dissabte, 1 de novembre de 2008

D'un conte de la Mercè Rodoreda (1)

En una nit obscura (1)

"Deixeu que us parli de la noia...I què en treuré, de fer-ho? Si us dic que era molt bonica, us ho creureu o potser direu que és mentida, qui sap? Però la veritat és que ho era, si bé la bellesa no ho és pas tot, en una noia. Jo, que després l'he estreta en els meus braços, que l'he sentida sospirar d'amor sota el meu pit, que m'he embriagat només amb el perfum dels seus cabells, puc dir-vos que la forma dels ulls o la perfecció dels llavis no ho són pas tot per a estimar.
Potser és la manera de dir les coses, o de mirar, o de somriure, allò que verament us embogeix...però les coses difícils d'explicar és millor deixar-les... o prendre-les un altre dia; un dia que no sapiguem que dir.
La noia va aixecar-se i es dirigí vers la porta, la qual cosa la féu desaparèixer al meu esguard, i sortí a respirar la nit que tota va omplir-se d'ella.
Llavors el meu desig m'hi portà a prop. Va mirar-me sense gota d'esglai. La seva veu, dolça com l'amargor dels qui han sofert molt, vingué a mi.
- Vine...
Junts vam entrar a la cambra que després he recordat tant. La claror hi era tenuíssima i l'atmosfera suau.
- Seu.- M'indicà el seient que era molt baix-. Ara voldria...-continuà, i, com un fill petit que jo hagués tingut, s'assegué a la meva falda-. Voldria que no hi hagués llum. Només la claror de la nit... I dolçament m'envoltà el coll amb els braços i la seva boca, contra el meu coll, digué coses.
- És com si t'hagués esperat de sempre, d'enllà del temps, de quan encara no esperava...
Jo pensava en amors meus llunyans que ja no emblaven amors. Pensava en els meus odis que desapareixien. En les meves inquietuds que cedien amples camins al repòs. Hauria volgut saber per què era allí, qui havien estat els seus pares, quin cel l'havia vista néixer i quin país l'havia tinguda d'infant; però ensems temia de desfer tot el que no sabia si era veritat malgrat que jo estrenyia la noia contra mi amb tanta força que el meu cor sentia el seu. Ella m'havia esperat sempre i jo l'havia desitjada de sempre: una noia així, feta de tendreses, que dugés pau al meu esperit, que el penetrés profundament, abans de fer -se'm seu per la carn.
A la paret d'enfront on sèiem hi havia un calendari amb els dies marcats amb una creu. Es va adonar que el mirava i m' aclarí:
- Comptava els dies, saps? Cada nit, vinga comptar dies. No sabia quin camí et portaria vora meu. M'hauria agradat que fos pel de les estrelles.
- He vingut pel camí dels desigs i me'n tornaré pel camí dels records.
- Què son, records?- Em va semblar que s'esverava d'haver fet la pregunta i vaig deixar la resposta. Els seus llavis cercaren els meus i no sé que hi hagi res al món tan dolç com els seus petons.
En deixar-la fou el meu cos que partí. El meu pensament no m' acompanyava perquè era presoner, sense que per cap motiu hi intervingués la voluntat, en les presons de l'ànima de Loki."

(1)- "En una nit obscura", a
RODOREDA, Mercè: Tots els contes, Edicions 62, Barcelona, 2008. Col. El Balancí, nº 585

Havia llegit la Mercè Rodoreda fa molts anys, i n'havia llegit força coses. Vaig trobar, l'estiu passat, una cita i una recomanació a un blog anomenat Tinta Xinesa, de Bloggers, i em va despertar la memòria. I també les ganes de tornar-la a llegir, cosa que vaig fent a poc a poc i amb un gaudi que no sé descriure.
Mai havia llegit cap fragment de cap obra que descrigués tan bé l'amor tal com el sento jo.
És com si parlés de tu i de mi...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada