dimarts, 18 de novembre de 2008

Espurna de matèria.

Sóc una espurna de matèria.
Anys lluny,vaig sorgir del no res.
Navego sola i sense rumb
pels viaranys obscurs
de l'Univers.

Desconec el meu destí
i ignoro el meu final.
Sé tan sols que he de morir,
m'aferro als estels que de nits
m'encenen el camí.

Ells fan que no em senti tan perduda,
jo que sóc una espurna de no res,
pels senders de la vida,
perillosos i foscos,
enllà dels confins de l'Univers.

Desconec el meu destí
i ignoro el meu final.
Sé tan sols que he de morir,
m'aferro als estels que de nits
m'encenen el camí.

2 comentaris:

  1. La vida només és un pas intermedi de la nostra matèria que ha sorgit i torna cap a l'Univers.

    ResponElimina
  2. I si pensem en la immensitat d'aquest,ens sentim ben poca cosa...

    ResponElimina