diumenge, 21 de setembre de 2008

De tots colors.

Mireu,us explicaré una cosa que fins ara només he contat una vegada, fa cosa d'un any,a un amic que vaig fer. Ell em va obrir el seu cor i em va ensenyar els mals que hi tenia, que eren molts. A mi m’agradava escoltar-lo, i poc a poc li vaig obrir el meu. Era un temps on jo havia anat recordant coses del passat. Era com si estes fent bugada, de la roba bruta que m’havia anat quedant a l’ànima. Van anar sortint moltes coses i una en tibava una altra... Abans no podia ni pensar-hi, però ara ja han passat prou anys, he entès el perquè de tot plegat i em penso que finalment he començat a perdonar. I també a perdonar-me a mi mateixa. Perquè jo no vaig fer res de mal fet, però ho he pagat tota la vida. I ja va sent hora que em comenci a estimar, oi? Un dia vaig adonar-me que ja podia explicar-ho sense plorar, i vaig buidar el pap amb el meu amic, que em va saber escoltar sense jutjar-me. I em penso que ja no em fa res parlar-ne amb ningú.

Jo era petita. Bé, devia tenir vuit anys, potser deu. No recordo els fets amb exactitud, però eren coses que passaven sovint, aleshores. Els nens i nenes anàvem sols a molts llocs. I jo anava a escola a l’altra punta de la ciutat, i viatjava sola amb el metro i el tren de Sarrià. La mare va voler que anéssim a una bona escola, però era molt lluny de casa. La cosa és que un dia anava cap a l’estació del metro i em vaig creuar amb un senyor del barri. La imatge la dec haver esborrat del meu cervell, però no la por que vaig passar pel que va fer l’home, que es va obrir la gavardina amb les dues mans i ja us podeu pensar què em va ensenyar. No recordo què vaig fer, ja us dic que eren coses que passaven sovint. També els va passar a altres nenes de la meva classe. Segurament li devia explicar a la mare, que es feia dir així –mai va voler que li diguéssim “mama”, i a mi, ara, m’agrada molt que el meu fill em digui així.

Un dia, devia ser un dissabte o un diumenge, recordo que anàvem tota la família pel carrer. El pare, la mare, els meus germans i germanes i jo mateixa. Aquesta imatge sí que l'he conservada, encara la puc veure. Va ser al xamfrà de les casetes baixes, al costat de casa. Aquell senyor venia en direcció a nosaltres per la mateixa vorera del carrer, i suposo que jo devia comentar-li a la mare. Bé, sé amb tota certesa que li vaig dir que aquell era l’home que m’havia espantat, encara que és un record vague.

I aquí ve el que em va fer mal de debò, encara que la meva memòria fa un tall que em porta del carrer a casa nostra, a la cuina. Aquesta foto si que no se m’ha esborrat mai. Sóc a aquella cuina, que abans tenia una pica d’aquelles com les dels bacallaners, blanca, i els fogons de marbre blanc. Que era lluminosa, i que la reforma que li va fer la mare va enfosquir per sempre. Amb aquells armaris de pi de melis que pujaven fins dalt de tot del sostre, marbres de color rosa porrinyo, una pica de color verd fosc i unes rajoles d’aquelles dels“anys setanta”, potser... Veig la seva figura retallada contra els armaris de la paret del fons, feblement il•luminada pel fluorescent que hi havia al sostre. És com una ombra fosca, no recordo els vestits, no veig els trets de la seva cara. Veig també la silueta de la nena que l’escolta. I, sobretot, em retrunyen dins el cap les paraules que va dir: “No pot ser, filla meva. Segur que t’has equivocat! Aquest senyor és d’una família molt bona del barri, que són molt bons cristians i van a missa... Et deus haver confós...”

Fa tres o quatre anys vaig començar a recordar coses, sabeu? Va ser per un programa d’aquells que fan a la televisió. Em va despertar un record, que en va dur un altre. Aquell senyor, el vaig seguir veient pel barri. Em vaig fer gran i vaig entendre que estava malalt. Fins em va arribar a fer llàstima. Si jo hagués estat gran, no m’hauria fet res. I el que em va ferir de debò, va ser que la mare no em va creure. I jo tampoc no he cregut mai més en mi mateixa, i això que vaig ser una estudiant d’excel•lents! Però no he fet res de bo en aquesta vida. I me n’han passat de tots colors, des d’aleshores. Com havia de creure en mi, si ella no ho va fer?

Vaig aprendre a sortir sola dels problemes. Sempre me’ls he passat sola i mai he demanat ajuda a ningú més. És la lliçó que vaig aprendre. De fet,és una mala lliçó. Ara he entès que jo no vaig fer res mal fet, i ja començo a poder-ho explicar. També sé que hi ha gent que li han passat coses horroroses, molt més que les que m’han passat a mi. I això em fa pensar, de vegades, que he de donar les gràcies de no haver perdut el seny pel camí i de seguir sencera i amb els peus a terra. Que encara sóc aquí per explicar-ho. Encara que hi ha coses que fan de mal dir perquè són molt doloroses, per bé que no siguin tan greus com d’altres. Però han deixat senyals indelebles. Com em va dir una persona, les ferides amb el temps es tanquen i guareixen, però sempre quedaran les cicatrius. I les cicatrius de tant en tant fan mal, com als que se’ls ha trencat el braç i quan ve un canvi de temps, allà on van tenir la fractura, els fa un dolor.

I mireu, no penseu malament. Amb la mare ja no hi estic enfadada, ara ja no. Però espero que això no ho llegeixi mai. Perquè encara diria que no és veritat, que tot això m’ho invento. I es que ella, que també ha passat moltes coses, volia ser sempre perfecta. I el problema que té és que no ha sabut admetre mai haver comès cap error, i sempre ho torna tot culpa dels altres. Mai no li he parlat d’això ni mai li’n parlaré. Això és una pedra que porto a l’esquena i, amb ella o sense ella, he de caminar si vull seguir la meva vida, que no ho pot fer ningú per mi. I n’explicaré de coses, que ja us dic que me n’han passat de tots colors. O no, perquè potser no us ho creuríeu, que pensaríeu que és imaginari... Per sort, dec tenir algú que em protegeix i m’estima, i també me n’han passat de bones, de coses. Sobre tot des de fa uns anys, que vaig tenir un nen preciós que és la llum de la meva vida,i que va ser d’una manera que us en faríeu creus. I he començat a conèixer algunes bones persones.

Jo, que sóc tan normal, en tinc per escriure una obra de teatre...

2 comentaris:

  1. Entendre que una s'ha de curar a si mateixa, de què els pares també són esclaus dels seus propis greuges, forma part del creixement, del poder estar en pau amb un mateix i amb el món. Fas ben fet treient-te de sobre aquesta angúnia i sentint compassió pels seus actors, així ets tu la forta. Un petó

    ResponElimina