divendres, 9 d’octubre de 2009

El primer deu.

El meu fill m’ha dut el primer deu. O el primer del qual me’n faig conscient. Tercer curs ja comença a ser cosa de paraules majors i d’entrada hem anat un xic de corcoll. Calia avesar-se a hàbits nous i, sobre tot, saber deixar que es vagi fent responsable ell mateix, tal com em va recomanar la seva mestra. Vetllar-lo de lluny, deixar que es recordi ell de les coses, dels deures que té anotats a l’agenda. I que si no ho fa, sàpiga entomar les conseqüències. Per edat és un moment complicat, d’autoafirmació i rebel·lia, que m’ha costat moltes enrabiades i perdre els papers sovint, a més de moments d’angoixa, de pensar que no me’n sortiria. Però sembla que el nen va entrant en cintura i es va acostumant al nivell més gran d’exigència. No és que abans manqués, l’esforç, però ara el nivell requerit ja és més elevat i cal posar-s’hi seriosament.

Com que a l’escola fan projecte de reutilització dels llibres de text, aquests normalment són a classe i els nens i nenes tan sols els duen a casa quan han d’estudiar per un control. Així que el dia que vaig veure el llibre de Naturals a la cartera ja sabia què tocava. Li vaig fer llegir el tema, ja havíem fet deures abans. I després li vaig estar preguntant i em va fer l’efecte que ho tenia entès i s’ho sabia –éssers vius i éssers inerts... L’endemà vam fer cap a escola, va passar el dia i la veritat és que no em vaig recordar de preguntar-li al vailet com li havia anat. Ja m’ho va dir ell ahir:  més content que un gínjol, em va ensenyar uns fulls i va i em diu “Mama, a que no saps què he tret?”I em mostra el control i tenia un deu! Me’l vaig repassar, i realment ho havia sabut contestar tot, o sigui que em vaig sentir molt feliç. I vaig pensar que si seguim així ja hi signaria. Ja sé que una flor no fa estiu, però em va venir bé. Perquè hem tingut tantes batusses per fer-li entendre que després de berenar, primer són els deures i les seves petites obligacions abans que jugar o la tele, que aquest deu em paga per tot.

Me’n queden d’altres,de batalles, ho sé. La primera, que ja em demanava premi i diguem que ho hem deixat a llarg plaç. Cal que a més de fer deures, atengui a classe, treballi i a casa s’assuaugi un xic, que darrerament el mal to i les males contestes anaven a l’alça. Ha estat tan dur, aquest setembre, que això és un caramel d’alegria. Sempre vaig ser bona estudiant, i la veritat, m’agradaria que ell ho fos també i si pot ser, que arribi més lluny que jo. Que una servidora és un cas d’aquells que es comentaven a Un tel als ulls: podia haver estat més del que he sigut, però la meva poca estima em va deixar en ben poca cosa. Això sí, el que faig miro que sigui el màxim de bé possible. De vegades costa molt... Però avui em sento esperançada!

2 comentaris:

  1. És curiós com d'un text que sembla una reflexió "en família", o entre mare i fill es poden treure tantes coses de la vida. Fa pocs dies al Riell parlàvem del fracàs escolar i totes aquestes coses. Felicitats

    ResponElimina
  2. Gràcies, Lluís!
    Mirarem de seguir en aquesta línia...
    A reveure!

    ResponElimina