diumenge, 18 d’octubre de 2009

La mare dels ous

Una vegada hi havia una mare, que aleshores encara no sabia que un dia ho seria. Vivia en una gran ciutat, feia anys i panys, i s’hi havia anat quedant sola, aquelles coses que passen, ja ho sabeu. Un dia, per aquelles casualitats de la vida, va conèixer un poble més o menys petit, més o menys humà. I va decidir canviar de vida. Va ser un canvi relatiu: no va deixar pas l’ofici que tenia. Senzillament, va buscar casa en aquella vila amable i, de moment, viure a prop del sol, del verd i de la terra, li va provar. Però com que no és el vestit el que fa la persona, va arribar el primer hivern que hi passava i es va seguir trobant sola.

Una nit en què l’avorriment la corsecava, va decidir donar-se una alegria. Tan sols volia envoltar-se de música, ballar i recordar vells temps, quan sortia amb les poques amigues que havia tingut. Però de resultes d’aquella nit va conèixer un xicot, i de resultes del xicot, l’alegria va ser tal que al cap d’un temps va tenir un nen preciós. Aquell nen li va omplir la vida. Però les coses no són pas tan senzilles i al cap de poc temps el desamor va picar a la porta d’aquella casa. Ella va rumiar el que, en el fons, ja feia molt que sabia. I un dia demanà al pare del nen que seguís el seu camí. Va pensar que el seu fill era prou gran i que ja se’n sortiria tota sola, que per això tenia ofici i benefici. Però com ja he dit abans, res no és mai tan senzill.

Van anar passant dies de tota mena. De feina n’hi havia sempre: la de casa i la de fora, i no aconseguia atrapar-la mai. Com que la família la tenia lluny, no hi podia comptar gaire, ells ja van fer el que va estar a la seva mà. I poc a poc la va anar prenent el cansament. El que més l’esgotava era veure que tothom tenia receptes pels mals dels altres, però la gent no sabia, o no tenia ganes, d’escoltar. Tampoc no en tenien obligació, ja ho entenia. I va aprendre a callar, a no parlar si estava fatigada ni contar mai com vivia, ni tot allò que mai no podia fer. En aquest món de restaurants i cinemes, viatges i vacances, roba cara i targes de crèdit, millor que mai ningú s’assabentés que una no podia fer aquestes coses...

Va decidir que mentre el cos la seguís, aniria endavant com fos, pel seu fill. Va reduir la seva activitat al més essencial, per tal de mantenir les forces i per poder seguir el camí que li calia al noi. Si arribava la nit i no podia més, quan se n’anava al llit, es recordava d’allò que li deia el pare, en pau descansi: “Demà serà un altre dia...” Mai no ho havia oblidat i, per sort, funcionava sempre. I quan a l’endemà es desvetllava les forces li havien tornat, i l’alegria.

Aquesta mare, si m’heu seguit, ja heu endevinat qui és. Com que el món no està per queixes i com que n‘hi ha que estan molt pitjor, però com que també una necessita abocar quan està marejada, aquesta mare, que de vegades està tan cansada que no pot amb la seva ànima, ha decidit vomitar aquí les seves cròniques. Perquè ja que hi ha coses que no es poden parlar, si es poden escriure ens en podem alliberar. És com plorar quan una en té ganes: poder-ho fer és un alleujament. El que surt a fora, ja no és dins i, poc a poc, deixa de fer mal.

4 comentaris:

  1. Aquesta mare es una persona valenta,
    ànims i una abraçada mot gran, Isabel.
    :)

    ResponElimina
  2. Gràcies per les paraules, Sandra. Aquesta mare fa el que pot, com moltes.
    Et torno a abraçar!

    ResponElimina
  3. Si aquesta mare fos una mica menys exigent amb ella mateixa, descobriria que és una persona increïble que està fent coses meravelloses. Digues-li-ho, potser a tu t'escoltarà :)

    ResponElimina
  4. Em fas envermellir, Clídice. Potser des de fora es veu diferent. El cansament arriba a aclaparar.
    Un petó:)

    ResponElimina