divendres, 22 d’agost de 2008

El seu millor moment.

Era a Cal Metge. Esperava per una visita amb la llevadora. Feia dies que tenia pèrdues, petites però constants, i estava inquieta. El seu cervell barrinava si no podria ser que tingués això, un pòlip o ves a saber què. Per l’edat ja podria ser i per no estar patint havia demanat hora.. Sabia també que feia poc havia estat un xic incauta. Vaja, un xic no, incauta i prou. Pels dies, no comptava que li pogués passar res, però ho va comentar amb el metge. I aquest per precaució i per descartar possibilitats la va derivar a la llevadora, que fos una cosa o altra ja l’adreçaria en la direcció més adient. I li van donar hora ben de pressa, i allí estava.

Quan va entrar a la consulta la ve rebre una dona d’uns quaranta anys, guapa i agradable. Li va demanar dades per l’historial i, posada al cas, li va fer una anàlisi d’orina , d’aquells que fan amb una tira reactiva. Quan va veure la cara de la llevadora en mirar el resultat, ja va entendre que passava alguna cosa. I sí, que passava: estava embarassada, i sense cap mena de dubte. Durant un minut o dos es va quedar com estabornida, doncs era la darrera cosa que s’esperava. I en aquest lapse de temps li van passar un munt de coses pel cap. Però va empassar saliva i va respirar fons, com intentant desfer aquell nus que se li havia fet a la gola. Van parlar força, amb aquella dona amable que amb el temps apreciaria tant.

La dona amable li va dir en veu alta el que ella estava pensant en silenci. Que calia anar al ginecòleg i que segur que li farien proves, per la seva edat. Però que si decidia que volia tenir la criatura, potser aquella seria la darrera oportunitat per ella (que no n’havia tingut mai cap fins a aquell moment...).

Va anar tot molt ràpid. Estava just de sis setmanes, però a la primera ecografia ja el va poder veure,menut com una molleta de pa. I se li va fer un altre nus a la gola, entre l’espant de pensar com s’ho faria i la por de pensar que no pogués ser. Va sortir del ginecòleg amb un informe pel metge de capçalera i l’ordre de fer repòs total. Les pèrdues que tenia indicaven un perill d’avortament. El ginecòleg, la llevadora i el metge de família li van fer tots els tràmits necessaris i la van adreçar a un hospital on estaven avesats a casos de risc com el d’ella, de risc per l’edat i per d’altres motius.

Va patir des del primer dia. Des del primer dia li va començar a demanar a aquell ésser tan petit que es quedés amb ella, si us plau , que ella el volia, que ella se l’estimava... Va passar el perill inicial i ben aviat va saber que duia un nen. Sortosament el seu embaràs va seguir amb normalitat i, com totes les mares novelles, es va fer un fart de patir pensant que no pogués passar qualsevol cosa. Mentalment va anar posant ordre a la seva vida, preparant les coses i solucionant problemes. Tant va preparar, que cap al final va haver de fer repòs total: el nen se li quedava petit de mides, un altre moment dur. Però va ser conseqüent i tot va millorar ben aviat.

Com que amb el pare del nen no hi podia comptar gaire –van ser una parella de circumstàncies, encara que a la seva manera, ell la va ajudar com va saber- amb les seves germanes van preparar l’estratègia per quan arribés a terme. Com que complia en dissabte, la setmana abans la baixarien a casa la mare, per poder estar a prop de l’Hospital on s’havia d’adreçar. No es podia arriscar a esperar a casa seva, a cinquanta quilòmetres.
Així que aquell dissabte d’octubre ho tenia ja tot preparat per quan vinguessin a buscar-la. Feia un mes i mig que, de tant en tant tenia contraccions. Més d’una vegada es va pensar que ja es posava de part. I aquell matí va començar a dos quarts de vuit, quan es va despertar. No es trobava massa bé i no tenia gana, però va anar fent i va sortir a passejar al seva gosseta. I quan van arribar les seves germanes, la van trobar repenjada contra la paret, respirant d’aquella manera que li havien ensenyat per fer passar el dolor. Van prendre totes els coses i cap al cotxe falta gent. Sa germana petita, que sense ser de la professió estava prou al cas, li féu unes quantes preguntes. I van decidir dur-la directament a Barcelona, en comptes d’anar a deixar la gossa a casa de l’altra germana.
La petita l’anava guaitant tota l’estona, des del davant. Mirava el rellotge de tant en tant i no deia res. Parlava amb l’altra fluixet i van fer un parell de trucades amb el mòbil. I quan eren a mig camí li van dir que no la duien a ca la mare, que anaven de dret cap a l’Hospital. I van mobilitzar tota la família.

Quan van arribar a la porta de Tocologia ja els esperava el germà gran. Ell va prendre la gosseta, que no entenia què estava passant, i se’n va fer càrrec. I elles van entrar dins.
Van fer els tràmits preceptius i ben aviat la van fer passar cap a una sala. Allí, la llevadora de guàrdia li va fer un examen i va dir a la germana petita que se la quedaven: anava ja de part.

No va ser gaire llarg, per ser primerenca. Va tenir tothora la seva germana petita fent-li costat i encoratjant-la. I dient-li que estes ben tranquil•la, que no estava fent cap escàndol. Va demanar l’epidural quan encara hi era a temps, els dolors eren forts. I encara que anava contra el que ella pensava, sabia què havia de fer i s’hi va esforçar al màxim. El mal era que el senyoret no acabava de fer el gir que havia de fer i tornava enrere. Diu que va arribar a haver-hi set persones al quiròfan... I finalment el van treure. I ella, que tots aquells mesos li havia anat parlant en veu alta i en silenci, i que tenia tantes ganes de veure’l, es va posar a plorar quan la llevadora li va ensenyar el seu fill i li va donar. Era el nen més preciós del món i el va abraçar i li va començar a dir tot de coses. I tot el que va sentir, no sabria com explicar-ho amb paraules: aquell nen era el millor que li havia passat,aquell nen pagava per tot!

Aquell va ser el seu millor moment. I sempre més seria el millor dia de la seva vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada