per a la meva ànima, d'aquells que han dicidit fer-se invisibles. I que no em llegiran de ben segur. Bells somnis!

Coses de família

2011-02-27T16:28:00.001+01:00

Ahir vam tenir trobada familiar a Barcelona, per celebrar un parell d'aniversaris. Va ser una vetllada agradable, amb connexió inclosa, via Skype, amb Portland, on el meu germà hi està fent una estada de deu setmanes. Des d'allà, i per mitjà del seu blog, ens explica un munt de coses interessants: com viuen, els costums, les diferències i també qüestions idiomàtiques, que a mi m'interessen molt ja que l'anglès és una llengua que m'estimo. Vam connectar també amb el meu nebot Adrià, el dissenyador, que ha marxat a Berlin per mirar de desenvolupar el seu vessant artístic.

Avui és l'aniversari del meu nebot R., que és de l'edat del meu J. però més gran. I ahir feia divuit anys de la mort del pare, en Josep Oriol, que igualment va ser present a la nostra memòria. Els anys disminueixen el dolor, però mai s'oblida les persones estimades que han marxat.

Sense senyal

2011-02-19T16:38:00.003+01:00

El Ràpid de Portland.

2011-01-16T23:54:00.001+01:00

Tinc un germà que és professor a la Universitat Pompeu Fabra, amant de l'Scrabble i els jocs de paraules. Es veu que tenia la possibilitat d'un període sabàtic o alguna cosa semblant. I el cas és que es veu que fa un cert temps va fer uns amics de Portland, als USA, i ara se n'hi ha anat a passar-hi deu setmanes, per tal de fer una immersió en la llengua anglesa.

Per raons pràctiques, va decidir començar un blog on poder explicar les seves experiències a tots els familiars i amics i l'ha anomenat "El Ràpid de Portland", en un joc de paraules d'aquells que tant li agraden a ell.Va marxar el 10 de gener i des d'aleshores l'he anat seguint i la veritat és que m'està interessant molt tot el què hi explica. Es com mirar a un altre món llunyà des de la finestra de casa... Amb el meu fill hem decidit que ens agradaria molt viure en una caseta d'aquelles de fusta amb una mica de jardí!

No estan habilitats els comentaris, però sí que en publica els de la gent que li escrivim si van al cas. Tinc El Ràpid de Portland als meus enllaços i us n'informo per si a algú li pot interessar. I de passada moc l'Oasi, que el pobre el tinc una mica abandonat!

Corre la vida...

2010-12-03T14:10:00.001+01:00

Ahir vaig veure el programa on explicaven la gestació d'aquesta cançó. Reconec estar fora d'ona de moltes coses: de vegades sentia la tonada i m'agradava, però no sabia ni qui la cantava. Ahir finalment vaig saber que era dels Gossos. La veritat és que m'agrada molt i també a moments m'entristeix - em fa pensar en les moltes coses perdudes, en tot allò que no va passar, en tots els que han marxat, en tantes coses que es van acabar un dia. Però la vida és així: corre sempre.

"Com gotes d'aigua s'enyoren aquells que ja no es veuran..."

Viure per veure o el fàstic que em provoquen els polítics.

2010-11-09T21:29:00.000+01:00

M'assabento avui que el mateix govern que ha aprovat una paga de 433 € mensuals pels NI-NI (joves de 16 a 25 anys que NI estudien NI treballen), l'any 2011, a part de tenir-me el sou congelat després d'abaixar-me'l un 5% el 2010 amb l'excusa de la crisi, m'abaixaran també una part de les pagues extres.I em pregunto per què m'he de sacrificar, jo, que a més no em concedeixen mai cap ajuda perquè no treballo en negre, i subvencionar mensualment amb aquesta quantitat els esmentats joves? En què quedem, hi ha diners o no n'hi ha, a les arques públiques? O és que es tracta tan sols de captar aquest sector del jovent a les properes eleccions?

Cada dia estic més fastiguejada de la política. Seguiré sent una persona honesta perquè és el què em va ensenyar el pare, que en pau descansi, i perquè valoro més viure amb la meva consciència personal tranquil·la que medrar amb incoherències i mentides com fan tants i tantes.El pare no es va fer mai ric, només va treballar, treballar i treballar. I va donar estudis a set fills en un temps on no hi havia res de res i s'havien de fer molts múmeros per arribar a final de més. VIURE PER VEURE!

El què deia, cada dia crec menys en els polítics, però intento no pensar-hi perquè la veritat és que em deprimeix veure com van les coses i que, si ets honrat, en el fons, no ets més que un pobre tonto o tonta...

Coses bones que m'han passat avui 4.

2010-10-16T23:59:00.000+02:00

Avui el Jordi anava a la Sortida Zero del Cau i la veritat és que al matí teníem boira i feia molt de fred. Jo anava abrigada i no en tenia pas prou! El Jordi ha fet un intent d'escaqueig, però no li he permès: era el primer dia! A les deu el cel romania gris i tancat i a dins el Cau els monitors i monitores preparaven xocolata desfeta per escalfar els ànims.

El bo de viure a un lloc com a Moià és que hi he après que, per més emboirat i fred que estigui el dia, hi ha moltes probabilitats que cap al migdia el temps hagi fet un tomb, les boires s'hagin aixecat i el cel s'hagi obert. Així que si ens llevem i trobem un dia com el d'avui, ens abriguem i no en fem cas, perquè sabem que en poques hores tot serà diferent i més alegre, probablement assolellat. Les previsions s'han acomplert i, quan he anat al Prat a l'hora de dinar per passar la tarda amb els altres pares i mares, feia un dia esplendorós i la roba em destorbava.

Aquest no fer cas i estar segurs que la boira s'aixecarà i veurem el sol és ben arrelat en la percepció quotidiana.I em proporciona una imatge segura on aferrar-me en aquells moments que,de tant en tant, em fan trontollar per dintre. Em dóna una certesa que a la vida, quan hi ha un mal moment, segur que acabarà tot donant pas a molts altres de bons. I això m'ajuda a sentir-me bé.
La natura m'ofereix moltes lliçons de saviesa.

Coses bones que m'han passat avui 3

2010-10-16T00:23:00.002+02:00

He tingut un episodi de reflux d'aigua del vessant general de l'edifici on visc, per la pica de la cuina de casa, i m'ho he trobat al migdia. És la tercera vegada que em passa aquest any i de seguida m'he adonat de què anava. Per això he escrit immediatament a l' administradora de la finca i per la tarda ja m'ha vingut el paleta. Han pogut desembussar la canonada des de casa i li sembla que aquesta vegada segurament han desfet el tap del tot.

He tingut sort: em toca el rebre perquè visc en un primer i clar, sóc la primera en el trajecte ascendent de l'aigua. Si no ho haguessin pogut arranjar, durant el cap de setmana no hauria pogut ni cuinar, ni rentar plats ni rentar roba. Així que estic ben contenta que s'hagi pogut arreglar tan ràpid!

Les coses bones que m'han passat avui 2.

2010-10-13T21:34:00.003+02:00

Avui ha fet fred i he perdut la veu, degut a un refredat, però no m'amoïna: és una situació coneguda.
He tingut festa per la tarda i he treballat molt en coses que m'interessen.
M'estic preparant el taller de color de l'escola i he après més en aquests dies que a totes les classes de color de quan estudiava interiorisme.
Tot el què estic llegint de color ho podré aplicar a la pintura.
Tinc moltes ganes de dedicar-me al color, també en el camp de l'Interiorisme, encara que de moment no el practiqui.
El Jordi està entusiasmat amb les classes de dibuix i jo m'he encarregat, via Internet, quaderns per pintar a l'oli i un caballet de sobretaula -el meu pis és tan petit que un de gran ocuparia massa lloc...
Ara vaig a sopar, amb molta feina feta, i em queda per després plegar la roba del nen.
M'agrada el nou Twitter i espero llegir una mica abans de dormir -un llibre, ep.
Tant de bo pugi descansar encara que no dormi gaire.
Una abraçada virtual a qui arribi aquí :)

Les coses bones que m'han passat avui

2010-10-12T20:23:00.002+02:00

Ha fet un dia brúfol, però tinc sort de tenir refugi. A molts llocs hi ha hagut inundacions però aquí ens n'hem lliurat.
He sortit obligada i el vent ho feia córrer tot en doina. I ens ha regalat les nous que hem collit pels voltants de la plaça.
Tinc coses que m'agrada fer i de tant en tant trobo una estoneta per a dedicar-m'hi.
Tinc un fill trapella i maco que em dóna feina i també molts bons moments.
Tinc alguns amics, poquets, però potser més dels que em mereixo per l'esforç que hi he posat fins ara. Alguns tenen prou paciència per esperar que se'm passin els meus mals moments.
Tinc feina, que és molt avui en dia.
No em manca res del què necessito i puc proveïr pel meu fill.
I m'he proposat anar escrivint de les bones coses que em passen en comptes de cultivar les tristors. Quan me'n recordi, que procuraré que sigui el més sovint possible.
Així que tinc sort i en dóno gràcies!

Sóc maquiavèl·lica?

2010-09-25T00:26:00.001+02:00

Jo no faré vaga el dia 29: sóc funcionària, m'han minvat el sou, sóc mare d'un nen, família monoparental. La reforma laboral la tiraran endavant, ens agradi o no. El què em descomptarien per un dia de vaga, que inclou el dia més la part proporcional de dissabte i diumenge i en aquest cas de la paga de Nadal, no em puc permetre el luxe de perdre-ho. A més, no ho vull regalar al govern, ni el d'aquí ni el d'allà, que són els que s'ho quedarien. Sumeu tots els descomptes dels funcionaris, els anirà de perles per minvar el dèficit. Perquè els diners descomptats del sou d'un funcionari per exercir el dret de vaga, com que no estan pressupostats, van a parar als serrells... De fet, al darrer Polònia, Zapatero proposava als sindicats organitzar una Vaga Indefinida de funcionaris fins a Nadal, eixugarien el deute de cop!

Una altra cosa: per un dia de vaga, a mi em descompten. Als sindicalistes escollits en eleccions sindicals diu que, com que en un dia de vaga estan treballant pel càrrec que exercèixen, sí que cobren. Però de qui? A mi m'han dit que de les subvencions que els dóna el Govern per al seu funcionament i que suposo que paguem entre tots. També diuen que les subvencions als sindicats no han tingut cap retallada, així que treieu conclusions. Si el què m'han dit és cert. Ho he sentit per més d'una banda.

Essent maquiavèlica, diria que al govern ja li va bé que milers de funcionaris facin vaga. Segur que en treuran una bona tallada per a eixugar el dèficit d'Espanya. Anem bé...

Dies Irae

2010-09-19T23:16:00.001+02:00

Dies irae, dies illa
solvet saeclum in favilla,
teste David cum Sibylla.
Quantus tremor est futurus
quando iudex est venturus
cuncta stricte discussurus!

Saber enfadar-nos

2010-09-08T22:52:00.000+02:00

Una sèrie sense desperdici.
Avui he descobert que puc tornar a veure els capítols i que està permès inserir-los als blogs, així que no ho he dubtat gens ni mica. Vull tenir-ho a mà.

Nota...

2010-08-14T00:41:00.000+02:00

"Mama, t'estimo molt! Estic estudiant, em vénen bons records de quan era petit, quan jugava amb tu. Llàstima que ara no ho poguem fer! Mama, t'estimo, i tu?"

"Je ne veux pas travailler"

2010-07-29T22:36:00.002+02:00

Després de fer una mica de recerca, he trobat aquesta versió de la cançó que buscava avui, per Nat Singjazz, que sí que permet l'embedding i que té un canal propi al Youtube. I pels vídeos que hi he vist, a cop d'ull, promet. Així que, senyors propietaris, l'afició a la música pot més que els drets d'autor. I jo que me n'alegro.

Molt i molt!

Wonderful World

2010-07-29T16:39:00.003+02:00

Avui volia publicar una cançó de l'Edith Piaf que m'agrada molt, "Je ne veux pas travailler", però els maleïts drets d'autor al YouTube m'ho han impedit amb allò de "emmbedding not allowed under request". Com que també tenia desada aquesta cançó als meus Favorits i en Sam Cooke si que ho permet, doncs éll hi surt guanyant. I nosaltres també.

"What a wonderful world it could be..."

Desig filial

2010-07-10T10:15:00.001+02:00

Poso la clau al pany, la faig girar dues voltes i entro. Em precedeix la gossa mentre veig, a la dreta en diagonal a mi, la pantalla de la televisió encesa.

-Hola, fill, ja esmorzes?
-Sí, mama.
-Molt bé, així m'agrada!
-Saps què, mama? Que tu viuràs mil anys. I jo també, perquè ho he desitjat.
-Caram, fill! Millor que sigui amb bona salut, que si no... no val la pena!

Quines coses tenen els nens! Li hauríeu d'haver vist la cara que posava, el somriure a la boca, els ulls riallers i com feia anar les pestanyes amunt i avall com ventalls!

Matinada d'estiu

2010-07-06T09:17:00.002+02:00

Tot i tenir, sovint, problemes per agafar el son, aquesta nit he dormit bé i avui m'ha despertat, a les set del matí, un raig de sol que espetegava cambra endins per una escletxa de la persiana. A l'estiu fa bo llevar-se a aquesta hora, amb la calor i la fresca i la lluminositat del dia. I a hores d'ara estic esmorzada i he fet un munt de coses. El nen encara dorm. Sortosament, tenim tots dos vacances i poder alentir el ritme de vida s'agraeix, ja que l'estrès que normalment em veig obligada a suportar, de debò que no el tolero gen bé.

Enguany m'he matriculat a dos cursos a la UOC, un de creació de pàgines Web i un altre d'introducció a la fotografia digital. El curs començà demà, si no m'erro, però ja tinc penjats els materials a l'aula i ja he començat a estudiar. La UOC ha estat una de les millor experiències de la meva vida. Hi vaig començar Humanitats i ho vaig deixar per la dedicació que em suposava, però he seguit fent-hi cursos d'estiu. El primer fou el 2008, d'introducció al Web 2.0, amb motiu del qual vaig engegar aquest blog. Va suposar un canvi qualitatiu a la meva vida, el meu salt digital de debò. Ara en tinc tres en un, de blogs, dedicats al disseny d'interiors, i estic desplaçant els meus poemes cap a un altre de nou que es dedicarà només a aquest aspecte. Tot això a part de l'Oasisideserts. I a més porto un altre blog de tres en un, també dedicat al disseny, en comú amb un amic.

Em plau molt estudiar de nit, quan tot és en calma, sense sorolls afegits, en un entorn silenciós. Ja m'agradava quan feia batxillerat, de joveneta. Eren dels pocs moments de pau de la meva vida i fer-ho ara em segueix produïnt la mateixa sensació. La UOC m'estalvia els problemes que em suposen els estudis presencials i em dóna independència, en poder-ho fer des de casa i en els horaris que jo personalment tinc disponibles. Enguany he triat el tema de les webs, encara que no tinc clar que me'n surti, però ho intentaré, ja que és el pas natural ara que la blogologia forma una part habitual de la meva vida. I el tema de la fotografia m'ha cridat de sempre, és creatiu i m'interessa per aplicar-lo a l'interiorisme i al disseny, a part d'anar-me bé per la part d'imatge dels blogs. Així que espero gaudir-ho molt, encara que, amb dos cursos, no sé si m'he embrancat massa. De moment, fins ara, ha gaudit de la calma de les primeres hores del dia, i tansols puc dir que poder viure sense presses és una felicitat immensa!

Estrany final de curs

2010-07-02T22:42:00.004+02:00

S'ha acabat el curs escolar i avui acabo al meva feina, en teoria. A la pràctica queden alguns petits serrells de coses a fer: serà la setmana vinent, no em sap cap greu. Ha estat un final estrany, però, ja que el dia 30 acabàvem un curs i l'1 de juliol començàvem el 2010-2011, sense haver pogut descansar ni un borrall. Així que una servidora, amb l'esgotament que porta a sobre, difícil de fer sentir a algú altre, i amb el cap espès, tenia problemes per seguir el fil de les converses a les reunions. Aquest és l'aperitiu que ens ha servit el Sr. Ernest Maragall -confesso que no és sant de la meva devoció...

A les reunions de classe, pares i mares preguntaven per l'horari nou i, és clar, sortia el tema de la setmana de vacances al febrer. La majoria no l'han rebuda bé, ja que els causarà molts problemes. Entre d'altres, l'haver de pagar algun tipus de servei perquè algú els guardi els nens mentre ells treballen -això els que tenen feina. Perquè, no ens enganyem, els que podran anar a esquiar seran una minoria, o els de sempre, i més ara amb la quantitat de gent que hi ha a l'atur. Que la motivació és aquesta no me la invento jo, la va citar, potser sense adonar-se'n, el mateix Ernest Maragall. Va sortir al Telenotícies, a TV3, i tothom ho va poder escoltar com vaig fer jo. No m'entretindré a buscar l'enllaç a la notícia, o no ara mateix, perquè no sé si el trobaria. Si puc ja ho faré.

Que tingueu bones vacances els que en teniu. I els que les somnieu, que tingueu prou paciència i energia per esperar que us arribi el dia!

Sant Joan 2010

2010-06-24T14:43:00.001+02:00

Ha passat la Revetlla i el meu balanç hauria sigut bo, ja que, sembla que degut a la crisi, hi ha hagut menys petards i menys soroll ambiental. Tot i així, la meva gossa ha estat igualment ben destirotada i no hi havia manera de calmar-la. Finalment hem pogut dormir i gaudim del nou dia amb tranquil·litat. Però m'assabento pel Facebook que alguna cosa ha passat i ara, mentre escric, estic escoltant per la televisió el relat de la desgràcia transcorreguda anit. No entraré a jutjar res. Tan sols vull expressar el meu condol als familiars de les persones que han mort avui. Aquestes morts enterboleixen el gaudi de la festa. De totes maneres, això no impedeix que, des d'aquí, desitgi el millor a tothom, amb una bona abraçada!

El cel sobre Berlin.

2010-06-13T17:34:00.000+02:00

Una pel·lícula que em va impressionar profundament al seu dia. Recordo l'escena on l'angel diu que de vegades no es pot fer res per les persones que t'han encomanat...No l'he sabuda trobar, però aquesta és prou bonica.

Daniel Cohn Bendit, la veritat incòmoda.

2010-06-02T15:27:00.001+02:00

Per un comentari a una de les notícies d'avui he trobat aquest vídeo al Youtube. M'alegra comprovar que al món hi ha gent com en Daniel Cohn Bendit, que tot i haver passat molts anys des de la seva joventut, segueix denunciant les mentides del sistema que vol aprofitar la crisi per empobrir més els pobres i fer més rics els que ja ho són. Subtitulat, seguiu-lo fins el final . No té desperdici!

Carry On

2010-05-29T13:22:00.001+02:00

Fa anys, quan era jove, aquesta era la meva cançó de guerra pels moments foscos. Tota la vida m'ha costat dormir i de tant en tant passo una nit quasi sencera en blanc. Ahir en va ser una. Els motius poden ser diferents, sempre n'hi ha. El cert és que si al moment aquell que estic entrant al regne de la son acudeix a la meva ment qualsevol petita cosa que em preocupi, em desvetllo i ja no dormo fins passades ben de llarg les tres de la matinada. De vegades se m'ha fet quarts de sis o quarts de set...

Anit, tot passant d'una cosa a l'altra, d'un estat a l'altre, fins que em vaig quedar en pau i senzillament gaudint el silenci de la ment mentre deixava descansar el meu cos, vaig recordar aquesta preciosa cançó d' en JJ Cale - Gigi Cail, li deia. Avui, com ahir, segueix servint-me i faré que m'acompanyi, per no oblidar mai que, per durs que siguin els temps, per molt sovint se'm facin costa amunt les coses, cal seguir endavant.

Els USA volen prohibir l'etiquetació "no-GMO"

2010-05-04T22:55:00.001+02:00

Als USA, practicar i predicar l'alimentació i la medicina natural, naturistes o alternatives de qualsevol mena és qúestió de molt convenciment, ja que està fortament perseguit. Des que a l'estiu passat es va organitzar la campanya global pro-pandèmi a de la grip nova a nivell mundial, segueixo els butlletins de Natural News, que publica Mike Adams, a qui anomenen el Health Ranger (el Rànger de la Salut).A Nautral News, en general hi he vist defensar coses que aquí molts coneixem, com que l'alletament matern millora les defenses dels nadons i ajuda a prevenir alguns càncers que patim les dones, però que dir als USA sembla ser un sacril·legi.

M'arriba avui una notícia que podria ser alarmant. Sembla ser que en una conferència internacional que s'hi cel·lebra aquests dies, CODEX, els USA voldrien prohibir que cap producte pogués dur cap mena d'etiquetació declarant que són NO GMO.L'orígen d'això es troba en la postura oficial del govern USA de promoure els GMO, per la qual cosa l'any 1991 La Casa Blanca va donar instruccions als FDA de promore l'ús de les esmentades llavors genèticament modificades tot i haver fet estudis la FDA que demostraven els seus perjudicis. Entre ells: al·lèrgies, toxines, noves malalties resistents als antibiòtics i problemes nutricionals.Divuit anys després, la AAEM (American Academy of Environmental Medecine), defensa que hi ha una relació gens casual entre l'ús dels GMO i desordres com infertilitat, problemes d'immunitat, envelliment accelerat, mala regulació de la insulina, problemes gastrointestinals i danys als òrgans interns.

Darrera d'això hi ha poderoses multinacionals que volen imposar les seves llavors genèticament modificades i, per tant, impulsen la teoria que els aliments GMO (genèticament modificats) no són diferents dels NO GMO i que cal prohibir, il·legalitzar i perseguir l'etiquetatge dels productes NO GMO. El pas següent seria fer campanya a nivell mundial.perquè s'hi estengués la prohibició, amb la qual cosa els consumidors no podríem saber quina mena d'aliments estem prenent.

Si hi vols fer alguna cosa, hi ha un web on es pot signar una petició online dirigida als alts mandataris dels Estats Units per reclamar el dret a poder escollir l'alimentació que volem i a estar informats sobre què mengem. Una petició perquè NO ES PROHIBEIXI L'ETIQUETATGE DELS ALIMENTS NO-GMO.

Hi ha informes testimonials procedents de quatre continents que acrediten exemples de diverses espècies animals que, en ser posades davant les dues menes d'aliments, han evitat instintivament els aliments genèticament modificats. Els humans no tenim aquest instint. Necessitem l'etiquetatge i volem escollir.

Molta de la informació que explico aquí ha estat traduïda de la petició online.

Bimbolles:making off

2010-05-01T22:49:00.003+02:00

Així es va muntar l'Expo de les Bimbolles a ES TALLER JOAN MORET

Flors

2010-05-01T11:54:00.001+02:00

Un contacte de slideshare m'ha enviat aquest enllaç, amb unes fotos precioses. Que en gaudiu!

Mothers Day

View more presentations from jim hopkins.

Coses...

2010-04-17T16:13:00.005+02:00

Ble

Ja veieu que fa dies que no publico res, aquí: m'he anat embrancant en coses diferents i totes m'agraden. Amb la feina i les obligacions de mare, la veritat és que no arribo a tot el què voldria. Els poquets que em seguiu ja deveu saber que he ajudat el meu amic Joan Sunyer "Moret" a dissenyar un sistema de làmpades, les Bimbolles, que vam presentar a Santanyí el passat 27 de març.De la ma d'en Joan he anat recuperant la il·lusió de somniar amb el camp del disseny, encara que sigui en un nivell molt humil. Gestiono aquest blog, també el Moret&maura on design conjuntament amb en Joan, i estic preparant el meu propi blog dedicat a l'interiorisme.

Estic aprenent un munt de coses: em moc pel LinkeIn, m'han demanat ajuda diferents persones per situar la seva presèncai a la xarxa i no sóc pas una SEO... O sigui que he hagut de moure el cul per informar-me. Cercant, cercant, vaig arribar a un llibre que potser us faria arrufar al nas, "Be a Shortcut" de Scott G. Halford. Va adreçat a la millora personal en el món dels negocis i em va semblar molt americà, però la veritat és que n'estic traient coses molt bones. Perquè el que és bo per aplicar-ho a la feina també ho és per a la vida personal. No crec que descobreixi pas la sopa d'all. Què n'he tret? La primera cosa, una que m'havia arribat ja per Internet, una tècnica enfocada a canviar hàbits personals molt arrelats. Sembla ser que el cervell té resistència a les experiències noves i, per tant, quan ens trobem en una situació desconeguda ens entra pànic. D'aquí que costi un propòsit ferm i un cert temps de practicar un hàbit per poder-lo instaurar a la nostra vida. Segons l'autor, vint-i-un dies de treballar-lo conscientment. I si fallem, cal tornar a començar. Fins que ens en sortim. L'explicació tècnica -o científica- la trobareu al llibre, en forma breu i clara, si és que us interessa.

Ara entenc per què hi ha coses que, tot i comprendre-les mentalment, em costa tant de canviar. Perquè estan arrelades de tota la vida, de certs moments de la infantesa.Doncs m'he fet un propòsit ben senzill, que lliga amb una cosa que deia la Clidice ahir en algun lloc: contra el meu desànim personal, contra aquesta sensació que és impossible ser feliç ni canviar res, treballaré el somriure. Imaginar-me somrient, recordar com em sento quan ho faig, somriure. Aquesta és una cosa que sé perfectament i de vegades he dit als meus alumnes, si voleu podeu provar-ho. Quan estic malament, si sóc capaç de fer un somriure amb la boca, normalment, aquest acte voluntari ja m'ajuda a sentir-me millor. Com que porto una temporada de força mal humor, de sentir-me fora de lloc, de vegades molt trista, em sembla que és urgent recuperar l'alegria. Si no, el què m'espera, amb els meus anys, és força previsible... I sense alegria no es pot emprendre cap millora.Prefereixo esforçar-me a canviar el xip.
No sé quan temps em farà falta...

Inauguració i presentació

2010-03-21T12:38:00.005+01:00

Aquesta setmana se'm presenta atrafegada. Dissabte 27 es presenta a Santanyí un sistema de làmpades que he ajudat a dissenyar i em fa una il·lusió immensa. La presentació és farà durant la inauguració oficial del Shorwroom ES TALLER Joan Moret, que integra àrees tan diverses com el disseny personalitzat de mobiliari, d'il·luminació, disseny en vidre de murano en sèries limitades, regals d'empresa personalitzats, servei de vídeo i creacions gràfiques,organització d'events etc. La meva part en la creació de les Làmpades BimBolles ha estat ben agradable, dibuixar i dibuixar, a mà, fer esboços. En Joan ha fet la part difícil, fer els prototips i solucionar els problemes. Les làmpades es vendran al TALLER i les promocionarem online, d'entrada. Si hi ha més novetats i serveis,com una possible venda i enviament fora de Mallorca, ja ho anunciarem. I ben aviat podre veure les làmpades en un post que publicarem al nostre blog "on design".
Fins divendres, m'espera un munt de feina, però n'estic ben contenta!!!
Ja us aniré contant...

ray main take on..life and things: Thoughts of my mum

2010-03-15T08:40:00.000+01:00

ray main take on..life and things: Thoughts of my mum

Les aigües de març

2010-03-14T21:33:00.004+01:00

Feia deis que no passava per aquí. He estat enfeinada amb coses, el treball, alguns projectes.La nevada, dilluns, ens va deixar dos dies amb l'escola tancada i els nens i nenes jugant al carrer. El meu fill ha estat tres setmanes amb mal de panxa, ditxós virus que no el deixava en pau, matins i vespres, i tots a dieta. Dimecres, per sort, ell i la seva classe van poder marxar de colònies, però van retardar la sortida a mig matí, per prudència.Van tornar cansats, però contents. Però fa dies que diu que no vol anar més a fútbol i no sé ben bé què he de fer.

Personalment hauria d'estar contenta. Dissabte 27 de març es presentarà a Mallorca un disseny amb què he col·laborat, un sistema de làmpades. Com que també l'hem presentat a un concurs, no en donaré més detalls, de moment.Ja ho faré quan pugui. Dic que hauria d'estar contenta, però ara mateix estic una mica no sé si freda o decebuda. És dur adonar-se que una competeix, no amb cap altra dona ni amb cap home. Avui m'he adonat que ho estava fent amb les notícies i el Llibre de les Cares. Com que no m'agrada esperar en silenci, he fet mutis per el foro. Demà serà un altre dia.

Entre mi mateixa: estic emprenyada, però també estic trista.

Bones notícies per a Moià!

2010-02-28T00:32:00.002+01:00

Després de molts dies de no seguir els meus blogs familiars, trobo per fí una bona notícia al de la Plataforma Moià diu Prou: el Tribunal de Cuentas de les Espanyes ha admès a tràmit la denúncia presentada pel MAP de Moià i obert diligències per investigar tot l'afer del deute milionari del nostre Ajuntament.Fa força dies, irònicament, comentava jo al blog esmentat que no volia una Catalunya independent mentre els nostres polítics siguin tan corruptes.Veig avui als comentaris que el Pepito i el Sisquet arriben a la mateixa conclusió. És ben trist que hagi de ser fora de casa que ens facin justícia, però si ens la fan, serà molt benvinguda. Que PSC i CiU ja sabem què van fer quan s'havia de votar per admetre a tràmit la investigació sol·licitada a la Sindicatura de Comptes... M'alegra veure que no estem del tot desemparats, com em semblava, i em refermo que, mentre els polítics d'aquí no demostrin ser més honestos, ens convé que hagin de competir amb els de Madrid. Que així els uns vigilen els altres i encara que sigui per allò de les antipaties, a veure si de tant en tant algú ens escolta.Ho sento si a algú li fa mal el què dic, però als fets em remeto. Recomano si a algú li interessa que consulti el recull de notícies al Blog de Moià diu Prou. L'article del Regió 7 de divendres 25 de febrer ho explica molt clar.Vull agrair des d'aquí l'article que al seu dia va escriure en Miquel Saumell al Radar de Sarrià en solidaritat amb nosaltres i l'interès que va mostar pel tema.I reconec des d'aquí que hi ha hagut unes persones que sí que han fet la feina ben feta, els homes i dones que treballen al MAP (Moià Alternativa de Progrés), com han vingut a demostrar els fets. M'alegro molt que algú em faci renéixer una mica de confiança...

Bue Valentine, per Tom Waits

2010-02-14T11:35:00.002+01:00

Una bella cançó d'un músic que m'agrada. Jo sempre he associat i he pensat que el dia dels enamorats és per Sant Jordi. Igualment és blue, perquè fa anys que ningú no em regala ni flors ni roses; sortosament també tinc coses per celebrar. Per Sant Jordi és el Sant del meu fill. Hi ha molta gent que, per Sant Valentí o per Sant Jordi, es troben sols. Per ells va.

"Veneno en la piel"

2010-02-09T22:22:00.000+01:00

Una cançó que m'encantava, i que em segueix agradant. Avui n'he trobat aquesta versió.Ai, com m'hauria agradat ser canalla i perduda!

Un bleix de melangia

2010-02-05T12:41:00.004+01:00

En resposta a la invitació que va fer en Jesús M. Tibau al seu blog Tens un racó dalt del món el passat 26 de gener, he escrit un poema. Neix no pas del no res, sinó de sentiments que tinc de vegades, que sovint callo i que no obstant poden tenir "una sortida digna".

Galtes avall s'esmuny

un bleix de melangia,

llisca arran de pell

-cerca una sortida digna.

Nu el dolor, es fa cristall

i un frec de sol l'irisa.

Isabel,

Moià, 5/2/2010

Vent...

2010-01-27T00:35:00.001+01:00

Temps arraulit als dits.
El vent li endreça els cabells.
Els pensaments, deixondits

Quan som, tansols, moneda de canvi.

2010-01-22T23:34:00.004+01:00

Quan t'adones que els sis mil habitants d'un poble tan sols som moneda de canvi, sap greu. Molt de greu. Avui, a la Sindicatura de Comptes, dos partits tan enfrontats com CiU i PSC han impedit que es puguin fer sengles investigacions a Barcelona i als comptes de l'ajuntament de Moià. Per desgràcia dels moianesos, la demanda impulsada via partits per la plataforma Moià diu prou, havia de ser vista junt amb una referent a Barcelona. Els partits que per altres coses no s'entenen avui sí que ho han fet. Si tu no tibes de la manta, jo tampoc.I així ha estat.

A ningú no li importa que un poble de sis mil habitants hagi de pagar impostos abusius per vint-i-tres anys de mala gestió d'un sol alcalde. Hi ha nombroses irregularitats, aquí són vox populi, però la cosa no ha esclatat fins que ha tocat les butxaques de tothom, fins i tot de les famílies més benestants del poble. Tenim més de vint-i-un milions d'euros de deute, que es diu aviat. I com que fa uns dos anys ens van fer la revisió cadastral, el nostre alcalde va tenir la genial idea de posar-nos l'IBI més alt que ens podia aplicar, i la pujada ha estat escandalosa. I seguirà fins al 2017. Les finances d'aquest poble són un "culebrón" difícil d'explicar per a un forà: es demanen préstecs per obres que després van a parar a un altre lloc, enderroquen la psicina vella per a fer-hi el CAP nou i un pàrquing, a sota, de pagament. Fan una piscina nova en un altre lloc, que al cap d'un any s'ha de reparar per mal feta. Els diners per al CAP s'han acabat i les obres fa més d'un any, crec, que estan parades... Tot va així, aquí.

En deu anys m'han quasi quintuplicat l'IBI que pago. En el darrer any me'l van doblar respecte l'anterior. I enguany pagaré uns cinc-cents € per un pis de 75 m 2, balcó inclòs. Diuen que potser m'ho doblin, tripliquin o quadrupliquin... Que Déu m'agafi confessada! M'han contat d'avis que tenen una pensió de sis-cents € i per una casa vella han hagut de pagar-ne dos mil d'IBI... Les llegendes urbanes sobre la VISA de l'alcaldia de Moià parlen de pagaments de sopars multitudinaris a dojo, viatges particulars a llocs diversos, regals i fins i tot de factures de cases de barrets. Ho diuen els que ho han vist i ho han denunciat des de fa anys. Jo tan sols me'n faig ressò... Però se'n sent parlar al poble, als bars....

No m'extranya que les enquestes diguin que els catalans estem farts dels polítics. Com no ho hem d'estar? Teníem l'esperança de poder recórrer a la Sindicatura de Comptes perque fes una auditoria dels comptes de l'ajuntament, però avui, CiU i PSC ens les han trencat. És més important tapar els seus draps bruts que el bé del nostre poble. És trist, però és la realitat pura i dura. Se n'han fet ressò a molts mitjans. Jo us deixo alguns enllaços, i al blog de Moià diu Prou n'hi trobareu més. Al diari Regió 7 d'avui contava molt bé el tema. I el titular de La Vanguàrdia era prou expressiu:

"CiU y PSC se alían en el Parlament para evitar dos auditorías de la Sindicatura de Comptes"

Que un poble tan petit hagi causat una tal aliança, quina pudor de socarrim que fà!!! I com a ciutadana, em sento indefensa i sense recursos. M'adono que les lleis estan fetes tan sols perquè les complim els de sempre. Perquè els polítics, que en el fons són els poders fàctics eterns, segueixen tenint la paella pel mànec. I fan la llei, i fan la trampa per burlar-la. I per riure's de tot un poble.

COLLA DE PODRITS!!!!!!!

VERGONYA!!!!

Tots som immigrats.

2010-01-21T00:09:00.001+01:00

"No jutgis cap home sense haver caminat un temps amb les seves sabates"

Proverbi Indi

"El teu naixement, com el teu país, és pur atzar.

com el d'ells".

"Us diferencia el color de pell o de cabell, la religió, les creences o la personalitat. Però això també et passa amb els teus veïns"

M'avergonyeix que es vulgui negar drets fonamentals a les persones per haver nascut en un lloc "altri"...

Haití i els que tenen menys...

2010-01-16T18:51:00.000+01:00

Aquests dies he vist, copresa, les imatges que per televisó oferien del terratrèmol de Haití. Quan veig coses com aquestes, m'adono de la sort que tinc, que és doble. Tinc sort com a persona per viure en aquesta part privil·legiada del planeta, i com a dona en tinc més encara. Perquè tot i ser una mare sola, tinc un sou digne, que em pemet mantenir-nos al meu fill i a mi. La crisi l'hem sentida, com tothom, però tinc sostre i feina segura, de moment, i ens n'anem sortint. Així que no em puc queixar.M'ho recordo a mi mateixa.

Així que veure tanta dissort em fa reaccionar: penso, especialment, en els molts nens i nenes que, de ben segur, hauran quedat orfes. Com a mare que sóc... no vull ni pensar que el cas pogués passar-li al meu fill. Fa temps em vaig fer membre d'Intermón Oxfam.Vaig conèixer les ONG prèvies, de quan no hi havia ONG, que hi van desembocar, i m'agrada la manera com treballen. Us deixo l'enllaç per si algú vol contribir d'alguna manera. Jo m'hi sento moralment obligada.

Per raons personals, durant una temporada em vaig informar a fons sobre l'Islam, que tot i ser tan denostat, té aspectes que fan pensar molt. Un d'ells és la zakat o deure moral de contribuir amb una certa part de la riquesa que un rep per ajudar els que tenen menys. Un deure que he vist complir a la gent més humil sense ni preguntar-s'ho: tu no tens feina, vine a casa meva. El dia que en tinguis, ja ajudaràs a qui li faci falta.Ho he vist fer a molts immigrants, i ho fan sense esperar que se'ls torni la inversió feta. Això podria ser motiu de molta discussió, però no és el cas. El que m'interessa a mi: aquest concepte em va fer adonar que era gasiva en compartir els béns que rebo. No és ben bé cert, tampoc, si penso en tot el que contribueixo als impostos de l'Estat, però de totes maneres crec que com a societat acaparadora de riqueses, estem obligats a ajudar a sortir de la pobresa les tres quartes parts d'humans que hi viuen.

No pretenc que ningú estigui d'acord amb mi, però, en el cas dels desastres com el d'aquests dies, no em puc estar de pensar. Avui ho he fet "en veu alta".Sé que he arribat a les meves conclusions per camins ben curiosos als nostres ulls occidentals, però m'és ben igual . De tot procuro aprendre i a tot arreu hi ha gent bona i bones coses.I és bo adonar-me de tot el que tinc...

M'han dut els Reis

2010-01-06T00:50:00.002+01:00

M'han dut

els Reis

cristalls

de música

i colors.

Lluen

als llaços

d'una milotxa

noctàmbula,

escampen

somriures ...

Dedicada a en Josep Lluís Abad Bueno, un home bo.

Nit de Reis

2010-01-05T18:30:00.010+01:00

A Moià, on vaig venir a viure fa uns onze anys i mig, vaig conèixer una manera nova per mi de rebre els Reis Mags de l'Orient. És costum, aquest dia, que els nens i nenes esperin l'arribada de Ses Majestats als carrers principals de la Vila i és costum que ho facin amb un fanalet de colors que moltes vegades han construït ells mateixos, amb l'ajuda del pare i de la mare. Hi ha un altre costum encara, que és el de cremar rams d'espígol al carrer mentre els Reis no arriben.

Un dia vaig preguntar a algú si sabia d'on venia el tal costum, i em va dir que creia que els rams es cremaven per tal d'assenyalar el camí cap al poble als Reis. Intueixo que això ve de temps antics, de quan no hi havia enllumenat als carrers, i entenc l'interès de la quitxalla per ajudar els Reis -que aquí vénen del cantó de Vic- a no perdre el camí.Jo crec que els Reis es guien no tan sols amb la llum, sinó també amb la flaire que emplena el poble a aquestes hores. Fa bo, de debò...

Enguany els hem vist des del balcó. Fa mal temps i no acompanya, però hi havia prou gent al carrer. Jo que no pensava tenir Reis, ja he tingut el meu regal, dedicat pel Prícep de les Milotxes al meu fill i a mi. Com més llegeixo el seu escrit, més m'emociona.I aquí va aquesta, de milotxa, Príncep, que vola ben alt perquè la puguis veure!

Un bon Cap d'Any.

2010-01-02T23:34:00.003+01:00

Aquest ha estat un bon Cap d'any, com feia temps que no en passava. I no creieu que vaig fer cap gran cosa, no. El vaig passar a casa, amb el meu fill.Vam fer un sopar senzill, que feia festa sense complicar-me la vida, i vam sopar d'hora -amb horari infantil. Vam posar la tele i ens vam entretenir amb els diversos programes que feien, amb els que ens feien riure més. Vaig baixar la gossa al carrer, com és preceptiu,i després em vaig dutxar i em vaig posar el pijama, i el meu fill també. Vaig rentar els plats abans de les dotze de la nit, així que vaig poder esperar les campanades amb la casa neta i recollida, asseguda al sofà i ben arrambadets el nen i jo.

Com que al nen li feia mal la panxa, no vam prendre raïm. I què vam fer?Doncs a cada campanada, una abraçada ben forta, un Feliç Any i un somriure d'orella a orella. Això sí, el cava no el vaig perdonar, tot i que cada vegada em plau menys, mal i ser bo... Tampoc em vaig posar res de color ver mell, ni nou, ni vell, ni prestat, però em sembla que m'he passat de llarg, que això és pels casaments. I mal que diguin el què diguin les supersticions modernes, aquest any serà un bon any i millor que el passat. Perquè cada dia aprenc a ser una mica més feliç i amb l'ajuda d'algunes mans amigues,que m'empenyen quan m'arronso, anirem endavant i amunt, sempre amunt. Perquè de la ma d'alguna d'aquestes mans,des de fa un temps vaig descobrint coses noves de mi mateixa, sorprenents, que em fan feliç i que m'emplenen de sentit i escampen les boires fredes que tant sovint em fan esbarriar la ruta. O em feien.I sí, serà el primer de molts Anys Nous que han de venir i que seran millors encara, amb crisi o sense, ni social ni personal.

Em vaig llevar ni massa d'hora ni massa tard, quan el cos em va dir prou de llit, i em va rebre un dia esplèndid, plàcid i silenciós com n'hi ha pocs durant la resta de l'any. I això no es pot pagar, començar l'any amb cos lleuger i reposat i el cor feliç i en pau. I sense haver de fer grans coses, que això és el millor...

FELICITATS!!!

2009-12-31T12:04:00.000+01:00

Amb la FELICITACIÓ que m'ha enviat l'amiga Maria Antònia, de l'empresa ALTERNATIVES, produïda per bRainRAin, us desitjo a totes i tots un MOLT FELIÇ 2010!!!
De tot COR.

AJUDA PELS MONJOS BUDISTES A VIETNAM - HELP BUDDHIST MONKS IN VIETNAM

2009-12-29T16:29:00.005+01:00

Avui he rebut un mail d'una persona d'absoluta confiança que m'ha demanat ajuda per escampar-lo i això faig, de les maneres que tinc a mà. S'inclouen links per a informar-se. Si hi esteu d'acord, demanem que ho feu córrer de totes les maneres que se us acudeixin.Gràcies per endavant!!!

Isabel

Benvolguts,

Els monjos budistes de Plum Village, a França, fan una crida urgent.Demanen signatures per tractar d'aturar els abusos que sofreixen darrerament els seus monjos i monges al Vietnam, a mans de la policia, i per tal d'evitar que els deshauciin aquest cap d'any.Pel què sembla el tema és molt greu, podeu consultar-ne més a la web: http://www.helpbatnha.org/.

Per signar sols cal entrar a:
http://www.thepetitionsite.com/6/religious-freedom-in-viet-nam.
Podeu fins i tot fer-ho anònimament, i és un tipus de llista de la que un se'n pot esborrar.
Prego que feu córrer aquest missatge als vostres contactes, és urgent!Una abraçada i bon any per tots!! ;-)
Molt agraïda a tots, i els que tingueu contactes a l'estranger, feu-
los servir, escampem-ho!

Amigos:

Los monjes budistas de Plum Village, en Francia, hacen un llamamiento urgente. Piden firmas para tratar de poner fin a los abusos que están sufriendo sus monjes y monjas a manos de la policía,en Vietnam en los últimos tiempos. También para evitar que les desahucien de su último refugio el próximo Fin de Año. El tema parece ser muy grave, podéis consultar en la web http://www.helpbatnha.org/

Se puede firmar entrando en http://www.thepetitionsite.com/6/religious-freedom-in-viet-nam.
Podéis hacerlo en forma anónima e incluso borraros posteriormente de la lista si lo deseáis.Rogamos que hagáis correr el mensaje entre vuestros contactos y los que tengáis contactos en el extranjero, igualmente. ¡Es urgente!

Agradecidos de antemano, os deseamos un Feliz Año, con un fuerte abrazo.

Dear Friends:

The Buddhist Monks from Plum Village, in France, have made a URGENT PETITION FOR HELP to world’s Public Opinion. Their monks and nuns in Viet-Nam are being abused by Police Corps Officers in the last times. They are in danger of being thrown out from their last refuge by New Year’s Eve. You can seek for further information here: http://www.helpbatnha.org/

You can sign a petition here: http://www.thepetitionsite.com/6/religious-freedom-in-viet-nam
You can sign anonymously and even you can delete your name from the lists if you want to later.

Please spread the word among your contacts, even abroad. It’s urgent!!!
We thank you for your help in advance and wish you a Happy New Year!

Un desig

2009-12-25T23:31:00.003+01:00

De la meva cosina, he rebut aquestes paraules en un mail:

"Que mai et falti un somni pel que lluitar,
un projecte que realitzar,
alguna cosa per aprendre
un lloc on anar
i algú a qui estimar"

M'ha agradat tant que ho he volgut compartir amb qui passi per aquí. Em semblen uns bons desigs per l'any que ha de començar ben aviat. Tant de bo sigui molt millor per a tothom.

Isabel

El mon "guai" de la Berta.

2009-12-24T23:51:00.006+01:00

La Berta té set anys. És una nena com tantes, ni alta ni baixa, ni lletja ni molt guapa. Té els cabells llargs, de color castany, i sovint els duu deslligats. Té un pare i una mare. I una germana gran, d’uns quinze anys. La Berta va a escola,com tants nens i nenes. Llegir i escriure li ha costa una mica, però les mates se li donen un xic millor. La Berta tira a tímida, però també és molt xerraire, quan té confiança. I ha anat fent les seves amigues. D’un temps ençà se la veu trista. I és que el pare i la mare, ella no entén per què, s’han separat. Ella se’ls estima, però veu que es barallen i pateix. Viu amb la mare, ara, i de tant en tant passa uns dies amb el pare.

Avui, aquesta tarda, la mestra els ha deixat fer un dibuix lliure. Els ha donat un full molt gran i tan sols els ha dit. “Dibuixeu el què vulgueu. Teniu dues hores. Aprofiteu el full, ompliu-lo. Penseu una mica què voleu dibuixar. Ho podeu fer primer amb llapis negre i resseguir amb retolador prim. Si algú ho vol fer directament amb retolador, ho pot fer. Pinteu amb retoladors gruixuts, o amb llapis de colors, o amb ceres dures. Com volgueu. Però aprofiteu el full."

La Berta ha començat a dibuixar. Primer una casa, a mà dreta. Ha fet la línia del terra i aleshores, a l’esquerra del tot, un arbre ben maco. Al bell mig hi ha dibuixat una nena, amb cabell llarg recollit en cues, i a banda i banda, un home i una dona. Ho ha pintat tot amb uns colors preciosos, càlids, alegres. Hi havia tots els colors de l’arc de Sant Martí. Ha escrit unes coses i ha anat i li ha ensenyat a la seva mestra. Aquesta, quan ha mirat el dibuix, s’ha fixat de seguida en la nena i la casa i el dibuix ple de colors alegres i brillants. I que a sobre la nena hi deia “Berta”, a sobre l’home hi havia escrit “papa” i a sobre la dona, “mama”. I amb unes lletres de pal, així de grans, posava un títol: “EL MÓN GUAI". La mestra li ha dit: “Aquest és el teu món guai, oi, Berta? Amb el papa i la mama...” I s’ha quedat pensant.

Crònica d'una vida insignificant

2009-12-22T18:31:00.003+01:00

S’ha acabat un trimestre.
Ahir no vam poder fer la representació dels pastorets pels pares i mares de l’escola. La nevada ens ho va impedir. Però avui sí que ho hem fet per als alumnes i mestres i ha estat un èxit absolut. La Rosa, la meva companya paral•lela, s’ho ha currat, i molt! L’important és que els nens i nenes ho han passat bé. El vuit de gener per la tarda ho farem pels pares i mares, ja que ahir ho vam haver de suspendre. A l’escola és un costum establert: a segon curs toca fer pastorets. Una servidora va fer l’escenografia i reconec que hi vaig fruir, però sort que a la Rosa li anava la marxa de dirigir...
Després hem tingut dinar de mestres, molt bo, amb joc inclòs. Una servidora no hi ha participat. Era difícil de saber qui era qui... a l’hora d’endevinar amb les fotos de l’infantesa. I m'era ben igual guanyar la panera o no.

M’ha donat per pensar que tot és una fotesa, que m’aferro a il•lusions volàtils per a seguir endavant com sigui. Jo ja sé de què parlo. Hi estic obligada, pel nen, per la gossa i pel gat. Si no, és tot tan absurd, que estaria millor ben adormida i sense patir per res. Hi ha dies en què estic molt cansada i en què se m’escapa del cor i de la ment el sentit de seguir lluitant.
Però segueixo, perquè tinc coses que em lliguen.
Demà serà un altre dia.

Nou Blog

2009-12-06T15:59:00.001+01:00

Avui us presento el nou blog que portaré conjuntament amb en Joan Sunyer "Moret", de Santanyí (Mallorca). Estarà dedicat al Disseny i Interiorisme. Hi presentarem els treballs de Joan Moret, ALTERNATIVES MALLORCA I JiM, els seus productes, exposicions i actes. També anirem mostrant coses que ens agraden dins d'aquest camp tan ampli, encara que ens centrarem en les nostres especialitats: mobiliari, il·luminació, objectes de regal -en vidre compatible murano- i interiorisme.

Tenim widget de seguidors. Potser us sembli un tema minoritari, però sempre és agradable i es poden descobrir coses meravelloses. Així que us animem i demanem que ens seguiu i, si pot ser, ens difongueu. Ens trobareu al blogroll de l'Oasisideserts i ens agradaria que ens deixeu comentaris del que hi aneu veient.Publicarem amb una periodicitat setmanal com a mínim i esperem ser del vostre interès.

Per qui no ho sàpiga, a part de ser mestra de primària, una servidora es va graduar en Arts i Oficis, Decoració, especialitat de Disseny d'Interiors, fa uns quinze anys, a l'Escola d'Arts Deià de Barcelona. D'aquí vé el meu interès pel tema i per això va néixer, fa poc més d'un any, la meva col·laboració amb en Joan Sunyer, de malnom "Moret".

Us esperem al Moret&Maura on Design.

Avenços

2009-12-04T21:39:00.004+01:00

Vaig començar el meu blog com una pràctica del curs de Web 2.0 a la UOC, el juliol de l'any 2008. Fa poc i sembla que fa tant de temps ja... M'han passat moltes coses i he après molt de la xarxa, des d'aleshores.

De bell antuvi vaig passar d'amagat, tant com vaig poder. Hi havia moltes coses que em feien por. Però li vaig anar prenent gust a la cosa i a Bloggers van anar apareixent noves funcionalitats, com la de fer-se seguidor d'un blog.També hi havia els widgets comptadors de visites... Tot plegat em feia basarda. Em feia por el possible judici dels altres i pensava que poca gent visitaria el meu blog. Mai he tingut pretensions de res ni les tinc ara, però poc a poc vaig anar fent-me més agosarada amb algunes coses. Tot observant alguns blogs em vaig adonar que no passava res i que tampoc tenia cap més importància.I em vaig posar un comptador de visites. I em vaig posar el widget dels seguidors del blog.

Tot plegat ha estat molt bo i molt positiu per mi.He perdut la por al judici dels altres, si més no en aquest terreny. Agraeixo els pocs seguidors que tinc: són, tots, molt amables i agraïts. I respectuosos. I tot i no publicitar-me, vaig rebent visites i bons feedbacks.Què més puc desitjar?

Qui em conegui s'adonarà que per mi és un gran pas endavant: gosar publicar el que sigui, perquè em ve de gust, sense por de si ho faré malament o bé... Fins i tot he presentat tres posts als concurs publicat per Opinàlia. Me'n vaig assabentar per na Clidice i no vaig dubtar gens ni mica.No n'espero res, tan sols el plaer d'escollir tres dels meus millors poemes, o dels que més m'agraden a mi i dir-ho a un petit grup d'amics virtuals. D'aquest fet, he rebut alguna visita al meu blog, i alguna nova seguidora. A tots, moltes gràcies pel vostre suport a aquesta humil escriptora virtual, que amb el seu blog no preten res més que expressar-se. De vegades,per no embogir de tanta soledat.

Prova amb Isuu

2009-11-30T21:00:00.007+01:00

Cliqueu sobre el llibre i se us engrandirà. Cliqueu les fletxes i passeu pàgines.Si amb la pantalla en gran cliqueu sobre una zona fareu zoom. Podeu desplaçar la imatge al vostre pler. Estic provant el meu nou descobriment, Issuu i veig que amb Bloggers funciona perfectament.
Gaudiu de l'experiència!

La primera postal...

2009-11-29T22:51:00.007+01:00

Heus ací la primera postal que, amb gran sorpresa meva, m'ha escrit el meu fill :)

Un somni,

2009-11-28T22:58:00.002+01:00

-Bon dia, fill, és hora de llevar-se!
-Bon dia, mama. Saps? He tingut un somni molt bonic: he somniat que era campió olímpic de dormir molt!

Això m'ha dit el meu fill en despertar-se avui i, senzillament, ho he trobat genial!

Carta a la mare

2009-11-19T19:27:00.005+01:00

Hola, Mare:

com que a mi venir els dies abans no m'anirà bé, ja m'ofereixo per venir el dia de Nadal a treballar pel matí a casa l'Agneta.. Ja em dirà ella l'hora, millor un xic tardet.

Espero que estiguis bé de salut. El Jordi diumenge a la nit estava a 38, després d'un dia sencer de comportaments estranys, i l'he deixat tres dies a casa. Estava molt refredat i l’he tractat amb infusions d'Echinàcea i dieta. Com que cada dia li va anar baixant la febre, ni tan sols l'he dut a la pediatra, no fos cas que ens volguessin donar Tamiflú... Avui ja ha anat a escola i està eixerit com un pèsol, o sigui que no et preocupis.Com a novetat i senyal que es fa gran, et diré que a casa s'hi ha quedat sol i ha anat molt bé. Jo hi anava a l'hora del pati i al migdia demanava permís. Així el controlava, li donava els àpats i els infusions. Mai ha estat més de dues hores sol i s'ho ha passat d'allò més bé: mirava la televisió, jugava amb l'ordinador de joguina, feia dibuixos... Ahir, quan li vaig dir que avui aniria a escola, va muntar una petita rebel•lió, però no li ha servit de res. Hi ha anat igualment i a la tarda n’ha sortit tan content.

La veritat és que em feia recança, però no en tinc per pagar cangurs i em vaig aventurar. Si hagués estat molt aixafat, hauria demanat la baixa al metge -ho tinc ben clar. Li vaig deixar apuntat el meu mòbil perquè em truqués si li feia falta i les claus de casa al costat de la porta per si un cas. Això ho faig sempre, i al mateix temps té la instrucció de no obrir a ningú. Jo el trucava una vegada durant el matí i ell em contestava i tan content.
Bé, ja ho veus. Són les aventures de les mares modernes, que no estan tan lluny de les de les mares més antigues. Que moltes vegades també havien de deixar els fills sols a casa perquè no tenien ningú que els hi pogués vigilar mentre elles anaven a guanyar-se la vida. I com que sembla que ara s’ha de pagar per tot... La lliçó del Jordi ha estat que estar sol no fa por, només és una mica avorrit. I trobo que està prou bé.

En fi, t'envio una abraçada ben gran i cuida't molt!!!

Isabel

"Alfonsina y el mar"

2009-11-15T11:07:00.003+01:00

Avui, per mitjà d'una subscripció al Youtube de la que me n'han arribat actualitzacions, tafanejant tafanejant, he arribat al vídeo que us deixo avui. Tant el poema sobre l'Alfonsina Storni com la cançó de la Mercedes Sosa, de fa molts anys que m'emocionen. Que ningú pensi coses estranyes ni s'alarmi: el meu moment vital no correspon per res al que expressen cançó i poema. Senzillament el vull deixar aquí com un record i per tenir-lo a ma. Desitjo que us agradi tant com a mi.

I aquí us deixo, el darrer poema que va escriure abans de prendre la seva decisió final:

"Poema de despedida"

Dientes de flores, cofia de rocío,

manos de hierbas, tú, nodriza fina, tenme puestas las sábanas terrosas y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame. Pónme una lámpara a la cabecera, una constelación, la que te guste, todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes, te acuna un pie celeste desde arriba y un pájaro te traza unos compases para que te olvides. Gracias... Ah, un encargo, si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido..."

La mort del pare

2009-11-01T13:02:00.009+01:00

In memoriam

El pare va tenir una vida atzarosa i difícil. Va néixer en una família de molts germans. L’avi, desheretat per haver-se casat per amor amb una mestra d’escola, va acabar guanyant-se al vida fent de mestre també. L’àvia Teresa va morir quan el pare tenia dotze anys i va deixar, si no m’erro, set fills entre nois i noies.A aquesta edat el pare anava a escola però també va començar a fer d’aprenent, per ajudar a casa. Amb setze anys va veure esclatar la guerra civil i, amb divuit, li va tocar anar al front amb la Quinta del Biberó. Va passar moltes penalitats i ens n’havia contat força aventures, de les quals en recordo ben poc. Tan sols d’una vegada que diu que, afamats com anaven, van trobar un porc als afores d’un poble per allà a l’Ebre, se’l van fer seu i la bèstia va acabar rostida i alegrant els estómacs d’aquella colla de soldats. Em sap greu no haver-li demanat, de gran, que m’ho tornés a contar i prendre’n nota.Després va venir la postguerra, iniciada amb l’internament en un camp de concentració a Burgos, als qual van seguir tres anys de Servei Militar obligatori. Després van venir els estudis interromputs, relacionats amb l’Enginyeria, i la feina a la Companyia Telefònica, de la qual vam viure tots durant molts anys. Clar que abans es va casar amb la mare i vam anar naixent primer els tres nois i després les quatre noies, de les quals sóc la primera.

La nostra família era com les d’aleshores: el pare treballava a fora de casa, la mare a dins. Sempre s’hi va escarrassar el pare, molt. Va tenir el punt d’honor de fer sempre bé la seva feina i va fer costat als seus companys. I a casa era un manetes que ho arreglava tot. Però li costava expressar-se i, sobretot, mostrar els seus sentiments. Tinc la meva pròpia idea sobre com rutllava la relació de parella, entre els pares, però no ve a tomb ni sóc ningú per jutjar. M’ha portat anys aprendre-ho, i encara m’és fàcil de caure-hi. El cas és que el pare es va fer gran, jo crec que es va cansar i va emmalaltir. Va acabar essent un malalt renal crònic, que depenia de la diàlisi per a seguir vivint. Va perdre l’humor i l’alegria de viure, fins a pocs mesos abans de morir. Un infermer de la clínica on el dialitzaven li va deixar un llibre que el va impactar. Crec que era “Estimada Marta”, d’en Miquel Martí Pol. El pare es va adonar que, malgrat que estigués malalt, també podia ser feliç i que això depenia d’ell i prou. I li va agafar pressa per parlar amb nosaltres, de les seves coses, del què sentia.

Va venir l’hivern de l’any noranta-tres i allà cap al febrer, el pare va agafar un grip. Com que per a ell es podia complicar, el van ingressar en un gran hospital públic, del qual ja no en va sortir viu. Ell ja ho deia, que si l’hi tenien molts dies... Hi vaig passar la darrera nit de la seva vida, una nit de molt mal record. Només l’he contada a una persona i no ho faré pas aquí, però l’he arrossegada molt de temps. Vaig complir les ordres de les infermeres, però no vaig saber entendre la voluntat i el desig del pare. Pel matí va tornar la mare i me’n vaig anar a dormir unes hores. A les dotze del migdia em van trucar que el pare era mort. Va ser un xoc molt fort: en el fons, no hi comptava pas, jo. Era com si el pare hagués de ser immortal, per sempre. Em va costar un mes de poder començar a plorar-lo i sis mesos d’acceptar que el pare s’havia cansat de viure, que havia tingut una vida llarga i potser difícil, però més o menys realitzada dins de les circumstàncies. Que per més falta que em fes sentir la seva presència protectora, ell tenia tot el seu dret a descansar d’una vegada i per sempre. Durant molt de temps m’ha perseguit la idea que el pare va decidir morir-se aquella nit, en no sentir-se entès. Pensar-hi encara em fa mal...

Ahir, als posts de la Clídice sobre el Halloween i les tradicions relacionades amb Tots Sants, hi vaig trobar explicades coses de les quals n’he perdut el record i que ignoro si mai em van arribar a contar, a casa. Les vaig estar llegint al meu fill i a la nit, quan sopàvem, vam encendre una espelma en record de l’avi Oriol –el pare- els besavis i besàvies i el meu germà David, que va morir amb tretze dies quan jo tenia un any. Però sobre tot, la vaig encendre pel pare. Des del dia que el van enterrar a Montjuic, no he anat mai més al cementiri ni a cap missa en record seu. D’entrada em vaig sentir traïda, abandonada. Després vaig voler passar full, però no sé si ho vaig fer bé. Més aviat vaig intentar colgar la seva mort amb l’embolcall de la ignorància intencionada...I fins avui.

Com diu la Clídice, la nostra societat no parla de la mort. Crec que és un greu error, que no volem comptar-hi, que no transmetem als nens una actitud honesta i saludable envers aquest fet. Ahir a la nit, vaig tenir un espelma encesa, al menjador de casa, fins que es va apagar per sí mateixa. De tant en tant me la mirava i em feia companyia. Em duia el record del pare, amable, dolç. Gràcies, Clídice.

La gran xerrada

2009-10-24T22:55:00.008+02:00

He tingut un dia mogut, la setmana ho ha estat també.
Pel matí, partit de futbol, en camp propi. Hem perdut, però he vist fer bones intervencions al meu fill, i amb això ja estic contenta.D'altra banda, tot sovint em fa ballar com vol, el vailet, i avui n'ha fet un gra massa. A força de desafiar-me ha acabat castigat i jo desaforada i malament. Hi ha moments que em treu de polleguera.Per sort, avui ha começat el CAU i separar-nos durant dues hores a ajudat a tornar les aigües a mare. Ell ha vingut més fi i jo ja estava més tranquil·la.

Com que per segon cap de setmana, m'ha dut moltes feines endarrerides d'escola, ja ens hi vam posar ahir i hem seguit avui a estones. Això m'ha servit per tenir-lo lluny de la TV. Gràcies a déu, això sempre ho ha tingut molt clar, els deures són sagrats i encara que em presenti batalla, m'és més fàcil imposar-me. Així doncs, aquesta nit hem seguit treballant després de sopar. No gaire, que tenia son... I ves per on, després del que ens hem esbatussat avui, a la nit hem acabat fent la gran xerrada, ell acotxat al llit i amb el llum de la cambra apagat -la porta oberta- i jo asseguda al seu costat. Hem parlat del futbol, de passar-ho be, de mirar de fer les coses ben fetes... i estava ell com una seda. Feia temps que no hi passava una estona així. Som dissabte a la nit i m'adono, cosa estranya, que després d'una setmana molt cansada, a hores d'ara em trobo molt millor.

Pensava parlar de coses d'escola, dificultats que s'acumulen i TDH, doncs me n'han diagnosticat un alumne. Però ara mateix penso que és millor aprofitar aquest moment de pau per sentir-me positiva. I deixar les coses que inevitablement m'angoixen per a quan es presentin. Necessito tenir temps i calma,per a mi mateixa. I tenir-ne també, d'ambdues coses, per al meu fill.

La meva platja

2009-10-20T22:15:00.003+02:00

-Hola, guapa…
-Hola!
-Com estàs?
-Molt bé, contenta de veure’t!
-Et sembla que fem un cafè?
- I tant! Saps? Avui el nen em fa anys.
-Doncs felicitats a la mare!
-Recordo molt aquell dia, el moment en què me’l van donar...
-Aquests són records per sempre.
-Tant que vaig patir fins que va néixer... Va ser tan inesperat...
-Vas tenir nou mesos per fer-te a la idea. Ara, gaudeix-lo.
-Ho saps, oi, que t’estimo?
-I tant, que ho sé. I jo també, moltíssim!
-M’alegro tant d’haver-te trobat!
-I , jo, amor!
-Hi ha una cosa que recordo sempre: un dia em vares dir que jo era com una onada. Que pujo i baixo. I que tu pujaries i baixaries amb mi sempre, perquè era la teva onada... És la cosa més bonica que m’han dit mai a la vida!
-És que és així..
- M'agradaria ser-ho sempre, de la manera que sigui, encara que les onades són onades.I jo en sóc una de sola dins d'un mar on n'hi ha mils.
-Però tu ets la que dia a dia arriba a la meva platja.
-No hi puc desembarcar, ja ho saps, però puc anar i venir cada dia. I és que és tan plena d’amor!
-És pel teu gaudi, per nosaltres.
-Em fa molt feliç saber-me teva. I saber-te amic meu.
-Sí. Per sempre, fins sempre.
-Per sempre, com m’agrada! Em fas sentir tan segura... Ets ferm com una roca.
-Ho intento.
-I ho ets: en tu, reposo confiada.
-Tu em dones pau. I també em fas molt feliç...
-Se’m fa tard, he de marxar, amor.
-Jo també, tinc feina, ja ho saps
-Fins aviat, doncs.
-Fins aviat. Que tinguis molt bon dia!
-I tu també, adéu...
-Adéu...

La mare dels ous

2009-10-18T18:56:00.003+02:00

Una vegada hi havia una mare, que aleshores encara no sabia que un dia ho seria. Vivia en una gran ciutat, feia anys i panys, i s’hi havia anat quedant sola, aquelles coses que passen, ja ho sabeu. Un dia, per aquelles casualitats de la vida, va conèixer un poble més o menys petit, més o menys humà. I va decidir canviar de vida. Va ser un canvi relatiu: no va deixar pas l’ofici que tenia. Senzillament, va buscar casa en aquella vila amable i, de moment, viure a prop del sol, del verd i de la terra, li va provar. Però com que no és el vestit el que fa la persona, va arribar el primer hivern que hi passava i es va seguir trobant sola.

Una nit en què l’avorriment la corsecava, va decidir donar-se una alegria. Tan sols volia envoltar-se de música, ballar i recordar vells temps, quan sortia amb les poques amigues que havia tingut. Però de resultes d’aquella nit va conèixer un xicot, i de resultes del xicot, l’alegria va ser tal que al cap d’un temps va tenir un nen preciós. Aquell nen li va omplir la vida. Però les coses no són pas tan senzilles i al cap de poc temps el desamor va picar a la porta d’aquella casa. Ella va rumiar el que, en el fons, ja feia molt que sabia. I un dia demanà al pare del nen que seguís el seu camí. Va pensar que el seu fill era prou gran i que ja se’n sortiria tota sola, que per això tenia ofici i benefici. Però com ja he dit abans, res no és mai tan senzill.

Van anar passant dies de tota mena. De feina n’hi havia sempre: la de casa i la de fora, i no aconseguia atrapar-la mai. Com que la família la tenia lluny, no hi podia comptar gaire, ells ja van fer el que va estar a la seva mà. I poc a poc la va anar prenent el cansament. El que més l’esgotava era veure que tothom tenia receptes pels mals dels altres, però la gent no sabia, o no tenia ganes, d’escoltar. Tampoc no en tenien obligació, ja ho entenia. I va aprendre a callar, a no parlar si estava fatigada ni contar mai com vivia, ni tot allò que mai no podia fer. En aquest món de restaurants i cinemes, viatges i vacances, roba cara i targes de crèdit, millor que mai ningú s’assabentés que una no podia fer aquestes coses...

Va decidir que mentre el cos la seguís, aniria endavant com fos, pel seu fill. Va reduir la seva activitat al més essencial, per tal de mantenir les forces i per poder seguir el camí que li calia al noi. Si arribava la nit i no podia més, quan se n’anava al llit, es recordava d’allò que li deia el pare, en pau descansi: “Demà serà un altre dia...” Mai no ho havia oblidat i, per sort, funcionava sempre. I quan a l’endemà es desvetllava les forces li havien tornat, i l’alegria.

Aquesta mare, si m’heu seguit, ja heu endevinat qui és. Com que el món no està per queixes i com que n‘hi ha que estan molt pitjor, però com que també una necessita abocar quan està marejada, aquesta mare, que de vegades està tan cansada que no pot amb la seva ànima, ha decidit vomitar aquí les seves cròniques. Perquè ja que hi ha coses que no es poden parlar, si es poden escriure ens en podem alliberar. És com plorar quan una en té ganes: poder-ho fer és un alleujament. El que surt a fora, ja no és dins i, poc a poc, deixa de fer mal.

Crònica d'un partit en diumenge.

2009-10-18T12:51:00.005+02:00

El cap de setmana passat va començar la lligueta de futbol dels nostres Benjamins de segona. Com que la Federació va fer canvis de darrera hora, els contrincants que havien de venir a jugar a casa nostra se'n van anar a Sant Celoni, creguts que hi havien de jugar a les nou del matí. Quan, arribats allà, es van assabentar de l'error, els pares dels jugadors es van negar a fer un altre desplaçament. Amablement van trucar al nostre Club i ens van informar que segurament no es presentarien al partit. Així fou i els nostres van guanyar sense jugar. D'entrada van protestar, però de seguida es van posar d'acord entre ells i se'n van anar a fer un partidet a un camp petit d'herba, un prat que hi ha a l'extrem del club, que voreja amb els afores del poble.

Avui hem estat nosaltres els que hem hagut de matinar: havíem d'anar a Santa Perpètua i ens han posat el partit a les nou del matí i en diumenge, així que a les set del matí a casa hem tocat diana .El cel era ben fosc, encara, i m'ha costat una mica desenganxar-li els llençols, al nen. Però quan s'ha llevat, tot ha anat sobre rodes, millor que en un dia de cada dia. Jo m'he afanyat a passejar la gossa, que també feia temps que no sortia a aquestes hores. Feia molta fresca, ja, i a l'horitzó, darrere les muntanyes, clarejava. Però encara he vist l'estrella de l'alba, acompanyada dels primers cants dels ocells.Ara ja no en gaudeixo quasi mai, però em segueix agradant...

Hem fet el viatge amb el president del club, que ens ha fet lloc a la seva furgoneta. Ja s'havia aixecat el dia, però encara es veien camps gebrats. Ha estat la primera vegada, aquesta tardor, i és que en dos dies han baixat força les temperatures. Arribats sans i estalvis, els jugadors s'han canviat i quasi no han pogut fer escalfament que ja ha començat el partit. Hi havíem fet un amistós, a Santa Perpètua, i ens van clavar una pallissa, setze a zero;però des d'aleshores els nens s'han anat conjuntant i millorant el joc. De totes maneres, ja pensava jo que segurament perdrien, els nostres, i així ha estat. Els altres eren alts com armaris, alguns, i a més, anaven d'una manera que francament no m'ha agradat. Només de començar, un jugador li ha fet dues faltes molt seguides a un dels nostres més bons, la primera ha estat una trabanqueta clarament intencionada. A la segona, l'àrbitre ha aturat un moment el partit per comprovar l'estat del nen afectat i aleshores ha tingut una xerrada amb el protagonista de les faltes -diria que li ha llegit la cartilla. I ho ha fet en dues ocasions més, una a un dels nostres nois. Ho he trobat molt lloable i si regnés més aquest esperit entre els practicants del futbol jove potser els esportistes pujarien amb un esperit més adequat que el que observo de vegades. Perquè no puc entendre que uns nens que com a màxim tenen nou anys, quan juguin vagin a donar cops de colze, estrebades i a fer travetes malintencionades als contrincants per tal d'aturar els bons i poder guanyar.Però d’això n'abunda, i força, pel que veig.

Per sort, quan els nostres fills han entrat als vestidors, els he sentit com reien i feien broma. Ja ni es recordaven que acabaven de perdre i tant els era. En el fons, tan sols són nens amb ganes de jugar i fer gresca i trobo que està molt bé que sigui així. Que encara que hagin perdut, als cinc minuts ja hagin passat pàgina i se n'hagin oblidat. I que hagin seguit jugant i rient...

El primer deu.

2009-10-09T20:42:00.003+02:00

El meu fill m’ha dut el primer deu. O el primer del qual me’n faig conscient. Tercer curs ja comença a ser cosa de paraules majors i d’entrada hem anat un xic de corcoll. Calia avesar-se a hàbits nous i, sobre tot, saber deixar que es vagi fent responsable ell mateix, tal com em va recomanar la seva mestra. Vetllar-lo de lluny, deixar que es recordi ell de les coses, dels deures que té anotats a l’agenda. I que si no ho fa, sàpiga entomar les conseqüències. Per edat és un moment complicat, d’autoafirmació i rebel·lia, que m’ha costat moltes enrabiades i perdre els papers sovint, a més de moments d’angoixa, de pensar que no me’n sortiria. Però sembla que el nen va entrant en cintura i es va acostumant al nivell més gran d’exigència. No és que abans manqués, l’esforç, però ara el nivell requerit ja és més elevat i cal posar-s’hi seriosament.

Com que a l’escola fan projecte de reutilització dels llibres de text, aquests normalment són a classe i els nens i nenes tan sols els duen a casa quan han d’estudiar per un control. Així que el dia que vaig veure el llibre de Naturals a la cartera ja sabia què tocava. Li vaig fer llegir el tema, ja havíem fet deures abans. I després li vaig estar preguntant i em va fer l’efecte que ho tenia entès i s’ho sabia –éssers vius i éssers inerts... L’endemà vam fer cap a escola, va passar el dia i la veritat és que no em vaig recordar de preguntar-li al vailet com li havia anat. Ja m’ho va dir ell ahir: més content que un gínjol, em va ensenyar uns fulls i va i em diu “Mama, a que no saps què he tret?”I em mostra el control i tenia un deu! Me’l vaig repassar, i realment ho havia sabut contestar tot, o sigui que em vaig sentir molt feliç. I vaig pensar que si seguim així ja hi signaria. Ja sé que una flor no fa estiu, però em va venir bé. Perquè hem tingut tantes batusses per fer-li entendre que després de berenar, primer són els deures i les seves petites obligacions abans que jugar o la tele, que aquest deu em paga per tot.

Me’n queden d’altres,de batalles, ho sé. La primera, que ja em demanava premi i diguem que ho hem deixat a llarg plaç. Cal que a més de fer deures, atengui a classe, treballi i a casa s’assuaugi un xic, que darrerament el mal to i les males contestes anaven a l’alça. Ha estat tan dur, aquest setembre, que això és un caramel d’alegria. Sempre vaig ser bona estudiant, i la veritat, m’agradaria que ell ho fos també i si pot ser, que arribi més lluny que jo. Que una servidora és un cas d’aquells que es comentaven a Un tel als ulls: podia haver estat més del que he sigut, però la meva poca estima em va deixar en ben poca cosa. Això sí, el que faig miro que sigui el màxim de bé possible. De vegades costa molt... Però avui em sento esperançada!

El primer partit.

2009-09-19T15:54:00.002+02:00

Avui el meu fill de set anys ha jugat el seu primer partit de futbol amb l'equip dels Benjamins A del nostre poble. Jo no li he cultivat mai l'afecció per aquest esport, més aviat en penso malament, per les connotacions agressives que de vegades es mouen al seu entorn. Però tot i això, durant el curs passat, el nen se'm va fer futboler en tota regla, al pati d'escola, i va començar a demanar-me per poder veure tal o qual partit, que juga el Barça, mama!

A l'estiu va veure els amics que feien el curset de tecnificació i va voler anar-hi ell també. Ho va passar tan bé que ha volgut seguir i ha començat a entrenar dos dies a la setmana. A mi ja m'agrada que vulgui fer esport i tant de bo que s'hi afeccioni per sempre. Amb això en tindria prou. Però a més, i en contra del sentit competitiu que li donen molts pares i mares, hi vaig veure una oportunitat pel meu fill únic de família monoparental; una oportunitat única d'aprendre esforç, tècnica, treball d'equip, respecte pels companys i per una autoritat diferent de la meva, la dels entrenadors, que bona falta que li fa! D'entrada deia que als partits no hi volia anar i vaig haver de prometre no obligar-lo, però n'hi ha hagut prou amb dues sessions d'entrenament, i avui ja hem anat a partit.La veritat és que m'ho he passat pipa i m'he quedat parada del sentit de joc que tenen aquesta petita colla, de com es passaven pilotes i com seguien unes certes tàctiques. El meu fill ha driblat, defensat, rescatat dels contraris i passat força pilotes i de debò que m'ha fet feliç veure que se'n sortia prou bé.

Els nens de l'altre equip eren Benjamins de segon any, semblaven més grans i tenien més tècnica, però els nostres han lluitat i han atacat tant com han pogut. El partit ha estat renyit i ens ha fet disfrutar, tot i la golejada que els altres ens han encaixat. Però els nostres també han marcat dos o tres gols. El porter ha hagut de ser substituït perquè ha rebut a les mans i el segon porter, que no n'havia fet mai, de porter, ha defensat com un lleó. Tot i ser menut d'estatura, ha aturat pilotes difícils i quan xutava l'hauríeu d'haver vist, quina energia!I quina gràcia feia, hem rigut ben de gust! Els pares i mares els hem encoratjat i aplaudit cada vegada que feien una jugada lluïda, encara que potser no la culminaven. I els hem aplaudit especialment en acabar el partit. Alguns feien mala cara: ha estat el moment de remarcar-los que era el primer partit que feien junts i que han fet jugades molt maques. Ho han fet bé, es passaven pilotes i ho feien amb força idea. O això m'ha semblat a mi.M'ha agradat molt veure com els entrenadors, que són molt joves, els han fet fer un escalfament molt seriós abans de començar el partit, estiraments, cursa i tot això. I ells anaven tots a una i ho feien tan seriosament...

Entre quedar al Club, anar a Sant Fruitós i jugar ens ha passat tot el matí. Els pares i mares hem parlat d'un munt de coses i ha estat molt agradable. Per mi serà feina dur el nen cada dissabte a jugar, però crec que li serà molt bo, que pot aprendre moltes coses positives i que a mi també m'anirà bé. Que així surto de casa, conec gent i m'airejo una mica. Ha estat un molt bon dia!

Somnis estesos

2009-09-16T22:17:00.007+02:00

No goso pensar
què em plauria,
he anat deixant
somins estesos
al llarg dels camins.
Potser eren engrunes
a tall de fita:
m'havien de servar
la ruta de retorn.
Si algú em diu
de tard en tard
uns mots amables
em desvetlla, agraïda,
un somriure.

Avui li agraeixo a la Sandra haver despertat aquest poema amb una pregunta al seu blog Papallones en la llum

Isabel

Patent de vacuna contraceptiva amb PZP-4

2009-09-06T01:01:00.010+02:00

Ahir, a traves de la web de la periodista Jane Bürgeirmeister, periodista que ha col·laborat amb diaris molt prestigiosos i que ha posat una denúncia contra la OMS i la companyia farmacèutica Baxter, fets pels quals ha perdut la seva darrera feina, vaig arribar al vídeo publicat al meu post anterior.

Com que sóc de mena inquieta, he volgut investigar sobre el PZP-4, una suposada substància contraceptiva, i no m'ha costat gens arribar a això per mitjà del cercador Google. Es tracta de la patent d'una vacuna contraceptiva, experimentada en mamífers i que es diu que podria ser aplicada als humans per mitjans de campanyes de vacunacions...

Serà veritat que hi ha ments que volen reduir la població mundial a 5oo milions de persones?

"US Patent No: 5,348,866
Patent
Genes encoding porcine zona pellucida protein PZP-4, expression thereof and contraceptive vaccines comprising expressed (poly) peptides
Details

Previous PageBack to Patents
Genes encoding porcine zona pellucida protein PZP-4, expression thereof and contraceptive vaccines comprising expressed (poly) peptides

Inventors: Isojima, Shinzo ; Akatani, Akiko ; Okazaki, Yuichi ; Sugimoto, Masanobu
Assignee: Isojima Shinzo; Tonen Corporation;
Abstract Text: This invention relates to a DNA sequence comprising at least part of a porcine zona pellucida PZP-4.alpha. or -4.beta. gene coding for an amino acid sequence represented by SEQ ID NO: 1 or SEQ ID NO: 2, respectively, in SEQUENCE LISTING. This invention also relates to an expression system and to expression of said DNA. In addition, this invention relates to an immunogenic recombinant polypeptide or peptide which comprises at least part of said amino acid sequence and which is obtained by expressing said DNA, and to a contraceptive vaccine for use in human or other animals which comprises said polypeptide or peptide as an active ingredient.
Issue Date: Sep 20, 1994
Application Filed: Mar 20, 1992
International Classifications: C12N; A61K"

Traducció aproximada de la darrera frase:

"... aquesta invenció es refereix a un recombinant polipèptid immunogènic o pèptid que comprèn com a mínim part de la mencionada sequència aminoàcida i que s'obté expressant el dit DNA, i també (es refereix)a una vacuna contraceptiva per usar en humans o altres animals, la qual comprèn el mencionat polipèptid o pèptid com a un ingredient actiu"

Aquesta patent va ser enregistrada el 1994 als USA, com podeu veure si llegiu el redactat en aglès. La font d'aquesta informació és aquí Potser és cert el que es denuncia al vídeo del meu post anterior?

Nota:

a l'article de la Wikipedia sobre la Jane Bürgermeister hi ha l'enllaç a una còpia en format PDF del la denúncia presentada per aquesta periodista contra la OMS (WHO, en anglès). Si consulteu la pestanya anomenada "discussion", veureu que es diu si la Jane existeix o no realment; que hi ha gent que ha investigat a les revistes amb les quals havia col·laborat, com Nature i The Guardian, i que hi han trobat força articles signats per la mateixa.

Coses que espanten

2009-09-05T23:33:00.003+02:00

Diuen que potser ens estan esterilitzant per mitjà de les vacunes, que hi ha una conspiració de militars i uns anomenats "Il·luminati" per reduir la població mundial a 500 milions d'habitants.
La meva ment es resisteix a creure en una semblant maldat, però bé hi va haver un Hitler i bé és va voler fer ja una neteja ètnica en pro d'una suposada raça superior a mitjans del segle xx, una mica abans... I se sap que molts nazis, al final de la 2ª Gerra Mundial, van emigrar als USA.
Diuen que les grans fortunes del món el volen modelar al seu pler. Hi ha teories sobre un plà per reduïr la humanitat a 500 milions de persones, per això s'hauria dissenyat entre altres el Gardasil. Es voldria eliminar les races negres, asiàtiques i aborígens...
La meva ment es nega a creure que això sia possible, però reconeixo que em fa por: ja ha passat abans.
Qui ens assegura que no pugui tornar a ser possible?
En tot cas, l'únic que us puc dir:
No us deixeu posar cap mena de vacunes!!!
Mai sabreu què us estan injectant!

Operació Pandèmia

2009-09-05T01:30:00.004+02:00

Ha corregut molt per Internet: avui l'he trobat recomanat per una biotecnòloga que comentava una notícia del portal 3cat24. Es tracta d'un documental de Julián Alterini que explica de forma molt gràfica i clara que hi ha darrere la ja anomenada Operació Pandèmia. Totes les dades en què es basa estan documentades des de fa temps per fonts fiables i diverses. El problema és que no interessa que se sàpiga.

Primera setmana.

2009-09-04T23:58:00.011+02:00

Ha passat la primera setmana de feina. Fora del primer disgust -veure que havia de fer jo la feina que una altra no va fer el juny passat a la seva aula-,un cop dins l'engranatge, la veritat és que enguany va tot prou bé. És el segón any que estic al primer Cicle de l'Escola i ara ja estic encarrilada, ja sé com va tot. És un gran què.

No m'agrada l'estrès, però em vaig trobar una situació tal a l'aula que m'hi vaig posar de cop, i ara ja la tinc muntada quasi. Tot organitzat, net i polit, després de llençar un munt de coses que hi vaig trobar acumulades.Amb l'ajuda de la meva companya -que jo, per les circumstàncies, anava endarrerida quant a organitzar la classe- em manca tan sols posar els nombres corresponents a taules, safates i gots de material.

Estan pensats els horaris i previstes les activitats per als primers dies. Quedarà revisar curriculums, triar algunes temàtiques, fer previsions a llarg plaç. I començar a programar, que ja ho estem fent en força coses: hem triat sortides,organitzat els tallers, previst el nombre de sessions d'aquests darrers per a tots els trimestres i hem triat ja l'obra dels Pastorets que farem per Nadal. Això em fa molta mandra, em posen molt nervios les activitats de cara als pares: reconec que no m'agraden gens, però toca. I toca aguantar-se.

He encarregat, online,per al meu fill, els llibres d'anglès que fan servir a l'escola. De fet, no caldria: li deixen com a part del projecte de reutilització de llibres de text al qual m'he adherit. Els llibres, però, són per poder repassar a casa. A més, a l'Activity Book hi porta un DVD. I amb una cosa i l'altra miraré de reforçar-li l'anglès, al nen. Les clases privades són molt cares i sempre se m'ha donat bé. De passada, refrescaré la memòria. També li he demanat el mateix Diccionari de Català que faran servir a escola, perquè el tingui a casa i el poguem utilitzar quan ens calgui. Comença Tercer de Primària i clar, això es posa seriós, ja. A part d'això, l'he apuntat a entrenar futbol al Club Esportiu, que se m'ha tornat molt futboler,tot i que jo no li he pas cultivat. Això sí, diu que no vol anar a jugar partits. El que em pregunto és quant de temps ho seguirà dient: quan vegi que els altres hi van i ho passen bé... no serà la primer vegada que s'anima quan veu que els altres ho fan.

El ritme de vida torna a ser el de sempre: no poder badar boca, tenir molt clar què és el més urgent i tot allò que cal fer a cada moment. Comencen a faltar les hores de son,comença a aparèixer el cansament que en el fons no m'ha abandonat, ja no em puc arreglar tant, no hi ha temps... M'he proposat, però, per conjurar la por amb què ens volen contagiar, de retornar a una bona dieta mediterrània. Combatré grips diverses amb les armes que ens ha posat a mà la Mare Natura, que és molt més sàvia que els Laboratoris Farmaceutics: fruites i verdures riques en vitamina C, la vitamina D que ens dóna el sol, probiòtics dels iogurts de sempre -res de collonades d'actimels-, antioxidants dels llegums i cereals integrals. All i ceba, amb principis antibiòtics, a tot arreu. Oli d'oliva i herbes remeieres de les de sempre, que n'hi ha de molt indicades per combatre els estats gripals. Als USA ho recomanen a NaturalNeWs.com i nosaltres ho tenim tot tan a mà!

L'únic de bo de tot aquest enrenou de la grip nova és que, gràcies a ser tan contagiosa tot i ser lleu en la majoria de casos, sembla que el personal comença a recuperar el seny després d'anys en què, si t'agafava un grip, a la feina et miraven malament si et quedaves a casa a fer llit. I aquests dies els metges no paren de dir res més que això: que la grip es cura fent repòs i llit a casa. I que cap persona no ha d'anar a treballar si no ha passat 24 h. sense febre. Igualment pel que fa als nens en edat escolar. Sort que els governs d'aquest país o països han mostrat prou senderi en aquest tema...
Jo ja m'he quedat tranquil·la, ja que nigú em voldrà obligar a vacunar el meu fill amb unes vacunes altament qüestionades.

Se m'acaba l'estiu

2009-08-30T23:08:00.005+02:00

Se m'acaba l'estiu, encara que siguem encara a l'agost. Demà, dilluns, duré el nen al Casal de setembre, quin remei. Enguany començarà abans, amb el primer dia de la setmana i no sé què faré aquestes cinc hores. Hauria de fer encara dues finestres i les corresponents cortines però ja veurem...

Se m'acaba l'estiu, el temps millor de l'any per mi, i des de sempre que ho és.Els vaig passar molt bons, a Prats, fins els meus quinze anys. Van ser estius màgics, lluminosos i feliços, amb deures,excursions a la riera, berenars a la font, jocs amb la colla... Coses que hom solia fer quan era una nena. Han passat molts anys. Molts anys, moltes coses, molta soledat, molt passar dies i anar empenyent.

Fa anys ja que l'estiu el passo aquí, al poble i enguany també ho hem fet. Alguna escapada per visites familiars i poca cosa més - anar la piscina i anar a córrer una mica pel Parc Municipal.No és per la crisi, es que per circumstàncies personals ja fa anys que m'he hagut d'acostumar a triar, i sempre hi ha coses més importants i urgents que anar de vacances, com en diu el meu fill. Jo li dic que l'important de les vacances és poder-ne fer i descansar de tot l'any. Anar de vacances és una altra cosa, que una servidora faria només si es pogués permetre que, per uns dies, li ho fessin, a ella, tot, tot i tot! I si no m'arriba per això, em quedo a casa, que la tinc al meu gust.

L'estiu ha estat bo, no perquè haguem anat enlloc: l'estiu ha estat bo perquè durant dos mesos he estat lliure de l'horrible dictadura del rellotge i en especial del despertador. Però s'acaba i me l'he passat feinejant i posant la casa al dia, reparant el que calia per preparar l'hivern vinent, endreçant i organitzant, perquè quan hi haguéssim de tornar, doncs això, tenir la vida, potser, una mica més fàcil...
Cada estiu ho faig, i cada estiu em passa el mateix: arriba setembre i la veritat és que no em sento descansada.Com que no puc parar mai, coses de ser mare soltera, ja és d'esperar que així sigui.

Aquest vespre he tingut un besllum ja del que tornarà a ser, la cursa d'obstacles constant en la que no puc parar mai, aconseguir anar acomplint tot allò que s'espera de mi tant a la feina com amb les meves obligacions de mare, que el nen no ha pas triat la situació. La lluita per arribar sempre a temps a lloc, els nens no tenen pressa, no entenen els horaris...Seria feliç de poder viure sempre així, com ara, i això que no he fet cap viatge, no he anat a la platja ni res de tot això.

No m'agrada llevar-me i que sigui negra nit, que em facin anar per decret amb un horari diferent del solar, haver d'anar tot el dia amb presses encar que visqui a poble. No tolero gens la pressió... Faig el que he de fer perquè és la meva obligació i perquè en porto un de més xic al carro. Però aquesta vida que portem, que sembla una lluita contrarellotge, no m'agrada gota, ho reconec.De moment, sort en tinc que mal que em senti cansada, dec tenir piles alcatel i, per ara, no se m'han acabat. Ja ho vaig dir fa un temps: a mi, deixeu-me viure d'estiu a estiu. Si fos per mi, els hiverns me'ls passaria dormint, ben arraulida, i esperaria la tornada del bon temps. Si no fos que hi ha coses que m'obliguen.

Don't inject me (the Swine Flu Vaccine song, by Mike Adams)

2009-08-29T10:03:00.003+02:00

Mentre no abordo el tema de les vacunes, del interessos econòmics i de les implicacions polítiques, econòmiques i socials del tema a nivell mundial, us deixo una cançó composada per en Mike Adams. Ell és l'editor de Natural News i defensor de la medicina alternativa a la oficial en un país on el naturisme està mal vist i perseguit. Va composar la cançó a casa, amb un ordinador portàtil, i el resultat és aquest. Al final us hi deixo la lletra en anglès.

The swine flu's comin' back
like a viral attack
It's like '76, you gotta cover ya back
But not with a vaccine don't give in to that
Because those medical quacks
are makin money off that

They wanna inject you, infect you with the vaccine
They say they protect but they reject your immunity
And if you protest they arrest you and they lock you down
Can't have people like that walkin' around

Contagious
The truth is outrageous
Don't you know the drug companies made this flu
And if you're thinkin' you wanna evade this
Then you gotta say this

Don't inject me
Don't infect me
Don't stick that needle in my arm and chemically wreck me

Don't inject me
Don't infect me
Don't stick that needle in my veins and medically wreck me

Don't use me
Don't abuse me
Don't push your medical lies and try to confuse me

Don't trick me
Don't you dick me
With that needle in ya hand don't you dare try to prick me

Don't you know the swine flu is made by man
Pharmaceutical scam
It's all part of the Big Brother population plan
But the thing I don't understand
is why they in Mexico City
in an unmarked military van

They don't want you to see the remedies
you can stop influenza with vitamin D for free
Herbal medicine is all that you need
But they can't charge a fifty dollar fee

Unless
They inject you
They infect you
They stick that needle in your arm
and chemically wreck you

They use you
They abuse you
They say they're saving your life while they really confuse you

All you parents grab your kids
And shoot 'em up just like guinea pigs
Inject your teens and your babies in the crib
And when they get paralyzed
That's when you realize
There's no way to undo what you did

The big drug companies are makin' a killing
Collectin' the billions and gettin' away like a James Bond villain
cause they're willin' to do almost anything
Just to make money with the flu vaccine

Song and Lyrics © 2009 by Michael Adams, All Rights Reserved

No et vacunis de grip nova 3: vacunes dubtoses.

2009-08-26T23:35:00.005+02:00

Porto tres dies de recerca esgotadora. He trobat munts d'informació i he aconseguit trobar enllaços que m'han semblat fiables i útils, però són massa dades per a poder-les païr. Avui em centraré en com funionen les vacunes i perquè ens hauríem de malfiar d'una vacuna de la grip A que a Europa s'està preparant a marxes forçades i, probablement, saltant-se etapes de l'experimentació necessària.

Un fet que resulta altament sospitós és el fet que l'Administració Obama hagi donat immunitat legal a les companyies farmacèutiques que estan preparant les vacunes als USA, per tal d'evitar una allau de reclamacions en el cas d'efectes adversos de la vacuna sobre els pacients. Cal tenir present que als USA es pot obligar a la població a vacunar-se per decret.

El segon fet que m'alarma és que els col·lectius mèdics de diferents països es mostren reacis a vacunar-se. A tall de mostra, a Espanya, on el 20 per cent dels metges del SNS no es volen vacunar, Canadà i Gran Bretanya.No veuen clar que la vacuna sigui segura i la OMS vol que es posi als nens i nenes en primer lloc...

A Natural News hi he trobat un article on ens expliquen com funcionen les vacunes de la grip, els seus components, efectes, efectivitat etc. En poques paraules, una vacuna de la grip convencional conté elements causants d'al·lèrgies diverses com proteïna d'ou, gelatina i Polisorbat 80; un conegut cancerígen, el formaldehid, detergent (Tritó X100),resina i antibiòtic (gentamicina).A més, i molt important, contenen thimerasol, un conservant amb mercuri, que pot causar danys neurològics tant en els nens com els adults.

Quant a les vacunes per a la grip nova, la que prepara la companyia Novartis -que les fa pel mercat USA- porta MF-59, un adjuvant a base d'oli que conté esqualè, Tween 80 i Span 85. Els adjuvants basts en oli han provat ser causant d'escleròsi múltiple injectat en rates, i en els humans poden causar artritis autoinmune i lupus... I les vacunes que estan preparant per distribuir a Europa segurament prescindiran d'algunes etapes d'experimentació i durant adjuvants per fer-les més potents i fer-ne la producció més ràpida. Això sí, es demanarà als governs que reportin casos d'efectes secundaris atribuïbles a la vacuna... La meva conclusió, ens volen utilitzar directament de conillets d'índies! I hem de permetre que posin aquestes vacunes als nostres fills i filles?

Per acabar us deixo un parell de vídeos. El primer explica un experiment fet a l'Universitat de Calgary l'any 1997 que va demostrar per primera vegada de forma visible que el mercuri produeix danys cerebrals ja que destrueix les neurones. Hi ha una part simulada i una part amb imatges reals, impressionant. Ara entenc per què són perilloses les vacunes i la relació del mercuri amb l'Alzeheimer!

El segon vídeo correspon a un especial informatiu de la cadena americana KPBS. Fou carregat al Youtube el març d'enguany i dedueixo que és relativament recent. Us recomano que el veieu en gran, ja que s'hi mostren imatges que demostren que a les vacunes encara s'hi posa thymerosal, tot i que el 1999 es va demanar que es retirés de les vacunes pediàtriques. I especialistes ens expliquen els efectes del mercuri al cervell i la seva possible relació amb molts casos d'autisme, que de moment, l'administració no ha tingut interès a investigar.

Queda al tinter el tema dels guanys i interessos de les companyies farmacèutiques, del seu paper en la declaracó de la pandèmia i d'algunes teories de conspiracions eugenèssiques que no volem creure però que, com a mínim, són inquietants ja que no impossibles. Ho deixo per un altre dia.

El que està clar és que ens menteixen molt, que no ens mostren mai els components de les vacunes i que no sabem que els pot passar als nostres fills i filles si deixem que els injectin la vacuna de la grip A...

No et vacunis de grip nova 2: consells útils, sentit comú.

2009-08-25T15:56:00.009+02:00

Com vaig prometre, em poso avui mans a l'obra. Ahir, en rebre el missatge que em parlava de la Ghislaine Lanctôt, una doctora canadenca que va gosar escriure un llibre titulat "The Medical Mafia", d'entrada ni tan sols vaig obrir l'enllaç que m'hi adjuntaven. Vaig pensar que es tractava d'un missatge alarmista més i em va fer mandra. però no me l'enviava pas cap persona ignorant i finalment em va picar la curiositat. Com deia ahir, em va agradar com exposava els fets aquesta doctora, la seva manera de parlar i com n'era, de didàctica. Encara que els sis vídeos de vuit minuts cada un aproximadament, són en un format antiquat pel nostrr món ja tan audiovisual, us recomano que els aneu veient de mica en mica, que tingueu paciència per veure'ls tots. Jo ho vaig fer de forma esgraonada, en diferents moments de la tarda.Com que sóc inquieta, no em volia quedar només amb una opinió i vaig començar una petita investigació privada. confesso que vaig estar anat d'una pàgina a l'altra, navegant per la Xarxa, fins a les dues de la matinada, i avui he seguit cercant i llegint. Tot el que trobo, em referma en la decisió que ja he pres com a mare.

Vaig començar per consultar la web de la generalitat de Catalunya, i d'ensenyament a Sanitat, vaig trobar aquestes informacions preventives que ens poden ser útils a tots de debò.A má dreta, a dalt, hi teniu un díptic informatiu que us podeu descarregar en format PDF. Crec que tots els consell que se'ns hi donen són molt sensats i els haurem de tenir ben presents. I si us fixeu ara a mà esquerra d'aquesta pàgina a la qual us he adreçat hi ha diferents enllaços a organismes oficials, fins a la OMS. Jo vaig anar al Ministeri de Sanitat i Consum i em vaig descarregar una Guia per a la Prevenció a les Empreses, on s'hi diu que hi pot haver diferents onades de grip i que cadascuna pot durar fins a tres mesos. A la pàgina vuit d'aquesta guia parla de les estratègies que es podrien adopat, en armonia amb tota la Unió Europea i que inclouen 1- l'aïllament com a "separación de personas con una dterminada enfermedad infecciosa en sus hogares, en hospitales o en instalaciones determinadas a tal fin por el sistema sanitario". Ull, que la cita és textual!!! 2-la quarentena a persones que han estat exposades a l'agent infecciós i 3- el distanciament social dintre el lloc de treball... O sigui que el tancament de les escoles en cas d'un pic de pandèmia no sembla pas una mesura desencertada, però de moment no es contempla.
He trobat també recomanacions per a la població en general, força extenses i encara aquestes, totes elles bones de consultar.Pel que fa a aquí, hi teniu l'accés a tota mena d'alertes, i aqui als protocolsque regeixen ara a casa nostra.

El protocol que vaig veure ahir i que més m'interessa personalment és el que afecta al cas de les escoles i Centres Educatius en general.Quant a les recomanacions, cito textualment :

"En nuestro país el cuadro clínico de gripe A (H1N1) sigue manifestándose de manera leve en la mayoría de los casos. Por lo que, mientras la situación epidemiológica se mantenga similar a la actual, se considera que:

*

No es recomendable un cierre proactivo de centros escolares ni posponer el inicio del curso escolar. Los inconvenientes para la sociedad de una medida de este tipo superarían con creces las posibles ventajas en este momento.
*

Respecto a la eventual conveniencia de un cierre reactivo como consecuencia de la aparición de un brote de gripe A (H1N1) en un centro escolar, se considera que su valor para disminuir la extensión de la infección estará limitado por la posibilidad de implementar la medida precozmente y la capacidad para restringir los contactos entre los escolares fuera del centro escolar. Por estas razones, y teniendo en cuenta que los centros escolares son servicios públicos se debe intentar mantenerlos abiertos en la medida de lo posible, incluso en caso de absentismo masivo, permitiendo que sean los padres quienes decidan si llevar o no a sus hijos a ellos. No obstante, si se considera un cierre reactivo la decisión tendrá que:
o Basarse en la situación epidemiológica y ser oportuna en el tiempo. Decisiones tomadas con retraso producirán más inconvenientes que ventajas;
o Basarse en una evaluación de riesgo específica para el centro docente en cuestión considerando el impacto; social sobre el colectivo donde se asienta el centro y la factibilidad de la medida;"

En altres paraules, no es vol tancar les escoles preventivament per l'impacte social i econòmic que això tindria, i tancar com a reacció a un brot ja declarat és força inútil. Crec que és per això que es vol efectuar una vacunació massiva d'alumnes i mestres, segur que les autoritats han calculat que seria més barat per al sistema empresarial. I aquí começa la part del tema que em preocupa, que és el de les vacunes, com s'estan fent, la seva bondat i l'orígen obscur d'aquesta pandèmia. Però crec que abordaré aquest tema en el post següent, que això dóna per molt. I és que el que vaig estar llegint planteja dubtes severs i espanta de debò.

Només avanço les meves conclusions personals, que intentaré justificar, i són que se n'està fent un grà massa. Crec que hi ha molts interessos darrere la creació de la vacuna de la grip A. Molta gent en qüestiona la bondat i jo, amb tot el que m'he assabentat, ni deixaré que la inoculin al meu fill ni me la deixaré posar jo mateixa.

SAY NO TO THE VACCINE by Trillion

2009-08-25T01:43:00.002+02:00

No et vacunis de grip nova!!!

2009-08-24T23:34:00.003+02:00

Avui he rebut un mail d'una persona de confiança, culta i educada, amb un enllaç a una sèrie de vídeos del Youtube que entrevisten una doctora popularment anomena da GHIS, activista contra les vacunacions en general i contra la vacuna de la grip nova que s'està preparant actualment a nivell mundial.M'he posat a mirar els vídeos, que són sis, d'uns vuit minuts cada una, i de moment he arribat al quart. Com que pertanyo a un col·lectiu amenaçat amb l'esmentada vacuna i el meu fill també, i com que m'agrada investigar i informar-me,la inquietud m'ha dut a fer una mica de recerca al Facebook.

I hi he trobat vídeos i enllaços a webs d'autors prestigiosos, que alerten en contra de la vacunació massiva contra aquesta malaltia.Ara és tard i no tinc temps, però demà miraré de fer un post amb els enllaços pertinents a fonts d'informació, els oficials i els altres. Avui he posat tansols l'enllaç als vídeos de la Ghis, una doctora que, per denunciar com funciona veritablement els sitema sanitari y els interessos que hi ha al darrere, va ser obligada a apartar-se del seu lloc de treball. Això sol ja fa pensar...A mi m'ha semblat una persona sensata, als vídeos de la seva entrevista dóna unes explicacions molt entenedores per a tots el mortals que no som metges i els podeu veure en v.O. subtitulada en castellà.

Amb el poc que he vist i llegit navegant per internet des del vespre fins ara, se m'han posat els pels de punta, però no vull escriure res del que he llegit sense posar els enllaços a les fonts. Demà hi dedicaré les estones lliures de la meva jornada i espero poder penjar el post a la tarda o a la nit.

Però us dic tansols això: Jo pràcticament ja he decidit que ni deixaré vacunar al meu fill ni deixaré que em vacunin a mi mateixa. No volem ser conillets d'Indies!!!

ESTIC ESGARRIFADA DE COM JUGUEN AMB LES NOSTRES VIDES!!!
INFORMEU-VOS RESPONSABLEMENT, DECIDIU LLIUREMENT I AVISEU ELS VOSTRES AMICS SI HO CREIEU OPORTÚ.

Grip nova, escola i el dret dels nens i nenes a guarir-se

2009-08-23T16:38:00.006+02:00

Falten pocs dies per acabar les meves vacances de mestra. Contra el que erròniament segueix creient, encara no sé per què, la immensa majoria de la població d’aquest país, comencem a treballar puntualment el dia 1 de setembre. Pot variar d’acord amb els anys i el dia de la setmana en què s’escaigui aquesta data. I ja fa dies que de tant en tant em trobo algú que, sorneguerament i amb una rialleta de satisfacció, em diu: “què, ja se t’acaben les vacances, oi?”. Jo em faig la boja i els contesto “què dius, si encara em queden quinze dies! No me’n queixo pas, no”, i la cosa queda així, l’altre pensant de què vaig i jo tot esperant haver-lo o haver-la desconcertat una mica. Avui, però, no ha estat cap persona qui m’ha recordat el,ara sí, ja proper retorn a la meva feina, sinó una notícia que llegeixo al butlletí digital de La Malla que m’arriba puntualment dues vegades cada dia.

Apunta l’esmentada notícia la possibilitat que està considerant el govern català, possibilitat d’endarrerir l’inici del curs escolar si una nova onada de grip nova ho fes aconsellable. Lògicament, la notícia ha cridat la meva atenció, l’he consultada i ja hi he trobat una veu discordant. Pel que fa als mestres, que no es preocupi ningú, que anirem tots a treballar el dia que ens toca i molts segurament algun dia abans i tot. No és sobre aquest punt que vull reflexionar ara, sinó sobre la manera com passen avui dia les malalties lleus els nens que estan en edat escolar. Dic això arran de la mesura que sembla que està en el punt de mira, i no m’estranya gens que el govern la sospesi. Els membres del departament d’Ensenyament deuen saber tan bé com el col•lectiu de mestres que actualment és força habitual enviar els nens malalts a l’escola. Que ningú posi el crit al cel i que ningú s’esquinci les vestidures perquè una servidora gosi dir això. Ho sé per anys d’experiència professional pròpia i és un tema habitual i molt comentat a les converses amb els companys i companyes de feina.

Estic tipa de veure com m’arriben nens a classe amb mala cara, dient-me que tenen diarrea o angines o que ahir tenien febre o amb un refredat que mai saps si és refredat o grip. Els preguntes i de vegades els han dut al metge i de vegades no, però és una pràctica molt comuna donar-los el Dalsy, fer-los baixar la febre i cap a escola. I clar, normalment al migdia ja els ha tornat a pujar, cal trucar algú de la família i si hi ha sort pel nen o nena, el vénen a buscar, i si no, fins a l’hora de sortir. És clar que no tothom fa això, i és clar que la vida no està fàcil, però s’hauria d’arbitrar alguna mesura laboral perquè els progenitors o tutors dels nens i nenes que no tinguin ningú a qui recórrer, en puguin tenir cura, a casa, quan els fills se’ls posin malalts. En cas contrari, que ningú s’estranyi que acabem tots amb la grip nova. Perquè la veritat és que quan a l’escola comença el que en diem, no sé si bé o malament, una “passa”, l’acabem passant tots, nens i mestres. Duren mesos, normalment comencen amb la tardor i es van presentant l’una després de l’altra fins a ben avançada la primavera. I consti que l'hivern del curs passat vaig tenir de tot, però només vaig faltar dos dies per angines, perquè em nego a anar a treballar a 39º de febre, sabent com sé que si hi vaig, només serveix per guarir-me malament i seguir escampant la malaltia.

Ahir en parlàvem amb la mare. La vam anar veure al seu redós, a Sant Mateu, i va sortir el tema. I recordàvem com ella mai ens havia deixat tornar a escola abans d’assegurar-se que passéssim dos dies sencers sense febre. El primer, a casa. El segon, si tot havia anat bé, ens treia una estona a passejar a l’hora del sol per reforçar-nos. I si arribàvem a la nit sense ni una dècima, l’endemà ja ens deixava anar a escola. I planyia la mare els nens d’ara, i trobo que amb raó, ja que n’hi ha que ni tan sols es poden quedar a casa per guarir-se bé quan tenen un estat gripal.

La mesura que proposo jo, i tant de bo em llegeixi alguna d’aquestes amistats (Montse!) que estan ficades en política, és crear la figura de la “baixa pediàtrica”, donada pel metge pediatre en atendre un nen, a petició dels pares i per poder-ne tenir cura. Evidentment, hauria de ser el metge “oficial” que li pertoqués i el pediatre indicaria als pares el tractament a seguir i el dia de la visita següent, per fer el seguiment i donar la previsible “alta”. Aquesta “baixa pediàtrica”generaria uns dies de permís laboral a un dels dos progenitors, amb la qual cosa els pares podrien cuidar els seus fills quan es posessin malalts i els nens podrien passar els grips i angines a casa. Ells es guaririen millor i les escoles no serien el caldo de cultiu que són avui en dia. S’evitarien els possibles abusos amb el control mèdic de les baixes i altes, i s’evitarien les suspicàcies a les empreses on treballen pares i mares.

Crec que hi hauríem de pensar, cadascú per la part que li toca, i hi sortiríem guanyant tots. Els primers, els nens i nenes nostres, que alguns no poden ni guarir-se en pau d’una senzilla grip estacional.

Endreça

2009-08-20T00:27:00.005+02:00

Després d'un dia de calor anunciada, de tendals oberts, persianes abaixades i tarda de piscina obligada, ha arribat la nit. Amb ella, després de sopar i mentre espero que el meu fill s'adormi, m'he posat a fer endreça del blog.

Segueixo les recomanacions que em va enviar un amic des d'un altre blog, no del seu propi, i he decidit simplificar les etiquetes del meu. Realment estaven fetes un bon garbuix, però quan vaig obrir el blog, com una pràctica del curs que n'havia fet, no tenia uns criteris clars. Ara, vist el que he anat fent amb el temps, he mirat d'agrupar temàtiques i posar les etiquetes en un lloc més visible.

Em faig el propòsit d'escriure més sovint, tal com faig a l'apartat que he anat anomenant Diari, i la resta ja es veurà, sense fites ni pretensions. Tinc al tinter el petit conte d'aquest estiu, qhe he acabat avui a la piscina, mentre el meu fill es banyava i jo prenia la fresca, a l'ombra i en biquini. Espero començar a passar-lo aviat a word i fer-ne la correcció. Em va bé així, escriure sense presses. De vegades ho faig a batzegades, no sé si per mandra o perquè la vida de cada dia no em deixa més temps. Però quan anem a la piscina, si tinc alguna idea al magí, aprofito, que aleshores sí que en tinc per una estona...

Aquest estiu, a més, em recicla en Autocad 2008 l'amic Joan, que vol que l'ajudi a la seva petita empresa artesana i crec que se n'està sortint, perquè fins i tot jo començo a estar-ne convençuda!Fa temps que vam crear Moretimaura, que vol ser un espai comú, dedicat a allò que ens agrada en disseny i interiorisme, i he decidit que cal fer-hi també un pas endavant. La intenció és publicar un post cada setmana, si fa no fa, per parlar i presentar coses que ens agraden i que puguin ser, si més no, un plaer per la vista dels possibles lectors.

He fet doncs, reciclatge personal, que no institucionalitzat, i m'ha anat prou bé per la meva autoestima. A part d'autocad, he tafanejat l'automaquillatge i l'Autoestilisme. I, com que sóc una adolescent de cinquanta dos anys -ai, es que em vaig quedar encallada a la infantesa, sort que avanço...- estic aprenent ara el que no vaig poder fer fa molts anys. I dóno fe que m'està provant!

Estic, doncs, contenta, i encantada de mirar al mirall i -per fi!- veure que en començo a aprendre, que començo a sentir-me guapa, amb tots els meus defectes, edat inclosa.Perdoneu si us semblo pedant, però la veritat és que em feia una bona falta...

Veïns...

2009-08-08T23:45:00.005+02:00

Tinc uns veïns que m’estan amargant el viure. Van arribar al nostre bloc fa uns quatre anys, per separat. Fins aleshores havíem tingut sempre una convivència correcta, entre nosaltres. Jo vaig ser la primera de venir, ara fa uns deu anys, i aviat em vaig fer a les maneres d’aquest poble. Això vol dir tenir paciència, deixar fer el seu curs a les coses i tenir corda amb els mals dels altres, que algun dia puc fallar jo...

I bé, un dia el Mariano del segon es va vendre el pis, que volia ampliar la família, i aquí tot és petit. I va arribar el que ara viu al Segon B, jove, de poca estatura i molt mala llet, parlant en plata. Al cap de poc, l’Àlex del tercer li va vendre l’àtic a una parella jove, fins aquí res especial. El mal és que al Segon A també hi van venir llogaters nous i es veu que no els van agradar. I és que els tals llogaters eren negres. Es veu que això no feia fi per les ínfules dels nous propietaris, que de moment no en deien res ni en van dir res fins a la primera reunió a la qual van assistir. Aleshores van començar a destapar-se i a queixar-se de tot i de tothom. De moment, els va tocar el rebre als negres, que resulta que deixaven una pudor insuportable a l’ascensor cada vegada que hi pujaven. A més, rebien massa visites pel gust del veí, massa visites i massa sorolloses segons ell. El que més l’emprenyava és que els diumenges al matí de vegades li picaven el seu timbre per equivocació i, és clar, el noi estava refent-se de la gresca de la nit anterior... La cosa va arribar a un punt, que un dia va agafar un retolador negre gruixut, indeleble, va baixar a la porta d’entrada i, a l’intèrfon, va marcar el timbre dels morenos amb un ròdol enorme. Quan venien a les reunions, en deien tots els mals possibles, la majoria inventats –en dono testimoni, jo que hi vivia a sota... Tant els van marejar, que al cap del temps, en una apujada del lloguer, els africans van marxar. I aleshores hi van venir a viure en Pere, un nen un any més gran que el meu, i els seus pares, que van comprar el pis. El meu fill, que té set anys, i en Pere, es tenien vistos de l’escola i es van fer la mar d’amics, carn i ungla.

Resulta que la nostra escala, pel darrere, té sortida a un pati que, de moment, és un terreny de ningú, un atzucac legal. Compartit amb altres dos blocs i amb dues casetes, a sota hi ha un pàrquing, propietat del bloc del costat del nostre. Fa anys, es van fer tràmits per regular el tema legalment, i la cosa va per llarg. En el seu dia, algú va dir que, de moment, els nens no podien sortir-hi a jugar. Jo encara no tenia el meu, vaig trigar uns mesos, i, respectuosa de les autoritats tal com em van criar, mai no vaig fer ús del pati en qüestió. Com que no tenia ningú que m’ajudés i sempre feinejava a casa, tampoc podia baixar-hi, i no era qüestió de deixar-hi el nen sol, que era molt xic. Van anar passant els anys, el meu fill creixia i de tant en tant, els nens i nenes del bloc del trenta ú baixaven a jugar al pati. Mai no en vaig dir res ni mai me’n vaig queixar, però amb el temps em vaig cansar de ser tan complidora i no gaudir com els altres.

Quan va arribar en Pere jo ja havia començat a deixar-hi baixar el meu fill. I ben aviat van començar a fer-ho tots dos. Jo els vigilava des de la finestra estant mentre estenia roba o feia llits o posava l’olla als fogons. La mare d’en Pere també els feia una ullada i els nens anaven tot el dia amunt i a vall, ara al pati, ara a casa teva, ara a casa meva... L’escala es va omplir de rialles i veus, de tràfec de nens, i feia goig de sentir! Poc a poc, van començar a baixar altres nens i nenes, alguns del trenta ú, la nena del davant de casa, la Belinda –més gran que els nostre, bona noia i amb ganes de jugar encara que ja entrava a l’adolescència. I es van començar a fer amics. La veritat és que a mi em feia molt de goig, em sentia feliç de veure que, per fi, el meu fill tenia amics amb qui jugar a la nostra mateixa escala. Però hi ha gent a qui sembla que li empipi veure feliços els altres, i els veïns del Segon i del Tercer, i la Mary del bloc de la carretera, es varen començar a queixar. Curiosament, tots joves i sense canalla.

-Que si ja prohibirem el futbol, que si em trenqueu els vidres me’ls pagareu, que si la Belinda ha saltat la tanca per anar a buscar una pilota i com es faci mal, que si han tingut l’acudit de sortir al pati pel pàrquing i n’han deixat la porta oberta...

Com que la Belinda és equatoriana, ha pagat els plats trencats i ara tot és culpa seva- d’ella i de la seva família.. Jo no dic que no fes el que diuen, però als nens, les coses se’ls expliquen i ja està... El veí del segon s’ho ha fet venir bé, tot amanit amb alguna mentida, i ara els pares del Pere ja no el deixen baixar al pati, que ja els ha tocat el rebre. I clar, el meu fill és un neguit, i també n’han dit coses. De resultes, s'han acabat els jocs al pati, amb gran alegria d’alguns, molt donats a mostrar la palla als ulls dels altres. Però si veiéssiu la biga que porten als ulls...

No us ho creureu, però el del segon té una boa constrictora d’animal de companyia, i la va entrar a l’escala sense dir-ho a ningú. Quan vam voler explicacions es va emprenyar i a mi em va titllar d’histèrica, com si tenir una serp d'aquestes per veïna fos el més normal del món. Avui plovia i li he vist treure al balcó una mena d’hamaca muntada sobre unes potes fetes de tub metàl•lic, baixa, amb una lona de color negre. Ha aprofitat el xàfec, n’ha abocat tot d’aigua per sota la barana, cap avall, i ha deixat l’hamaca al balcó. El meu fill m’ha dit que les boes viuen a l’aigua. Mira que si ha aprofitat per fer neteja així... I si ha deixat la bèstia prenent l’aire? Com un dia se li escapi,mare meva... Tan tranquils que vivíem abans! Com si fos tan natural, ja us dic jo.... I després diuen de la canalla!

Certificat de primavera

2009-04-26T10:07:00.002+02:00

Uns xiscles d'oreneta,
matiners,
m'han dit avui del cert
que s'ha instaurat de nou
la primavera,
que feliçment es clou
un llarg hivern de fred.

Moià, 26 d'abril del 2009

Sant Jordi

2009-04-23T18:49:00.006+02:00

Feliç Sant Jordi
curull d'amor.
Roses galanes
ixen dels cors
-duen paraules
de vells amors.
Rojos robins
devessen sols.

Si pogués...

2009-03-27T22:30:00.001+01:00

Si pogués, em faria bri d'aire i m'enfilaria en un vent que em portés fins a tu.Aleshores, t'abraçaria silenciosament.Em faria xica com no res, cercaria un porus de la teva pell, el besaria i s'obriria la porta d'entrada. Jo faria cap dins, de puntetes,per no fer-te gens de mal, i cercaria un lloc que m'abellís i m'hi quedaria.Així, fessis el que fessis, seria sempre amb tu, sempre a prop teu. Això sí,ben callada per no torbar-te, però tu m'hi sabries. I encara que no et pogués parlar, el batec del teu cor bressaria el meu son.Faria el que fos...

D'estiu a estiu

2009-03-21T16:11:00.005+01:00

Avui es celebra a Vilafranca del Penedès una trobada de poetes internautes impulsada per na Violant de Brú i en Santi Borrell, a qui no conec personalment. La trobada l'han anomenada "Poems&Blogs: poetes a la xarxa" i hi participa la meva amiga Sandra, a qui vaig engrescar jo mateixa.
A mi m'hi va convidar, la Violant, encara no sé perquè. No ens coneixem de res. La veritat és que em va fer molta il·lusió,però al cap d'un temps vaig ser presa d'un atac de "canguelis": al cap i a la fí, fa poc més d'un any que em vaig llançar a escriure coses, per necessitat pura i dura de desfogar-me. Ja de petita tenia una certa facilitat per la paraula, però no la vaig cultivar. Veure que les coses que escrivia eren ben rebudes em va fer feliç, per què negar-ho, però d'aquí a ser escriptora o poeta hi va un bon tros...
En el fet d'escriure hi he trobat una arma poderosa per a expressar-me, per treur'm els neguits, i amb els anys que porto de vida i les coses que m'han passat tinc prou temes. Però vaig fer una cura d'humilitat i vaig posar els peus a terra. Com a molt, podré ser escriptora aficionada, d'estiu a estiu. Durant el curs escolar,poc temps em queda. Estic obligada amb el meu fill i amb la meva feina. Vaig prenent notes i l'estiu vinent m'hi tornaré a posar.
I de moment, de tant en tant deixo escrits al meu blog, a tall de diari. De vegades, a partir d'algun d'ells, treballo algun poema. La poesia m'agrada molt, i l'any 2008 va ser prolífic en aquest aspecte. La majoria dels meus poemes els tinc desats a la llibreta de paper i als documents del PC. Quan pugui, els aniré revisant, tot i que no sé si gaires d'ells superarien actualment la meva mirada crítica. Els que no em semblin bé no els publicaré al blog, però els guardaré igualment, perquè són molt especials per mi. Jo sé què signifiquen.
A la Sandra li desitjo una vetllada molt feliç. Ella, que no és coneguda, sap expressar els sentiments i estats de l'ànima com he vist fer a poca gent.Té un do especial per a les imatges poètiques. I molt força interior. Com les papallones que voleien a la llum del sol, la seva fragilitat fa més punyent la seva bellesa... Vola amb alegria, papallona!

El pas del temps.

2009-03-15T00:08:00.000+01:00

El temps m'ha retornat la memòria de fets i ferides. Ho ha fet amb saviesa, quan ja estava a punt per poder encaixar les coses, i m'ha donat l'arma que em calia, la paraula.La paraula sentida,la paraula pensada, la paraula escrita.
Escriure sobre els fets, sota formes diferents, m'ha ajudat moltíssim. Coses que van ser doloroses, perquè era infant, han deixat de fer mal, diria. La comprensió pren el lloc als retrets i em permet perdonar i oblidar.
Escriure m'ajuda a alliberar-me. M'estic llevant pesos ben feixucs que duia no sé sia al cor o a l'ànima de fa anys. Em començo a sentir tan alleujada que se'm despeten les esperances: que potser sí, que encara podré viure mirant endavant, cap a horitzons triats, amb il·lusió i empenta.
Tinc la sort que la vida m'ha anat duent l'ajuda que he necessitat en diferents moments... Hi ha algú que sempre em va obrint finestres. Només demano, secretament, de tenir prou valor per saber mirar i entendre.
Avui faig cinquanta-dos anys

La Valse a Sale Temps

2009-02-19T22:18:00.007+01:00

La vida sovint és una Valse a Sale Temps. Vaig néixer A Sale Temps, he viscut A Sale Temps, tot m'ha vingut A Sale Temps. Tant de bo, ni que fos A Sale Temps, algun dia se'm guarissin els mals de l'ànima. Però no en tinc gaires esperances.
"Nous sommes dans un monde puorri!"

"És la vida, és la vida, és la vida d'avui.
És el vals de l'època fastigosa,
que et deixa, que et pren.
És la vida, és la vida,és la vida d'avui
que diu no,que diu sí,
és la vida d'avui.

És la història d'un pobre home
a la seva pobre llar,
tirant-se a la seva dona
de ben pobre manera.

Sobre el seu pobre llit,
amb la seva pobre eina,
li féu un pobre fill
que visqué ben pobrement.

És el relat d'una noia
que s'estimava un noi.
Ella es deia Cerise,
Ell es deia Gaston..."

Quan m'oblido de la Vie d'aujour d'hui i penso en tu, sóc la Cérise.
"C'est un bon jour, mon amour..."
Doncs això. Quan me'n senti capaç, millor quedar-me amb la part bona.

P...ta crisi!

2009-02-02T23:44:00.067+01:00

Estem a dia dos i el mes ja es presenta magre.

M'han apujat la hipoteca, quasi un ú per cent. La factura de gas natural ha estat astronòmica. La de l'electricitat, sort que ara és mensual... els veïns han volgut canviar d'aministradora, el rebut ha pujat cinquanta euros trimestrals de cop.Només amb aquestes quatre coses, me'n vaig per sobre dels mil euros de despesa. Falta pagar el menjador escolar del nen, que val un ull de la cara, el telèfon amb línia ADSL -no en puc prescindir, la necessito per la feina i és el meu contacte amb el món-, i alguna altra més. Manutenció del nen i meva... Aquesta tarda, a rel de rebre rebuts, hi he hagut de pensar i, la veritat, he començat a angoixar-me. Francament, a veure com anirem a final de mes, si hi arribo.Al poble estan tancant les fàbriques i començo a intuir famílies dels nens de l'escola que tindran problemes. Que farem, tots plegats?

Em vénen ganes de cridar "P..ta crisi!!!" i em consolo tot pensant que, si més no, el Consell Comarcal del Bages enguany no ha convocat les beques per desplaçament de les famílies que viuen a tres quilòmetres de l'escola. Per què em consola? Perquè aquestes beques anàven a parar a les persones que viuen a les urbanitzacions de la zona alta del poble. Persones que s'han pogut comprar un terreny i fer-s'hi una casa, que disposen de cotxe per desplaçar-se i que no els fan més falta els diners que a una servidora -que va a peu a l'escola i que evita el cotxe per no gastar en benzina. Era un cas flagrant de beques atorgades a persones a les quals no els fa cap falta i amb la crisi s'ha acabat. Ja li he trobat una part positiva a la fastigosa crisi.

M'ha entrat tant de malestar que he fet l'esforç d'entrar al curs virtual al qual m'he matriculat, amb la idea d'obtenir un crèdit que em permeti sol·licitar el quart estadi de promoció docent al qual tinc dret pel temps de servei transcorregut fins ara. Hi he entrat una estona i m'he concentrat a baixar-me els materials de lectura, que copiaré a un CD i duré a imprimir. Tinc la impressora averiada, no estic per pagar tècnic ni per gastar paper ni tinta, que està tot caríssim. Entrar al curs m'ha anat bé: m'he desconnectat i he aconseguit despistar la preocupació. Procuraré seguir-lo -es tracta d'un curs sobre educació emocional, que m'anirà prou bé per mi mateixa. I m'anirà bé si aconsegueixo l'estadi, per esponjar una mica la nòmina, encara que no sigui gaire. Si penso en el futur, de vegades el veig ben negre, jo sola traginant amb el meu fill.

Com que bufen mals aires, que duen mals averanys, necessitava vomitar en algun lloc. Més m'estimo fer-ho aquí, on poca gent em llegirà, si es que em llegeix algú. Perquè no està la cosa per anar-se queixant en veu alta. Jo estic espantada, però hi ha gent que està molt pitjor que jo.

Toca apretar-se el cinturó, jo que no és que faci res de l'altre món. Fa temps que em vaig oblidar dels viatges i les vacances, dels restaurants i del cinemes.M'angoixa pensar que algun dia comenci a tenir deutes i no els pugui pagar. De moment, miro de no pensar-hi massa i de concentrar-me en seguir la vida com si no passés res.Però em poso les piles per mirar de reduir despeses com sigui.Avui he decidit mantenir la casa a 18º en comptes dels 20º o 21º que hi tenia per les tardes i nits. Anirem més abrigats dintre de casa i ens posarem més mantes al llit si cal. Tres-cents euros de despesa de gas natural, encara que l'hivern hagi estat molt fred, dissuadeixen qualsevol.

Maleïda, p...ta crisi!

"A forest", The Cure.

2009-01-10T22:34:00.004+01:00

Avui un conegut ha publicat aquest vídeo al Facebook, amb el qual reviuen molts moments a la meva memòria. És una cançó i un grup que m'agradaven molt. I encara m'agraden. M'ha fet feliç tornar-los a trobar i veure que hi ha gent que els recorda. Aquí van el vídeo i la lletra, preciosa també.
Encara em posa la pell de gallina...

(La lletra de la cançó, transcrita més avall,evidentment, queda exclosa de la llicència de Creative Commons i pertany als seus autors i no a una servidora)

The Cure - A Forest

Come closer and see
See into the trees
Find the girl
If you can
Come closer and see
See into the dark
Just follow your eyes
Just follow your eyes
I hear her voice
Calling my name
The sound is deep
In the dark
I hear her voice
And start to run
Into the trees
Into the trees

Into the trees

Suddenly I stop
But I know it's too late
I'm lost in a forest
All alone
The girl was never there
It's always the same
I'm running towards nothing
Again and again and again and again

Nevada de Reis

2009-01-07T21:48:00.001+01:00

Regal Reial.

2009-01-06T17:46:00.002+01:00

Avui els Reis ens han dut el millor regal possible, el que fa més il·lusió a tots els nens i nenes:
una nevada que sembla que ja pren i que ens confirma les estampes més belles de les Festes nadalenques, ara que se'ns acaben les vacances.

Ahir vam rebre els Reis com mana la tradicio d'aquest que és ja el nostre poble. Amb rams d'espígol encesos com teies, per guiar amb la llum de les flametes i amb l'olor de l'aire Ses Gracioses Majestats. Que no es perdin per aquests viaranys de Déu. Que recordin el camí a casa nostra i ens portin de nou un munt d'il·lusions, a petits i a grans també. Sobretot a nosaltres, que manta vegada hem anat perdent les il·lusions pel camí. Que si és així, ens les portin renovades. Falta ens fa.

Com que el noi ja no té fe, com diuen aquí, de tornada a casa va rebre els seus regals i hi va estar jugant fins ben tard. I tard ens hem llevat avui. I hem tingut un dia plàcid i agradable. I ara heus ací que els flocs de neu han vingut a dur-nos pau d'esperit. O si més no, a mi me'n donen, quan els veig caure. Graciosos i lleugers, lentament i despreocupada és deixen caure avall i no es pregunten on els durà el seu camí. Dibuixen una dansa alegre i silenciosa, que ens omple el cor d'una màgica felicitat personal. Una felicitat que no cridem, però que sentim endins, endins.

Fa bo de veure, des de casa, aquesta espesa cortina de flocs blancs i dolços, avall, avall,avall ...

Any nou, vides noves i amics de fa poc i de fa molt.

2009-01-01T16:20:00.000+01:00

Ha començat un nou any, el 2009. El 2008, que per mi va ser dur al principi, ha acabat de la millor forma possible: ha dut amor a la meva vida, noves il·lusions i nous projectes. I el 2009 ha començat tot confirmant-ho tot i el començo feliç i plena d'esperança.

He rebut un parell de felicitacions virtuals, una de la meva família. La meva cunyada Míriam, que és una artista, l'ha ideada i feta, i el meu germà ens l'ha fet arribar via Internet.
L'altra, m'ha arribat d'un dels meus contactes virtuals, l'Avi Tomàs, un avi quasi invident que cada dia fotografia la sortida del sol i envia el seu Bon Dia a qui li ho demani. I ens fa arribar moltes coses més que els seus amics comparteixen amb ell.

I no vull deixar de comentar un fet per mi significatiu, del qual m'he adonat avui en escoltar el Telenotícies Migdia, a TV3. Tots els nadons que han nascut en primer lloc avui dia 1 de gener del 2009 a les quatre províncies catalanes han estat fills de pares immigrats fa uns anys a Catalunya. Concretament, pel que recordo, magrebins, algerians i sudamericans. Tots aquells als quals se'ls faci problema conviure amb gent que vénen d'altres països a treballar i a viure al nostre, que hi vagin pensant. D'ells, que es poden enriquir molt del contacte amb nosaltres, nosaltres també en podem aprendre molt. Entre altres coses, d'alguns valors que ells encara conserven i que nosaltres, al ritme de la nostra vida frenètica, sembla que haguem oblidat.

Feliç 2009 a tothom!!!

Sense nen, amb temps.

2008-12-29T16:40:00.001+01:00

Des d'ahir i per primera vegada, quasi, en set anys, estic sense nen. El meu fill va marxar ahir al matí amb el grup de Castors del cau de Moià.Van anar a Berga i tornen avui cap a les set del vespre. Per mi és una novetat, estar dos dies i una nit sense el meu fill, que sempre és amb mi -jo, que tinc un règim diferent de l'habitual en els casos de separacions.

Ahir vaig tenir temps de prendre'm la vida amb calma, jeure al sofà i mirar bons programes a la tele. I de desestressar-me una mica. I avui m'he dedicat a acabar unes presentacions que estic fent per la firma d'en Joan Moret i per ALTERNATIVES, ambdues basades a Mallorca. Els volem publicar a Moretimaura, el weblog que vam començar amb en Joan Moret i que finalment tirarem endavant. Li agraeixo des d'aquí l'oportunitat que em dóna i la confiança que va dipositar en mi des que ens vam conèixer. És ell qui va voler que hi col·laborés i qui pacientment ha anat insistint perquè em decidís a fer-ho. De moment, gestionant el weblog, redactant i fent presentacions, coses totes elles que m'agraden. I és ell també qui de vegades m'ha parlat de fer, amb el temps, projectes comuns d'interiorisme, cosa que per mi seria un somni.

I he aprofitat avui per actualitzar les meves pàgines a Authorstreami a Slideshare, que penso utilitzar per fer els "embeddings" de les presentacions al blog (la primera) i per promocionar-les mitjançant el "tagging" o etiquetatge, a ambdues.

A part d'això, he fet feina de neteja de fons, a casa. Només una estona, però les vacances em cundeixen força. I em sento feliç de veure que, sortosament, em recupero molt ràpid dels estats de fatiga que em causa la lluita constant que és la meva vida de cada dia.

Aquest vespre tornaré a tenir l'hereuet a casa!

La nostra Felicitació nadalenca, Feliç 2009!!!

2008-12-27T11:47:00.003+01:00

Uploaded on authorSTREAM by nausika

Nadal 2008.

2008-12-24T22:34:00.000+01:00

Hem guarnit la casa, hem fet el pessebre. Hem fet un sopar senzill, sense embrancar-nos i fàcil de fer. El nen ha tingut el seu tió i ha vist son pare. La mare s'ha trencat l'espatlla per quatre punts i està ingressada, però està bé d'estat d'ànims. I demà el germans, fills i nebots ho celebrarem plegats. Així ho ha volgut la mare. Si puc, aniré pel matí a veure-la a Sant Pau. Ella està tranquil·la i ja ens en sortirem. I jo estic contenta, perquè, encar que lluny, hi ha qui m'estima. I qui m'estim molt.
Aquesta és la nit de Nadal, ho sap tothom i és profecia, la meva mare ho va dir un dia...
I el director de l'escola, que és un catxondo, ens ha enviat la Felicitació de Nadal, una foto on tots el mestres fem el Pessebre Vivent....
Bon Nadal a tothom!!!

Cartes nadalenques 3.

2008-12-23T20:13:00.000+01:00

" El problema per mi és que ja fa anys que he anat perdent la il·lusió... A més, sempre arribo a aquestes festes molt cansada i fa anys que me'n passo la major part sola. Per això admiro a les persones que sou capces de viure-ho així, Montserrat. Fins i tot fer un regal se'm fa feixuc i complicat. M'implica un temps que no tinc, i un esforç, ja que em suposa desplaçar-me com a mínim a Manresa....

A veure si passat el proper cap de setmana ja em trobo millor i m'animo.
Però m'agraden molt les teves raons!
Cuida't i una abraçada!

Isabel. "

" Si féssim les coses per nosaltres mateixos no les faríem mai. És més fàcil quedar-se a casa, arraullida al sofà, tapada amb una manta i amb una tassa de brou calent, ni que sigui de sobre. Però tenim qui ens crida a la realitat. En el meu cas fou l'obligació de donar-los-hi als meus fills uns records alegres de la seva infantesa, per a què, quan fossin grans, tinguessin un racó on anar a refugiar-se en els moments més durs, i tenia l'obligació també, de què sabessin qui eren i d'on eren, qui era la seva família, de qui eren deutors i gràcies a qui eren com eren.

No ho sé, tot això que t'explico segurament només és vàlid per a mi, però és allò que m'han transmès. Hi haurà religions, sectes, prohibicions, odis ... tota mena de moviments que manipularan la nostra vida, però ens hem de negar a què desaparegui allò essencial, allò que ens distingeix: ser humans, reconèixer-nos els uns als altres i acceptar l'alegria.

Ser feliç, contràriament al que ara està de moda, és bo. Malgrat tot, malgrat totes les desgràcies i les mancances, ser feliç hauria de ser una obligació. A l'Àfrica, a Sud-Amèrica, en els llocs més pobres, els nens somriuen i saben ser feliços, i els grans també. Quin dret tenim nosaltres a no ser-ho quan ho tenim tot? Considero que les persones que no són felices en el nostre món estan malaltes i em fan llàstima, perquè malgrat tot, sempre hi ha un motiu per a somriure, ni que sigui un sol minut de cada vint-i-quatre hores.

Ja t'ho he dit abans, això només em val a mi, de tota manera espero, de debó, que sàpigues somriure un instant, l'instant just en què el teu fill et miri i així, quan passin els anys, pugui recordar-te somrient i aleshores ell també ho faci i faci somriure els seus fills.

Petons i abraçades (una mica congelats, però també és el que toca) :D

Montserrat "

" Saps que, Montserrat?

Avui tenia un dia tonto, estava molt cansada. Però m'has convençut i ja he tret els guarniments -que no són gaire- i hem començat a posar la casa de festa. Això és motiu de començar a fer neteja, una altra cosa que es feia a fons per preparar les Festes i que també té un sentit profund de renovació. I manifesta alegria per la Festa que aviat celebrarem plegats.Em vénen al cap els Nadals espectaculars de "Fanny i Alexander" -Saps que no puc recordar el nom de l'autor? De vegades aquests oblits em preocupen. He hagut de fer un esforç per recordar que era Igmar Bergmann...

En fi, una abraçada, guapa!!!

Isabel."

" Em fa molt feliç pensar que, per un instant, he pogut col·laborar en que et sentis millor amb el Nadal.

Petons :)

Montserrat

el meu bloc: http://untelalsulls.blogspot.com/"