dilluns, 3 de novembre de 2008

D'un conte de la Mercè Rodoreda (2).

En una nit obscura.

"-Ferit, vaig caure. No vaig poder trobar la teva casa amb finestres per fer bonic. Sé que ets única, que, com la terra on he nascut, per mi no n'hi ha d'altra. Que ets la millor de totes les dones que mai no coneixeré. Impossible de comparar a les que he conegut. Vull estar amb tu, ben sol, i sentir la teva veu quan el meu alè és en el teu alè. Diré el teu nom baixet: arran de llavis sense gosar tocar els llavis. Et parlaré de tot allò que no entendràs, i els teus ulls s'obriran per comprendre i faràs una creu als dies del calendari, no per les coses que han de venir, sinó per totes aquelles que se n'han d'anar. Enyoro la teva presència per altra banda tan viva tothora; i aquestes nits que és com si valguessin per totes les nits de la meva vida i haguessin servit per portar-te a mi. Veig la teva casa, les finestres, el silenci, els teus passos, els teus ulls dintre els quals neixen somnis. Vull!- Vaig pensar, i vaig tenir-te."

En una nit obscura, a
RODOREDA, Mercè: Tots els contes, Edicions 62, Barcelon 2008, Col. El Balancí, nº 585, pg.302

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada