Diari de vacances de mare 2015, dia segon.

Avui m'he llevat, ni massa d'hora ni massa tard. M'ha despertat la llum del dia, com m'agrada a mi, i he mandrejat una estona al llit, que també és cosa que em plau. M'he apressat a dutxar-me i esmorzar, i he sortit a passejar en Xiui. Feia bo, ni fred ni calor, i el gos ha anat enfilant cap al camí del Molí Nou. No era el meu plà fer la caminada pel matí, però en estar sola, puc decidir i canviar plans al moment. I hem anat a fer el volt. 

Vista de la plana de Moià, direcció Vic.

(Isabel de Yzaguirre)

Tinc el costum que, quan arribem al rierol del Molí, m'aturo perque en Xiui begui aigua, no fos cas que es deshidratés. Ja allà he vist la senyora Concha, una dona molt eixerida que viu a Moià fa cinquanta anys, que anava xino-xano més endavant. I hem seguit, i a poc a poc l'hem anat encalçant. Quan érem a prop d'ella, a la vora de la Font del Bosquet, l'he avisada que veníem pel darrere, no fos cas que tingués un ensurt. M'he aturat a beure a la font, i, de passada, fer que ho faci també el gos. I la Sra. Concha ha decidit seguir amb nosaltres, i hem anat xerrant la resta de la caminada.

La Sra Concha va començar a parlar-me pel carrer quan jo estava embarassada d'en Júnior, i d'això ja en fa catorze anys. Quan el vaig tenir, sempre em saludava i a ell li deia coses, no d'aquella manera empalagosa que tenen algunes persones, no. Sempre ha sigut molt salada i molt simpàtica. Ell, de bebè, no li deia res, però li feia una rialla i s'amagava. Era com un joc. I ara que s'ha fet gran, la Concha li segueix parlant i es veu que ara en J. ja li contesta amb tota normalitat. 

La Sra. Concha és tot un cas de voluntat, empenta i ganes de viure. Avui ha sortit el tema, i li he preguntat per les seves sis operacions, i ella m'ha explicat com se'n va sortir, amb sorpresa i admiració de metges i infermeres. El seu secret és que mai no s'ha planyut. Es va despertar d'una operació important, després d'una caiguda on va perdre el coneixement i la van haver d'intervenir i, sense saber ben bé on era ni què li havia passat, va dir el seu nom, "Concha", i va pensar "¡Puedo hablar, estoy bien!" Va provar i va veure que podia moure cames i braços, i va pensar "¡Muevo la pierna, muevo el brazo, estoy bien!". I ben aviat es va aixecar del llit i va començar a caminar pels passadissos de l'hospital, i a fer gimnàstica a l'habitació. Ja tenia el costum de caminar abans, i ha treballat fent feines dures tota la vida, i quan li van dir que tenia sucre a la sang, li va dir al metge que no volia píndoles, que ja sabia què havia de fer. I va perdre pes, en dono fe perquè ho he vist amb els meus ulls. I va sempre ben vestida i pentinada i amb un somriure a la cara, i a caminar cada dia una o dues vegades. Quan ens hem separat, a prop de casa, s'ha despedit molt contenta. I he pensat que avui era una de les coses que havia d'explicar: aquesta senyora és un exemple d'actitud davant la vida!

Canviant de tema, un dels motius de tornar a escriure és que he estat llegint un llibre de l'Eric Maisel, "The Creativity Book", on aquest psicòleg i coach especialitzat en creativitat desenvolupa un programa per millorar aquesta capacitat en persones que es troben, potser, una mica encallades. Proposa uns treballs setmanals molt ben dosificats i graduats, i clar, es treballa amb escriptura i altres mitjans. Així que suposo que és normal que torni a tenir ganes d'escriure aquesta mena de diari virtual. Ara que he acabat el llibre, començaré de nou pel principi i aniré fent les diferents propostes. He de dir que hi he trobat molt bones reflexions i eines per fer un treball personal. I que tot i que no he fet els exercicis d'entrada, ja ha sigut una gran ajuda. Això, i que per fi em trobo forta i m'he pogut desentendre de certs problemes creats per altri, que m'han estat frenant durant ben bé quatre anys. I en deixar d'estar preocupada, em trobo que la meva ment torna a generar imatges de les quals prenc notes i faig esboços, perquè no se m'oblidin. Per mi és important fer coses creatives, per petites que siguin, però cada dia una mica, si pot ser. I en això estic. Ara mateix porto dies practicant tècniques d'aquarel·la, una cosa que sempre he volgut fer. I m'han arribat els pinzells nous per pintar amb acrílics, i el quadern petit de paper Arches. Aquestes vacances, en la mesura en què puc, estic fent les coses que realment em ve de gust de fer: pintar i escriure, i llegir sobre tècniques pictòriques i sobre disseny d'estampats. Evidentment cal fer coses de casa, però he aconseguit tenir cada dia una estona, i n'estic molt contenta.

He de dir que el dia s'ha arreglat i ara mateix gaudim una tarda lluminosa i agradable. I sobretot, força silenciosa tot i els cotxes. S'ha acabat la Festa Major i el poble està més tranquil -probablement, és en aquests dies de l'any quan més m'agrada. Aquesta nit -ho deia ahir- hauré de veure el partit del Barça, per poder dir-li demà a en Júnior el resultat, via SMS. Barça, has de guanyar, que si no s'endúu uns disgustos de mort! 

Ara me'n vaig a meditar una mica, que em fa falta silenci interior...