dissabte, 20 de setembre de 2008

Una nit a la fira.

En havent sopat, després de desparar taula, mare i fill s’arreglen per anar a la Fira de la Festa Major. Ella decideix canviar-se, no és cosa d’anar amb un vestidet de tirants, que fa fresca. Així doncs, busca una caçadora i uns texans a l’armari de la seva cambra per tal de planxar-los. Hi conjunta una de les samarretes més maques que té, de color groc mostassa amb uns dibuixos d’uns trèvols verds. I pel nen tria un cangur impermeable, que a ell no li agraden les jaquetes de punt.Surten, doncs, de casa. El nen està tot emocionat, que és la primera vegada que hi va de nit, a la fira. Enfilen recte pel carrer que fa cantó amb el seu i torcen cap al que porta cap a l’escola. Quan l’han passat de llarg, només han de girar a mà dreta, una mica més enllà. Ja senten l’aiguabarreig de músiques estridents i festives.
El nen no es pot contenir, d’impacient que està:

-Anirem primer als autoxocs, oi, mama?

Ja hi ha anat el dia abans. El fill es delia pels autoxocs i sa mare havia comprat sis viatges, que així li sortien millor de preu. Com que la fira hi seria fins diumenge...Van, doncs, de dret als autoxocs dels petits. El noi que vetlla els cotxes li pregunta si els sap conduir i el nen, sense cap mena de dubte, li respon que sí, encara que de debò no en sap gaire. Amb un parell de dies, però, hi ha agafat prou traça. Ara ja no gira el volant tota l’estona, i ha après a esquivar els altres cotxes. Amb tot, de tant en tant la topada és inevitable,amb grans rialles de tothom, i el joc segueix.Dels autoxocs van carrer amunt i arriben als llits elàstics, una altra de les atraccions preferides del nen. La mare paga l’entrada, aquest any tres euros, ja. I el fill es descalça i s’adreça al llit que li senyala la dona menuda i prima de cabells curts. Ara ja en sap força, el nen, fins ha après a fer la tombarella a l’aire. Tota l’estona crida a sa mare i riu quan veu que ella l’està observant, fins que se li acaba el torn, surt a fora i es torna a calçar les seves esportives.

- Mama, anem a caçar aneguets,ara?
- Sí, carinyo, però ja ho saps, quatre i prou...

I se’n van cap a la paradeta, que es troba a l’altre banda del carrer, un xic més avall. Els aneguets de plàstic groc hi volten riu avall, per sobre el taulell de la caseta pintada de verd. El nen pren un bastó d’aquells amb un ganxo al capdavall i es posa a la “labor”. No és tan senzill com sembla, tot i que ara ell ja és més gran... Quan finalment ha aconseguit pescar els aneguets necessaris, que ha dipositat en una safateta blanca, fixa l’atenció en els regals que pot triar, entre els que li ensenya l’home de la parada. Just en aquell moment, sa mare es gira i mira enrere. S’adona que comencen a caure unes gotes molt grans d’aigua, que deixen marcats a terra uns bons redols. De manera molt sobtada, s’apaguen tots els llums dels voltants: els de les casetes de la fira, els dels carrers, els de tot el poble. I aquelles quatre gotes es tornen una espessa cortina d’aigua de la qual han pogut escapar a temps. S’han refugiat en una atracció de cavallets, i no han estat pas els únics. La mare fa posar el nen al cantó de dins i l’abraça. I el protegeix com pot de la pluja que cau a bots i barrals. Algunes atraccions tornen a tenir llum –deuen tenir generadors- i gràcies a això no estan del tot a les fosques.

No és que plogui, no. Això és un autèntic temporal d’agost: el vent bufa tan fort que vincla els arbres i fa batre l’aigua, que projecta carrer enllà. Trona i llampega, i ara veuen una cadira de plàstic, de color blanc, que baixa carrer avall, empesa per l’aire. I ara una altra. I una altra encara! Renoi, fins a cinc cadires, han comptat! Un cotxe que pujava carrer amunt s’ha hagut d’aturar per apartar-ne una que li barrava el pas. Les ràfegues d’aire són tan fortes que fan que la pluja ho fuetegi tot. Feia temps que no es trobava sota un xàfec com aquest, pensa la mare. Per uns segons li passa pel cap que les tempestes tropicals deuen ser una cosa molt semblant als que contempla ara mateix. I que potser el canvi climàtic del que tothom parla es comença a manifestar així. Li agafa un xic de basarda, allà a sota. Tot balla, en aquella atracció, tendals i sostres... tot grinyola i no s’hi sent segura.

Quan minva una mica l’aiguat, prou com per pensar en una retirada, la mare li diu al nen que aniran corrents fins a l’entrada de l’escola, no gaire lluny d’allà. No vol quedar-se més allà on són. S’assegura que el nen porti el cangur ben cordat, li posa la caputxa i emprenen una cursa per la vorera del carrer. No s’aturen fins que arriben a la marquesina que hi ha a l’entrada de l’escola pública del poble. Hi ha més gent, allà. La mare observa el cel. Sembla que la cosa va a menys i decideix que seguiran fins a casa. Quan abans hi arribin, millor. Així que li dóna la mà al seu fill, creuen el pas de vianants i agafen el camí de casa seva. Van de pressa però no corren, ara no cal, ja. La veritat és que tot el poble és a les fosques i hi ha moments en què no veuen res de res. Fa un xic de basarda... Hi ha un silenci rar, poc habitual. De tant en tant, un llampec esquinça el cel i il•lumina tot el poble. Això els permet entrellucar per on caminen i no ensopegar amb les voreres dels carrers.

La mare parla tota l’estona amb el nen, així el distreu. Li explica que la vida, abans, era així, i les nits també, en aquells temps quan no hi havia llum ni als carrers ni a les cases. De nit, la gent encenien espelmes per veure-s’hi, i anaven a dormir d’hora... El nen li va fent preguntes, i ella li recita el camí. Mira, ja som a la placeta, ara girarem avall. Compte aquí, baixa la vorera. S’han mullat els peus en travessar el carrer, de tanta aigua que va avall.

-I ara a mà dreta, travessem i ja som a la vorera de casa. Tranquil, que ja arribem, i pensa que potser a casa tampoc hi haurà llum.

Pugen els tres graons del portal de casa seva, avancen unes passes fins a trobar la porta d’entrada. A les palpentes, la mare busca les claus a la bossa i després mira d’endevinar el forat del pany amb les gemmes dels dits per tal de poder obrir. Ara que ja són a dintre, busquen la seva escala, a mà dreta. Com ja es pensava la mare, a l’edifici tampoc hi ha llum, i fins al primer pis, on viuen, tot és fosc com una gola de llop. No hi veuen ni un borrall. Pugen poc a poc, tot mirant de no ensopegar. Arriben al replà i altra vegada claus al pany, i ja són a casa! A dins els rep la seva gosseta, que bota d’alegria en veure’ls i els saluda, tot posant-los les potetes a les cames.

- Deu haver passat molta por, mama, tant por que li fan els trons, oi?
La mare busca les espelmes al bufet del menjador. A les fosques, va cap a la cuina i cerca els llumins, i quan els aconsegueix, n’encén tres, que posa a diferents punts del pis. I ara ja s’hi veuen!

-Quina aventura, mama! I que fosc que era tot! Mama, puc dormir amb tu, aquesta nit?
-I tant, carinyo, dormirem plegats...

El nen li demana un got de llet calenta amb cacau. Per relaxar-se, li diu a sa mare, que riu per dintre. Ella en prepara per tots dos i se la prenen asseguts a les banquetes de la cuina. Tot seguit van a buscar un pijama pel nen, es posen la roba de nit i no s’obliden anar un moment a la cambra de bany abans d’allitar-se. Quan han fet el fet, apaguen espelmes i en prenen una cap a la cambra on dormiran. Entren al llit, la mare acotxa el nen i encara llegirà una mica a la llum de l’espelma. El seu fill s’adorm de seguida. Abans de bufar la petita flama de l’espelma, ella fa una mirada a la cara tan plàcida del seu fill. Apaga finalment, s’estira al costat del nen i es tapa bé amb el llençol i la vànova de cotó. Fa la mitja volta cap a on està ell, s’hi apropa i li escolta la respiració, compassada i tranquil•la, com solia fer cada nit quan era un bebè...

2 comentaris:

  1. mareta meva !!! com m'agrada la teva forma de descriurer-ho tot !! Quina canya !! crec que jo també em mullava.

    ResponElimina