dissabte, 13 de desembre de 2008

De "Tots els contes", de Mercè Rodoreda

L'estiu d'enguany va néixer aquest blog,a rel d'un curs a la UOC sobre Web 2.0. Durant la pràctica final, que consistia precisment en la creació d'un blog, vaig trobar-ne un anomenat Tinta Xinesa que a hores d'ara figura al meu blogroll.

Vaig tenir la fortuna que hi hagés publicat un petit conte de la Mercè Rodoreda, que em va desvetllar la memòria i em va ben captivar. Pertanyia a la darrer edició completa de "Tots els contes", la d'Edicions 62 de l'any 2008. Era una de les seves "Flors de debò", no recordo quina, però em va deixar encisada. I va ser un motiu prou poderós per adquirir el volum, que he anat llegint a poc a poc, a mesura que l'escàs temps disponible m'ho permetia. Estic a punt d'acabar-lo, i ha estat un plaer immens tornar a recordar com de bé escrivia aquesta dona meravellosa. Havia llegit llibres seus fa molts anys, però el pas del temps fa oblidar moltes coses. Des d'aquí, el meu agraïment al desconegut (o desconeguda, crec que es tracta d'un home) escriptor de Tinta Xinesa.

Un dia, durant un temps on escrivia coses al Xat Català, vaig deixar-hi un parell de fragments que parlaven de l'amor, extrets d'un conte anomenat "En una nit obscura", que forma part de "Semblava de seda i altres contes". Els vaig triar per la seva bellesa i intensitat, i perquè expressaven perfectament la manera com jo personalment sento l'amor. Però estaven descontextualitzats. Vaig rebre un comentari molt bell de na Minnie, no en recordo les paraules exactes. Venia a dir que els relats de la Rodoreda eren tan bells i dolços, com de cotó fluix... Ara que ja arribo al final, i que sé com he sentit cada un dels contes, gosaré donar la meva opinió, amb tota la modèstia del món.

D'aquests relats, no en diria precisament que són com de cotó fluix (sí que ho semblàven tal com jo els vaig triar). Cert que utilitzen un llenguatge ric, acurat i bellíssim. Però el que hi he trobat ha estat un retrat estremidor dels sentiments humans, sentiments de tota mena que s'amaguen fins i tot en forma de descripció d'una flor imaginada. No conec bé la biografia de la Mercè Rodoreda, però tinc entès que sabia molt dels sofriments humans. Això es percep perfectament a tots els seus contes, als ja esmentats -"Semblava de seda..." , "Flors de debò"- als "Vint-i-dos contes", i als "Viatges a uns quants pobles". N'hi ha que són molt tristos, n'hi ha d'alegres i n'hi ha d'altres que, encara que siguin fantasiosos, són com la vida mateixa.

Personalment, n'he gaudit la lectura amb deliri. Tant pels contes en sí -per la trama i pel que expressen- com per la manera de fer-ho: pel domini del llenguatge i de l'art d'escriure. I no puc fer altra cosa que recomanar-vos-en vivament la lectura, si us agrada llegir. Ja sé que no descobreixo la sopa d'all: és l'entusiasme el que em dóna la gosadia i el desig d'escampar una mica més lluny de mi mateixa tot el que sento ara mateix.

A la meva propera entrada pot ser que transcrigui i comenti alguna de les seves "Flors de debò", que m'han fet viure moltes coses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada