diumenge, 27 de juliol de 2008

H d' Hospitalitat.

La dona de l'oasi seu davant la seva petita haima, a l'entrada, sota el dosser que la protegeix del sol abrusador del desert. Sobre una petita estora de tons vermellosos, reposa i contempla el que li mostren els seus ulls: aquell petit embassament d'aigua tèrbola que, generós, es dóna als petits horts, a les palmeres i a qualsevol ésser assedegat que s'hi apropi.
Més enllà, el mar de sorra, les dunes del qual canvien de fesomia segons els capricis dels aires del desert.
Li agrada contemplar el desert a totes hores, escoltar-ne el silenci... En cada gra de sorra, ella hi cerca el seu déu, aquell que no coneix i voldria trobar. Mira passar les hores dels seus dies. Cadascuna té una llum pròpia, que la fa única. Cadascuna té els seus ressons i els seus misteris particulars...
Guaita sempre l'horitzó, per si hi ha novetats.
De tant en tant arriben viatgers que s'atansen a l'humil paradís verd.
Ella sempre els rebrà a la seva tenda i els oferirà els tres tes, com requereix el deure hospitalari del desert: el primer, amarg com la vida, el segon dolç com l'amor, el tercer suau com la mort. Tal com li van ensenyar. O no era així? Si més no, així ho recorda, així l'ofereix i així el pren amb l'acompanyant ocasional. Per no oblidar mai els dons de la vida.
De vegades, l'hoste reprèn el camí quan ha recuperat les forces. I n'hi ha que es queden uns dies. Ella els ofereix el poc que té, i accepta llur companyia amable. Si mostren noblesa de cor, ella poc a poc els obre el seu. Compartiran plegats els tresors de l'oasi, fins que els visitants decideixin seguir la seva ruta.
Sempre ho acaben fent, i la partença sempre deixa una ferida sorda, que la dona menuda guarirà escoltant el llenguatge de l'oasi.
Ella sap que és la llei del desert. Es una llei dolorosa, sovint, però és aquella en la qual va créixer i l'accepta. I en dir adéu al viatger que abandona l'oasi, vesteix el seu rostre amb un somriure i desa les llàgrimes al fons del seu cor.
Els viatgers que marxen ho ignoren, però la dona de l'oasi no oblida mai ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada