divendres, 29 d’agost de 2008

V de Vida

La vida és com una pujada. Com una pujada, amb bicicleta, a un port de Categoria Especial.
Quan puges un port, amb bici, no pots mirar a dalt de tot, allà on vols arribar. Si ho fas, estàs perduda. Perquè la pujada sempre és dura. I quan veus com n'és, de dura, i quan que falta,per arribar al final de l'ascens, perilles de caure en el desànim.
Aleshores, optes per mirar només una mica més enllà de la roda davantera. I fer una pedalada, i una altra. Compassar la respiració. I, quan pots, aixecar-te del "sillín" (deixeu-m'ho dir així...). I fer unes quantes pedalades dreta, mentre ho aguantin els ronyons. Quan fan mal les cames, tornes a seure i segueixes respirant i et revifes. I, de tant en tant, beus un glop d'aigua -per la set- i fas un mos -per la gana.
Hi ha el perill de les caigudes. Sempre n'hi ha, i en surts fàcilment amb qualque rascada. Però t'aixeques, aixeques també la bicicleta, peu al pedal i amunt altra vegada! Que si no t'aixeques de seguida, després costa molt més...
I sempre mirant només una miqueta més endavant, concentrada només a pedalar i pujar amunt. Una pedalada rere una altra. Fins que arribes a dalt de tot. I amb tanta alegria penses: "Que bé, me n'he sortit!!!". I et poses un impermeable per no agafar fred, i et llences carretera avall, tot sabent que ara tindràs una estona per recuperar-te una mica.
I dones gràcies d'haver estat capaç d'aguantar, una vegada més, una escalada com aquesta i haver-ho aconseguit....

2 comentaris:

  1. és una bona imatge si, a vegades ens veiem obligats a fer el Tour de France (i sense dopar) i a vegades, amb més sort només ens cal fer un petit port local, però sempre és millor així, no allargant la mirada gaire més enllà de la roda del davant. :)

    ResponElimina
  2. La satisfacció de la baixada no té preu.

    ResponElimina