diumenge, 18 d’octubre de 2009

Crònica d'un partit en diumenge.

El cap de setmana passat va començar la lligueta de futbol dels nostres Benjamins de segona. Com que la Federació va fer canvis de darrera hora, els contrincants que havien de venir a jugar a casa nostra se'n van anar a Sant Celoni, creguts que hi havien de jugar a les nou del matí. Quan, arribats allà, es van assabentar de l'error, els pares dels jugadors es van negar a fer un altre desplaçament. Amablement van trucar al nostre Club i ens van informar que segurament no es presentarien al partit. Així fou i els nostres van guanyar sense jugar. D'entrada van protestar, però de seguida es van posar d'acord entre ells i se'n van anar a fer un partidet a un camp petit d'herba, un prat que hi ha a l'extrem del club, que voreja amb els afores del poble.

Avui hem estat nosaltres els que hem hagut de matinar: havíem d'anar a Santa Perpètua i ens han posat el partit a les nou del matí i en diumenge, així que a les set del matí a casa hem tocat diana .El cel era ben fosc, encara, i m'ha costat una mica desenganxar-li els llençols, al nen. Però quan s'ha llevat, tot ha anat sobre rodes, millor que en un dia de cada dia. Jo m'he afanyat a passejar la gossa, que també feia temps que no sortia a aquestes hores. Feia molta fresca, ja, i a l'horitzó, darrere les muntanyes, clarejava. Però encara he vist l'estrella de l'alba, acompanyada dels primers cants dels ocells.Ara ja no en gaudeixo quasi mai, però em segueix agradant...

Hem fet el viatge amb el president del club, que ens ha fet lloc a la seva furgoneta. Ja s'havia aixecat el dia, però encara es veien camps gebrats. Ha estat la primera vegada, aquesta tardor, i és que en dos dies han baixat força les temperatures. Arribats sans i estalvis, els jugadors s'han canviat i quasi no han pogut fer escalfament que ja ha començat el partit. Hi havíem fet un amistós, a Santa Perpètua, i ens van clavar una pallissa, setze a zero;però des d'aleshores els nens s'han anat conjuntant i millorant el joc. De totes maneres, ja pensava jo que segurament perdrien, els nostres, i així ha estat. Els altres eren alts com armaris, alguns, i a més, anaven d'una manera que francament no m'ha agradat. Només de començar, un jugador li ha fet dues faltes molt seguides a un dels nostres més bons, la primera ha estat una trabanqueta clarament intencionada. A la segona, l'àrbitre ha aturat un moment el partit per comprovar l'estat del nen afectat i aleshores ha tingut una xerrada amb el protagonista de les faltes -diria que li ha llegit la cartilla. I ho ha fet en dues ocasions més, una a un dels nostres nois. Ho he trobat molt lloable i si regnés més aquest esperit entre els practicants del futbol jove potser els esportistes pujarien amb un esperit més adequat que el que observo de vegades. Perquè no puc entendre que uns nens que com a màxim tenen nou anys, quan juguin vagin a donar cops de colze, estrebades i a fer travetes malintencionades als contrincants per tal d'aturar els bons i poder guanyar.Però d’això n'abunda, i força, pel que veig.

Per sort, quan els nostres fills han entrat als vestidors, els he sentit com reien i feien broma. Ja ni es recordaven que acabaven de perdre i tant els era. En el fons, tan sols són nens amb ganes de jugar i fer gresca i trobo que està molt bé que sigui així. Que encara que hagin perdut, als cinc minuts ja hagin passat pàgina i se n'hagin oblidat. I que hagin seguit jugant i rient...

2 comentaris:

  1. l'esport de competició ha estat molt blasmat per part dels estaments educatius, a diferència d'alguns països estrangers. Ara, l'educació esportiva dels infants està en mans voluntarioses però poc preparades en pedagogia, i així va funcionant, massa bé i tot si ens ho mirem fredament.

    ResponElimina
  2. Tens bona raó, Clídice. Si tens sort de trobar un àrbitre com el d'avui, anem bé: amonestava els nens agressius, explicava les faltes i ha cordat els cordons de més d'un jugador... Però al nostre país, això depen del tarannà i l'afició de la persona implicada. L'esport podria ser una bona escola de salut, d'educaió i de bones maneres, però sovint s'observa el contrari.

    Avui mateix, després del nostre partit se'n jugava un altre.Un dels equips ha fet pinya i cridava: "¿Qué somos? Un equipo! ¿A qué hemos venido? A ganar!¿Qué vamos a hacer? Luchar por ganar!" Com a molt, tenien un any o dos més qu els nostres. M'he quedat esgarrifada... Aquests són els que aleshores van a matar per guanyar...

    ResponElimina