diumenge, 30 d’agost de 2009

Se m'acaba l'estiu

Se m'acaba l'estiu, encara que siguem encara a l'agost. Demà, dilluns, duré el nen al Casal de setembre, quin remei. Enguany començarà abans, amb el primer dia de la setmana i no sé què faré aquestes cinc hores. Hauria de fer encara dues finestres i les corresponents cortines però ja veurem...

Se m'acaba l'estiu, el temps millor de l'any per mi, i des de sempre que ho és.Els vaig passar molt bons, a Prats, fins els meus quinze anys. Van ser estius màgics, lluminosos i feliços, amb deures,excursions a la riera, berenars a la font, jocs amb la colla... Coses que hom solia fer quan era una nena. Han passat molts anys. Molts anys, moltes coses, molta soledat, molt passar dies i anar empenyent.

Fa anys ja que l'estiu el passo aquí, al poble i enguany també ho hem fet. Alguna escapada per visites familiars i poca cosa més - anar la piscina i anar a córrer una mica pel Parc Municipal.No és per la crisi, es que per circumstàncies personals ja fa anys que m'he hagut d'acostumar a triar, i sempre hi ha coses més importants i urgents que anar de vacances, com en diu el meu fill. Jo li dic que l'important de les vacances és poder-ne fer i descansar de tot l'any. Anar de vacances és una altra cosa, que una servidora faria només si es pogués permetre que, per uns dies, li ho fessin, a ella, tot, tot i tot! I si no m'arriba per això, em quedo a casa, que la tinc al meu gust.

L'estiu ha estat bo, no perquè haguem anat enlloc: l'estiu ha estat bo perquè durant dos mesos he estat lliure de l'horrible dictadura del rellotge i en especial del despertador. Però s'acaba i me l'he passat feinejant i posant la casa al dia, reparant el que calia per preparar l'hivern vinent, endreçant i organitzant, perquè quan hi haguéssim de tornar, doncs això, tenir la vida, potser, una mica més fàcil...
Cada estiu ho faig, i cada estiu em passa el mateix: arriba setembre i la veritat és que no em sento descansada.Com que no puc parar mai, coses de ser mare soltera, ja és d'esperar que així sigui.

Aquest vespre he tingut un besllum ja del que tornarà a ser, la cursa d'obstacles constant en la que no puc parar mai, aconseguir anar acomplint tot allò que s'espera de mi tant a la feina com amb les meves obligacions de mare, que el nen no ha pas triat la situació. La lluita per arribar sempre a temps a lloc, els nens no tenen pressa, no entenen els horaris...Seria feliç de poder viure sempre així, com ara, i això que no he fet cap viatge, no he anat a la platja ni res de tot això.

No m'agrada llevar-me i que sigui negra nit, que em facin anar per decret amb un horari diferent del solar, haver d'anar tot el dia amb presses encar que visqui a poble. No tolero gens la pressió... Faig el que he de fer perquè és la meva obligació i perquè en porto un de més xic al carro. Però aquesta vida que portem, que sembla una lluita contrarellotge, no m'agrada gota, ho reconec.De moment, sort en tinc que mal que em senti cansada, dec tenir piles alcatel i, per ara, no se m'han acabat. Ja ho vaig dir fa un temps: a mi, deixeu-me viure d'estiu a estiu. Si fos per mi, els hiverns me'ls passaria dormint, ben arraulida, i esperaria la tornada del bon temps. Si no fos que hi ha coses que m'obliguen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada