dimarts, 23 de desembre de 2008

Cartes nadalenques 3.

" El problema per mi és que ja fa anys que he anat perdent la il·lusió... A més, sempre arribo a aquestes festes molt cansada i fa anys que me'n passo la major part sola. Per això admiro a les persones que sou capces de viure-ho així, Montserrat. Fins i tot fer un regal se'm fa feixuc i complicat. M'implica un temps que no tinc, i un esforç, ja que em suposa desplaçar-me com a mínim a Manresa....

A veure si passat el proper cap de setmana ja em trobo millor i m'animo.
Però m'agraden molt les teves raons!
Cuida't i una abraçada!

Isabel. "

" Si féssim les coses per nosaltres mateixos no les faríem mai. És més fàcil quedar-se a casa, arraullida al sofà, tapada amb una manta i amb una tassa de brou calent, ni que sigui de sobre. Però tenim qui ens crida a la realitat. En el meu cas fou l'obligació de donar-los-hi als meus fills uns records alegres de la seva infantesa, per a què, quan fossin grans, tinguessin un racó on anar a refugiar-se en els moments més durs, i tenia l'obligació també, de què sabessin qui eren i d'on eren, qui era la seva família, de qui eren deutors i gràcies a qui eren com eren.


No ho sé, tot això que t'explico segurament només és vàlid per a mi, però és allò que m'han transmès. Hi haurà religions, sectes, prohibicions, odis ... tota mena de moviments que manipularan la nostra vida, però ens hem de negar a què desaparegui allò essencial, allò que ens distingeix: ser humans, reconèixer-nos els uns als altres i acceptar l'alegria.

Ser feliç, contràriament al que ara està de moda, és bo. Malgrat tot, malgrat totes les desgràcies i les mancances, ser feliç hauria de ser una obligació. A l'Àfrica, a Sud-Amèrica, en els llocs més pobres, els nens somriuen i saben ser feliços, i els grans també. Quin dret tenim nosaltres a no ser-ho quan ho tenim tot? Considero que les persones que no són felices en el nostre món estan malaltes i em fan llàstima, perquè malgrat tot, sempre hi ha un motiu per a somriure, ni que sigui un sol minut de cada vint-i-quatre hores.

Ja t'ho he dit abans, això només em val a mi, de tota manera espero, de debó, que sàpigues somriure un instant, l'instant just en què el teu fill et miri i així, quan passin els anys, pugui recordar-te somrient i aleshores ell també ho faci i faci somriure els seus fills.

Petons i abraçades (una mica congelats, però també és el que toca) :D

Montserrat "

" Saps que, Montserrat?


Avui tenia un dia tonto, estava molt cansada. Però m'has convençut i ja he tret els guarniments -que no són gaire- i hem començat a posar la casa de festa. Això és motiu de començar a fer neteja, una altra cosa que es feia a fons per preparar les Festes i que també té un sentit profund de renovació. I manifesta alegria per la Festa que aviat celebrarem plegats.Em vénen al cap els Nadals espectaculars de "Fanny i Alexander" -Saps que no puc recordar el nom de l'autor? De vegades aquests oblits em preocupen. He hagut de fer un esforç per recordar que era Igmar Bergmann...

En fi, una abraçada, guapa!!!

Isabel."

" Em fa molt feliç pensar que, per un instant, he pogut col·laborar en que et sentis millor amb el Nadal.

Petons :)

Montserrat

el meu bloc: http://untelalsulls.blogspot.com/"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada